Club 7 Cinema

Focus Venècia és com tradueixo el nom de la secció Venezia Spotlight, un apartat que es va crear a la Mostra fa relativament pocs anys, en el context de la bulímia de tots els festivals de cinema que, insaciables, cada vegada necessiten acaparar més i més pel·lícules. I és freqüent que els objectius (la idea) d’aquesta mena de ‘noves seccions’ no s’acabin de definir prou bé i així costi diferenciar-les de les que ja hi havia. Francament, l’única raó que hi sé veure és la de programar més títols, que no els cabien en els altres apartats… De botó de mostra, la definició amb què pretenen justificar en què consisteix Venezia Spotlight (o, si voleu, Focus Venezia): «Selecció d’obres, fins a un màxim de 8 títols, sense restriccions de gènere, caracteritzades per una voluntat d’innovació i d’originalitat creativa en la relació amb el públic a qui s’adrecen». Ves! L’única particularitat que hi trobo és la limitació a ‘un màxim de 8 títols’…

I sí, aquest 2026, han arribat al límit, amb aquests 8 films:

Venezia Spotlight 2026

De Muayad ALAYAN, Conversation With The Sea — Hiwar ma’ albahr

Producció: Palestina, Països Baixos, Aràbia Saudita, Qatar. Durada: 1h52.

Sinopsi: A Jerusalem, en Kamal, de seixanta anys, rep d’un tribunal israelià l’ordre de saldar un deute important amb la Seguretat Social atribuït al seu fill, Wael. Però en Wael es va ofegar al mar Roig fa dècades. Sense cap registre oficial de la seva mort, en Kamal segueix l’única pista que li queda per descobrir què li va passar al seu fill. En Muayad Alayan, Jerusalem i les seves pel·lícules: «L’esdeveniment que dona peu a Hiwar Ma’ Albahr està inspirat en fets familiars reals i personals. La resta, tot i ser imaginària, reflecteix diverses facetes de les meves reflexions sobre l’experiència complexa, asfixiant i, alhora, rica de viure a Jerusalem. Créixer en aquesta ciutat ha estat difícil, però també una experiència profundament formativa, que ha modelat la meva mirada sobre la vida i el món. Jerusalem viu sota el pes de la por. Soldats i colons armats formen part de la quotidianitat; les demolicions de cases i les evacuacions són esdeveniments recurrents a la ciutat santa. Constantment, persones del teu entorn són detingudes, ferides o assassinades. L’entorn sembla concebut per alimentar la perpetuació de la violència i el terror. Però, per dura que sigui la vida aquí, cal continuar endavant: viure, estimar, respirar, buscar la felicitat, trobar un mitjà de subsistència i alguna cosa en què dipositar l’esperança. La quotidianitat dels palestins normals i corrents, dels antiherois que viuen sota l’ocupació a la Jerusalem segregada que mostra la pel·lícula, és al centre de moltes de les meves obres i també de Hiwar Ma’ Albahr. La pel·lícula explica una història d’amor familiar i de la capacitat humana d’afrontar la culpa, el dolor i la fragilitat. És també una carta d’amor i d’odi a la meva única llar, a la meva única ciutat: nostàlgia pel que era i dolor pel que s’està convertint».

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb.

Vendes internacionals: Mad World.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Roberto De PAOLIS MAINO, Serpenti — Snake

Producció: Itàlia. Durada: 1h33.

Sinopsi: En Paolo Marra ha assassinat la seva dona, sense cap motiu. Devastat pel sentiment de culpa, decideix lliurar-se a la policia: vol pagar, complir la condemna, tornar la dignitat a la dona que ha assassinat i a ell mateix. Entre policies distrets, advocats zelosos, cartomants i complicats paranys burocràtics, ningú se’l pren seriosament. L’home es descobreix víctima d’una paradoxa kafkiana: per més que ho desitja, no aconsegueix que l’arrestin. El boc expiatori perfecte d’una societat grotesca que ignora qui vol redimir-se. «M’he preguntat moltes vegades com es podia abordar el tema de la violència contra les dones —o de la violència en general— buscant una via incisiva i original, i evitant un enfocament fàcil i retòric. Aquesta història es desenvolupa, doncs, en un context metafòric (la comissaria és una mena de maqueta de la societat), en què un home que ha assassinat la seva dona intenta, en va, lliurar-se a la policia. Al llarg de l’únic dia en què transcorre la història, el recorregut del personatge és el d’un assassí malenconiós i redimit —un gos amb la cua entre les cames, disposat a pagar pel que ha fet— que es transforma gradualment en un home desenganyat i enrabiat, disposat a tornar a matar amb tal de ser «tingut en compte» per l’Estat» (Roberto De Paolis Maino [§])

Amb: Leonardo Lidi, Alessandro Borghi, Pietro Castellitto, Valeria Golino

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb, Filmitalia.

