Club 7 Cinema

Pel que diuen,  un "half-nelson" és una clau immobilitzadora en l’esport de la lluita lliure i, òbviament, aquesta pel·lícula l’ han titulada Half Nelson en referència a la situació d’estancament vital del protagonista. Situem-nos, fent un breu repàs a la sinopsi. La vida privada de Dan Dunne (Ryan Gosling) va de mal borràs. Escriptor més o menys frustrat, professor i entrenador de bàsquet en un institut de Brooklyn, com més va més s’enfonsa en la perplexitat i en la droga. Un dia, després d’un partit, Drey, una alumna, l’enxampa fumant crack. Drey no ho té fàcil en aquesta vida, més aviat ho té tot per ser allò que anomenen "una adolescent conflictiva"; però no n’és. Tot i la diferència d’edat entre Dan i Drey, entre professor i alumna, el secret compartit d’aquella trobada els estableix un primer lligam, per bé que, de mica en mica, els va unint encara més el desencaix amb el món que els envolta.

Trobareu el comentari de la pel·lícula, anant a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Ryan Gosling, a Half Nelson 

Half Nelson gira totalment al voltant del personatge que magníficament interpreta Ryan Gosling. Fins i tot estilísticament, l’efecte de la càmera neguitosa, del gra fotogràfic, de la poca nitidesa que generen les curtes profunditats de focus; l’efecte dels plans que es tallen com inacabats o entren sobtadament, els salts d’espais… tot ajuda a conformar el món esfumat, imprecís, que envolta el protagonista i, sobretot, com ell el percep.

Què li passa, però, a aquest professor anomenat Dan Dunne? Doncs, res i tot. I aquesta és una de les virtuds del film. No és exactament un frustrat, tot i que la vocació d’escriptor no la desenvolupa i no sap pas gaire quin sentit té ensenyar. Tanmateix, si es droga no és ben bé per això o només a causa d’això. Com tampoc hi trobem un motiu directe en el fracàs de la seva anterior sentimental o en algun trauma familiar. Es rehabilità i tornà a enganxar-se, per bé que sap estar-se’n, alternant nits d’enfonsamenta amb dies d’una certa regeneració física. No és, doncs, tampoc un addicte empedreït, cap malalt dels estupefaents. Dan Dunne, del que pateix, és de desencaix. Els llibres de la seva particular biblioteca, la seva didàctica explicació  sobre la dialèctica, els inserts dels alumnes que evoquen moments importants i crítics en la història de la democràcia i dels drets humans, l’allunyament ideològic respecte la pròpia família, l’entotsolament que l’aïlla de possibles parelles convencionals… tot plegat configura el seu desencaix de la societat en què viu.

No és Half Nelson una pel·lícula militant, però sí ben política. A través del seu protagonista, parla no ja del desencís; sinó de la desafecció respecte al sistema. No en busca culpables, encara que no s’està d’assenyalar-ne, ni es refugia en quimeres, tot i que n’esmenta algunes que hem històricament decantat. Tampoc és una obra nihilista. Fins i tot el seu director, Ryan Fleck, mira de no rabejar-se en el miserabilisme d’algunes escenes. És més, projecta l’estat del noi en el futur d’un altre personatge, el de l’alumna Drey (Shareeka Epps). Nascuda en un ambient ben diferent, pujada en un context molt més dur, aquesta noieta no s’avé tampoc al tòpic de la marginalitat. Intel·ligent i entenimentada, s’obre a la vida, observa i arriba a compartir una mateixa perplexitat amb el seu mestre.

