Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Fitxa: “Màscares”, d’Esteve Riambau i Elisabet Cabeza
Màscares (Màscares)
Director Esteve Riambau i Elisabet Cabeza. Guió Esteve Riambau i Elisabet Cabeza. Fotografia David Valldepérez. Música Eduardo Arbide. Muntatge Ernest Blasi. Producció Oberon Cinematogràfica (Catalunya). Durada 1h30.
Intèrpret Josep Maria Pou, amb la intervenció de Calixto Bieito, Richard France, Jaume Ulled i l’equip tècnic del muntatge teatral de “Su seguro servidor, Orson Welles”.
Sinopsi Josep Maria Pou interpreta l’última representació de “La cabra”, d’Edward Albee. Darrera queden més de dos anys de l’èxit que la tragèdia d’un exemplar pare de família enamorat d’una cabra ha obtingut als escenaris espanyols. La càmera es mou entre bambalines del teatre, un espectacle tan fascinant com el que el públic observa des del pati de butaques.
Als aplaudiments li segueix el recorregut de l’actor fins al seu camerino, primera escala d’un nou viatge. Ha arribat el moment de desprendre’s d’un personatge i ficar-se en un altre. En aquest cas, el protagonista de “Su seguro servidor, Orson Welles”, obra original del nord-americà Richard France sobre els últims dies del genial cineasta i home de ràdio i teatre. Un personatge que, als seus setanta anys, s’alimenta de records mentre grava anuncis publicitaris i espera que Hollywood se’n recordi d’ell i li financii el seu inacabat Don Quixot.
Pou gaudeix de molt poc temps per experimentar el buit que tot actor sent en el trànsit entre dues obres. Uns dies després comencen les primeres lectures i la memorització d’un text que té gairebé la condició de monòleg. L’actor es fica lentament en la pell de Welles i en la dels molts personatges que poblen la seva memòria, apropiant-se del text i dels gestos que el guiaran en escena. Una construcció íntima, fruit de llargues hores d’assaig, que transcorre en paral·lel al muntatge teatral amb els seus actors habituals: director, escenògraf, dissenyadora de vestuari, tècnic de so, il·luminador, productor…
L’actor reflexiona sobre les claus d’aquest procés i desgrana en els assajos els passos necessaris per a fer-se amb les diferents màscares del seu personatge: del vell somiador que rememora els seus dies de glòria a l’irat ancià que intenta mantenir la seva dignitat mentre treballa sota la batuta d’un jove tècnic de so que li retorna la seva gloriosa veu d’antany. Una túnica i una botarga recreen al Welles més expansiu. Pou descobreix el seu rostre més lúcid a l’interpretar un número de màgia i lluita, com El Quixot i els molins, contra tot tipus d’adversitats.
De la intimitat de la sala d’assajos al teatre on s’estrenarà el muntatge, es produeix un altre salt: l’apropiació del nou espai, els ajustaments tècnics i el nerviosisme propi d’un procés que arriba a la seva fi. La nit de l’estrena, Pou torna a emprendre el camí del camerino a l’escenari, atent a la pujada del teló amb la mateixa emoció amb la que, de nen, es va fascinar pel teatre assegut al pati de butaques.
Notes de l’actor i dels directors [Vull llegir la resta de l’article]
Articles en aquest blog [Altres veus]
Webs oficials [x]
Més informació [IMDB (ang)] [cartellera.cat (cat)] [Avui (cat)] [El Punt (cat)] [TVC (cat)] [LaButaca (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]
Festivals i premis [Sant Sebastià 2009 · Zabaltegi-Nous directors]
Dist. esp. [Wanda] Dist. fr. [x] Dist. It. [x]
FOTO © Wanda Esteve Riambau i Josep Maria Pou, a Màscares, de Riambau i Cabeza
Notes de l’actor i dels directors
***
DARRERE LA MÀSCARA (Josep Maria Pou)
Des del mateix moment que Esteve Riambau i Elisabet Cabeza em van proposar aquesta pel·lícula vaig saber que aquest no era un projecte més sinó “el projecte”, el repte més important de la meva carrera, el personatge més difícil, perquè del que es tractava era d’interpretar-me (re-interpretar-me?) a mi mateix. O millor: de ser jo mateix, tal qual, davant la càmera. O pitjor: de com deixar de ser jo per a convertir-me en un altre. O millor i pitjor alhora: de com ser molts personatges i cap al mateix temps.
