Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Eric Rohmer ha mort aquest matí, a l’edat de 89 anys. Pel que sembla, feia una setmana que era a l’hospital, sense que, a hores d’ara, n’hagi trascendit cap més detall, segons l’agència France Press.
Les amours d’ Astrée et Céladon (2007), doncs, quedarà com la darrera pel·lícula d’aquest prolífic autor que, éssent redactor en cap de Cahiers du Cinéma, va participar activament en la fundació de la “Nouvelle Vague”, dirigint el seu primer llargmetratge el 1959, després d’una dècada en què ja havia combinat l’activitat de crític cinematogràfic amb la realització de curtmetratges.
Nascut el 4 d’abril de 1920 -de nom real, Jean-Marie Maurice Scherer-, Rohmer ha signat una cinquantena de títols al llarg de gairebé cinc dècades senceres dedicades en cos i ànima al cinema, fidel a la seva concepció del cinema. Una concepció coherent i integral, que el du de l´anàlisi i la crítica cinematogràfiques a la realització dels seus propis films. I encara a fundar -conjuntament amb Claude Chabrol- la productora Les Films du Losange, així com a obrir una sala de cine -no ha deixat, doncs, que ni la producció, ni la distribució, ni l’exhibició li coaccionessin la seva iniciativa creativa-.
El prestigi de Rohmer a Catalunya, el País Valencià i les Illes ha estat notable, especialment a l’època que se li van poder veure els sis contes morals –La boulangère Monceau (1963), Ma nuit chez Maud (1969), Le genou de Claire (1970), L’amour l’aprés midi (1972)…-. I va renovar generacionalment els adeptes amb una altra tanda de contes titulada “Comèdies i proverbis” –La femme de l’aviateur (1981), Pauline à la plage (1983), Les nuits de la pleine lune (1984), L’ami de mon amie (1987), Le rayon vert (1986)…-, sèrie que estén arreu la idea que Rohmer, als seus més de 60 anys d’edat, era “el cineasta més jove del moment”, per la sensibilitat i la capacitat de comprendre el jovent que feia evident a les seves pel·lícules. I va seguir demostrant-ho encara una dècada més endavant, amb els seus “Contes de les quatre estacions”: Conte de printemps (1990), Conte d’hiver (1992), Conte d’été (1996), Conte d’Automne (1998).
Tanmateix, la cinefília s’ha anat progressivament dividint entre els “rohmerians” i “anti-rohmerians”, especialment a mesura que deixà “d’estar de moda” i la lectura dels seus films esdevingué un plat saborós especialment per als cahieristes gairebé militants.
Dotat d’una personalitat reservada -alguns en diuen “secreta”-, forta i alhora pregonament independent, Rohmer no s’ha deixat enlluernar mai pels glamours dels festivals, tot i que en algunes ocasions hi ha participat -enduent-se el Lleó d’Or de Venècia el 1986 amb Le Rayon Vert-. Però era cèlebre que declinava invitacions a anar-hi, al·legant que tenia feina fent pel·lícules i no podia perdre el temps -val a dir que aquesta mateixa resposta donava sovint quan se’l convidava a Universitat-. Val a dir que el 2001, va ser el Festival de Canes que li rebutjà L’anglesa i el duc, en una decisió polèmica i totalment discutible, perquè es basava en motius ideològics. I és que Rohmer, especialment de gran, va gosar ser políticament incorrecte i si havia de plantejar el caràcter violent i sanguinari de la mateixa Revolució Francesa, ho feia -com era el cas-. Ja el 1992 havia tingut la gosadia de posar el dit a la llaga de la “política cultural” amb L’arbre, l’alcalde i la mediateca.
A mi, no m’ha acabat mai de fer el pes, el cinema de Rohmer. No tant perquè gairebé m’atabala la xerrameca inesgotable als seus films, ni perquè fins i tot la lleugeresa de la seva posada en escena em resulti es pot dir massa refinada, “exquisida”. Simplement, perquè les seves històries poc m’han interessat i en alguna ocasió (Les rendez-vous de Paris) ha arribat a irritar-me perquè la forma m’embafava, embolcallant un contingut irrisori. Tanmateix, sempre n’he admirat la coherència, la independència de criteri i la defensa del seu concepte de cinema.
Amb Rohmer desapareix, sens dubte, un dels referents clau del cinema de la segona meitat del segle XX i una personalitat d’ostensible influència entre estudiosos del setè art i succesives lleves de nous cineastes.
Descansi en pau.
FOTO Eric Rohmer, al rodatge de Les amours d’Astrée et Céladon
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola,
Hi penso el mateix que tu, Salvador. En Rohmer, potser era un mestre en mostrar el realismo de debò a la pantalla, podiem agraïr que mostrés de joves que no eren pas uns ximplets, però, com a tu, m’avorria molt el seu ritme lent, els seus diàlegs sempre amb trascendència fins i tot quan algun personatge se n’anava cap al lavabo, la seva repetició en els mateixos temes en el fons…
Nomès vaig veure tres pel.lícules seves : « La Paulina a la platja », « L’anglesa i el Duc » i « Conte d’estiú » . Em va agradar més la segona.
Però, això s’ho tenim que agraïr, sabia contar històries sense la banalitat del cinema actual, sobretot de l’americà. Els joves del “Conte d’estiú” eren intel.ligents. Les tres noies, a més de molt maques, tenien cervell, no eren pas de nines.
I em quedo amb el mestre François Truffaut de la “Nouvelle Vague”. Ell sabia molt més mostrar-ne el que volia, de l’amor, la vida i la literatura sense ser mai un pedant, com sovint era en Rohmer.
Precisament, als meus blocs, el comentari setmanal parlarà d’ell… a no ser, és clar, que l’actualitat setmanal canvi.
Descansi en pau.
Un salut,
JULIÁN.