Club 7 Cinema

Acabada la guerra civil, a Catalunya la gent bregà de valent per a sortir-se’n. Pagesos, obrers de fàbrica, menestrals, paletes, persones de tota mena d’oficis… treballant per altri o per compte propi, fent més hores que el rellotge, amb i en condicions molt precàries (pocs calés hi havia)… I a més a més, es passava gana, pel que expliquen. La cosa va durar uns quants anys. Van mantenir i finalment aixecar casa seva, els nostres pobles, el nostre país. Eren catalans de soca-rel, ja fossin descendents (ben integrats) de la immigració de dècades passades, ja vinguessin de famílies d’aquesta terra des d’antic. Ningú no els va regalar res. No gaudien de cap mena de privilegi social. Van ser força treballadora. Un escarràs i tanmateix silent (mal fos si us plau, per força).

“Pa negre” (2010), d’Agustí Villaronga, fa un acurat retrat de la immediata postguerra a la Catalunya rural; però diria que, llevat d’aquesta pel·lícula, l’època en qüestió al nostre país, és absent al cinema català i més encara la tasca que va fer tota aquella gent de què he parlat.

Hi he pensat aquests dies, arran de l’estrena d’ “El 47“, de Marcel Barrena, que evoca l’arribada i assentament d’immigració andalusa i extremenya a la Barcelona franquista de finals dels anys cinquanta. És molt necessari que avui en dia se’ns expliqui aquesta part de la història social, econòmica, demogràfica, lingüística… de Catalunya; això sí, mantenint viu el patrimoni que significa l’esplèndida, perseguida i mai prou ben preuada”La piel quemada” (1967), de Josep Maria Forn, en què apareix la immigració vinguda als anys seixanta.

No podem oblidar ni obviar cap capítol dels nostres orígens, de com ens n’hem anat sortint, de com ens hem anat fent. Els anys de la postguerra i el que va trescar la nostra gent també mereixen que siguin presents al nostre imaginari col·lectiu.

M’empipen molt els discursos segons els quals qui va aixecar el país va ser la immigració espanyola arribada en aquelles èpoques. Per descomptat que hi va tenir un gran paper, però si van venir aquí és perquè aquí ja hi havia un substrat de pencaires ben bregats a sobreviure, mantenir i enlairar la nostra col·lectivitat. Un substrat no gens passiu. És de ser fals i manipulador pintar esbiaixadament i maniqueament ‘els catalans’ (així, tots!) com a burgesos explotadors de la nova classe treballadora. Certament, molts empresaris (grans i petits) que donaven feina eren catalans; molts proveïdors de matèries primeres, eren catalans; molts comerciants, eren catalans… i molts nous obrers eren immigrants. És el corriment natural d’escala social. Ara mateix, molts empresaris (petits i grans), proveïdors de matèries primeres, comerciants… són fills d’aquells immigrats… i molts nous treballadors són marroquins, pakistanesos, sud-americans, africans… És el corriment natural d’escala social. Però tan aquells catalans de soca-rel com aquells immigrants, al seu moment, van haver de guanyar-se el pa amb suors, moltes hores de feina, pocs diners… I, posats a reconèixer-los la tasca, cal incloure’ls a tots. Això, a part que de classe treballadora no immigrada, a Catalunya sempre n’hi ha hagut i sempre n’ha patit també la condició: tampoc no se la pot obviar.

FOTO (de l’Arxiu Municipal de Malgrat): Treballadors de l’impremta de casa (diria que és el meu avi).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!