Club 7 Cinema

L’autora de The Last Showgirl (2024) dirigeix molt bé els seus actors, té una posada en escena intensa, és autora de 3 llargmetratges, curts i diversos vídeos musicals, és:

Gia Coppola.

De la Gian-Carla ‘Gia’ Coppola (Los Angeles, Califòrnia, EUA, 02.02.1987), amb aquest cognom, convé fer-ne de seguida l’arbre genealògic: és l’única filla de Gian-Carlo Coppola, el malaguanyat ‘hereu’ del gran Francis Ford Coppola. En Gian-Carlo, productor en joies de son pare, com Rebels / The Outsiders (1983), Rumble Fish (1983) i Apocalypse Now (1979), va morir el 26.05.1986, als 22 anys d’edat, en un accident de moto aquàtica; quan la seva dona, Jacqui de la Fontaine, estava embarassada de la Gia. Per a l’avi, en Francis Ford, aquella pèrdua va ser un cop fortíssim: havia perdut un fill, en qui, a més a més, clarament havia posat grans esperances cinematogràfiques. Tanmateix, home de família, pare-paràs, l’autor d’El Padrí / The Godfather (1972) s’ha bolcat amb cos i sobretot amb ànima en la carrera dels germans d’en Gian-Carlo, en Roman Coppola (guionista -fins i tot nominat a l’Oscar-, però sobretot director de vídeos musicals i d’algun film) i l’esplèndida Sofia Coppola.

Precisament, ha estat una figura molt important per a la Gia, aquesta seva tia, directora de títols com  The Virgin Suicides (1999), Lost in Translation (2003), Maria Antonieta / Marie Antoinette (2006) o Somewhere (2010); perquè l’òrfena de pare, que va créixer tant a Los Angeles com al celler familiar dels Coppola a la vall de Napa, va córrer sovint pels rodatges de les pel·lícules de la Sofia. La mare de la noia es va tornar a casar, el 2000, amb Peter Getty, de qui es va separar el 2009.

En aquest ambient tan cinematogràfic es va anar forjant el futur de la Gia Coppola. Si ja va ser la petitíssima Zoe al segment ‘Life Without Zoe’, de New York Stories (Woody Allen, Francis F. Coppola, Martin Scorsese, 1989) i la neta de la Connie a El padrí III / The Godfather III (Francis F. Coppola, 1990), va treballar com a ajudant al departament de vestuari de Somewhere (2010) i consta com a consultora creativa a Twixt (Francis F. Coppola, 2011) -per cert, el 1996, l’avi li havia fet una dedicatòria als crèdits de la seva Jack, «for Gia ‘When you see a shooting star…’», éssent com eren els personatges de la pel·lícula d’una edat semblant a la de la seva estimada neta-.

I es va posar a fer pel·lícules. Havia estudiat Fotografia, al Bard College de Nova York, però diu que es va cansar de fer fotos (a escola!) i es decantà finalment cap al cinema. Començà amb un  curtmetratge, Non Plus One (2010), que codirigí amb Tracy Antonopoulos, però que està interpretat pel cosí germà de son pare, Jason Schwartzman, i per  Kirsten Dunst (la inoblidable Maria Antonieta de la Sofia Coppola) -respectivament, en els rols d’un jove escriptor que lluita per crear una bona història i d’una una cambrera encantadora que, quan es coneixen, la imaginació i la fantasia floreixen en el noi-. Seguí amb Casino Moon (2012), 15 minuts en què explica com un còmic fracassat de Las Vegas (interpretat per Robert Schwartzman -sí, un altre cosí germà de son pare-) s’enamora d’una xinesa (Jingchu Zhang) crupier de ruleta.