DI: Be Water Film.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Gael GARCÍA BERNAL, Hombre al agua

Producció: Mèxic. Durada: 1h56.

Sinopsi: En Camilo (Gael García Bernal), un jove socorrista cubà, salva d’ofegar-se l’Abel (Jorge Salinas), acabalat home de negocis mexicà. Per recompensar-lo, l’Abel el convida a Mèxic, on en Camilo es casa amb la Juana (Esmeralda Pimentel), la seva filla, i junts formen una família. Però aviat descobreix que aquesta nova vida forma part d’un pla maquiavèl·lic de manipulació i control orquestrat per l’Abel. Mentre el seu món s’ensorra, haurà de desentrellar la trama i recuperar el control del seu propi destí. Aconseguirà alliberar-se’n o quedarà atrapat en aquest joc de poder? L’actor Gael García Bernal, que segueix aquí la seva tasca com a guionista i director, explica: «Hombre al Agua és una conseqüència —i també una carta d’amor oberta— dels molts mars que he navegat al llarg de la meva vida. He volgut qüestionar, amb la màxima llibertat creativa, alguns aspectes de la crisi de la masculinitat, la política de la intimitat i l’ànima política de l’Amèrica Llatina en aquest moment. Tot plegat, dins d’una faula ambientada a la península de Yucatán, a Mèxic, on els personatges es veuen immersos en una comèdia d’embolics que fa aflorar les seves inquietuds interiors i els seus desitjos»

Amb: Gael García Bernal, Esmeralda Pimentel, Débora Nascimento, Natalia Oreiro, Anna Díaz, Ezequiel Díaz, Manuel García Rulfo, Jorge Salinas, Ricky Martin

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Rami KODEIH, Furies

Producció: Líban, Brasil. Durada: 2h13.

Sinopsi: Enmig del col·lapse econòmic que assola el Líban, alimentat per la corrupció, els bancs bloquegen sobtadament els comptes corrents i deixen milions de persones sense accés als seus estalvis. La Maro, una mare soltera de caràcter fort, necessita els seus diners per salvar la seva germana petita, Dalia, una noia rebel a qui han d’intervenir quirúrgicament de seguida. Davant la negativa del banc, ambdues ideen un complex cop nocturn per recuperar allò que és seu. Però, en una ciutat ja al límit del precipici, la implicació d’un antic milicià i d’un camioner desencadena una cadena d’esdeveniments que aviat se’ls escapa de control. «Furies és un ‘crime film’ subversiu i centrat en els personatges. És una exploració de com la corrupció i el col·lapse de l’estabilitat econòmica poden infiltrar-se en la vida de la gent corrent. Rodada en plena escalada dels conflictes que continuen marcant el Líban, la pel·lícula també és un acte de confiança en el poder del cinema per reforçar la resiliència i celebrar la força dels vincles familiars. Avui, el 2026, el bloqueig dels comptes bancaris al Líban continua. Tot i néixer d’una experiència profundament personal, espero que aquesta pel·lícula pugui oferir a tothom, arreu, el plaer alliberador de veure persones corrents recuperar el control del seu propi destí» (Rami Kodeih [§])

Informació: Amb producció executiva, entre d’altres, de George Clooney i Rodrigo Teixeira | Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight, Toronto IFF 2026 · Centerpiece | Imdb | ‘I’m Still Here’ Producer Rodrigo Teixeira Teams With Rami Kodeih & Nora Mariana On Bank Heist Drama ‘Wolves’ (Deadline, 19.05.2025) | George Clooney Leone d’oro alla carriera 2026.

Vendes internacionals: Le Pacte.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Levan KOGUASHVILI, Guria

Producció: Geòrgia, Suïssa, Luxemburg, Bulgària, Turquia, Noruega, Aràbia Saudita. Durada: 1h58.

