Encara no sabem què és el cinema català, ha escrit Àngel Quintana a El Punt Avui del 9 de gener de 2013, ran de les nominacions als premis Gaudí, en un article en què es destaca: L’esquizofrènia del país es fa evident amb la nominació als Gaudí d’un film mut com a millor cinta en català. I és que Blancaneu, de Pablo Berger, estrenada i publicitada gairebé al cent per cent com a Blancanieves i presentada internacionalment com a Blancanieves, resulta que opta a 12 premis de l’acadèmia catalana del cinema, d’entre els quals, efectivament, la categoria de Millor Pel·lícula en Llengua Catalana.
Molt encertadament i després de fer un munt de consideracions, Quintana exposa: La qüestió clau radica a definir, sense complexos, què és el cinema català. Deixar clar si el considerem un fet cultural o industrial, veure quina relació estableix amb la cultura del país i com aquesta es difon a escala internacional. Com que no ho hem debatut prou, (..) podem acabar fent el ridícul atorgant al cinema mut un premi destinat al cinema parlat. I és que comença l’article recordant que L’any 1977, dins del Congrés de Cultura Catalana, es va discutir què era una pel·lícula catalana. Un sector va argumentar que era la que estava parlada en català i un altre, que ho eren les produccions industrials fetes a Catalunya. No hi va haver cap acord i es varen recollir les dues propostes. Anys després fa la sensació que a Catalunya encara no ens hem posat d’acord per definir què és una pel·lícula catalana.
Lamentablement, s’hi ha d’afegir que la Llei del Cinema, la de l’Honorable Conseller Tresserras, ho enfoca pel costat industrial. És el criteri més estès a les administracions públiques i al món del cinema: la nacionalitat d’una producció l’atorga el domicili fiscal de la productora. Tant se val si hi ha pel·lícules “franceses” que, de francès només en tenen els que hi treballen, per exemple. El que s’ha imposat és la cosa pecuniària: la “nacionalitat fílmica” permet demanar subvencions, comptar amb suports institucionals, etc.
L’adscripció “nacional” d’un film va tanmateix lligada també a la identificació del públic “nacional” i a la situació de la creació cinematogràfica al propi país. L’any passat, els francesos van celebrar com una victòria al mundial el triomf als Oscar de L’artista, cinta ambientada al Hollywood de la transició del mut al sonor, amb els intertítols en anglès. El director, Michel Hazanavicius i el seu protagonista, Jean Dujardin, els associen prou al “seu” cinema com per a identificar-se plenament amb aquest producte ambientat a l’Amèrica del Nord, mut, originàriament amb intertítols en anglès (hauríem de saber si ells el van tenir amb intertítols en francès, per a arrodonir-ho).
Els catalans tenim també el dret a celebrar l’èxit de reconeixements d’una pel·lícula com la que ha dirigit Pablo Berger, que compta amb part de la producció catalana i que s’ha rodat parcialment al nostre país. Una altra cosa és si ens hi podem acabar d’identificar i el disbarat de nominar-la (i molt probablement premiar-la) com a Millor Film en Català.
Pel costat identitari, el problema no seria que hi hagi toreros i s’ambienti a Sevilla (per bé que aquest imaginari és el que és), sinó si els espectadors de Catalunya en percebem el film com a “català”, de la mateixa manera que els espanyols el poden sentir com a pregonament “espanyol” o, tornant al cas dels veïns del nord, els francesos van poder percebre L’artista com a “seu”.
És ben clar que, centrant-nos en l’imaginari, el del poble català actual és ben heterogeni i que fins i tot hi ha una part dels nostres conciutadans que ni tan sols tenen cap mena de consciència d’imaginari específicament català. Cosa que, tanmateix, no pot obviar el resultat d’anàlisis objectives.
Com bé remarca Quintana, actualment el cinema català participa d’uns processos d’internacionalització que fan que hi hagi pel·lícules produïdes a Catalunya però rodades arreu del món; també n’hi algunes fetes a Catalunya en anglès o en francès i coproduccions internacionals amb una forta presència industrial catalana. I això és ben general: cintes “romaneses” amb calé francès, produccions “britàniques” amb participació holandesa, etc. Fins al punt que l’adscripció “nacional” pel criteri del domicili de les empreses productores acaba resultant una tirallonga de països, en què l’únic que queda clar és d’on venen els diners i no tant cap vincle cultural o patrimonial amb el territori on presumptament ha nascut el film.
Davant l’evidència d’aquesta situació, fa anys que aposto per superar el nacionalisme cinematogràfic, deixar-se estar d’adscripcions “nacionals”. Les pel·lícules són obres i/o productes i cal valorar-les pel que són. Certament, hi ha algunes obres que beuen del patrimoni (cultural, lingüístic, històric…) de la gent que les fa i del principal públic a què s’adrecen. En aquest cas, l’adscripció “nacional” em sembla legítima: tots sabem què volem dir quan parlem de “comèdia italiana” o de l’espanyolitat tangible del cinema d’Almodóvar, per exemple. Però, en canvi, quin sentit té (en aquests termes) buscar la nacionalitat de The Impossible, de J. A. Bayona?
No cal dir que el nacionalisme s’imposa i que els crítics, periodistes, exhibidors, distribuïdors, productors, acadèmics i espectadors parlen a tort i a dret de “cinema espanyol”, “cinema francès”, “cinema americà”, “cinema coreà”… sense cap mena de distinció pel que fa a l’àmbit: industrial, cultural, etc. I així, entre tots, mantenim la insensatesa, que ens du a contradiccions absurdes, especialment visibles en convocatòries com les dels premis cinematogràfics.
En aquest context, casos com el de Blancaneu (o Eva, l’any passat) fan un pas de rosca i provoquen una indignació suplementària. Ja no és tan sols que la catalanitat per domicili fiscal busqui rempinar euros per a pagar-ne despeses, sinó que es fan passar per pel·lícules en català, quan no en són i no es difonen així arreu, arreplegant diners previstos per a normalitzar la nostra llengua al cinema i, en canvi, a l’hora de la veritat, s’estrenen a casa nostra mateix tot amagant tant com poden les còpies (relament doblades) en català. I no cal dir, el títol mateix. Si no fos per la publicitat que paga la amteixa Generalitat, com sabríem que es diu Blancaneu?
Però ja va quedar ben clar l’any passat, amb Eva: l’engany, la manipulació, la desviació, el menystenir el català no va importar ningú. El món del cinema a casa nostra -llevat de casos excepcionals- està espanyolitzat, en general i a tots nivells (crítics, periodistes, exhibidors, distribuïdors, productors, cineastes…). I als polítics, amb el conseller de Cultura al capdavant, sembla que els interessa més la propaganda que la veritat i la dignitat col·lectiva.
Quan el país es planteja el dret a decidir i àmplies capes de la població aposten per la independència, aquests Gaudí deixen en evidència com el cinema de casa nostra és, lluny de ser sobirà, molt i molt dependent. Sóc molt escèptic sobre el debat que reclama Quintana, per les raons que he exposat. Tot i que, si el país de debò va endavant, la gent del cinema s’haurà d’espavilar…
Com a anècdotes: us heu fixat que els premis catalans es diuen Gaudí, amb la mateixa G inicial que els Goya, i que l’anunci de les nominacions les van programar per al dia abans de les dels Goya? Ara com ara, cinema de la dependència!
Per a les nominacions als Gaudí 2012, cliquem aquí: L’ACC ha fet públiques les nominacions dels V Premis Gaudí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!