Club 7 Cinema

Pel vídeo que n’acaba de difondre ‘Variety’, una forta ovació ha esclatat al Gran Auditori Louis Lumière, del Palau de Festivals de Canes, tan bon punt ha acabat la projecció de “Romería“, de Carla Simón.

FOTO: l’equip del film, a l’arribada al Palau dels Festivals (© Tristan Fewings – Getty Images)

Coincidint amb el final d’aquesta gala, de seguida han començat a aparèixer a la xarxa ressenyes i cròniques sobre el film. Començo a recollir-ho i ho aniré actualitzant al decurs de les properes hores:

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, la crònica per al Diari de Girona: La pel·lícula ha tingut una càlida recepció en la projecció oficial d’aquest dimecres a Canes ⇒ Aquest dimecres ha estat el gran dia de Carla Simón a Canes. La directora catalana ha presentat a competició la seva nova i esperadíssima pel·lícula “Romería”, tres anys després de guanyar l’Ós d’Or a Berlín amb “Alcarràs”. En la primera sessió de gala de la vuitena jornada de la secció oficial competitiva -l’avantpenúltima de l’edició d’enguany- Simón i el seu equip, amb els actors Llúcia Garcia i Mitch i les productores María Zamora i Àngels Masclans al capdavant, han desfilat per la mítica catifa vermella del Palais de Festivals, on han estat rebuts com és tradicional per la Presidenta del Festival, Iris Knobloch i pel delegat general Thierry Fremaux / La pel·lícula ha rebut una càlida ovació al final de la projecció, una rebuda molt positiva amb nou minuts d’aplaudiments que la cineasta, visiblement emocionada i “sobrepassada”, ha agraït: “quan expliques històries tan properes no saps mai com les rebrà la gent i sento el vostre caliu”/ “Romería” és el tancament de la trilogia autobiogràfica de Carla Simón i és també la seva pel·lícula més madura. És una obra que suposa un salt endavant en la seva trajectòria com a directora, perquè més enllà de seguir investigant els seus orígens i la història dels seus pares -morts de sida a principis dels 90-, s’hi percep un canvi estilístic. Passem del registre naturalista i transparent de “Estiu 1993” i “Alcarràs” a una pel·lícula molt més elaborada i arriscada en el seu aparell formal, i en la que juga també amb un component metacinematogràfic que la fa més rica i complexa. I en la recerca dels seus orígens, és la pel·lícula en la que el despullament emocional es fa present d’una forma més directa i sense filtres / “Romería” s’estructura en forma de capítols d’un diari personal. Aquesta reconstrucció es fa a partir de les cartes que la mare de Carla Simón va enviar a una cosina i que serveixen de fil conductor narratiu del viatge que la directora va fer a Vigo quan tenia divuit anys, l’estiu de 2004, per retrobar-se amb la família del seu pare biològic. En aquell viatge, va recórrer els espais i paisatges en els que havien viscut els seus pares a finals dels anys 80, abans que la sida trunqués sobtadament les seves vides / Però a partir de cert moment, la pel·lícula s’articula en dues dimensions en paral·lel, quan els records es transformen en imatges i ens endinsem íntimament en la vida dels seus pares. De sobte, l’actriu que interpreta a la jove Carla Simón de principis dels 2000 -la debutant Llúcia Garcia, tot un descobriment- és també qui interpreta la mare de Carla Simón dels 80, en un joc de dimensions temporals que recorda moltíssim el que va fer la directora Céline Sciamma a “Petit maman”, un dels referents clars del film juntament amb “Un estiu amb Mònica” d’Ingmar Bergman, per la sensualitat i llibertat que mostren les imatges dels anys 80 / “Romería” és una recerca apassionant sobre la memòria i també del poder de les imatges per recrear aquesta memòria imaginada. I és també un retrat generacional, d’un temps en que viure al límit formava part d’una certa idealització de la llibertat individual portada a l’extrem / Però potser el més interessant és com aquest procés de recerca de la pròpia identitat se’ns mostra en paral·lel a la construcció de la mirada cinematogràfica de la directora. Mentre filma els espais i paisatges on van viure els seus pares, la jove Carla Simón està naixent també com a cineasta, està articulant la seva percepció sobre la realitat, i està buscant la seva forma d’acostar-se a aquesta realitat a través de la càmera / A més, i en això hi ha una sorprenent connexió amb “Sound of falling” de Mascha Schilinski, també vista a Canes, a “Romería” hi ha una reflexió sobre la pervivència dels espais com un lloc de connexió entre persones de diferents generacions, com si les presències impregnessin aquests espais i permetessin reviure les vivències dels familiars o amics.