Sinopsi: La Unió Soviètica ha col·lapsat, però la prosperitat promesa no ha arribat a la Guria, a l’oest de Geòrgia. L’electricitat va i ve, els policies roben els cables dels troleibusos per vendre’ls com a ferralla i en Zuriko, un vidu de quaranta-cinc anys que cultiva avellaners, es nega a vendre la collita per les irrisòries quantitats que ofereixen els compradors italians. El seu millor amic, en Gela, l’ajuda a buscar compradors més fiables i li presenta algunes possibles esposes, que, puntualment, no superen el sever judici de l’exsogra d’en Zuriko. Després d’escapar d’un atracament a l’autopista, en Zuriko festeja la Maya, la professora de música del poble. Mentrestant, el seu fill Achi veu com els seus somnis s’esvaeixen quan l’Eka, la noia de qui està enamorat, és «segrestada» i es casa amb el seu rival, en Besso. A la Guria, la vida de Zuriko és una successió constant de dificultats i situacions absurdes, concursos de bellesa i violència, amor i tristesa. «Guria parla de gent corrent que, tot i viure en condicions difícils, no renuncia a la seva humanitat. No és pas gent perfecta, ben al contrari: sovint es comporta malament. Però encara sap cultivar l’amistat i l’empatia. Plora, riu, crida, discuteix, estima. I, en aquests temps cada cop més estèrils, això significa molt. La llar d’aquesta gent és la Guria, una regió de l’oest de Geòrgia que, a la pel·lícula, es converteix en molt més que un lloc: és un estat d’ànim. És una de les regions més pobres del país, però també una de les més riques en talent. Si en altres indrets de Geòrgia es canta a tres veus, aquí les veus en són cinc, i de vegades fins i tot més. La pobresa és una dificultat real de la vida, però per al cinema pot esdevenir una font extraordinària d’històries. Ara bé, per si sola, ni tan sols la pobresa més autèntica no és suficient. Cal alguna cosa més: lleugeresa, poesia, humor, absurd, malenconia. La Guria conté tot això: la convivència de la misèria i la ironia sobre un mateix, de la tristesa i les rialles. És el terreny ideal de la tragicomèdia, el gènere que sento més proper. Volia explicar la història de persones corrents, lluny de modes ideològiques i agendes polítiques. Només vida en estat pur. Només cinema en estat pur. Només Guria en estat pur» (Levan Koguashvili [§])

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

De Gábor REISZ, Ground floor — Földszint

Producció: Hongria, Itàlia. Durada: 1h48.

Sinopsi: Just abans d’anar-se’n de vacances d’estiu amb la seva dona Vera, en Kristóf descobreix inesperadament floridura negra a la paret, darrere de l’armari. Desbordat per la situació i convençut que la causa n’és una fuita d’aigua en algun punt de l’edifici, comença a trucar les portes dels veïns per esbrinar-ne l’origen. El que sembla un simple problema de manteniment aviat es converteix en una revolució tragicòmica a la comunitat de veïns, obligant en Kristóf a enfrontar-se no només amb un edifici en ruïnes, sinó també amb les esquerdes més profundes de la societat hongaresa contemporània. En Gábor Reisz explica que «aquesta història es va escriure abans de les eleccions hongareses de l’abril de 2026. Durant setze anys, un govern corrupte ha governat el país, ofegant el pensament crític i prenent el control de tots els àmbits de la vida. En aquest clima asfixiant, per a molts l’única defensa era mantenir-se al marge, mentre any rere any s’anava afeblint l’esperança de poder fer alguna cosa pel propi futur. El protagonista del film, Kristóf Méhn, és un home l’apatia del qual l’agreuja el dolor personal i la pèrdua del pare. El dia que descobreix que serà pare, troba per casualitat floridura negra a la paret del seu apartament. El film narra les poques hores que segueixen, des de la tarda de divendres fins al matí següent (..). La investigació tragicòmica es converteix en la rebel·lió d’un home qualsevol, que finalment desemboca en una revolució. L’estil visual del film es caracteritza per una combinació deliberada de microrealisme i llenguatge documental i, a mesura que es multipliquen les trobades amb els veïns, també augmenta l’absurditat de les situacions. A mesura que avança la trama, en Kristóf descobreix cada vegada més coses i les seves reaccions es tornen progressivament més extremes; el ritme del film s’accelera i esdevé cada vegada més trepidant. Una font d’inspiració fonamental ha estat la Rapsòdia hongaresa núm. 2 en do sostingut menor de Franz Liszt, que en essència encapsula l’atmosfera de tot el film. (..) Encara que el present en què transcorre el film s’ha convertit ja en història recent, continuo creient que el seu significat és important: hem de lluitar no només per nosaltres mateixos, sinó també per la nostra comunitat, per la mena de llar on volem viure».

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb, Filmitalia | Italy’s I Wonder Pictures Ramps Up Production With New Works by Radu Jude and Gábor Reisz (Variety, 13.05.2026).

Vendes internacionals: Films Boutique.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

D’ Alina ŞERBAN, I Matter — Eu contez

Producció: Romania, Alemanya, Bèlgica. Durada: 1h41.

