Club 7 Cinema

Títol original, Títol francès, Títol espanyol: Gerry. Director: Gus VAN SANT. Guionistes: Matt Damon, Casey Affleck i  Gus Van Sant. Fotografia: Harris SAVIDES. Música: Arvo PÄRT. Repartiment: Casey Affleck (Gerry) i Matt Damon (Gerry). Primer ajudant de direcció i productor: Dany WOLF. Productor associat: Jay HERNÁNDEZ. Durada: 1h47. Distribuïdor francès: MK2. Distribuïdor espanyol: Lauren. Estrena: a la Catalunya Nord (?), 3 de març de 2004, (?) només en versió original subtitulada en francès, i a Catalunya, 20 de maig de 2005, només en versió original subtitulada en castellà. A les Illes, s’hi està projectant, el 17 de juny de 2005, només en versió original subtitulada en castellà.

Sinopsi: Dos amics que es diuen Gerry, tots dos, travessen el desert de califòrnia en cotxe. Volen tastar la llibertat i fugir una estona de la civilització. Deixen el cotxe i enfilen un camí per practicar el senderisme. Aviat s’allunyen del trajecte marcat i seguit per turistes cumbes. La caminada per la Vall de la Mort es transforma en un vagareig. No van cap enlloc, no tenen punts de referència i no van equipats amb gaire aigua ni menjar. I es perden. No hi ha manera de retrobar el camí abandonat ni de saber localitzar el cotxe. L’excursió se’ls transforma en malson. La seguretat i el bon humor deixen pas a la por. Els dos Gerry han de sobreviure en un terreny hostil que els és totalment estrany, desconegut. En aquest context, l’amistat que els uneix queda sotmesa a una dura prova…

Primeres reflexions. 1a: Cinema de l’acompanyament. La càmera acompanya, comparteix temps i espai amb els protagonistes. Fa que els espectadors hi convisquem durant l’estona del film. Significativament, al final de Gerry, el supervivent -únic- Matt Damon és dalt del cotxe que l’ha recollit, mira a l’interior del cotxe i s’intercanvien mirades amb el conductor. Per al xofer, és la mirada a un noi mig cremat pel sol i que s’ha trobat a la carretera, amb tot l’enigma que hi pot haver al darrere. Els ulls de Matt Damon no li poden revelar res, al xofer, però el xicot es gira i du la mirada al defora, al desert d’on ha sortit i que està deixant enrere. Ell sap el que ha passat. I l’espectador també. Ell i l’espectador saben les inacabables caminades, l’esgotament, la sed i la fam, la laberíntica desorientació angoixant en què han estat perduts. Saben que no estava sol i com ell, Gerry fort, ha hagut de matar el Gerry feble. No és la història del que ha passat l’únic que comparteixen Damon i l’espectador, sinó també i sobretot, com ha passat, com s’ha viscut. He llegit que, en una entrevista, Gus VAN SANT ha declarat: "A certs films de Béla Tarr, sobretot els últims, com Sátántangó, hi ha un ritme particular. Prenguem com a exemple algú que camina pel camp. En lloc de veure’l recorrer-ne una part, el mostra com va d’un cap a l’altre del camp. De seguida vaig adonar-me que passaven tot de coses durant aquest trajecte…". Em sembla molt il·lustratiu de l’opció estètica que ha près.