FOTO: Carla Simón i la seva actriu (© Joachim Tournebize – Festival de Canes)

ENTREVISTA. En Paco Vilallonga, per a Diari de Girona entrevista Carla Simón: “Sento que ‘Romería’ és un tancament gran cap al meu passat”.

FOTO: A l’estora vermella de les famoses escales del Palau de Festivals (© Antonin Thoutillier – AFP)

Xavi Serra, la crònica per al diari Ara: Carla Simón toca el cel de Canes amb la magnífica ‘Romería’ / La directora barcelonina presenta a la competició oficial del festival la seva pel·lícula més lliure i poètica ⇒ (..) Una dècada després, convertida en la cineasta catalana de referència per a una nova generació de directors, Simón torna a les cartes de la seva mare, convertides ara en frases del diari matern que una adolescent llegeix durant un viatge a Galícia per conèixer la família del seu pare, que va morir quan ella era petita, igual que la mare. L’anhel de posar imatges a la història d’amor dels pares i, sobretot, de saber qui eren aquelles persones que no recorda recorre “Romería”, el tercer llargmetratge de Simón, la darrera entrega de l’extraordinari univers que la directora ha construït a partir dels seus materials familiars íntims / Estrenada aquest dimecres a la competició oficial del Festival de Canes, la plataforma de llançament més important que pot tenir una pel·lícula al món, “Romería” és la nova confirmació de l’immens talent de Simón com a directora a la caça de la veritat emocional dels personatges, però també la revelació de la dimensió poètica i somiadora del seu cinema. Una pel·lícula més madura i atrevida que “Estiu 1993” i “Alcarràs”, i que obre noves portes cap a registres que s’escapen del realisme estricte de les seves dues primeres pel·lícules / Val a dir que aquesta reinvenció es fa esperar: abans hi ha una primera hora i mitja en què “Romería” segueix els esforços de la Martina per trobar el seu encaix en la família del pare i, al mateix temps, encaixar les versions que va obtenint sobre la història dels seus pares, totes diferents i contradictòries. Com “Estiu 1993”, la pel·lícula traça un viatge interior a la recerca de la identitat pròpia en relació als altres, escenificat de manera sensible i profunda; però també explora, com “Alcarràs”, les dinàmiques internes d’una família, en aquest cas benestant i disfuncional. I sense perdre la mirada de classe, com demostra la sensacional escena dels nets fent cua perquè l’avi reparteixi la propina dels dies de festa. Simón ho té clar: la identitat no es compra ni es ven / Els debutants Llúcia Garcia i Mitch aporten frescor i desimboltura a un repartiment molt coral d’actors professionals que Simón orquestra amb saviesa, barrejant diferents colors interpretatius en una composició final molt equilibrada on potser destaca sobretot el treball del també director Alberto Gracia, que interpreta un dels tiets de la protagonista. A diferència dels films anteriors, no hi ha catarsi entre llàgrimes ni bufetades de dignitat, però si una escena que ja figura entre les millors d’aquesta edició del festival: la fabulosa –en tots els sentits– coreografia a ritme de ‘Bailaré sobre tu tumba’, de Siniestro Total, que serveix de clímax emocional de la sentida reivindicació que fa Simón de la generació vital, hedonista i lliure dels seus pares, arrasada per l’heroïna i la sida. És el moment més polític, més poètic i, al cap i a la fi, més cinematogràfic d’una pel·lícula amb la qual Carla Simón alça el vol per tocar el cel de Canes.

FOTO: a l’entrada del Palau de Festivals  (© Bertrand Guay – AFP)

ENTREVISTA. En Xavi Serra, per al diari Ara entrevista Carla Simón: “Volia entendre els meus pares més enllà de ser els meus pares”.