Per tot el que envolta Drey, costa de creure que el guió de Half Nelson hagi estat escrit durant quatre anys i que fins i tot ja hagi estat prèviament treballat en el curtmetratge Gowanus, Brooklyn (Ryan Fleck, 2004). De manera massa esquemàtica, la mossa compta amb dos nois complementaris que aspiren a "fer-li de pare" (pare separat de la mare i absent durant tot el metratge): d’una banda, el professor i entrenador que fins la du a casa (perquè el pare no ho fa) i, per altre cantó, Frank (Anthony Mackie), el camell afable que ajuda econòmicament a ella i sa mare. Frank, que hauria de ser "el dolent de la funció", va impecablement vestit, no sembla pas que es drogui i es comporta de debò com un bon comerciant. Dan, que "hauria de ser l’home bo", va desmanegat, fuma i esnifa. El ying i el yang en cadascun d’ells, certament; però l’intercanvi de rols resulta un pèl massa forçat. La mare (Karen Chilton) de Drey, aclaparada per les obligacions laborals, no tan sols converteix la filla en una noia deixada de la mà; sinó que fins a límits prou inversemblants, es desentén dels possibles "perills" que corre Drey en relacionar-se amb el camell d’en Frank.

Potser el millor moment de Half Nelson és l’escena en què Drey pregunta a Dan què se sent en fumar crack i ell, assenyat i tocat, no li respon. En aquesta "no resposta" hi ha resumida tota la perplexitat existencial del professor; però en la pregunta de l’alumna, què hi ha? Hi ha la inquietud pels efectes de la droga que venia son germà abans de ser engarjolat? Hi ha, implícita, una pregunta ètica sobre el fet de drogar-se, formulada per part de qui sap que molt probablement acabarà venent estupefaents? Hi ha la innocencia de l’adolescent que no acaba de comprendre el delit dels grans per fotre’s coses al cos? En qualsevol cas, la deriva erràtica de Drey al llarg de la pel·lícula fa explícitament visible que la noia tant pot acabar cap un costat com cap al contrari.

A través del personatge de Drey, la pel·lícula pren un caire molt més narratiu i discursiu. Ras i curt: convencional. Permeteu que torni a insistir en el fet que costi de creure que aquest guió hagi pogut covar tant de temps. I és que, en tot cas, no ho han aprofitat per deixar-lo madurar precisament del cantó que té a veure amb el personatge d’aquesta noieta. Half Nelson tragina les limitacions típiques d’una primera pel·lícula (en aquest cas, opera prima en el terreny de la ficció, ja que el 2005, Ryan Fleck i la seva coguionista i muntadora, Anna Boden, van signar el documental Young rebels, sobre els grups cubans de hip-hop a l’Havana). Sembla que Half Nelson s’empelti del seu protagonista i, a vegades, va per camins formalment prou agosarats, i, en altres moments, de la mateixa manera que Dan Dunne fa footing o flexions, la pel·lícula també pren caminois força convencionals. És com si Ryan Fleck estigués tan perplex (o en aquest cas hauríem de dir indecís? Potser immadur?) respecte al cinema com el seu Dan Dunne.

Director Ryan Fleck. Guió Ryan Fleck i Anna Boden. Música Broken-Social-Scene. Fotografia Andrij Parekh. Muntatge Anna Boden. Productors executius Charlie Corwin, Doug Dey, Scott London, Clara Markowicz, Paul S. Mezey. Productors Anna Boden, Lynette Howell, Rosanne Korenberg, Alex Orlovsky, Jamie Patricof i altres. Repartiment  Ryan Gosling (Dan Dunne), Shareeka Epps (Drey), Anthony Mackie (Frank), Monique Gabriella Curnen (Isabel), Karen Chilton (Karen, la mare de Drey), Tina Holmes (Rcahel), Collins Pennie (Mike), Deborah Rush (Jo), Jay O. Sanders (Russ), Bryce Silver (Bernard), Sebastian Sozzi (Javier), Nicole Vicius (Cindy), Tristan Wilds (Jamal), Matt Kerr (Sr. Light). Durada 1h46. NFP Sundance Film Festival 2006,  Locarno 2006 (Premi especial del Jurat, Menció especial jurat jove), NBR Award 2006 (actor: Ryan Gosling), NYFCC 2006 (millor opera prima), ISA (actor: Gosling; actriu, Epps, i 4 nominacions), Oscar (nominat Ryan Gosling, millor actor).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!