Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

26 de juliol de 2024
0 comentaris

Fitxa i comentari: “Tres colors: Vermell”, de Krzysztof Kieslowski

Tres colors: Vermell” / “Trois couleurs: Rouge”. Producció: França, Polònia, Suïssa. Any: 1994. Durada: 1h39. Director: Krzysztof Kieslowski. Guió: Krzysztof Piesiewicz, Krzysztof Kieslowski. Fotografia: Piotr Sobocinski. Música: Zbigniew Preisner. Muntatge: Jacques Witta. Repartiment: Irène Jacob (Valentine), Jean-Louis Trintignant (el jutge), Frédérique Feder (Karin), Jean-Pierre Lorit (Auguste, flamant advocat i aspirant a jutge), Samuel Le Bihan (el fotògraf), Marion Stalens (la veterinària), Teco Celio (el bàrman)… amb la participació excepcional de Juliette Binoche, Benoit Regent, Julie Delpy, Zbigniew Zamachowski.

Sinopsi: La Valentina, de 23 anys, estudia a la Universitat de Ginebra i es guanya la vida fent de model. El seu xicot treballa a Anglaterra i no s’hi parla més que per telèfon. Una tarda, la Valentine atropella un gos, que se’n surt, tot i que ferit. En una placa, al seu collar, hi troba l’adreça de l’amo: un jutge. Aquest jutge té 65 anys i en fa un que està retirat. Viu a Carouge, barri residencial dels afores de Ginebre. Quan s’assabenta que el gos ha patit un accident, tant li fa. De tant en tant, tafaneja la vida dels veïns, mirant per la finestra… i escoltant-ne les converses telefòniques. La Karin viu a la vora casa seva, darrere el jardí. És rossa, té 27 anys, treballa al ‘Servei meteorològic personalitzat’ i és la xicota de l’Auguste, un noi de 25 de anys que viu al mateix barri de la Valentine…, acaba d’enllestir la carrera de Dret i s’està preparant per a superar l’examen de jutge. Ves que, a la seva, no acabi repetint els errors de l’altre, del jutge ara retirat. A la Valentine no la coneix, mal que visquin tan a la vora i de ben segur que es creuen cada dia. De fet, compra les cigarretes al cafè ‘Chez Joseph’, al damunt del qual viu la Valentine. Tampoc coneix el jutge retirat i mai no sabrà fins a quin punt aquest ha influït en el seu destí. L’acció de la pel·lícula relliga aquests quatre personatges (Krzysztof Kieslowski)

Wislawa Szymborska. Text de Kieslowsi al dossier de premsa del film, traduït per Arnau Olivar i Daydí, ran de la presentació del film als monjos de l’Abadia de Montserrat el 25.04.1996:

Vaig passar a Varsòvia les festes de Nadal de l’any 1993. Feia un temps pèssim. Malgrat això, els venedors de llibres havien muntat els seus estands. En un d’ells, vaig fixar-me en un petit recull de poemes de Wislawa Szymborska -(cèlebre poetessa polonesa contemporània, premi Goethe 1991 [i poteriorment, el 1996, guanyaria el Nobel de Literatura] )-. Era la poetessa preferida de Roman Gren, el traductor-intèrpret a “Trois couleurs”. Vaig comprar el llibre per fer-li un present. Wislawa Szymborska i jo mai no ens hem trobat. Ni tan sols sé si tenim amics comuns. Va ser tot fullejant el llibre que, a la pàgina 26, vaig trobar el poema (titulat) ‘L’amor a la primera mirada’, el qual expressa una idea molt propera a la del film ‘Roig“. Aleshores vaig guardar el llibre per a mi.

I Arnau Olivar hi afegeix: El text en català d’aquest poema, traduït del francès, és el següent:

-Pensen tots dos

que un sentiment insospitat

els ha unit.

Bella és aquesta certesa.

Encara més bella és la incertesa.

-Creuen que no es coneixen,

entre ells no ha passat res.