A partir d’alguns dels contes de Palo Alto Stories, escrits per l’actor James Franco, la Gia Coppola va debutar en el llargmetratge, assumint el guió i la direcció de Palo Alto (2013). Relat iniciàtic, retrat implacable la luxúria adolescent, l’avorriment i l’autodestrucció que se centra en una noia tímida a punt d’iniciar una relació il·lícita amb el seu entrenador de futbol, en un suburbi de Califòrnia, es va estrenar mundialment al festival nord-americà de Telluride i a continuació es va presentar a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia. El protagonitzen Emma Roberts, Jack Kilmer (fill d’en Val Kilmer, també present al repartiment), James Franco, i…, entre d’altres, Margaret Qualley, que debutava com a actriu de cinema. Algunes ressenyes de la pel·lícula la van remarcar especialment com a terrible i veritable retrat de la vida adolescent, presentat amb una naturalitat i compassió que només poden somiar els directors més experimentats (Ian Freer – ‘Empire’),  evocació filmada amb sensibilitat (la directora de fotografia va ser Autumn Durald) i d’aspecte oníric d’un grup d’adolescents sense rumb, normalment drogats o beguts, que circulen en un món principalment sense adults a la ciutat notòriament rica que dona títol a la pel·lícula. “Palo Alto” és un primer llargmetratge molt potent, que prioritza l’ambient sobre el missatge. Coppola no diagnostica els problemes socials subjacents; no fa suposicions sobre el buit cultural en què viuen els joves. Simplement ens mostra què fan, movent-se d’una narrativa a una altra, mig barrejat amb imatges atmosfèriques i boiroses d’un Palo Alto que sembla principalment buit: fanals de carrer a la nit, parcs infantils tranquils, la posta de sol tocant les copes dels arbres. Tot té una mica d’aire de somni, com si els personatges hi miressin enrere i pensessin: «Va passar de veritat així? O és que estava col·locat tot el temps?» (Sheila O’Malley, a RogerEbert.com). Certament, les crítiques, malgrat ser generalment favorables (en què sovint se’n destacava la interpretació d’Emma Roberts), també, en alguns casos li van retreure a Gia que acabava anant a la deriva fílmica, allargant-ho massa, sense haver-hi desenvolupat prou trames i personatges.

No ens penséssim pas, però, que la noia no comptés en aquest cas amb la família… Al repartiment, hi apareixen: sa mare,  Jacqui de la Fontaine; en Bailey Coppola, nebot d’en Nicolas Cage -sí, un altre cosí germà del pare de la Gia-; la bestieta Talia Shire (a qui sovint no recordem com a germana d’en Francis F. Coppola -que per cert, també hi és present, tot i no ser-hi acreditat, aportant-hi la veu d’un jutge). La banda sonora, la signen en Devonté Hynes i… son cosinet (també músic) Robert Schwartzman .

Al músic britànic, resident a Nova York, Devonté Hynes, que també es faria càrrec del seu segon llargmetratge (anys més tard), la Gia va dedicar-li la següent realització, el vídeo musical Blood Orange: You’re Not Good Enough (2014). És que la música sempre ha estat important per a ella. El 1995, és a dir, de molt i molt joveneta, va aparèixer al vídeo musical Wax: California, de Spike Jonze (… que va estar casat amb la Sofia Coppola entre el juny de 1999 i el desembre de 2003…). Ja al seu primer curt, Non Plus One (2010), va incloure-hi el tema ‘Is this sound okay?’, de Coconut Records (eh… un projecte musical d’en Robert Schwartzman), i, després de codirigir (novament amb amb Tracy Antonopoulos i, en aquesta ocasió també amb Samantha Ressler) el curt documental Strange Love (2015) -en què es pregunta si de debò dos desconeguts poden enamorar-se a base de fer-se mútuament 36 preguntes aprovades per psicòlegs i mirant-se als ulls durant quatre minuts seguits-, va encadenar 2 vídeos musicals: Carly Rae Jepsen: Your Type (2015) i Carly Rae Jepsen: Cut to the Feeling (2017).

