Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

4 de febrer de 2013
8 comentaris

Gaudí 2013: ens sentim nostres aquestes pel·lícules?

FOTO © José Haro The Impossible, de J. A. Bayona

Ho va dir Juan Antonio Bayona a la gala de proclamació i lliurament dels premis Gaudí 2013, que volia que ens sentim nostra The Impossible.  I certament, la pregunta val la pena fer-se-la: ens les sentim “nostres” The Impossible, Blancanieves, Una pistola en cada mano, Els nens salvatges…? En la resposta que tots i cadascun de nosaltres hi donem segurament hi trobarem “la” nostra particular visió sobre això incert que anomenen “cinema català”.

Podem sentir-nos “nostre” un film rodat en anglès, ambientat lluny, que sembla de Hollywood i que, posat a doblar-lo per a l’estrena ni tan sols ha acceptat que hi hagués versió en català? Per què me l’he de sentir “meu”, perquè hi treballa gent de casa i se n’ha rodat una part en terra “nostra”? És a dir, com la Coca-Cola, que si més no fins fa poc embotellava per aquests rodals i donava feina a catalanets i catalanetes? Francament, la Coca-Cola que doni molta feina i sé que a molta gent els encanta, beure-la; però sentir-la com a “pròpia”, com a catalana, més aviat no… (i això que encara recordo els salts d’alegria de la primera emissió de TV3, quan hi vam trobar un anunci en català de Coca-Cola).

Podem sentir com a “nostra” Blancanieves? Ja no és l’imaginari que treballa, que hi ha catalans que sí el senten tan seu com la parla castellana amb què s’ha rodat. Hi ha tanmateix la qüestió de la llengua: ves per on els acadèmics han instrumentalitzat el reglament dels premis perquè el català els permetés guardonar, a més dels films de Cesc Gay i Bayona, també el de Berger, i de passada tapar el baix nivell actual de produccions en la nostra llengua (a les quals, de retruc, s’ha decantat prou), mal fos a canvi de guardonar una pel·lícula que, ni a la cerimònia dels premis, no ha lluït el cartell en català. Potser me la puc sentir meva, com a membre de la pàtria cinematogràfica; però no pas per res més i, si toquen els nassos amb la qüestió de la llengua, ves que no me la senti com una intrusa.

Una pistola en cada mano, en Cesc Gay i el que està fent, ens ho podem sentir “nostre”? Sí? No? I Els nens salvatges…?

Quan els homes i les dones d’aquest país puguem sentir-nos “nostres” les pel·lícules que s’hi facin, aleshores podrem començar a admetre que hi haurà realment al món una cosa que es pugui anomenar “cinema català”. Mentrestant, el “tinglado” industrial i comercial que usurpa aquesta denominació ens ho fa servir, com és obvi, per a xuclar subvencions i buscar presumptes complicitats, així com s’avenen als Gaudí per a autopromocionar-se i, sobretot, a tall de primàries cara als Goya.

