Club 7 Cinema

“Volveréis” / “The Other Way Around” / “Septembre sans attendre”. Producció: Espanya, França. Any: 2024.  Durada: 1h54. Director: Jonás Trueba. Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex). Vista: el dia 01.11.2024, en sessió del Cineclub Garbí, de Malgrat.

Sinopsi: Després de 15 anys junts, l’Ale i l’Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se. O potser no? 

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog, recull de crítiques i entrevistes a: Altres veus: “Volveréis“ i Fitxa i comentari del seu film anterior, “Tenéis que venir a verla“.

Festivals i premis: Quinzena dels Cineastes de Canes 2024, Millor Film Europeu per la marca Europa Cinemas.

Comentari.

Aquesta pel·lícula és una celebració joiosa de l’artifici. A veure. No sabem ben bé per què es vol separar la parella protagonista, ni falta que fa. És un apriorisme per a jugar amb el propòsit i la comunicació de fer una festa de ruptura. De fet, aquesta idea de la festa, a ells ara els sembla cosa de pel·lícula, ara decideixen de tirar-la endavant, arriba el moment que sembla que se’n desdiuen, després posem que la fan… Tot és un joc, simpàtic, que ens permet passar l’estona amb l’Ale i l’Alex parlant entre ells, amb els amics, amb els familiars… un ventall de personatges quotidians, en tot de situacions en les quals, si bé s’hi va repetint el fet de comunicar la separació i l’excèntrica proposta de fer-ne la festa, es desplega una comicitat amable, pèl sorneguera, a base de mostrar una bona diversitat de reaccions, en seqüències ben variades les unes de les altres. I el joc passa també perquè bona part del que hem vist resulta que és de la pel·lícula que està muntant ella, de manera que es van entrant i sortint d’aquella pel·lícula i de la vida real dels personatges… sense que potser acabis sabent què és real o què és ficció, ni falta que fa. Visca el bon artifici!

Certament, “Volveréis” s’enfanga Déu-n’hi-do després de la seqüència amb Fernando Trueba, perquè sembla que perd pistonada còmica l’ocurrència de la festa, que s’encalli el relat amb la possibilitat de no fer-la, i que Jonás Trueba hi encaixa com pot els seus referents literaris, filosòfics i cinematogràfics. Això no obstant, en el capítol d’homenatges cinèfils, a més a més del que ret a son pare, Fernando, hi ha l’esment al tàndem director-actriu Ingmar Bergman – Liv Ullmann, que també es van separar com a parella, i hi ha el que ret a un autor mític del vincle entre cinema i vida com François Truffaut. I del filòsof Kierkegaard en remarca el seu caràcter existencialista i el seu clam per les virtuts de l’amor repetitiu. És a dir, res no és sobrer, tot lliga amb el fil de la pel·lícula, la redimensiona.

Atenció, espòiler! Deixeu-me fer una especulació. La primera vegada que sentim a parlar de la idea de la festa de separació és al començament, quan l’Ale i l’Alex són al llit, ell l’hi proposa i és quan ella comenta que això és cosa de pel·lícula. Acte seguit diu que sembla que plou i, tall, els veiem que, dormits, es desperten. És que potser tot el que va des que es desperten fins que, a la penúltima seqüència, els tornem a trobar al llit, ara després de fer l’amor i llegint reiteradament un fragment de ‘La repetició’ que exalta les virtuts de l’amor repetitiu, és tot el que hi ha entremig, cosa de somieig (i què és el cinema sinó una mena de fantasmagoria pròpia dels somnis!)?

Em segueix convencent en Jonás Trueba com a cineasta de la quotidianitat, per la frescor i l’aparent lleugeresa de les seves pel·lícules, pel seu tarannà intel·ligentment juganer, pel seu delit de fer-se ressò de fonaments cultes, tot buscant de bastir un discurs sense tanmateix fer-se discursiu, pel seu amor al setè art, per la franquesa que sap extreure dels seus actors, còmplices de debò de la seva obra…

Perfil de Jonás Trueba.

