Fue la mano de Dios. Títol original: È stata la mano di Dio. Director i guionista: Paolo Sorrentino. Repartiment: Filippo Scotti (Fabietto Schisa), Toni Servillo (Saverio Schisa, el pare), Teresa Saponangelo (Maria Schisa, la mare), Marlon Joubert (Marchino Schisa, el germà). Vista el dia 20.12.2021, en VOSE, a Netflix.
Sinopsi: Nàpols, anys vuitanta del segle passat. En Fabietto és un noi solitari, que pertany a una família divertida, entre els comentaris del seu pare -“comunista” que treballa a un banc- i les bromes que sol gastar la mare. Està molt il·lusionat pels rumors i finalment la certesa que Diego Armando Maradona fitxa pel Nàpols i tant és així que son pare li regala un abonament a l’estadi amb motiu del seu aniversari. Després d’una tragèdia familiar, es configura el seu futur com a cineasta.
Té dues parts prou diferenciades, aquesta pel·lícula. Tot primer comença com un particular “Amarcord” -deixem-ho en “homenatge a Fellini”-, incloent-hi la seva versió de la Gradisca, algun personatge grotesc… per a pintar el conjunt de l’ampli entorn familiar del xicot protagonista, el moment en què viu la primera joventut, en un indret com Nàpols. S’esdevé la inflexió -que no revelo per no produir espòilers- i la cosa se centra més en el noi, en la seva maduració i plantejament de futur. El guió s’encarrega de lligar -algunes coses fins i tot les lliga massa- aspectes plantejats a la primera part que retrobes a la segona part. Contrasta el toc d’humor com a manera d’agafar-se la vida -i distanciar-se dels problemes- que trobem tot primer i en canvi les reflexions sobre les motivacions per fer-se cineasta en relació amb la vida real -“mediocre i dolorosa”- i la fantasia -i de passada, Nàpols com a context fílmic o Roma com a fugida -d’aquella realitat- per aprendre l’ofici-. Igualment com contrasta la il·lusió amb Maradona i amb el Nàpols de Maradona, tot primer, amb les alegries desbordants que li passen pel costat quan ell té altres coses que el mouen, al final. Aquests contrastos són els que li donen una mica de gruix a la pel·lícula.
Sorrentino segueix sent un cineasta emfàtic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!