  1. A l’exemple de la Coca-cola, en aquest cas, nosaltres seríem Atlanta i els britànics, australians, asiàtics (repartiment i equip tècnic) i americans (distribució) que n’han format part serien “els catalanets i catalanetes” que han trobat feina gràcies a un producte català.
  2. Tens raó. Entenc, però, que l’Acadèmia té socis i sòcies que són  els que voten.
    Entenc que aquests socis i sòcies són catalans, tècnics, actors i actrius, directors, productors, i bé, l’art és transversal i universal. El cinema no té fronteres. Si els que produeixen les pel.lícules, els tècnics, els que fan realitat els seus somnis en una pantalla d’aquest setè art que tant ens agrada, són catalans …. aleshores ?
    No pot guanyar un Oscar una pel.lícula que no ha estat ni produïda ni rodada als EE.UU. ni en cap altre país anglosaxó? Sí. Els catalans i catalanes poden escollir amb qui, com i on es roda la pel.lícula. El problema desapareixerà quan siguem una nació lliure i independent del reino de españa, i ja ho va deixar ben clar la Montserrat Carulla. Mentre, ens haurem d’empassar aquests gripaus … no creus ?
    Tot plegat, una mica complicat.
    Ahir vespre m’ho vaig passar bé, per primera vegada, des de que s’organitza aquest ‘sarao’ dels Gaudí.
    Bon dia Vador i com sempre un moplt bon apunt, necessari.
  3. Jo també vaig pensar en que cinema català és més el parlat en la nostra llengua, com als Cèsar francesos també tenen clar que té que ser cinema parlat en francès.
    De totes les que has esmentat, només he vist les dues darreres, Una Pistola En Cada Mano i Els Nens Salvatges. Sí podria considerar-se cinema català la darrera, ja que està parlada sobretot en català (gran encert de la directora Patricia Ferreira, per donar-li més versemblança) i un repartiment gairebé tot català (Àlex Monner, Marina Comas, Aina Clotet…). La primera, no gaire, ja que la llengua és el castellà i tot i que surt Barcelona, només és un decorat, ja que mai no es diu quina ciutat és ni els costums dels personatges.
    Sembla que els productors i distrubuïdors tenen una por atroç a dir-ne que aquesta pel.lícula és catalana i encara més si la llengua és el català. Els francesos no tenen d’aquesta por, quan envien una pel.lícula als Òscars, tant se’ls dóna si aquesta pot agradar o no als acadèmics de Hollywood, si està parlada en francès, si parla de costums francesos (que per alguns americans son “indecents”), si té un ritme diferent al d’una pel.lícula amb Bruce Willis, fins i tot si els americans no son gaire simpàtics per ells (com a “El capital” de Costa-Gavras). O que van enviar aquest any Intocable, gran pel.lícula, malgrat que hi havia sigut titllada de “racista” pels mitjans americans, cosa del tot injusta.
    Passa que amb la crisi, que hi ha menys pressupost de subvencions, que només hi compta l’èxit sobtat de qualsevol cinta, etcètera, el cinema català no acaba de trobar el seu lloc al sol. I encara menys amb la salvatge pressió i menyspreu dels mitjans de Madrid o els productors d’allà. TV3 té encara la sort de fer-ne de productes ben dignes, que a Madrid, com estan fetes en català i surt Barcelona en comptes de Madrid, les menyspreen i no les volen veure ni tant sols doblades al castellà. 
    Sobre això de Lo Imposible, qualsevol cineasta pot fer pel.lícules a l’estranger i en d’altres llengües (en Fernando Trueba va rodar en anglès i ara en francès), sense perdre el seu tarannà, però s’han deixat portar més per d’allò més comercial que no pas pel seu toc artístic.
    Saluts cinèfils,

    JULIÁN.  

  4. Cinema català és el que parla en català. Per no deixar lloc a dubtes: en formen part les pel·lícules que es preestrenen en català, que s’estrenen en català i en què l’exhibició en qualsevol altra llengua és clarament posterior a l’exhibició en català.

    Cal tenir present que, fins i tot així, en les circumstàncies actuals, la pel·lícula voltarà pel món amb l’etiqueta de pel·lícula espanyola, oi més si s’exhibeix en espanyol.

    Algu diu que els acadèmics han votat segons el seu criteri. Segons el seu criteri sí, però dins unes normes clarament desafortunades.

    D’altres diuen que així s’enforteix la infrastructura industrial que exigeix el cinema contemporani. Potser sí, però això tampoc no és garantia de res: durant molts anys Barcelona ha estat la Meca del doblatge, i de doblatges al català se n’han fet més aviat pocs.

    Diuem que l’infern és empedrat de bones intencions; per tant si l’Acadèmia vol fer res d’útil, cal que replantegi a fons el sistema de premis i els conceptes que hi subjauen, i que faci com fan tots els ens homòlegs arreu del món.

Respon a julianjuanlacasa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!