Club 7 Cinema

Manoel de Oliveira (11.12.1908 – 02.04.2015), que ha dirigit pel·lícules des de 1931 fins al 2014 (això fan 83 anys, per molt que hi hagués un període de temps que, per obligacions empresarials de caràcter familiar no pogués dedicar-s’hi), era el degà mundial dels cineastes en actiu. Ha mort avui.

Autor d’un cinema personal, culte, amb pel·lícules com Francisca (1981), Le soulier de satin (1985), Els caníbals (1988), Non’, ou A Vã Glória de Mandar (1990), O Dia do Desespero (1992), Vale Abraão (1993), A Caixa (1994), Viagem ao Princípio do Mundo (1997), Je rentre à la maison (2001)… ha anat congriant respecte per la seva obra i admiració per la seva lucidesa, anant encara a més a mesura que la seva vitalitat i passió pel cinema desafiava les teòriques limitacions de l’edat. Tenia més de cent anys i seguia creant, amb empenta i talent, traginant el farcell dels rodatges, les presentacions en festivals, actes socials, cicles, homenatges…

Si em permeteu una referència personal, tot i que a mi alguns dels seus films m’interessen més que altres, el record meu d’Oliveira va lligat a moments “màgics” viscuts al Festival de Canes. Començant perquè Non’, ou A Vã Glória de Mandar (1990) va ser un dels primers títols que vaig veure al Palau de Festivals i seguint pel fort impacte emocional que vam viure tots els presents a la presentació “cannoise” de Viagem ao Princípio do Mundo (1997), l’últim film que havia protagonitzat Marcello Mastroianni, i projectat a Canes, en presència de la seva filla als pocs mesos de la mort de l’actor. Etc., etc.

Descansi en pau, havent viscut pletòricament, Manoel de Oliveira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!