Club 7 Cinema

De Bertrand BONELLO, “The Beast (La bèstia)” / “La bête”. Producció: França. Any: 2023. Durada: 2h26. Guió: Bertrand Bonello, basat en un treball de Bertrand Bonello, Guillaume Bréaud, Benjamin Charbit, lliurement adaptat de ‘The Beast in the Jungle’, de Henry James. Muntatge: Anita Roth. Fotografia: Josée Deshaies. Música: Anna Bonello, Bertrand Bonello. Càsting: Carmen Cuba, Sarah Teper. Vestuari: Pauline Jacquard. Disseny de producció: Katia Wyszkop. Entre els productors: Xavier Dolan, Justin Taurand, Bertrand Bonello.

Repartiment: Léa Seydoux (Gabrielle Monnier), George MacKay (Louis Lewanski), Guslagie Malanda (Poupée Kelly), Dasha Nekrasova (Dakota), Martin Scali (Georges), Elina Löwensohn (la vident), Marta Hoskins (Gina), Julia Faure (Sophie).

Sinopsi: En un futur proper, on la intel·ligència artificial regna, les emocions han esdevingut una amenaça. Per alliberar-se’n, la jove Gabrielle decideix purificar el seu ADN en una màquina que la submergirà a les seves vides passades. Allí es retroba amb Louis, el seu gran amor. Però està aclaparada per la por i per la sensació que la catàstrofe s’acosta. Una història ambientada en tres períodes diferents: 1910, 2014 i 2044.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Venècia 2023 – Competició | Valladolid 2023 – Secció Oficial, premi Millor Actriu (Lea Seydoux) | Altres festivals, permis i nominacions.

Distribuïdores i estrena a cines, DE: Caramel Films, EE: 27.03.2024, DF: AdVitam, EF: 07.02.2024, DI: Wonder Pictures, EI: 21.11.2024.

Recull d’articles d’altri sobre la pel·lícula: Altres veus: “La bestia” / “La bête”.

Vista: el dia 09.01.2025, per FilminCat, en VOSC.

Comentari.

M’ha resultat difícil, aquesta pel·lícula; m’ha costat empassar-me-la, tot i que hi he acabat entrant al joc que mena el director, de qui ja avanço que no soc pas gaire ‘amic’.

Diuen (i veig que amb tota la raó del món) que Bertrand Bonello és un provocador i, certament, aquí, contínuament empalma plans, escenes, seqüències… d’èpoques diferents, de moments diferents, de situacions diferents, d’indrets diferents, amb els protagonistes vestits o pentinats de manera diferent… que et compliquen d’allò més seguir-li el fil i, en més d’una i de dues ocasions, es fa evident que xala fent-te ballar el cap!

Com diu un amic crític (molt admirador de la pel·lícula), ‘mai saps per on va’ i és que literalment és així. Del romàntic passat noucentista al futur fantacientífic, a un present de thriller psicològic, entre imatges realistes, fantasmagories, moments al·legòrics, instants enigmàtics, reiteracions eloqüents… Salts i més salts, sense parar, endavant, endarrere, pel mig, pel costat… I, amb aquesta espessor audiovisual, ens va parlant de l’amor, del patiment per amor, d’una por difusa però pregona, que passa per encarar la pròpia soledat i el futur, viure els sentiments experimentats amb qui representa que s’estima i envers el qui manca declarar l’amor… en uns temps en els quals la societat va canviant, al llarg de les diferents èpoques… (El passat em resulta un recurs guionístic i un referent al pes que té en els personatges més que no pas un tema realment tractat).

Les nines. És la gran al·legoria aquí (explícita i aprofundida, certament). Les nines, amb l’expressió ‘neutra’ perquè emocionalment vagin bé per a tothom, talment com es pretén amb la Intel·ligència Artificial en el futur, amb la textura del seu cos que arriben a evocar i projectar-s’hi les sensacions eròtiques del de Gabrielle… Una Gabrielle que puntualment pot ‘imitar’ una nina, però no en vol ser com n’és la seva companya… Perquè de sentiments i emocions a què es resisteix a perdre va la cosa…

Si el llenguatge audiovisual ja hi és altament complex (desproporcionadament en comparació al bagatge temàtic del film), els seus diàlegs resulten sovint excessivament greus i d’una certa petulància d’autor, en consonància amb les pretensions que tragina l’obra; per altra banda, digna de ser tornada a veure, perquè en la seva arquitectura fílmica és d’una gran riquesa cinematogràfica, que s’engrandeix a mesura que, avançat el metratge, s’hi van retrobant frases dites anteriorment o escenes ja vistes… però no seré jo qui gosi intentar tornar-la a mirar!

La posada en escena és magnífica. Es pot ben dir que “La bèstia” t’enganxa (si t’enganxa…) pels seus esplèndids plans (i per la interpretació dels actors) més que no pas per cap altre factor.

Té molt de mèrit el treball de Léa Seydoux i George MacKay, que vés a saber de quin guió van disposar perquè la seva actuació sigui tan bona, en una obra de tanta discontinuïtat dramàtica i narrativa. I permeteu-me que, especialment, en remarqui la bellesa i personalitat de la Seydoux.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!