FOTO: En Mitch, l’actor, a l’arribada a la projecció del film  (© Pascal Le Segretain – Getty Images)

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: (..) Entre el sueño y el recuerdo, la cámara está allí para intentar comprender y es en este momento cuando “Romería” consigue despegar con fuerza, cuando consigue situarse más allá de lo que esperábamos de ella⇒ Des de las primeras imágenes tenemos la sensación de que alguna cosa regresa, vuelve algo que es inherente al cine de Carla Simon. Desde las primeras frases en off de Marina -Llúcia Garcia- sabemos que nos vamos a situar en la otra cara del mundo mostrado en “Estiu 1993”. Estamos en un verano del 2004 menos luminoso que nos remite a otros veranos situados antes de 1992, junto al mar Atlántico, en Vigo. De nuevo, el tema que articula la película no es otro que la familia. Carla Simon nos habla de la familia que no conoció, de aquellos abuelos que se ocultaron, de aquellos primos de los que no oyó hablar, de un padre del que siempre ha sabido muy pocas cosas, del que ha ignorado incluso la fecha de su muerte porque fue ocultada. Como en “Alcarràs” se van mostrando las diferentes capas del universo familiar. Están los primos de la edad de Marina, los niños que juegan al margen de los adultos, las tías y los tíos, pero también está la matriarca y el patriarca de una familia rica que ha sabido ocultar la realidad y refugiarse en su propio silencio. El patriarca calla, pero otorga, la matriarca protesta, pero se resiste a traicionar los principios de su vieja y ancestral moral. También como “Alcarràs”, todo depende de un certificado. En este caso, el papel existe, pero fue modificado y sin ese papel Marina -alter ego de Carla Simon- no podrá ir a estudiar cine al extranjero, pero que nada certificará su origen, ni su orfandad / En “Romería” hay dos cámaras. La primera es la de una joven Marina que recorre los espacios que le fueron vedados en su niñez. Con su cámara filma el mar, las velas del barco, un edificio en el que presuntamente vivieron sus padres y una romería popular en la que en contra el calor que su entorno no ha acabado de darle. Con la otra cámara, la propia Carla Simon decide filmar la investigación sobre sus orígenes biológicos, los movimientos de su propio alter ego en medio del paisaje, aquello que imagina del mundo oculto de sus padres y las palabras del diario íntimo que dejó escrito su madre antes de morir. A diferencia de sus películas anteriores, en esta ocasión nadie podrá volver a utilizar el tópico de que la cineasta ha hecho cine neorrealista con no actores. En “Romería” hay una joven debutante, actores profesionales y otros surgidos de un casting, pero es lo que menos importa. Lo más interesante de la película se encuentra en el momento en que todo un universo muy prefigurado -y hasta cierto punto previsible- se resquebraja. Marina sube por una escalera de cuerda hacia el tejado de un edificio situado frente al mar. En la terraza se encuentra a sus padres y la realidad da paso al sueño. Una serie de flujos de carácter onírico alternan con las palabras del diario de la madre de Marina -la madre real de Carla Simon- mientras desde la distancia la cineasta -y su alter ego- se preguntan cómo fueron aquellos años tan desordenados situados después de la transición. “Romería” lleva a cabo una interesante sumergida hacia aquel tiempo en que la heroína estaba en la calle y en la que ciertos jóvenes preferían vivir la vida con tanta intensidad que era mejor descansar cuando estuvieran muertos. Eran los años en que Vigo no era solo un puerto, ni la ciudad de un equipo de fútbol llamado Celta, Vigo era el lugar donde Siniestro Total cantaba ‘Bailaré sobre tu tumba’ (1985) y Os Resentidos entonaban ‘Galicia Canibal’ (‘Fai un sol de carallo’). Hubo un tiempo en que el rock y la heroína estaban allí, pero en que la Sida acabó silenciándolo todo. “Romería” se pregunta desde la distancia sobre las huellas de ese tiempo, pero lo hace sin reproche, con curiosidad. En contraste con el mundo cerrado de la familia, la pareja formada por el padre y la madre de Marina viven en el paisaje de una isla alguna cosa del sexo, las drogas y la libertad con tanta intensidad como la vivieron en su día los protagonistas de “Un verano con Mónica” (1953) de Ingmar Bergman. Entre el sueño y el recuerdo, la cámara está allí para intentar comprender y es en este momento cuando “Romería” consigue despegar con fuerza, cuando consigue situarse más allá de lo que esperábamos de ella.

