Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

28 de maig de 2005
1 comentari

Habana Blues

Títol: Habana Blues Director: Benito Zambrano. Guionistes: Benito Zambrano i Ernesto Chao. Fotografia: Jean-Claude Larrieu. Repartiment: Alberto-Yoel García Osorio (Ruy), Roberto San Martín (Tito), Yailene Sierra (Caridad), Tomás Cao Uriza (Alex), Zenia Marabal (Luz María), Marta Calvó (Marta), Roger Pera (Lorenzo). Coproducció: Espanya, Cuba, França. Estrena: a Catalunya, País Valencià i les Illes, el 18 de març de 2005, en versió original castellana, i, aviat, a la Catalunya Nord.

Sinopsi: dos joves músics cubans, Ruy i Tito, comparteixen el somni de fer-se famosos i deixar l’Havana. Ruy viu amb la mare dels seus dos fills, Caridad; però el matrimoni va de mal en pitjor, malgrat que encara s’estimen. Per la seva banda, Tito viu sol amb l’àvia. Mentre Ruy i Tito preparen el seu primer gran concert, s’assabenten que uns productors espanyols vénen a Cuba per trobar nous talents. Hi veuen l’oportunitat que esperaven i es llancen a la "conquesta" dels espanyols.

 

Les contradiccions que la situació cubana fa viure als protagonistes són el moll d’ Habana Blues. Els nois saben que han de marxar del país per triomfar amb la música; però els costa renunciar a les seves maneres autòctones, al seu diletant estil de vida i, sobretot, els divideix profundament que hagin de convertir-se en falses víctimes de la repressió del règim de Fidel Castro. Certament, són fills de la pobresa i l’aïllament d’aquell comunisme resistencial i retòric, del qual dissenteixen passivament, amb el seu petit món "underground"  de música alternativa. Però, per damunt de qualsevol altra cosa, els mouen la vitalitat i la passió per la música. El delit de llibertat els és innat, amarat al tarannà. Quan han d’embolicar-se en politica, a canvi de fer realitat el somni de l’èxit, ve la crisi.

 

Tanmateix, és amb el personatge de la dona, Caridad, que Benito Zambrano reïx a representar millor i de manera més punyent el drama humà de la situació. En ella esclata el conflicte entre l’amor cap a l’home que estima i la responsabilitat com a mare de família -per superar la migradesa en què sobreviuen-. En ella hi ha el sacrifici de qui ha renunciat a la carrera professional universitària perquè el seu home no hagi d’abandonar la dèria per la música -que els pot dur a la utopia d’un altre món possible-. En ella brolla la passió càlida que encaixa els allitaments adúlters del seu mascle, en un context de turisme sexual -són europees les que tenen amb ell un desfici eròtic a canvi de promocionar-lo-. En Caridad es fa present el dolor de qui ha de deixar casa, home, amics i ambient perquè el mínim benestar és enllà, a l’altre cantó del mar. És Caridad qui ha patit les martingales de la màfia oficial i ni tan sols ha pogut tenir una plaça al mercat, per vendre els braçalets i penjolls per a turistes, que li haurien estalviat l’emigració.

 

Per l’esbiaix d’aquests personatges, Habana Blues reflecteix una imatge -que percebem com a matisada- de la Cuba contemporània, alhora que ens documenta sobre un submón d’aquella illa, força americanitzat i alhora desconegut. I també tracta del conflicte entre allò local -la música i l’estil que neix d’una manera de ser- i allò global -imposat pels dissenyadors del marketing discogràfic a gran escala, que no miren prim a l’hora d’homologar els productes que venen com a "autèntics"-. De manera particular, Benito Zambrano i el seu coguionista, Ernesto Chao, han tingut la gosadia d’assenyalar el neocolonialisme que es practica des de Madrid, en connivència amb Miami

 

L’Havana és alguna cosa més que el decorat d’Habana Blues, alguna cosa cosa més que el rerefons de l’argument. L’Havana, els seus carrers, la gent, l’ambient de la ciutat vénen a ser un personatge més del film, que es constitueix en documental indirecte de la capital cubana, o d’una certa part d’aquella urbs. Com passava amb la Sevilla de Solas, tan real i alhora tan llunyana a la que venia l’Expo92. I no deixa de ser significatiu que Benito Zambrano dediqués la primera pel.lícula a la ciutat on es va fer i on va estudiar Art Dramàtic, i que hagi centrat el seu segon film a l’Havana, on va estudiar cinema durant dotze anys.

 

Dissortadament, l’argument d’ Habana Blues ens relata la típica i convencional historieta d’un grup musical. No ens n’estalvia cap tòpic. Els amics molt amics, units pel somni de triomfar, els problemes que ho esberlen tot i l’inevitable concert en què triomfa l’amistat per damunt dels interessos. Res no hi fa que la música sigui atractiva. La narració resulta empodegosament bogadejada.

 

Benito Zambrano, doncs, torna a demostrar que és un cineasta interessant quan se centra en els personatges i, en canvi, es revela massa funcional i no gens inspirat quan du la pel·lícula per altres camins cinematogràfics. Ja es va fer un nom amb Solas, merescudament, perquè va saber acostar-se molt bé a les contradiccions i conflictes de les seves protagonistes. A més, està especialment dotat per dirigir les actrius. Quan veiem Yailene Sierra en el paper de Caridad, amb el seu cos ple d’energia i l’ànima castigada, recordem Ana Fernández i María Galiana, a Solas, fermes i escarmentades.

 

                                                                                  Salvador Montalt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!