Club 7 Cinema

De John CROWLEY, “Vivir el momento” / “L’amour au présent” / “We life in time – Tutto il tempo che abbiamo” / “We life in time“. Producció: Anglaterra, França. Any: 2024. Durada: 1h48. Guió: Nick Payne. Muntatge: Justine Wright. Fotografia: Stuart Bentley. Música: Bryce Dressner. Càsting: Fiona Weir. Direcció artística: Thalia Ecclestone, Lissa Lamona. Dissseny de producció: Alice Normington. A la producció executiva: Benedict Cumberbatch.

Repartiment: Andrew Garfield (Tobias), Florence Pugh (Almut), Grace Delaney (Ella, la filleta), Adam James (Simon Maxson), Aoife Hinds (Skye).

Sinopsi: L’Almut i en Tobias tenen una trobada inesperada que els canviarà la vida per sempre. A través de moments de la seva vida junts -enamorant-se, construint una llar, formant una família- es revela una veritat difícil que sacseja els fonaments de la seva relació. Mentre emprenen un camí desafiador, aprenen a apreciar cada moment del recorregut inusual que ha agafat la seva història d’amor, al llarg d’una dècada.

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Beta Fiction. EE: 01.01.2025, DF: StudioCanal, EF: 01.01.2025, DI: Lucky Red, EI: 06.02.2025, D_EUA: A24. E_EUA: 11.10.2024.

Festivals: Toronto 2024 – Special Presentations, Sant Sebastià 2024 – Cloenda, fora de competició.

Vista: el dia 02.01.2025, en VOSE, als OCine Blanes, Sala 9.

Comentari, amb (molts) espòilers:

Malgrat el seu muntatge trencaclosques, amb continus salts temporals endavant, endarrere, pel mig… aquesta sentida història d’amor és molt convencional. Ja fa molts anys que se’ns va estrenar “Love Story“, en què també una parella prou jove amb delit de tenir un fill topava amb el diagnòstic d’un càncer de la noia i havia d’encarar-ho. Però val la pena veure-la, per a fruir amb l’actuació de Florence Pugh i Andrew Garfield, una lliçó magistral d’expressar-se, de transmetre la força interior que traspua amb l’esguard, sense gesticulació….

Per a Andrew Garfield ha estat com una depuració, en mans del director John Crowley, que -a “Boy A” (2007)- ja el va fer excel·lir amb un gran exercici de contenció expressiva, que torna pletòricament aquí, després d’un excés gesticulatiu i dramatitzador a la minisèrie ‘Under the Banner of Heaven‘ (2022) i dels registres sobrecarregadíssims (tot i que boníssims) a films com “tick, tick… Boom!” (2021), “Los ojos de Tammy Faye” (2021), “Popular/Mainstream” (2020) -permeteu que em salti “Spider-Man: No Way Home” (2021)-. A “Vivir el momento” retrobem el millor Garfield, el que vam descobrir a “Lleons per anyells” (2007), que ens va convèncer a “No em deixis mai” (2010), que va ser prou remarcat a “La xarxa social” (2010) i premiat amb “Hacksaw Ridge” (2016) -per no esmentar el seu seriós encara que per mi no prou reeixit treball amb Martin Scorsese a la gran “Silenci” (2016)-.

Garfield aguanta el cop (els cops que li dona la vida, en la seva relació amb Almut). El seu és un personatge de mentalitat tècnica, organitzat, fins i tot puntimirat, que coneix l’Almut, se n’enamora, li’n agraden moltes coses i en d’altres dissenteix, però, especialment quan topa amb circumstàncies de perplexitat emocional, d’aquelles en què no saps què dir, perquè el cor se’t regira i el garbuix de paraules, pensaments, sentiments no et deixa treure res en fora, sí, l’actor aguanta el cop, no ho enllesteix amb el gest… la càmera de Crowley sap quin actoràs té al davant i n’enfoca l’esguard contrariat, perdut, colpit… regalant-nos moments de gran cinema, commovedors!

Certament, hi ha seqüències de transició narrativa, en què el personatge d’en Tobias es deixa anar, fa coses més lleugeres, deixant que la pel·lícula respiri i aleshores en Garfield està també més expeditiu. I, atenció, en determinades escenes en les quals es requereix que ell exterioritzi ràbia, dolor… no falla, gens: per res queda esclau de cap registre. Quin gran treball, el que fa, i com de bé l’ha dirigit en Crowley!

A Florence Plugh ja la vaig admirar a “El prodigi” (2022) i aquí m’ha tornat a impressionar. Per la sòlida personalitat femenina que transmet, per la seva bellesa, per la força i caràcter que atorga al personatge de l’Almut. I sí, també aguantant els cops que li dona la malaltia, (sobre)vivint amb el dubte existencial de si sotmetre’s al tractament o fruir del temps que li queda, de si fer un pas important en la seva carrera de xef (oimés, competitiva com és) o respondre a les expectatives del seu home… I si sempre l’actriu està molt bé, excel·leix en els moments de confrontació amb en Tobias: quins moments, de tensió dramàtica que surt de dins dels protagonistes!

En aquest film en què moltes situacions són tan sols apuntades, el director s’entreté força en els moments d’intimitat dels seus personatges principals (no en va tot gira sobre ells i la seva relació al llarg d’una dècada), mostrant-ne de manera força explícita els cossos. Sobretot el de Florence Pugh, nua, mig vestida, vestida del tot… i suposo que, per evitar que l’acusin d’abusar de la cossificació de la dona, en Crowley no s’està d’afegir-hi certa nuesa d’en Garfield: coses dels temps que corren!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!