Però, aquests carrers, aquestes

escales, aquests passadissos

on des de fa temps han

pogut creuar-se…

-M’agradaria preguntar-los

si no recorden res-

Potser en una porta giratòria,

un dia, cara a cara?

Algun “perdoni” enmig de

la multitud?

Al telèfon, “és un error”?

-però jo conec la

resposta

No, ells no recorden res.

-Que sorpresos restarien

(si sabessin) que, des de fa

molt de temps

l’atzar ha jugat amb ells.

-Gens preparats

per a canviar el destí

que els apropa i els allunya,

que els hi cega el camí

i, ofegant un somriure,

els salva una mica més

endavant.

-Hi ha signes, indicis,

indesxifrables; què importa?

Potser fa tres anys

o bé va ser dimarts passat

que aquella fulla va anar

volant d’una espatlla

a l’altra?

Un objecte perdut i recollit;

qui sap, potser una pilota

en els records de la

infantesa?

-Hi ha hagut punys i cascabells

on, sobre el traç d’una mà

una altra s’imprimirà.

Maletes, una al costat de l’altra,

a la consigna.

I potser durant la nit un

mateix somni,

esborrat en el despertar

d’un matí.

-Però tot començament

no és més que una continuació;

i el llibre del destí

sempre està obert pel mig.

I l’Arnau Olivar va reblar-ho, cara als monjos, tot dient: Crec que aquest poema els ajudarà a comprendre el film que, com tots els de Kieslowski, és enigmàtic i complex.

Vídeos: Tràiler VO | BSO – Zbigniew Preisner.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Festival de Canes 1994- Competició | 3 nominacions als Oscar (Direcció, Guió, Fotografia) | Globus d’Or: nominada a Millor Pel·lícula en llengua no anglesa | ISA (Independent Spirit Awards): Millor Pel·lícula Estrangera | 4 nominacions als BAFTA (Direcció, Actriu -Irène Jacob-, Guió Adaptat, Pel·lícula en parla no anglesa) | César  a la Millor Banda Sonora i 6 nominacions (Pel·lícula, Actor -Trintignant-, Actriu -Jacob-, Direcció, Guió, So) | Premis EFA del Cinema Europeu: nominada a Millor Pel·lícula.

Nota: D’aquesta pel·lícula en vaig escriure un llibret -estudi crític- (en castellà, encàrrec d’Editorial Paidós): “Krzysztof Kieslowski. Tres colores: Rojo“.

Un text breu sobre la pel·lícula (adaptació de la crònica per a la revista local “som-hi!”, ran de la projecció del film al Festival de Canes).

Amb aquesta pel·lícula, l’autor arrodoneix la trilogia que ha dedicat a les utopies de la societat democràtica occidental: ‘llibertat, igualtat, fraternitat’. A l’obra amb què va iniciar el tríptic, “Tres colors: Blau“, plantejava que no hi ha llibertat possible sense Amor. Després, a “Tres colors: Blanc“, ens mostrava com la desigualtat neix de menystenir l’Amor. Com era de preveure, amb aquests antecedents, a “Tres colors: Vermell” regira l’ideal de la relació entre els humans, la fraternitat, per afirmar que només és possible si hi ha pietat, comprensió envers els altres. Obra magnífica i suggerent, sens dubte la més pletòrica del Festival de Canes 1994, a desgrat de no haver-se’n endut cap premi, “Tres colors: Vermell” abasta la seva riquesa i profunditat temàtica a partir d’un argument sobre quatre personatges  concrets: un jutge retirat (Jean-Louis Trintignant), una model que estudia a la Universitat (Irène Jacob), un jove advocat aspirant a jutge i veí de la model (Jean-Pierre Lorit) i una noia rossa, amant de l’advocat i veïna del jutge retirat (Frédérique Feder). L’atzar farà que la model conegui el magistrat i en descobreixi un misteri ben íntim. En canvi, només ‘el destí’ farà que possible que aquesta model coincideixi amb el seu veí. Kieslowski poua endins, amb un absolut domini del llenguatge cinematogràfic i a través d’una poètica visual que prima el roig dels més diversos objectes i passa per l’il·luminat rostre angelical d’Irène Jacob, reflex de la bondat interior que atresora el seu personatge.

