Club 7 Cinema

Sinopsi: aproximació a la biografia de Howard Hughes -24.12.1905-05.04.1976-. Hereu multilionari, gràcies a la patent d’una perforadora de pous de petroli;  director de pel·lícules com Els àngels de l’infern (Hell’s angels, 1930) i The Outlaw(1943); productor de cinema, amb més de vint títols reconeguts, entre els quals Un gran reportaje (The front page, Lewis Milestone, 1931) i Scarface, el terror del hampa (Scarface, shame of a nation, Howard Hawks, 1932);  apassionat dels avions, que va crear la seva pròpia companyia i va dissenyar, construir i pilotar els seus propis aparells, batent un seguit de rècords mundials de navegació aèria, Hughes va ser també un faldiller impenitent, que tingué relacions amb un estol d’estrelles de l’època daurada de Hollywood -Jean Harlow, Katharine Hepburn, Bette Davis, Olivia de Haviland, Ava Gardner… Tanmateix, la seva vida va estar rodejada d’una aurèola d’escàndols, històries fosques i, sobretot, marcada per les obsessions i un progressiu deteriorament del seu estat mental.

Aquest hivern, a més de la passa de grip, estem vivint una autèntica epidèmia de biografies cinematogràfiques. Després de la d’Alexandre el Gran, ens ha arribat una competent aproximació a la vida de Howard Hughes i, al cap de quinze dies, ha estat el torn del biopic de Ray Charles.

Tres maneres molt diferents de fer cinema, les d’Oliver Stone a Alexandre; Martin Scorsese, a L’aviador, i Taylor Hackford, a Ray. Tres resultats ben diversos -llaunosa, la primera; correcta, la segona, i  acadèmica, però de bon paladejar, la tercera-. Tanmateix, totes tres dónen testimoni de la crisi que està passant la ficció, per manca d’imaginació dels creadors i per la por o els interessos especulatius dels productors. Els grans personatges ja els dónen feta una part de la feina: la gent els coneix i les respectives biografies, per si mateixes, ja tenen prou suc. És fàcil d’embolcallar amb la cel·lofana del prestigi les produccions que duen a la pantalla aquestes històries privades de figures públiques. I així ens trobem, en aquesta temporada d’Òscar -l’única de l’any que el cinema comercial nord-americà aposta pel públic adult-, que pràcticament ens hem de conformar a veure com ho ha treballat el cineasta de torn. Esperem que ens ho arreglin Clint Eastwood, amb Million Dollar Baby, i Alexander Payne, amb Entre copas (Sideways), que s’estrenen al llarg del mes de febrer.

En els primers quaranta minuts de L’aviador, Martin Scorsese broda la pel·lícula, llueix el seu gran talent de cineasta. Són gairebé tres quarts d’hora en què hi ha una simbiosi total entre la seva manera de filmar, el concepte de cinema que hi ha al darrere de les imatges que ens regala, i la passió, el risc gairebé iniciàtic del jove Howard Hugues, protagonista absolut del film. Seqüències de notable força visual, com la del "ball d’avions" de Hell’s Angels; escenes de bellesa subtil, com la del vol nocturn i íntim, romàntic, del protagonista amb Katerine Hepburn; muntatges com aquell que du la mà de Hugues de l’esquena de Hepburn al fuselatge resplendent d’un avió; el ritme cinematogràfic àgil… tot plegat conforma una bona estona de cinema vigorós.

El metratge de L’aviador, però, és quatre vegades més llarg que aquesta arrancada esplèndida. I, dissortadament, la brillantor s’esvaeix, tan sols va reapareixent en moments molt concrets -com, per exemple, la del gran accident en què el protagonista gairebé hi deixa la pell-. El ritme s’enllota i tot comença a anar per camins força convencionals. Ho deriva cap a una mena de thriller empresarial -la rivalitat amb el personatge d’Alec Baldwin, el cap de la Pan Am-, que és alhora un tòpic relat èpic del triomfador contra les martingales del sistema -a la manera del Tucker, de Coppola- i una crònica biogràfica, en què, simultàniament, ens fa la descripció gairebé clínica d’un procés d’emmalaltiment mental -per les manies cada cop més obsessives de Hughes, fins arribar a una certa esquizofrenia-. La barreja de tot això li queda correcta, competent; però d’un cinema de vol gallinaci.

Sembla com si Scorsese hagi volgut fer un producte de "qualité" a la mida dels de la temporada d’Òscar. Ve del fracàs relatiu de Gangs of New York i és com si hagi decantat el concepte d’obra personal, per ajustar-se a les exigències del mercat. En aquest sentit, resulta significatiu que els germans Weinstein, responsables financers d’aquell film anterior, formin part del conjunt de productors de L’aviador, tot i ser una pel·lícula distribuïda per la -rival- Fox. Potser així puguin recuperar part del que hi van esmerçar. I és que L’aviador juga a cavall guanyador -de moment, 11 nominacions!-, ja que compta amb una sèrie de valors afegits. D’una banda, el glamour de l’època daurada de Hollywood; per altre costat, la història del personatge, un  mite de la indústria i de les xafarderies de la meca del cinema i, alhora, força emblemàtic de l’esperit emprenedor nord-americà.

Paradoxalment, L’aviador és més que un reconeixement explícit, un autèntic monument d’Scorsese al multimilionari que es gastava els diners en allò que creia, per anar més enllà: en la forma cinematogràfica -filmar amb tantes càmeres com li calia-, en les barreres de la censura, en la indústria aeronàutica, en les traves dels interessos creats… A la pel·lícula, ens presenta un Hughes que és als antípodes del que són avui en dia els homes de calés.

Leonardo DiCaprio, protagonista i coproductor del film, treu francament bé el Howard Hughes dels moments conflictius. Es reivindica com a actor, davant els que se l’han près com a simple ídol femení. Potser li surt massa el noi modern a les seqüències que encarna el personatge triomfador o feliç -tot i que, probablement, el Hughes jove responia a la mateixa imatge pueril del WASP encarnat per DiCaprio. Al costat seu, Cate Beckinsale acaba reviscolant l’ànima contundent de Katherine Hepburn, a desgrat d’una certa caricatura. I Kate Beckinsale és massa poca cosa per a donar vida a Ava Gardner.

Salvador Montalt