FOTO DE L’APUNT: Carla Simón i els seus actors, entrant a la sessió en què s’ha estrenat mundialment “Romería” (© Bertrand Guay – AFP)

NOTA: A les 18.21h, el diari El Periódico no ha penjat a la web en català la crònica d’en Nando Salvà, que sí ho ha fet a la versió en espanyol. Per l’interès de l’actualitat, ho reprueixo: ‘Romería’: el fin de ciclo de Carla Simón conmueve en Cannes / La directora catalana cuestiona el relato oficial sobre la Transición con un poema lacerante y lleno de calidez en memoria de las familias rotas ⇒ Carla Simón ha llegado al Festival de Cannes embarazada. Mucho. Se supone que tiene que salir de cuentas dentro de un mes, pero como los segundos hijos suelen llegar antes de lo previsto -así lo aseguran quienes saben de esto-, ha viajado al certamen con una comadrona. “Si de repente diera a luz en la alfombra roja, sería algo nunca visto en la historia de los festivales, pero prefiero que la primera en hacerlo sea otra”, bromeaba la barcelonesa, que estaba embarazada de cuatro meses de su primer hijo cuando, hace tres años, recogió el Oso de Oro en la Berlinale gracias a ‘Alcarràs‘ (2022) / Antes de ese premio, Simón había obtenido innumerables recompensas -el galardón a la Mejor Ópera Prima en el certamen berlinés, la Biznaga de Oro en el Festival de Málaga, tres premios Goya- gracias a su primer largometraje, ‘Estiu 1993’ (2017), por lo que le habrá cogido costumbre a que cada estreno le obligue a añadir estantes a su vitrina. ¿Impone ese hábito de ganar premios cierta presión en ella ante la presencia de su tercer largo, ‘Romería’, en el concurso de Cannes? “No- responde-. Al trabajar en el segundo largometraje sí sentí un gran temor a decepcionar, porque sentía que todavía tenía mucho que demostrar. Ahora ya me he probado a mí misma que soy una cineasta, y me he sentido muy libre a la hora de probar cosas nuevas. Crear desde un sitio seguro me resulta muy aburrido”. Sus palabras ayudan a explicar por qué la nueva película probablemente sea la menos indiscutible de las tres películas y al mismo tiempo, casi seguro, la más valiosa; la ambición y el riesgo no solo posibilitan esa paradójica dualidad, sino que la favorecen / –i fins aquí n’he pogut transcriure!-.

FOTO: “Romería” (© Quim Vives – Ad Vitam)

Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines: La realizadora de ‘Verano 1993’ (2017) y ‘Alcarràs’ (2022), ganadora del Oso de Oro en la Berlinale, cierra la trilogía inspirada en su vida familiar con la más desgarradora de las tres entregas, que constituye además su debut en Cannes ⇒ Las películas de la catalana Carla Simón siempre han tenido una zona melancólica y dolorosa, pero nunca la visceralidad y tristeza que afloran en “Romería”, en la que indaga en la trágica historia de sus padres biológicos (ambos, adictos a la heroína, murieron de HIV-SIDA con apenas tres años de diferencia) y más puntualmente en la familia de su papá / Si bien algunos fragmentos de esta historia ya se habían conocido en los largometrajes previos “Verano 1993” y “Alcarràs” (y luego en el corto “Carta a mi madre para mi hijo”), “Romería” se concentra en dos períodos: el presente de la película encuentra a Marina (Llúcia García), una chica de 18 años que sería algo así como juvenil el ‘álter ego’ de la directora, tratando de reconstruir en 2004 la historia ocultada, distorsionada o en el mejor de los casos maquillada de sus progenitores / A partir de unas cartas de su madre que funcionan a modo de diario íntimo y de las piezas del rompecabezas que ella va armando con lo que le cuentan primos y tíos, Marina se va enterando de cómo fue la vida de sus padres en aquellos tormentosos años ’80. De a poco, el relato de Simón se retrotrae a esos tiempos con la propia Llúcia García interpretando en ese caso a Neus, la madre de Marina, y Mitch Martín también en un doble papel (Nuno, uno de los primos en 2004, y el padre de la protagonista en aquellos inicios de los ’80), aunque esos ‘flashbacks’ resultan por momentos algo caricaturescos / La acción no transcurre esta vez en Cataluña sino en Galicia, más precisamente en Vigo, donde el abuelo de la familia Piñeiro -que supo manejar astilleros- funciona como patriarca al que todos le rinden pleitesía. Marina, que ya tiene decidido estudiar cine, deberá enfrentar un manojo de secretos y mentiras, una coraza de hipocresía en una narración que quizás sea menos sutil que las de sus trabajos previos, pero en la que hace gala de una encomiable valentía para trabajar sobre cuestiones esenciales como la identidad y la memoria sin condescendencia sin juzgar a generaciones pasadas por lo que desde una mirada elemental pueden verse como errores o carencias. Un film muy íntimo, sentido, confesional y de un honestidad brutal.