Comentari (adaptació de l’article que en vaig escriure al full de sala del Cineclub Garbí, de Malgrat, ran de la projecció del film el 05.05.1995).

“TRES COLORS: VERMELL”.

Abans de veure la pel·lícula, em preguntava de quina manera Kieslowski tractaria el tema de la fraternitat a “Tres colors: Vermell“, tenint en compte que aquesta obra tanca la trilogia dels colors i que, a “Tres colors: Blau” i a “Tres colors: Blanc“, havia matisat les utopies de la llibertat i de la igualtat amb el valor de l’Amor. I certament, el cineasta i el seu guionista han demostrat la coherència del seu treball en aquest tríptic, donant-nos un film, per cert molt bell, que qüestiona les relacions humanes convencionals per reivindicar novament l’estimació sincera, ara com a fonament bàsic dels lligams entre els que formem la societat.

DE LES CLARORS EXTERNES A LES FOSCORS INTERIORS.

Al final de “Tres colors: Vermell” veiem el rostre (de perfil) d’Irène Jacob, amb el cabell xop i amb una roba al coll, davant d’un fons rogenc. És un rostre trist i nosaltres, espectadors, sabem què revela aquell esguard. Aquesta imatge és pràcticament la mateixa que hem vist al començament de la pel·lícula, durant la sessió de fotografies per a un anunci de xiclets. Aleshores l’operador li ha demanat que posés cara de trista, que pensés en alguna cosa dolenta, i se n’ha sortit; però nosaltres, els mateixos espectadors, en aquell moment no hem sabut en què podia haver pensat la noia, què li havia causat el dolor que expressava la seva cara. Hi ha doncs un contrast entre les dues imatges anàlogues. En la primera que trobem, la publicitària, només interessa el que és extern, superficial, l’aparença. Al llarg del film anirem coneixent l’interior, el què hi ha rere aquelles faccions tan boniques. I quan arribem al final i la imatge es torna a crear, experimentem una reacció diferent a la d’abans. Aquest contrast entre l’aparença externa i la veritat interior és un dels eixos temàtics que es desenvolupen a “Tres colors: Vermell“.

Si recordem, a ca’l jutge (Jean-Louis Trintignant) sempre és fosc, i sovint es mira, per la finestra, de dins estant, la claror de fora. Però, amb els aparells de l’exmagistrat, començarem a descobrir les ombres del món exterior i anirem clarificant les tenebres íntimes. Després d’intentar avisar els veïns que se’ls està espiant, la Valentine (Irène Jacob) queda en la contradicció de deixar que aquests segueixin la seva vida convencional o que coneguin la veritat oculta. I aviat ho viurà amb la seva pròpia família, quan deixarà que la seva mare no sàpiga que en Marc és un addicte a la heroïna. El jutge la fa adonar que hi ha unes relacions formals (amb la parella, amb els fills, amb els pares…); però que hi ha una altra realitat íntima, inesborrable (l’homosexualitat del pare, el desamor de la filla, la drogaddicció del germà…) que acaba sortint a la superfície i destrueix terriblement els lligams. Quan ella en pren consciència, un raig de sol il·lumina la cambra. La Valentine ha accedit al món interior: a ca’l jutge i, a través d’ell, al costat ombrívol de l’ésser humà. I serà llavors quan començarà a veure-hi clar.

FOTOGRAFIES, TELÈFONS I GOSSOS.

En Kieslowski sol omplir les pel·lícules d’indicis, de pistes que reforcen, matisen o redimensionen el seu discurs fílmic, les seves reflexions. I li agrada fer servir objectes quotidians que, en el context de l’obra, es converteixen en signes o prenen un cert valor diferent del que tenen com a mers objectes. A tall d’exemple, tenim les fotografies, els telèfons i els gossos de “Tres colors: Vermell“.