Jonás Trueba (Jonás Groucho Rodríguez Huete), nascut a Madrid el 30 de novembre de 1981, fill del cineasta Fernando Trueba i de la productora Cristina Huete, és guionista i director. Va començar dirigint i coescrivint el curt -de títol ben significatiu- “Cero en conciencia” (2000) -amb Fernando Ramallo, Kristen Díaz i Jorge Sanz, la història d’un noi que fa tot el possible perquè la xicota del seu germà gran es fixi en ell-; va participar als guions de “Más pena que gloria” (2001) i “Vete de mí” (2006), de Víctor García Léon, i el 2009 va cosignar el text d’ “El baile de la victoria“, de Fernando Trueba. Debutà en la direcció de llargmetratges amb “Todas las canciones hablan de mi” (2010) -amb Oriol Vila, Bárbara Lennie (parella sentimental de Jonás Trueba en aquell moment), Miriam Giovanelli, Ramón Fontserè, Eloy Azorín, història d’un noi que intenta oblidar una noia, sobretot perquè ella, de la qual s’acaba de separar, li torna a la memòria una vegada i una altra, lligada a tots els records de la seva vida, fins al punt que té la sensació que totes les cançons d’amor en parlen-, que li valgué la nominació als Goya com a Direcor Revelació. El 2013 esdevé un any significatiu en la trajectòria de Jonás Trueba, perquè hi estrena “Los ilusos” -una pel·lícula, amb Francesco Carril, Aura Garrido, Vito Sanz, Isabelle Stoffel…, sobre el desig de fer cinema, o sobre el que fan alguns cineastes quan no fan cinema; sobre perdre el temps i el temps perdut; sobre converses, borratxeres, menjars i rutines; sobre les passejades en sortir del cinema; sobre estar enamorat; sobre estar sol i estar amb amics, construint futurs records per a una pel·lícula futura-, distribuïda fora del circuït tradicional d’exhibició i, que coprodueix amb Javier Lafuente, amb qui creen la productora Los Ilusos Films, que es farà càrrec a partir d’ara de tots els films que realitzarà ell i a la qual quedaran vinculats -com a actors, cineastes, etc.- noms lligats a aquestes pel·lícules com Itsaso Arana, Vito Sanz… Amb un repartiment en què figuren Vito Sanz,  Francesco Carril, Isabelle Stoffel… presenta el seu tercer llarg “Los exiliados románticos” (2015) -rodat durant un viatge de 12 dies per França, en la qual tres amics emprenen, sí, un viatge, a la recerca d’amors idíl·lics i efímers: El que pretenen és experimentar noves emocions que els facin sentir vius, en el que podria ser un intent de cremar les darreres naus de la joventut, però també podria ser una mostra de la decadència del gènere masculí-, Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. L’any següent fa un pas més endavant i entra a la selecció oficial d’un festival de primera categoria, com és el de Sant Sebastià, “La reconquista” (2016) -amb Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, en què, la Manuela i l’Olmo es retroben en un futur que s’havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el primer amor: Premissa romàntica a partir de la qual la pel·lícula va a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps, del temps perdut i del temps recuperat; sobre allò que recordem de nosaltres mateixos i sobre allò que no recordem; sobre les paraules, els gestos i els sentiments a què seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur-, Premi ‘Ojo Crítico’ de RNE. Es pot considerar que un salt important com a cineasta, tant pel que fa al seu reconeixement autoral a l’Estat Espanyol com al forat que aconegueix fer entre la cinefilia francesa, és el que materialitza amb la serena, sensible, madura “La virgen de agosto” / “Eve en août” (2019) -amb Itsaso Arana (que també en cosigna el guió), Vito Sanz, Isabelle Stoffel , Joe Manjon, un cant a l’estada al Madrid profund en ple estiu, centrat en el personatge de l’Eva, una dona de trenta-tres anys que fa de la seva decisió de quedar-se a l’agost a Madrid un acte de fe, i els dies i les nits se li presenten com un temps d’oportunitats, i, mentre se celebren les revetlles d’estiu, es troba amb altres persones a qui intenta ajudar, sense saber que, en realitat, no fa res més que ajudar-se a si mateixa: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi-, nominada al César francès com a Millor Pel·lícula Estrangera, Premi FIPRESCI al Festival de Karlovy Vary, remarcat en la llista dels millors 10 films de l’any per la revista ‘Cahiers du Cinéma’. Amb “Quien lo impide” (2021) torna al Festival de Sant Sebastià  i hi guanya el Premi FIPRESCI de la crítica internacional i, entre d’altres reconeixements, la Petxina d’Argent a la Millor Interpretació de Repartiment, al conjunt dels actors d’aquest film, que es mou entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot, alhora que veuen minvades les esperances –els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat: és una pel·lícula sobre nosaltres, sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent-, cinta que es va endur posteriorment el Goya al Millor Documental i seria pres en consideració com una de les destacades de l’any, novament, per ‘Cahiers du Cinéma’. Amb la següent i esplèndida “Tenéis que venir a verla” (2022), el cineasta de la quotidianitat que és Jonàs Trueba ens serveix dues trobades entre amics que, a la Rohmer, xerren i xerren. Dues trobades en què traspua vida captada per la càmera. Moments senzills, consuetudinaris, molt ben escrits i encara més ben filmats -dues parelles prou joves d’amics es retroben en un bar. Escolten la música i després parlen, prenen unes copes… L’Elena i en Daniel viuen a Madrid; en Guillermo i la Susana, en una localitat a mitja hora de la ciutat -agafant el tren a Atocha-. En Guillermo i la Susana diuen a l’Elena i el Daniel que els han de visitar, que han d’anar a veure la casa on s’estan  (el “Tenéis que venir a verla” del títol). S’acomiaden. Passats 6 mesos, es tornen a trobar, ara a la casa esmentada. Els de Madrid hi han anat en tren. En Guillermo els passa a buscar per l’estació i fan cap al destí. Els ensenyen la casa, el pati, els voltants. Parlen. Dinen. I parlen. Juguen a ping-pong. Surten a passejar…-, veient-la em vaig preguntar: on duen aquestes dues trobades i les respectives seqüències magistrals? No res, és només cinema, una estona-escassament una hora de pel·lícula- que hem passat junts, sense cap més justificació -i per això acaba com acaba, el film-… i de passada se’ns han fet algunes reflexions -enlairades, certament-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!