Club 7 Cinema

“The Room Next Door“ / “La habitación de al lado” / “La Chambre d’à côté” / “La stanza accanto”. Producció: Espanya. Any: 2024. Durada: 1h47. Direcció: Pedro ALMODÓVAR. Guió: Pedro Almodóvar, basat en la novel·la ‘What Are You Going Through‘, de Sigrid Nunez. Fotografia: Edu Grau. Muntatge: Teresa Font. Música: Alberto Iglesias. Repartiment: Tilda Swinton (Martha, periodista, malalta, i Michelle, la filla), Julianne Moore (Ingrid, novel·lista), John Turturro (Damian Cunningham, ambientalista), Alessandro Nivola (policia de l’interrogatori, religiós), Juan Diego Botto (reporter gràfic), Raúl Arévalo (missioner carmelita), Alex Hogh Andersen (el pare de Michelle), Victoria Luengo, Esther McGregor, Alvise Rigo, Melina Matthews.

Sinopsi: L’Ingrid i la Martha eren molt amigues quan eren joves i treballaven per a la mateixa revista. Tanmateix, l‘Ingrid es va convertir en escriptora de novel·les semi-autobiogràfiques mentre que la Martha esdevingué reportera de guerra i, com passa sovint a la vida, van perdre el contacte. Feia anys que no n’havien sentit parlar una de l’altra quan es tornen a veure en una circumstància extrema però estranyament dolça.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies | En aquest blog, recull d’articles sobre la pel·lícula: Altres veus: “The room next door” |

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2024 – Competició, Lleó d’Or | Festival de Sant Sebastià 2024 – Projeccions Premis Donostia.

Tràiler (VO):

Comentari.

És gairebé un tòpic, que l’Almodóvar és una gran director d’actrius, però és que aquí es llueix molt, s’hi pot lluir, comptant amb dues actrius gegantines, com són Julianne Moore i Tilda Swinton, a les quals el manxec ofereix uns papers que són un autèntic regal dramàtic. I això que l’Almodóvar segueix quedant en evidència com a guionista: és un escriptor cinematogràfic explícit, redundant, afectat, amb forta tirada per les digressions…

Hi ha, en aquesta pel·lícula, com un fil més o menys continu centrat en els personatges de l’Ingrid i la Martha (el retrobament, el que s’expliquen, la situació de la malalta, l’acompanyament al procés terminal, el temps d’espera…), fins al punt d’esdevenir gairebé una obra de cambra (prou claustrofòbica i alhora potent) . Tanmateix, el metratge du incrustades algunes seqüències retrospectives -que il·lustren el relat vital de les protagonistes i resulten tan innecessàries com sobrecarregades de melodrama, amanerades- i inserts -com les escenes en què apareix John Turturro o la de l’entrenador del gimnàs- que bàsicament serveixen per ‘airejar’ el film, afegir-hi metratge, engruixir puntualment l’argument i (el pitjor de tot) encabir-hi temes cars al cineasta i alhora d’actualitat política (que si el canvi climàtic, que si el neoliberalisme, que si la puixança de l’extrema dreta, que si la qüestió homosexual… -a més a més, com és natural per l’argument, del tema de l’eutanàsia i el paper del ‘fanatisme religiós’ al respecte- a part de contextualitzar el relat en el temps d’unes determinades guerres -Vietnam, Bòsnia, Iraq-, aprofitant que la Martha ha estat corresponsal de guerra). Tampoc es pot estar, l’Almodóvar, de deixar anar (fins a embafar) una sèrie de referents culturals d’alçada (Lytton Strachey, Dora Carrington, Virginia Woolf, Edward Hopper, el ‘Dublinesos‘ de James Joyce i el film “The Dead” en què John Huston l’adaptà, Buster Keaton…), tot i que certament s’avenen al relat, i per acabar de farcir-ho, fa sortir visualment el Lincoln Center novaiorquès i una de les seves convocatòries cinèfiles (a més, Nova York, hi deixa clara la presència de la ciutat…).

Ara bé, la posada en escena de “The room next door” és de gran nivell, abocada de ple en el matisat i maduríssim treball de Tilda Swinton i Julianne Moore, amb una fotografia d’Edu Grau, tan rica cromàticament (jugant amb els colors del mobiliari, de la roba que porten les actrius, dels seus cabells…) que arriba a ser emfàtica, com li passa a la saturada i alhora igualment esplèndida banda sonora d’Alberto Iglesias. I d’una gran eficàcia, el muntatge de Teresa Font.

Per mi, som davant de la millor pel·lícula de l’Almodóvar d’aquests darrers anys, malgrat totes les seves imperfeccions. I precisament per aquestes, no sé pas si es mereixia guanyar el Lleó d’Or de Venècia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!