FOTO: “Romería” (Festival de Canes)

Guy Lodge, la ressenya per a Variety: Una cineasta en potència persegueix el passat obscur dels seus pares en l’encantador i pensatiu viatge costaner de Carla Simón. ⇒“Romería” is the Spanish word for pilgrimage, ostensibly a clear and apt title for the third feature by writer-director Carla Simón. Based on travels the filmmaker herself undertook as a teenager to meet an extended family she had never known, this is a kind of road movie by sea, journeying in pursuit of some sense of self-completion. Yet as the film wends its way through the narrow streets, harbors and glittering waters of Spain’s salty Galician coastline, immersing itself in chaotic gatherings of family and community, the title’s spiritual aspect takes on a rueful irony. There’s no holy destination or revelation here, and certainly no warm sense of homecoming — though in finding where she doesn’t belong, Simón’s fictional alter ego can at last make sense of her own fragmented childhood memories, and those she’s retrieved from her late biological parents / After the expansive sociological study of her sophomore feature “Alcarràs,” winner of the Golden Bear at the 2022 Berlinale, Simón’s latest sees her returning to the expressly autobiographical territory of her 2017 debut “Summer 1993.” Once again processing her grief and lingering disorientation in the wake of both her parents’ AIDS-related deaths in the early 1990s, the new film is not a direct sequel to “Summer 1993” — her avatars are differently named and characterized in each — but does gracefully extend its predecessor’s depiction of early childhood trauma to the tremulous brink of adulthood. No knowledge of Simón’s life or previous work is required, however, to be drawn into this layered, wistfully moving memory piece, which is sure to further boost her rising arthouse profile after premiering in competition at Cannes /We’re now in the summer of 2004, and 18-year-old cinephile Marina (Llúcia Garcia) is freshly graduated from high school and preparing to study filmmaking in Barcelona — with the aid of a scholarship for which she’s still missing some essential paperwork. Required, for arcane bureaucratic reasons, is a notarized recognition of kinship from her paternal grandparents, who have never acknowledged or communicated with Marina in the years since her father died, leaving her to be raised by adoptive parents. That entails traveling all the way across the country to the city of Vigo on the edge of the Atlantic, where she’s met by her genial uncle Lois (Tristán Ulloa) and a loud gaggle of cousins, who in turn ferry her to the grandparental home — though not before a languid day’s sailing and swimming around the picturesque Cíes Islands, where Marina’s parents spent their own youth frolicking /  Marina’s loose, camcorder-shot video diary of her trip is often laid over narrated extracts from her mother’s journal written some 20-odd years before — which detail her ambitions, insecurities and moments of bliss in her itinerant relationship with Alfonso, Marina’s father, as they drift around the same shores their daughter is now exploring for the first time. The paralleling of these twin accounts serves, among other things, to show how far Marina’s path has diverged from that of the parents who never got to see her grow up: Where they were reckless, restless, increasingly drug-dependent hedonists, she’s a quiet observer of life, reserved and straightedge, bemused by the rowdy antics of her oldest cousin Nuno (mononymous actor Mitch) and his cohort / Yet while the family, in all its whirling, garrulous energy, appears outwardly welcoming to the newcomer, Marina soon encounters limits to their acceptance. Her grandmother (Marina Troncoso) is haughty and openly hostile, asking only why it’s taken her this long to visit, and while her grandfather (José Ángel Egido) is friendlier, he’d rather pay her off generously than sign any forms legally binding them. Marina’s young cousins, meanwhile, ask if she’s ill, since they’ve been told never to touch her blood: The disease that killed her parents remains a source of stigmatized shame in the family, and her presence is a discomfiting reminder of it. Through conversations with various relatives, Marina learns from their conflicting accounts how fundamental facts of her parents’ lives have been kept secret from her: Childhood memories are revised in real time, and her sense of self is thrown in flux / As in her previous features, Simón’s filmmaking is warmly tactile and attuned to both human movement and geographic texture. Her first collaboration with world cinema super-DP Hélène Louvart feels entirely natural, the camera mobile but breezily unhurried as it weaves through heaving domestic spaces or around the rusted, characterful cityscape of Vigo, drinking in the milky sunlight and long afternoon shadows, but never resorting to postcard compositions / A slight swerve into daydreamy magical realism in the film’s second half comes as a surprise from Simón, though it’s grounded in purpose, serving as a bridge from Marina’s self-shot evocation of her parents’ youth to direct, grainy, unprettified flashbacks to days of hanging out, shooting up and making love. Thus do we become privy to sensory flashes outside our protagonist’s perspective, from trippy nights on the titles in 1980s punk clubs to a tangle of leathery seaweed and tattooed limbs during one beachside embrace. Simón’s sweetly sorrowful ode to lost family imagines what might have been, while acknowledging that not all memories can be passed down between generations — some die deliciously with us.

