Club 7 Cinema

Dimarts, 18 de novembre de 2025, a l’Acte del 25è Aniversari del Cinema Truffaut (Girona) -celebrat al Teatre Municipal de la ciutat, equipat cinematogràficament per a l’ocasió-, vaig veure Nouvelle Vague, de Richard Linklater, en VOSE, que s’estrenarà a Catalunya d’aquí a unes setmanes.

Com ben segur ja deveu saber, es tracta d’una recreació del rodatge -el 1959- d’ À bout de souffle, de Jean-Luc Godard, amb actors bàsicament desconeguts però triats (molt bé) per la seva semblança amb els que van tenir alguna cosa a veure-hi, tant en la diguem-ne fase prèvia (marcada pel debut -i triomf a Canes- de l’òpera prima de François Truffaut, Els 400 cops), com en la materialització del rodatge de la que significà també el debut en el llargmetratge d’en Godard (a partir, precisament, d’un guió d’en Truffaut, company seu a la redacció de Cahiers du Cinéma).

Com va remarcar Àngel Quintana, a la presentació gironina del film de Linklater, els de l’anomenat moviment Nouvelle Vague eren gent que escrivien crítica cinematogràfica perquè volien fer pel·lícules i aquesta passió cinèfila es respira, de manera encomanadissa i amb alegria compartida, jo diria a cada seqüència de la recreació d’aquell moment històric que en fa Richard Linklater. Cineasta rohmerià (autor de la famosa trilogia Abans de l’alba, Abans de la posta, Abans del capvespre -de fet, una sèrie de pel·lícules a la manera serial del ‘nouvelle vaguista’ Eric Rohmer- i amb films absolutament abocats a la vida, com Boyhood), en Linklater no s’està de recordar, de deixar testimoni, de reivindicar la ‘revolució’ que, per al cinema, va significar À bout de souffle (i tot aquell moviment –van escriure un nou capítol de la història canviant les regles de la filmació i l’aportació estètica i moral de l’obra cinematogràfica, com molt bé ha resumit en Jordi Camps i Linnell, al diari El Punt Avui-). Però sobretot ho celebra. No som davant d’una obra que vulgui magnificar res, ni homenatjar-ho en forma grandiloqüent, sinó que aquí es frueix (i et fa fruir) de la gosadia creativa, de la frescor d’idees, del delit de trencar amb allò establert, de l’aventura de la (gairebé) improvisació, del valor de filmar (en combat amb els constrenyiments econòmics de la producció)… I això, amics lectors, ens ho fa passar d’allò més bé als cinèfils que en som espectadors, encara que, com jo, no siguem (gens, però gens) godardians, que ens embafin les contínues cites (cultes i/o pròpies) que es posen a la boca del francès i les seves inacabables sortides inesperables (que, tot sigui dit, estan tractades -a tall de contrapunt irònic- fins amb molt simpàtic humor per rèpliques de l’actriu que encarna a la mítica Jean Seberg).

Certament, els bons coneixedors d’aquell moment històric del cinema poden passar-s’ho de manera molt entretinguda identificant-ne figures significatives (Rossellini, Chabrol, Rohmer, Truffaut per descomptat, Suzanne Schiffman, Pierre Rissient… i, és clar, Jean-Paul belmondo, Jean Seberg, Raoul Coutard…); però la resta de mortals no ens n’hem de preocupar gens, perquè hi resulta fins divertit el joc de Linklater, que ens els va identificant (un per un) amb unes lletres que apareixen en pantalla, a mesura que van apareixent (en un allau imparable de personalitats!).

Una festa, veure Nouvelle Vague, de Richard Linklater. I una invitació clara a tornar a veure À bout de souffle, encara que no ens sigui pas un film personalment remarcat.

***

FOTOS: “Nouvelle Vague”, de Richard Linklater (© Jean Louis Fernandez)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!