Primeres reflexions. 2a: Cinema de la imatge. Els diàlegs i la música són escassos, encara que tenen unes funcions ben importants. Essencialment tot recau en la imatge. VAN SANT narra i s’expressa amb una planificació prolífica, un agosarat i meravellós domini de la durada i composició dels plans i un rigorós ritme cinematogràfic.Plantejat que els nois s’han perdut, la caminada transcorre entre breus finals d’etapa, als cims de turonets; d’acord amb una estratègia racional -marcada per Gerry/Matt- per sortir-se’n. Els veiem en pla general, petits enmig del paisatge immens, ressec i solitari; els seguim pel darrere i de costat, sense parar, la càmera movent-se amb ells, només quedant-se quieta als "finals d’etapa". En un dels plans de seguiment, la càmera els enfoca la cara de costat, de manera que els seus rostres cansats breguen dins del pla, sense aturar-se, mentre el focus se centra primer en Gerry/Casey, després en Gerry/Matt, i mentre un o l’altre entren i surten de camp, en una mena de coreografia improvisada entre la càmera i ells. Però no se’n surten. A continuació, pren la iniciativa Gerry/Cassey i segueixen les petges d’animals, per arribar a l’aigua o al lloc on copulen, per a seguir les bèsties fins que tornin anar a beure. Una proposta potser més primitiva, no tan racionalista, clarament supervivencial. I els du al desert més àrid, sorrenc, perduda la pista de les petges. La cosa empitjora, el paisatge és cada cop més hostil, la caminada ja no té gairebé aturador. Dia i nit. La desesperació es fa present en Matt, mal que reclami a Cassey que no plori. Intuïtiu, gairebé més "femení", Gerry/Casey no es queda quiet dalt d’un turó i, emprenyat, se’n va, se’n va cap enlloc, però se’n va; i Gerry/Matt el segueix. Els succesius plans -de llarga durada, pràcticament sempre- ens els mostrenen una direcció, després en una altra, després en una tercera, com tancant un cercle immens o, més aviat, tancant una espiral, ara anant pel pla, ara enfilant un turó, ara pujant una muntanya; ara anant cap al fons de la pantalla, ara movent-s’hi cap a la dreta, ara enfilant-hi un pendent cap a l’esquerra ara veient-los des del davant, com pugen cap amunt. Una composició espacial que reprodueix la pèrdua de brúixola dels protagonistes. Es fa de nit i no s’aturen. Torna a sortir el sol, els núvols passen de pressa, en imatge de velocitat ràpida. El vent bufa ford, violent. Al capvespre, les figures en contrallum dels dos Gerry s’identifiquen amb les  muntanyes en contrallum del fons. Formen part ja del paisatge desèrtic, s’hi han integrat (visualment, si més no). Després d’un únic parèntesi nocturn, en què tornen a arraulir-se davant d’un foc, esgotats i engegant-se mútuament i amicalment,  un pla en gran angular ens mostra els rostres gairebé deformes dels dos Gerry, l’endemà al matí. Mentre Gerry/Matt intenta situar la trajectòria que han fet en les coordinades, per buscar la direcció més plausible; Gerry/Casey es pot dir que delira, en una confusió entre el diàleg amb el company i els