La Valentine treballa ocasionalment de model i per a ella no té el mateix valor la instantània del diari, on apareix son germà, que la foto publicitària amb el seu rostre, per més que la reprodueixin gegantina. L’una li fa mal, l’altra és pura formalitat professional. Ambdues són fotografies, però la seva significació és subjectivament diferent. És una diferència com la que experimentem nosaltres, espectadors, davant d’aquell rostre d’Irène Jacob, amb els cabells molls i roba al coll… A partir del fet fotogràfic, es remarca doncs l’existència del món intern, privat. I per això, quan en una escena el publicista, eufòric davant els negatius revelats, li diu a la xicota que la gent la reconeixerà pel cartell, ells contesta “qui?”. Un “qui?” que no es refereix precisament al reconeixement facial sinó, ben al contrari, a l’espiritual. Però el noi, avesat a captar només superficialitats atractives per als consumidors, no hi entén res i es pensa que aquella resposta és una insinuació eròtica. I és que no tothom està disposat a contemplar l’interior dels altres. Amb la ironia que el caracteritza, en Kieslowski posa una desfilada de models esplendorosa gairebé al final de la pel·lícula, quan nosaltres ja coneixem prou la Valentine. Els flaixos dels reporters inunden la passarel·la, llampeguejant sobre la cara de la noia; però cap no aconsegueix il·luminar-ne totalment el rostre i tan sols poden impactar-ne fugisserament algunes parts. En canvi, hem pogut veure com abans, a ca’l jutge, ni que fos pel canvi d’una bombeta fosa durant una de les converses reveladores, tota la faç d’ella ha quedat saturada de llum.

Els telèfons són omnipresents a “Tres colors: Vermell“. Són eines bàsiques en les relacions convencionals dels protagonistes i gairebé un testimoni del moviment continu (erràtic) a la societat moderna (trucades quan hom no hi és, contestadors connectats, comuniquen…). El simple petó d’Auguste (Jean-Pierre Lorit), l’opositor a jutge, val perquè la xicota l’identifiqui pels auriculars. La trucada d’en Michel, el promès que és a Anglaterra, fa companyia a la solitària Valentine. Però el telèfon és també el mitjà per accedir a la part fosca. El jutge hi escolta els diàlegs dels veïns; la Valentine hi contacta amb la falsa felicitat de la seva família i hi pateix la gelosia i la incertesa del seu xicot; i l’August prendrà consciència que la Karin (Frédérique Feder) no està per ell quan no pot contactar-hi. Per dir-ho ras i curt, un instrument bàsic de la relació entre els humans d’avui en dia, també permet accedir a les veritats personals que contradiuen l’autenticitat d’aquests lligams. I si l’excés telefònic a la pel·lícula pot esbossar una certa caricatura de la societat actual, la comunicació entre els individus hi apareix tan fàcil com fràgil. [Nota per als joves del segle XXI: quan es va fer aquesta pel·lícula i quan en vaig escriure aquest article, encara no érem a l’era dels telèfons mòbils!].

L’afecte dels protagonistes, cap a les persones amb què es relacionen, es reflecteix -i molt- en els gossos del film. Rita, la gossa del jutge, és d’entrada un pretext perquè la Valentine entri en contacte amb el magistrat retirat. Ara bé, fem memòria. Rita havia abandonat la casa de l’amo quan aquest, sol i prou amargat, estava emocionalment asèptic. Però hi torna i s’hi queda, mentre la noia i l’home gran van establint un vincle. De manera similar, l’Auguste i el seu gos sempre van junts; però quan el xicot intueix la infidelitat de l’amiga, rebutja la companyia de l’animal i se’n va a comprovar amb els propis ulls el que està passant. En tornar a casa, abatut, el pobre gos és víctima de la seva ira; i fins i tot, més endavant intentarà abandonar-lo, deixant-lo lligat a un senyal de trànsit. Ve’t aquí com Kieslowski subratlla l’estat anímic dels seus personatges a través d’un element argumental, en principi secundari, com són els gossos (sempre fidels).

L’ALTRE.