Conscient que no era una pel·lícula a l’ús i que precisava d’una implicació personal que anés més enllà de la mera relació contractual, em vaig lliurar al projecte amb l’esperança d’un resultat final que reflectís les dificultats i contradiccions que acompanyen el procés de treball de l’actor, al mateix temps que desvetllés els canvis profunds que al llarg d’aquest procés es produïxen en la persona.
Compromís personal i disponibilitat extrema. I a partir d’aquí el que sorgís. Amb esperit obert. Sense pudors. Amb la mirada posada en dos objectius alhora: el de la càmera, que havia de captar la veritat que s’amaga fins a l’últim plec de la pell, i el del públic, que havia de trobar-se amb alguna cosa diferenta, atractiva, inquietant, descobrint en l’actor el que l’actor ha tingut sempre de més ocult.
La confiança, la paciència, la generositat, l’amabilitat, el talent i el bon fer d’Esteve Riambau, Elisabet Cabeza, Antonio Chavarrías i tot l’equip, van compensar amb escreix el pudor i timidesa amb que em vaig enfrontar al projecte.
***
NOTA DELS DIRECTORS (Elisabet Cabeza i Esteve Riambau)
“El mirall és una imitació de la vida. El curiós és que no et mostra com ets, et mostra el teu contrari” (Douglas Sirk)
En què consisteix l’ofici de l’actor? Com es desenvolupa el procés de creació dels personatges que interpreta? Fins on és capaç de deixar-se posseir per ells i què els hi aporta de la seva pròpia personalitat? Màscares respon a aquests interrogants a partir d’una oportunitat excepcional.
Després de dos anys d’èxit amb La cabra, un drama d’Edward Albee, Josep Maria Pou es va enamorar de Su seguro servidor: Orson Welles, una obra de Richard France en la que encarna ni més ni menys que al genial director de Ciutadà Kane. El fet que un de nosaltres intervingués en ella com director escènic i la generositat d’en Josep Maria per obrir la porta a les càmeres, brindaven una ocasió immillorable per a ser testimonis d’un complex procés creatiu que el públic mai veu.
Durant els set mesos transcorreguts entre l’última representació d’una obra i l’estrena de la següent, hem assistit a l’aprenentatge del text, les rutines dels assajos, la construcció del decorat o la confecció del vestuari. Però també hem transitat amb Pou per les fronteres entre la seva personalitat i la del seu personatge, ens ha delectat amb els seus trucs de vell mestre de l’escena i l’hem vist gaudir amb el repte d’interpretar un número de màgia. Capturar aquests moments irrepetibles que es produeixen en la tensió d’un assaig o quan l’actor es refugia en la seva intimitat per a compondre el personatge és quelcom que només s’aconsegueix amb un equip reduït, compenetrat i ràpid de reflexes. El nostre ho ha estat i, sense la seva complicitat, aquesta pel·lícula no hauria sigut possible.
El nostre objectiu és que Màscares reflecteixi el fascinant món del teatre des d’una mirada inequívocament cinematogràfica que es mou en la foscor de les bambalinas “on es mouen els fils” i el vermell intens de les butaques on el públic “va a veure l’efecte pretès”. I, de la mateixa manera que vam fer a La doble vida del faquir, també hem transitat lliurement entre la realitat i la ficció amb l’ajuda de la màgia. La nostra anterior pel·lícula s’iniciava amb uns nens disfressats per rodar un film amateur en plena Guerra Civil. Màscares converteix els vímets amb els quals es teixeix una representació teatral en un espectacle cinematogràfic dotat de vida pròpia.
Cinema i teatre comparteixen, en aquest cas, el protagonisme del mateix actor, un gran actor. A l’escenari, Pou interpreta a Orson Welles. A Màscares, es presta a un joc de miralls els reflexos dels quals transcendeixen als del camerino. Si, com deia Shakespeare, el món és un escenari i nosaltres simples actors, hi ha qui de la màscara n’ha fet la seva vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!