miratges que li duen al cap el trajecte del cotxe abans d’aturar-se i començar l’aventura. Gerry/Casey cedeix i accepta la proposta de Gerry/Matt. Van endavant. Res. Aturats sota el sol inclement, Gerry/Matt mira al no-res i els ulls de Gerry/Casey revelen una greu consciència de la tragèdia. Comença un travelling circular al voltant de Cassey. Principi i final, la ruta comença i acaba, no hi ha camí ni mirada endavant, en Gerry/Casey. Un altre travelling circular comença i ressegueix el paisatge que els envolta. No hi ha sender, res que pugui assenyalar cap via. No és clar que sigui la mirada de Gerry/Matt, en tot cas, és el que poden veure els seus ulls i el que veuen, però no miren, els de Gerry/Casey. Els miratges assalten Gerry/Casey, que assegura a Gerry/Matt haver trobat aigua i el cotxe. Un pla des del darrere ens els mostra tots dos i una figura ve de lluny, que finalment resultarà ser Gerry/Matt, un d’ells: una descomposició de la realitat que revela l’esquerda psíquica de Gerry/Casey. Es reprèn la caminada. Hora foscant, en un mar de sal. Van a poc a poc, separats un de l’altre. El pla és de molt llarga durada. Sembla un via crucis. La música, gairebé una remor d’ultratomba, reforça el caire fantasmagòric de la seqüència. Els protagonistes, en la foscor, semblen ombres que es mouen. Són ja l’ombra de si mateixos. La poètica visual rau en la composició, color, tonalitats i ritme d’aquest pla i la rima pren cos en la persistència del pla. Magnífic, corprenedor! Al final, els dos nois cauen rendits. El sol, abrusador, surt. Ells jeuen exhaurits a terra, en ple mar de sal. Ensopits, en Gerry/Cassey es desperta i fa broma irònica -què te’n sembla, de com va l’excursió?-. Com si tornés a delirar i s’imaginés que és un altre indret diu: jo me’n vaig!. O no. Potser és que renuncia a lluitar per sobreviure. El cas és que estira el braç a Gerry/Matt i li demana ajuda: perquè l’acompanyi cap a algun lloc o perquè Gerry/Matt faci el que farà. Visualment, VAN SANT ho mostra com una abraçada afectuosa, gairebé un magreig amorós. En qualsevol cas, l’acte que comet Gerry/Matt és un acte d’amor i d’eliminació. D’amor per estalviar patiment. I d’eliminació del Gerry feble, cosa que cal interpretar bé: podem veure els dos Gerry com les dues cares d’un únic individu; d’una banda, la masculina, racional i forta, de l’altra, la fràgil, intuïtiva, més femenina, fràgil. En la supervivència, queda el fort, en la mesura que se sobreposa a la feblesa. Però deixa enrere alguna cosa valuosa. I l’acte queda en qüestió quan, avançat el dia i en començar a caminar, de seguida veu cotxes a la llunyania. La immediatesa visual deixa en evidència la mort que s’hauria pogut estalviar. Tanmateix VAN SANT ens estalvia el pla del cadàver de Gerry/Casey quan Gerry/Matt es posa a caminar i quan divisa la carretera. No cal que ens el mostri, tots sabem que ha mort. En la mirada panoràmica de Gerry/Matt, des del cotxe que el recull, hi ha també la consciència que aquell paisatge inhòspit amaga un cadàver.