La Valentine i el jutge evolucionen mútuament des del primer cop que entren en contacte. A casa del jutge, ella descobreix la veritat dels altres i, en les febleses interiors d’ells, es reconeix a si mateixa, identifica les pròpies limitacions. La Valentine pren consciència de les flaqueses de la condició humana i això la du a comprendre, als altres i a ella mateixa. I el jutge també es transforma des que es relaciona amb un ésser innocent i bo com la noia. De mica en mica, deixa enrere el seu asèptic i agre estat contemplatiu, per fer que ella accedeixi a les realitats ocultes dels altres, de si mateixa i, inevitablement, també a les d’ell. D’aquesta manera, el jutge s’allibera i surten a la superfície els seus propis conflictes interiors. Obre la capsa del seu passat i de primer només surt el problema del seu lligam (professional) amb la societat, la funció de la justícia (absolgué un culpable que ha esdevingut un ésser feliç) i la capacitat de “jutjar” posant-se a la pell dels altres (“jo, en les seves vides i circumstàncies, també robaria, mataria, enganyaria, és clar!”, confessa). Però finalment fa rebrotar el més profund: el desamor de què fou víctima i la venjança de què en sigué botxí.

La Valentine evidencia que ja sap comprendre, quan és capaç d’explicar-se i explicar, endevinar gairebé, aquelles causes pregones del dolor del magistrat retirat. I com a conseqüència del seu nou estat d’esperit, la noia se’n va a Anglaterra amb llibertat, que aquí és sinònim de consciència dels altres (la família, en aquest cas) i d’ella mateixa (viure la seva vida, amb l’home que s’estima, el promès). Pel que fa al jutge, no tan sols ha sortit de casa i ha desempolsegat el seu vell cotxe, sinó que també té cura dels gossets acabats de néixer, i s’obre al món a través de la petita gran finestra de la televisió.

Aquesta funció de ‘l’altre’, com una manera de progressar personalment, pren aquí uns tons gairebé poètics i esdevé una veritable declaració de principis de l’autor a l’hora de parlar de la fraternitat. En Kieslowski elimina del lligam entre els humans la relació superficial, els afectes convinguts i cerca el vincle ferm de la comprensió, de la sinceritat, de l’estimació veritable entre iguals. De manera que condueix el discurs a la conclusió que no hi ha fraternitat possible sense l’Amor.

L’interès per l’alteritat és una constant del cinema de Kieslowski i en particular de la trilogia que ens ocupa. Recordem que la Julie (Juliette Binoche) de “Tres colors: Blau” descobria l’Amor en contacte amb els que l’envoltaven i que la Dominique (Julie Delpy) de “Tres colors: Blanc” patia en pròpia carn, a l’engarjolat final de la pel·lícula, el que ella havia infligit al proïsme (el seu exmarit). El joc amb l’altre arriba a “Tres colors: Vermell” a un paroxisme agut. D’alguna manera, l’Auguste és com una ‘reencarnació’ del jutge. Ambdós han passat l’examen amb la pregunta de la pàgina d’aquell llibre que se’ls ha obert per accident. Ambdós han enxampat la seva parella oberta de cames i amb un altre home al mig. Però l’Auguste no queda esclau de la infidelitat de l’estimada. De primer, intenta seguir-la, com havia fet l’exmagistrat amb la respectiva; però fuig d’aquell restaurant, s’amaga. I també se’n va a Anglaterra; però no pas rere de ningú. És com si l’argument donés l’oportunitat a aquell noi bo de no ser víctima ni botxí. Però el lligam entre els dos jutges no existeix; la seva relació és un xic com la de les dues Veròniques de “La doble vida de Verònica“, on el tema de l’l’altre’ prenia un caire enigmàtic, ‘metafísic’. I això ens du a la qüestió de: qui és, què és aquell jutge gran, savi, madur i serè, que sembla saber-ho tot i orquestrar el destí de tothom?

EL JUTGE.

