Club 7 Cinema

Ja em perdonareu el joc fàcil amb els títols d’algunes pel·lícules, però és que ens ho han posat molt fàcil. Si els Gaudí poden servir per a prendre el pols a un cert estat de coses al que s’anomena “cinema català”, la cosa ha quedat ben clara: “Ahora no puedo”… mentre dorms!.

Quina diferència amb l’any passat, quan hi havia una pel·lícula, Pa negre, que malgrat les mancances que vulgueu tenia una alçada i congriava suports de tota mena! Enguany, en canvi, les nominacions ja van deixar clar que érem davant d’una edició magra. I a l’hora dels premis no s’ha fet més que confirmar-ho: una aposta industrial, gairebé alimentícia, per al cinema de gènere produït a casa nostra, mal hagin estat fracassos (cas d’Eva i Bruc) o no precisament films especialment reeïxits (cas de Mentre dorms, significativament la que més Gaudí ha arreplegat).

Com que això dels premis sol tenir un efecte a la taquilla, cal reconèixer que aquests Gaudí podien servir per a donar una segona oportunitat perquè (sobretot Eva) trobés el públic que —diguem-ho així— se la va perdre i arreglés una mica la comptabilitat de la seva productora. D’altra banda, s’ha d’admetre també que els Gaudí, al decurs de les succesives edicions, han de reflectir la diversitat del cinema nostrat: uns anys guanyen obres més d’autor; els altres, més de gènere; uns cops es premien films en català, d’altres, en castellà; en alguna ocasió, pel·lícules fetes amb pocs mitjans, en d’altres produccions que han costat Déu-n’hi-do, etc. I, per altra banda, al cinema li passa com el ví, que depèn de les anyades (la collita ara és bona, ara no…), de manera que allò de debò important és que la roda no s’aturi, que se segueixi endavant: ni cada any hi pot haver un Pa negre, ni fóra bo que ens hi quedéssim estancats.

Això no obstant, aquests Gaudí deixen evidència que hem malbaratat l’oportunitat que significà i comportà Pa negre  i dissortadament sembla que confirmen que allò fou l’excepció, una flor d’estiu. Aquí ens hem passat un any llarg de festa, celebrant el bon rendiment a taquilla i els reconeixements que congriava el film de Villaronga, hem fet tocar campanes per la “bona salut del cinema català”, com aquell que es passa el dia al bacó de la plaça (gornit de festa major), despreocupant-se de les coses de la casa. I hi ha molta feina a fer, a la casa del “cinema català”. Legítim ha estat que en celebréssim un èxit, però no hem estat al cas: no s’han replantejat els esquemes de producció, no s’ha anat a eixamplar el filó de públic obert per la producció d’Isona Passola, no s’ha près nota en rigor de com ha anat realment la projecció exterior d’aquest nostre èxit, etc. Em sap greu dir-ho, però hem fet com els espanyols l’any que li van donar l’Òscar a l’Almodóvar: en lloc d’aprofitar-ho per a muscular el seu cinema “nacional”, es generà un buit darrere aquell film i, efectivament, es van passar una bona temporada sense títols de projecció. I és que a vegades, més que un país que vol ser sobirà en semblen un que els vol imitar, en les coses pitjors (en aquest cas, potser, per manca d’altres referents, en general). Per tot plegat és que podem fer el joc de paraules amb què encapçalo i arranco aquest article: mentre estiguem com dormits, no podrem fer gaire res de bo (si, com a mínim, servís per fer obres oníriques, seguint allò que deia el mestre: És quan dormo que hi veig clar!…)

I finalment no em puc estar d’assenyalar la perplexitat pel fet que la mateixa acadèmia que fa uns anys va ser capaç de donar els màxims honors a Albert Serra, en aquesta ocasió hagi nominat només un film de la mena que obtenen reconeixement en festivals internacionals i ni tan sols l’hagin acabat guardonant (la guanyadora de Sant Sebastià 2011, Los pasos dobles, d’Isaki Lacuesta).

Certament, encara podríem entrar en moltes altres qüestions sobre les opcions preses pels acadèmics catalans, com ara la tria d’ El discurs del rei, que sona tan extemporània com  els ha passat a d’altres premis anuals gremials; o la percepció d’un pes significatiu de produccions com Barcelona, abans que el temps ho esborri o 14 d’abril, Macià contra Companys, o la mena de premi de consolació que, per a Catalunua über alles ha significat el de Millor Actriu en Paper Secundari per a  la gran Vicky Peña (alhora, tot un reconeixement)…

Gaudí 2011: els premis.

Mentre dorms (Mientras duermes | Sleep Tight) , de Jaume BALAGUERÓ: 6 premis (Pel·lícula llengua no-catalana, Direcció, Guió, Actor -Tosar-, Muntatge, So). Tenia 15 nominacions (Pel·lícula llengua no-catalana, Direcció, Guió, Actriu -Etura-, Actor -Tosar-, Actor Secundari -San Juan-, Fotografia, Música Original, Muntatge, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge, Efectes Especials/Digitals, So, Dir. Producció).

Eva, de Kike MAILLO: 5 premis (Pel·lícula llengua catalana, Actor Secundari -Homar-, Fotografia, Direcció Artística, Efectes Especials/Digitals). Tenia 16 nominacions (Pel·lícula llengua catalana, Direcció, Guió, Actriu -Vega-, Actor -Brühl-, Actriu Secundària -Canovas-, Actor Secundari -Homar-, Fotografia, Música Original, Muntatge, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge, Efectes Especials/Digitals, So, Dir. Producció).

Bruc: la llegenda, de Daniel BENMAYOR: 3 premis (Vestuari, Maquillatge, Dir. Producció). Tenia 12 nominacions (Pel·lícula llengua catalana, Actriu -Bergès-Frisbey-, Actor -Ballesta-, Fotografia, Música Original, Muntatge, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge, Efectes Especials/Digitals, So, Dir. Producció).

Chico i Rita (Chico & Rita), de Fernando TRUEBA, Javier MARISCAL i Tono ERRANDO: 2 premis (Film d’Animació, Música Original). Tenia 6 nominacions (Direcció, Guió, Film d’Animació, Música Original, Direcció Artística, So).

Ahora no puedo, de Roser AGUILAR: 1 premi (Curtmetratge). Tenia 1 nominació (Curtmetratge).

Katmandú. Un espejo en el cielo, d’Icíar BOLLAÍN: 1 premi (Actriu -Echegui-). Tenia 4 nominacions (Pel·lícula llengua no catalana, Actriu -Echegui-, Fotografia, Dir. de Producció).

El discurs del rei (The King’s Speech | El discurso del rey | Le discours d’un roi | Il discorso del Re), de Tom HOOPER: 1 premi (Film Europeu). Tenia 1 nominació (Film Europeu).

14 d’abril. Macià contra Companys, de Manuel HUERGA: 1 premi (TV-Movie). 1 nominació (TV-Movie).

Barcelona, abans que el temps ho esborri, de Mireia ROS: 1 premi (Documental). Tenia 1 nominació (Documental).

Catalunya über alles!, de Ramon TÉRMENS: 1 premi (Actriu Secundària -Peña-). Tenia 5 nominacions (Pel·lícula llengua catalana, Guió, Actriu Secundària -Fabra-, Actriu Secundària -Peña-, Actor Secundari -Dauder-).

***

FOTO © Wild Side/Le Pacte Jaume Balagueró, director de Mentre dorms.