FOTO: “Romería” (Festival de Canes)

Wendy Ide, la ressenya per a ScreenDaily: El tercer llargmetratge semiautobiogràfic de Carla Simon és «pensatiu i força encantador» / La directora espanyola continua indagant en la seva pròpia història per a aquesta commovedora història d’una cineasta en devenir ⇒ Orphaned at a young age and raised by her mother’s family in Barcelona, 18-year-old Marina (Llucia Garcia) has never met her father’s extended clan in the city of Vigo, in Galicia. But to apply for a scholarship to study cinema, she needs an official form signed by her grandparents. Camcorder in hand, she travels to Spain’s stormy Atlantic coast to explore her roots and discover whether sharing blood is the same as being part of a family. With her pensive and rather lovely third feature, Carla Simon returns to the autobiographical material that inspired her first film, Summer 1993. While this picture lacks the guileless immediacy of the child’s-eye view of her first two films, “Romeria” demonstrates once again that Simon has a rare gift for capturing the unpredictable, mercurial beast that is the family /  “Romeria” premieres in the main Competition at Cannes, after Simon’s previous two films, “Summer 1993” and “Alcarras”, won top prizes at Berlin (the Golden Bear for “Alcarras”, and the Generation KPlus prize for “Summer 1993”). While “Summer 1993” and “Romeria” are both inspired by Simon’s own life (she was orphaned as a young child, losing both parents to AIDS contracted as a result of their heroin addiction), this latest film shows Simon’s alter-ego on the cusp between child and adult: the camera that she carries is a link to her future self. Engrossing, perceptive and quietly affecting, this should be a title of interest for both distributors and further festivals / As Marina, Garcia has a gamine, almost childlike quality. She spends much of the early part of the film peering through her curtain of a fringe and loitering, slightly awkwardly. on the periphery of her father’s family, as if she hasn’t quite learnt their rhythms and rules. As in her other films, Simon’s dialogue plays out in multiple languages. Marina’s father’s wealthy family speaks Spanish; on the phone with her adoptive mother, Marina speaks Catalan. We also hear French (one of her uncles and her cousins lived there for a time) and Galician / Initially, because the character listens so intently to the stories about her parents, teasing out the inconsistencies in the family narratives, it’s tempting to assume that Marina is a passive observer. But here, the camera is crucial: it’s a device that allows Marina to be active in the telling of her own story. Her camcorder footage – flat and fuzzy and authentically cheap-looking – is woven into the film. In a way, this is a picture about the birth of a filmmaker as much as it is about unravelling the secrets of the past / And there is no shortage of secrets. Garcia’s expressive face silently registers the kind of seismic emotional shift that undermines the foundations of her childhood when she learns that her father died in the early 90s rather than the late 80s, leaving a full five years in which he failed to meet her or be part of her life. The house of her grandparents, described by one of her uncles as “terrible” people, reveals another shocking truth about the fate of her father / While Marina is connecting with her father’s side of the family, her mother is a presence in the film through entries in a diary that she kept at the time (the words are those of Simon’s own mother, taken from the letters that she wrote to friends and family). The decision, in the final third of the film, to introduce Marina’s parents as characters on screen rather than ghosts just outside of the frame is the picture’s biggest gamble. The pair are played, slightly distractingly, by Garcia and Mitch, who also plays Marina’s charming stoner cousin Nuno. It’s a story segue which just about works, showing Marina’s parents finally taking shape for their daughter as three-dimensional people rather than elusive, half-drawn sketches.

***

FOTO DE L’APUNT: Carla Simón i els seus actors, entrant a la sessió en què s’ha estrenat mundialment “Romería” (© Bertrand Guay – AFP)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!