Sembla diví, però sabem que és humà, perquè ell també mostra símptomes de la condició humana: ha odiat, ha patit… Preveu les coses que passaran: que la Valentine tornarà a veure’l si llegeix la notícia del judici, que la parella d’Auguste i la metereòloga té els dies comptats. Però no ho endevina tot: creu que la Valentine anà a dormir i en realitat era a la bolera. El que el jutge ha desenvolupat és una capacitat immensa d’entendre les persones i per tan no li és gaire difícil d’encertar el que els passarà. En canvi no endevina el que faran. Havia tingut a les seves mans la potestat de decidir el futur de molta gent, condemnant o absolvent. Ara també influeix en el destí d’alguns que l’envolten, sense judicar i amb una estranya mescla d’involuntarietat i de voluntat. La Valentine arriba a ell per atzar; però la resta de contactes entre ells dos no seran gens fortuïts. I la Valentine canvia. L’Auguste es queda sense noia, com a conseqüència indirecte que el jutge s’hagi denunciat. I per a Auguste, el futur canvia. El vell magistrat transforma els que són bons. Amb la Valentine ho fa obrint-li les finestres a les foscors interiors i amb Auguste, precipitant els esdeveniments. Però els que canvien són ells, els que tenien el potencial de metamorfosi són ells. El jutge és l’altre’, un poderós altre que desencadena els processos.

El paper que interpreta Jean-Louis Trintignant és com el de l’home del metro a “Tres colors: Blanc” i com el del que tocava la flauta a “Tres colors: Blau“. Tots tres personatges actuen de catalitzadors en la reacció (moral) dels respectius protagonistes. Són presències externes que intervenen ben endins. Però l’evolució de Valentine, de Dominique i de Julie es produeix perquè en elles hi ha el potencial per fer-ho. D’alguna manera, en Kieslowski representa la vida com una partida de billar existencial, en què tots topem amb d’altres constantment, però en la qual hi ha xocs que no es resolen gens aleatòriament. L’home de la flauta era una simple figura. El del metro era una presència que apareixia en diversos moments clau, per a resoldre situacions i plantejar contradiccions morals (era com un àngel). I el jutge els engloba (és un ésser més present que els altres, també formula paradoxes i proposa solucions), els generalitza i els redimensiona. Els que entren en relació directa o indirecta amb ell i són innocents no surten de la topada amb ell igual com hi han arribat.

El guió de la pel·lícula s’esforça a rebaixar la figura d’aquest jutge a la naturalesa humana. En la mesura que li coneixem les febleses, veiem en la Valentine la possibilitat de ser com ell, una nova bola de billar especial. I per extensió, podem veure en tots els éssers bons el potencial d’esdevenir gra de fraternitat. Però els autors no renuncien al metasignificat que porta implícit el personage. Ell proposa a la noia que agafi el ferry i a més comprova que el bitllet sigui correcte. Involuntàriament, l’aboca al naufragi; però el detall enigmàtic de verificar el bitllet obre l’escletxa per la qual podem accedit a interpretacions escatològiques sobre el rescat, justament de totes les criatures kieslowskianes de la trilogia, i entrar en consideracions sobre la mirada final, complaent, satisfeta, del magistrat cap a la claror externa des de la seva finestra.

LA TRILOGIA (segueix i acaba l’article, amb aquest apartat).