Sinopsi: La Rebeca, una jove romaní, corre el risc d’haver de deixar l’orfenat mentre espera que el seu pare surti de la presó. Suspesa entre l’esperança i l’amenaça, es veu obligada a afrontar la seva pròpia identitat i a aprendre a espavilar-se tota sola. Un recorregut que va des de la por de deixar la institució que l’ha acollida fins a fer el primer pas cap a una vida independent i cap a la conquesta de la seva autonomia; des d’amagar la seva identitat com a dona romaní criada en una institució fins a acceptar-la i compartir-la amb els altres. «Amb aquest film vull construir un pont cap a una manera diferent de mirar la minoria romaní: una mirada que necessitem amb urgència» afirma Alina Şerban, que explica: «El film es basa en la meva història personal i serà el primer llargmetratge dirigit per una cineasta romaní a Romania. A Europa hi viuen més de dotze milions de persones romanís: la minoria ètnica més nombrosa del continent i, segons les estadístiques, encara la més discriminada. Tenim molt poques oportunitats de veure a les pel·lícules persones romanís vivint experiències humanes complexes, allunyades dels estereotips. La manca d’històries «humanes» sobre les persones romanís ens priva de la possibilitat no només de conèixer-les, sinó fins i tot de percebre-les com a persones amb qui identificar-nos i empatitzar. Alhora, a les persones romanís se’ls nega la possibilitat de veure’s representades en el món exterior d’una manera complexa i autèntica. El poc coneixement de la pròpia cultura, les desigualtats sistèmiques i la discriminació generen complexos d’inferioritat i odi cap a un mateix. Com a dona romaní, he viscut nombroses experiències difícils que han contribuït a formar la meva mirada sobre el món: la pobresa, la discriminació i també el desnonament de la casa on vaig passar la infantesa. Va caldre molt de temps per alliberar-me de la vergonya associada al fet de ser romaní, acceptar la meva identitat i abraçar la meva cultura. Però encara va caldre més temps per parlar obertament del que va significar per a mi viure l’experiència de la institucionalització. Durant quinze anys, a través del teatre i del curtmetratge, he intentat explicar la humanitat de les persones romanís, obrint i reivindicant un espai per a les nostres històries, narrades des d’una perspectiva interna a la comunitat»

Informació: Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb | Venice Drama ‘I Matter’, About Roma Experience, Gets Sales Deal (Deadline, 13.08.2026). Premis: Premi del Públic de Venezia Spotlight.

Vendes internacionals: Pluto Film.

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026. Apunt, en aquest blog: ‘I Matter’, de la cineasta romaní Alina Serban, Premi del Públic de Venezia Spotlight.

D’ Erik SHIRAI, Sumo: Spirit Weighs Nothing

Producció: Japó, EUA, Dinamarca, Anglaterra. Durada: 1h39.

Sinopsi: En un any difícil, entre el sacrifici i la supervivència, lluitadors de sumo a diferents etapes de la seva carrera intenten resistir en una de les tradicions més dures del Japó. Darrere la cortina, la veritable força no es mesura en el cos, sinó en el treball d’enfortiment de l’esperit. «Com a japonès-americà, he passat la vida entre dos mons, cadascun dels quals té la seva pròpia idea del que significa ser fort. Un creu que la força ha de ser visible. L’altre, que gairebé no s’hauria de fer notar. Un celebra l’individu. L’altre li demana, silenciosament, que desaparegui. Viure entre aquests dos mons m’ha fet conscient de com de fàcilment allò que per a un és força pot semblar debilitat per a l’altre. Potser cap tradició encarna aquest malentès com el sumo. Mentre s’obre amb cautela al món que l’envolta, el sumo ha d’afrontar una pregunta comuna a moltes tradicions: com evolucionar sense perdre els valors que el defineixen? Van caldre gairebé cinc anys per apropar-m’hi i guanyar-me la confiança necessària per fer aquesta pel·lícula. Però com més intentava definir el sumo, més semblava escapar-se’m. Només quan vaig deixar de confiar en els ulls, el sumo va començar a revelar-se. Al final del combat, tots dos lluitadors fan una reverència. No només l’un a l’altre, sinó a alguna cosa que va més enllà de la victòria i la derrota. Un reconeixement silenciós del fet que pujar a aquell ring sagrat requereix el coratge de posar el propi cos en joc i enfrontar-se a tots els dubtes, molt abans de posar els peus al dohyō. Fora del Japó, el sumo sovint es veu només com un espectacle de cossos immensos, «un esport per a persones grasses». Però per a molts japonesos, el sumo és un dels últims espais on el ritual no es limita a conservar-se, sinó que es viu. En créixer als Estats Units, estava envoltat de discursos sobre la grandesa. Es parlava de la força com si fos sempre una cosa que es pogués mesurar. Dins meu, la part japonesa continuava xiuxiuejant una altra pregunta. I si, en el fons, la força no fos una cosa que es pugui mesurar? I si només la reconeguéssim en l’esperit d’aquell que està disposat a carregar un pes que ningú més pot veure?» (Erik Shirai [§])

Informació: Documental | Mostra de Venècia 2026 · Venezia Spotlight | Imdb. Companyies productores: Rise Films (anglesa)

Ressons de Venècia 2026: Cròniques i altres articles de Venècia 2026.

—

PORTADA: “Ground floor” | Foto, gentilesa de la Mostra de Venècia 2026

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!