Abans d’encarar el seu segon llarg, la Gia va fer-se càrrec de 2 episodis de la sèrie de televisió Love Advent [entre 2017 i 2018] -Cada dia d’Advent, la revista Love publica un curtmetratge protagonitzat per una model de primera fila-. I sí, va arribar finalment Popular / Mainstream (2020) -coescrita amb Tom Stuart, a partir d’una història de la mateixa cineasta- no gens ben rebuda per la crítica i que, malgrat haver estat seleccionada per la Mostra de Venècia -encara a la secció Orizzonti-, va patir les conseqüències de la COVID-19, afectant-ne la difusió al circuit de festivals i l’estrena comercial. Es tracta d’una sàtira hilarant sobre els influents de les xarxes socials i sobretot dels influenciats, que s’ambienta a Hollywood… on la Frankie (Maya Hawke), que no segueix estudiant, es dedica a editar vídeos gravats amb el mòbil i a treballar de cambrera en un bar amb escenari, en què té de company en Jake (Nat Wolff, músic i actor habitual en els films de la Gia), de qui n’està enamorada; però un dia, mentre passa l’estona prop d’un centre comercial, topa amb un individu excèntric i encantador que respon al nom de Link (Andrew Garfield), a qui grava fent tota mena de moneries, en puja el vídeo a la xarxa i la cosa aviat té un gran èxit de visites… Així és que la noia, en tornar-lo a trobar, li proposa de gravar un altre vídeo, en el qual en Link desferma tota la seva ràbia contra els mòbils i la dependència de la gent amb aquests ginys. Per a sortir-se’n, demanen ajuda a en Jake, que fa de guionista. I tant que se’n surten: esdevenen tot un fenomen. Tant, que aviat els surt un representant que els proposa guanyar calés…

Tot i remarcar-ne l’estil visual, carregat d’elements de l’estètica de les xarxes (emojis, efectes digitals, estils de vídeo…; si bé no s’hi recullen les ‘darreres novetats’ al respecte), molts l’acusen de ser prou superficial, de, amb certa confusió, no saber aprofundir del tot en la mena de personatges que presenta. S’hi destaca, això sí, la interpretació (molt desfermada, arriscadament enèrgica, del gran Andrew Garfield). I és que la Gia Coppola és una cineasta vigorosa, que amb una posada en escena intensa, amb la seva càmera (si cal, tremolosa) s’abraona als personatges, sovint llançats endavant… i potser sí que es queda més a les capses del que fóra desitjable, però la mouen ostensibles bones intencions i, què voleu que us digui, pel que fa al cas d’aquesta pel·lícula, com ja he assenyalat, no deixa de parlar de figures impactants en la nostra societat actual, com són els influents de la xarxa (i para especial atenció als que en són influenciats), subratllant-hi fins a quin punt tot es mou per interessos econòmics, que fan miques les possibles intencions revolucionàries inicials de les xarxes, i exposa la responsabilitat que, com a contrapartida, arrosseguen aquests influents d’internet: certament, no diu res que no s’hagi dit abans, però està molt bé que es digui. I, deixeu-me insistir-hi, hi aconsegueix interpretacions importants dels seus magnífics actors.

No, no me n’oblidava: malgrat que la Gia, a mesura que han anat passant els anys, clarament ha anat agafant volada i ja no es mou ‘tant’ al voltant del clan familiar, encara, al repartiment d’aquest film hi trobem sa mare, Jacqui de la Fontaine i Pascale Coppola, filla del seu tiet, Roman Coppola.

Del talent de Gia Coppola en la direcció d’actors n’és reflex que el repartiment del seu tercer llargmetratge en solitari, The Last Showgirl (2024), encapçalat per la veteraníssima Pamela Anderson, guanyés al Festival de Sant Sebastià el Premi Especial del Jurat (i que Anderson fos posteriorment nominada als Globus d’Or com a Millor Actriu Dramàtica).