Tres colors: Vermell” constata l’extraordinària coherència de la Trilogia dels Colors. Com en les parts anteriors, aquí també hi ha un joc entre la utopia (la fraternitat), el dolor i l’amor. La Valentine experimenta el dolor del lligam amb la mare, el germà, el promès. El jutge du a sobre el dolor. Ambdós revitalitzen l’estimació i refaran les relacions, sabent que en aquestes hi preval l’Amor, la comprensió. A “Tres colors: Vermell” també hi ha una tensió entre el destí i la voluntat dels personatges. L’atzar ha determinat la conformació d’algunes parelles, la trobada entre protagonistes; però la voluntat és la que acaba per decidir l’aprofundiment del vincle entre la noia i el magistrat; de la mateixa manera que la voluntat du Auguste a verificar la infidelitat de la seva parella. I en aquests actes fets per pròpia iniciativa i de manera conscient, gens fortuïta, es produeix el descobriment de la veritat. Encara podríem assenyalar molts altres elements comuns d’aquesta pel·lícula amb les dues anteriors i, de fet, al llarg d’aquest article, n’he assenyalats força; però voldria destacar el del final. “Tres colors: Vermell“, com “Tres colors: Blanc” i “Tres colors: Blau” acaba amb un epíleg que revisa tot el metratge anterior i el propulsa a una altra dimensió significant. Per a la fraternitat, tot podria acabar-se quan s’acomiaden davant del Teatre on hi ha hagut la desfilada de models. Però no, l’obra té uns plans de més. Tot comença amb la imatge del ferry anant-se’n, que veiem per l’escletxa de la passarel·la. A continuació, el cartell publicitari amb la foto d’Irène Jacob s’arruga i cau. En aquestes alçades de la pel·lícula, la imatge externa ja no ens val per res. I aviat ve el naufragi on retrobem no tan sols els personatges que han accedit a la bondat aquí, sinó també els que ho han fet a les dues obres anteriors. Tanmateix, entre ells hi ha una diferència i és que la Valentine sí que ha ajudat l’anciana de l’ampolla a llençar-la al contenidor, mentre els altres només s’ho havien contemplat. Però també és cert que ella té l’oportunitat de fer-ho al final, quan és conscient de l’Amor, mentre que la Julie de “Tres colors: Blau” i el Karol de “Tres colors: Blanc” es trobaven en la mateixa situació abans d’experimentar la seva evolució, en plena crisi.

La gran diferència entre les parts del típtic és al nivell estètic. Entre el virtuosisme audiovisual de “Tres colors: Blau” i la fredor hiperrealista de “Tres colors: Blanc“, hi ha el contingut lirisme formal de “Tres colors: Vermell“. S’hi pot veure una projecció del concepte dels autors sobre les diferents parts d’Europa: l’enlluernadora París, la glacial Polònia, la confortable Suïssa. S’hi pot trobar un testimoni sobre les tres utopies en qüestió: l’encegadora llibertat (per a la gent de l’Est), la crua igualtat impossible (i patida) i la càlida solidaritat que augura alguna esperança a la fraternitat. En qualsevol cas, em sembla lícit matisar la solidesa de la trilogia plasmant la diversitat, contrària a la uniformitat. De la mateixa manera que a cada obra no es tracta el mateix, tampoc no hi cal idèntic enfocament formal. En canvi, així com les tres parts tenen uns denominadors comuns i un discurs comú, també estèticament coincideixen en la diferència: presència del color respectiu al decorat del film, la funció de la banda sonora, l’ús d’alguns plans de detall per a esqueixar-los del context, etc.

Diu Kieslowski que es retira [recordem que aquest article el vaig escriure el 1995, que el cineasta encara era viu i havia anunciat que, amb la Trilogia dels Colors es retirava de fer cinema]. Potser sí. Sempre he pensat que era una murrieria de les seves, especialment dedicada als crítics que, amb “Tres colors: Blau“, l’acusaven d’apoltronar-se en l’autocomplaent posició d’autor prestigiós, ara amb mitjans luxosos. La Trilogia ha demostrat el prejudici que hi havia rere aquelles acusacions i l’anunciada retirada ha fet que “Tres colors: Blanc” i “Tres colores: Vermell” es poguessin veure sense tantes manies. Mentrestant, no m’estranya que l’autor hagi necessitat descans i temps. Perquè feia molt que cap creador no ens deixava una obra tan rica, suggerent, compacta i grandiosa com ell ha fet. Podríem encara parlar de moltes més qüestions: sobra la presència del ‘trascendent’ en aquestes pel·lícules; sobre el jutge de “Tres colors: Vermell” com a projecció de l’autor, en tant que demiürg; sobre l’atzar, que no lliga els veïns Valentine i Auguste; sobre l’optimisme i el pessimisme entre les parts del tríptic… I és que la grandesa d’aquesta obra d’art no es por reduir a unes simples pàgines. De totes maneres, estic molt feliç d’haver compartit amb vosaltres l’aventura de ‘topar’ amb Kieslowski.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!