Primeres reflexions. 3a: La música d’Arvo Pärt. Bàsicament està present en tres moments. A la seqüència inicial, fins que aturen el cotxe, just abans de començar la caminada. També, al pla filmat en gran angular e què Gerry/Cassey evoca aquesta arribada amb el cotxe, en un primer miratge. i, finalment, a la magnífica seqüència del via crucis pel mar de sal. Té un caire trist, romàntic, a la primera peça –Spiegel im Spiegel, trad. aprox.: "mirall en mirall"-, que acompanya l’avenç imparable del cotxe cap a un destí que la música -no diegètica- ja fa intuir com a dolent. La combinació del tema de Pärt amb la persistència del pla -tant des del darrere com quan canvia per a mostrar-nos l’interior del vehicle i els conductors des del davant-, dóna un dels millors moments del film, conjuntament amb el pla del via crucis. En aquesta darrera escena, la del via crucis, la música esdevé estranya, com tel·lúrica, fantasmagòrica. I en la seqüència del primer miratge de Gerry/Casey, entra sense trencar, a meitat de camí de la composició musical i la remor de fons. Per a informació sobre Arvo PÄRT: http://www.arvopart.info/

Primeres reflexions. 4a: Els diàlegs. Són escassos. D’una banda, ja d’antuvi, defineixen els dos personatges com a no gaire parladors. Cal diferenciar els diàlegs que mantenen en dos tipus. Els que són funcionals del guió i els que corresponen a conversa entre ells. Tanmateix, el to, l’estil de parlar és el mateix en uns i altres. Els funcionals, serveixen per pautar mínimament el guió. Són la decisió de deixar el camí de senderisme; el repartiment de turons per buscar la sortida al desert laberíntic; l’error d’en Gerry/Matt que no era al lloc previst i això ha fet que Gerry/Cassey hagi escalat a una roca i després no en sàpiga baixar; la decisió de seguir les petges d’animals i la discussió de si van a beure aigua o a cardar; la sortida endavant de Gerry/Casey, dalt del turó; la decisió d’anar cap al Nord i no cap al Sud, mentre Casey té el primer miratge, etc. Pel que fa als diàlegs de l’altra mena, són converses entre ells. N’hi ha poques. En una vetllada nocturna, Gerry/Casey es posa a parlar que és un personatge històric i va com improvisant el seu paper en un episodi Històric. Sembla que és d’un videojoc de què parlen o d’un concurs. Ells s’ho saben. En una entrevista, Gus VAN SANT diu: A la pel·lícula, gairebé cada escena comença amb alguna cosa de preestablerta entre els personatges des de fa anys i defugim l’esquema convencional que els personatges "hagin de dir" una cosa concreta. No parlen gaire i, quan ho fan, no es fàcil d’endevinar si es tracta d’un videojoc o d’un concurs. Ells miren d’oblidar la càmera i l’espectador, parlen entre ells i fa temps que es coneixen. No es tracta de dialogar com si hi hagués una tercera persona present a la conversa.No volíem que el públic comprengués sitemàticament el que diuen. Certament, l’estil dels diàlegs, fins i tot quan són funcionals, respòn a la manera de fer de dos individus que es coneixen de fa temps, amb sobreentesos, etc. Justament això dóna una força singular a la seqüència que Gerry/Matt elimina l’altre: el sobreentès reflexa la complicitat pregona que du a un acte extrem, per part de qui coneix i comprèn bé l’altre. Per cert, caldria avaluar si el jo me’n vaig te alguna cosa a veure, també, amb despenjades de videojocs o coses així, que permetin comprendre millor l’abast d’aquest diàleg sobreentès i trascendental entre ells dos.

Primeres reflexions. 5a: L’un i l’altre. Fins ara he plantejat que els dos Gerry els podem entendre com dues personalitats d’un mateix individu o que l’un és com el complementari de l’altre. La referència al tema musical de Pärv –Mirall en mirall– assenyalaria que un es reflecteix en l’altre i viceversa. Aquesta reflexió mútua i infinita val tant per a la interpretació unívoca com per a la complementària. Tanmateix, no em sembla essencial la qüestió de quina interpretació fóra la més "encertada"; ja que l’important és el que suggereix el joc, els vincles, entre els dos Gerrys. Llegeixo Jean-Christophe Ferrari, a Positif núm. 517, que diu: L’altre no és un mirall en què un es reflecteix; sinó un mirall que es dilueix en un altre mirall, sense cap possible retorn a una imatge primmigènia. El final de la pel·lícula planteja, doncs, aquesta qüestió: què en queda d’un mateix quan el sistema de ressonàncies que ens lliga a l’altre ja no funciona? Pregunta que és sens subte una manera amb què VAN SANT planteja novament el tema de l’homosexualitat,comú a tota la seva filmografia. Certament, en el delit de Gerry/Casey per arribar a tocar Gerry/Matt, el rebuig inicial d’aquest i l’acte final d’eliminació, hi ha no tan sols la crida d’ajut, el rebuig de qui es neg inicialment a cedir a la petició de l’altre i l’execució del fet; també hi plana una certa iconografia homosexual -que VAN SANT inclou darrerament a totes les pel·lícules, especialment Elephant i Last days-. Més enllà d’això, tampoc em sembla essencial cenyir-ho a la inquietud gay. Més enllà que en pogués ser fins i tot el motiu del cineasta, el que val i preval és el vincle humà, el contrast, complementarietat, etc.

Primeres reflexions 6a: No tan sols val la pena tornar a paladejar Gerry, sinó que també fa venir ganes de llegir-ne els textos que l’estudien a fons. Quan pugui m’hi dedicaré.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!