Abans d’entrar una mica en aquest film, convé deixar constància que, just abans, la Gia va participar en la pel·lícula col·lectiva The Seven Faces of Jane (2022), en què Gillian Jacobs és la Jane del títol, una dona que passa per històries d’amor, comèdia, tragèdia i crisis tal com les hi imaginen vuit cineastes diferents (la Gia i Julian Acosta, Xan Cassavetes, Ryan Heffington, Boma Iluma, Ken Jeong, Alex Takacs i la mateixa Gillian Jacobs). I va realitzar encara 2 vídeos musicals més: Gracie Abrams: Where do we go now? (2023) i Halsey: Lucky (2024).

Tornant a The Last Showgirl (2024), en què Pamela Anderson és la bregada vedet de Las Vegas que ha de replantejar-se el futur quan el seu espectacle tanca de sobte després de trenta anys en cartell, la crítica María Adell Carmona, al diari Ara, en va escriure, entre altres coses -les remarques en negreta, són meves-: el guió de l’últim llargmetratge de Gia Coppola (..)  sembla construït al voltant de la imatge pública de la rossa més famosa de la dècada dels noranta, i genera un fèrtil diàleg entre el personatge de ficció i l’actriu que l’encarna. Si la Shelly, una ‘showgirl’ llegendària, simbolitza una Las Vegas ja desapareguda (la de les plomes, els lluentons i els espectacles de títols afrancesats i falsament sofisticats), Pamela és l’última ‘pin-up’, l’esvaïda icona sexual d’una era pretèrita caracteritzada per unes dinàmiques de gènere avui dia qüestionables. Coppola apunta aquesta tensió a la discussió entre la Shelly i la seva filla adolescent, que no entén com la seva mare pot haver dedicat la seva vida a un simple “espectacle de nus”, però el film es desvia d’aquesta idea per traçar un empàtic i melancòlic retrat coral d’una comunitat artística en vies d’extinció; un conjunt de personatges atrapats en un simulacre permanent als quals doten d’una dolorosa humanitat uns intèrprets en estat de gràcia: Anderson, commovedora en un insòlit registre dramàtic, però també un irreconeixible Dave Bautista i una Jamie Lee Curtis que sembla no tenir por de res. L’estil impressionista de la cineasta, que malauradament li impedeix aprofundir en alguns temes, acaba aconseguint esbossar la personalitat de la seva protagonista, una dona per a la qual l’escenari és més real que la pròpia vida. És aquí on l’actriu (Anderson) i el personatge (Shelly) tornen a trobar-se: en aquesta ambivalència entre l’autèntic ésser humà i l’elaborada fantasia plasmada sobre un escenari, en una sèrie de televisió o en el desplegable central de la revista ‘Playboy’.

Actualment, Gia Coppola està rodant el documental Superfans: Screaming. Crying. Throwing up, on explora tota una varietat de grups de fans i la diferència que han marcat més enllà de fer d’aquestes bandes de nois un èxit;  té en preproducció el biopic Perfect, sobre la gimnasta nord-americana Kerri Strug, que intentà superar una greu lesió per competir per una medalla d’or als Jocs Olímpics de 1996, i se li atribueix el projecte de The Secret Life of the Lonely Doll, que es basaria en un guió de Merritt Johnson, comptaria al repartiment amb Naomi Watts i Jessica Lange i giraria al voltant d’una periodista que descobreix que una autora infantil, de renom i gran èxit comercial, viu en un hospital públic i reconstrueix la seva estranya vida de glamur i aïllament, a més de la seva lluita per escapar d’una infància dolorosa.

NOTA: S’atribueix també a Gia Coppola el migmetratge Twixt: A Documentary (2013), que és el ‘making of’ del film Twixt (2011), del seu avi.

—

Filmografia de Gia Coppola: a FilminCat.

Sobre Gia Coppola: Tmdb, Imdb, Sensacine, FilmAffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Viquipèdia, Wikipedia.

—

FOTO DE L’APUNT: Gia Coppola (Festival de Sant Sebastià 2024)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!