Club 7 Cinema

D’ Albert SERRA, “Tardes de Soledad“.

Producció: Catalunya, Espanya, França, Portugal. Any: 2024. Durada: 2h05.

Guió: Albert Serra. Muntatge: Albert Serra, Artur Tort Pujol. Fotografia: Artur Tort Pujol.  So: Jordi Ribas Surís.

Documental amb Andrés Roca Rey.

Sinopsi: Retrat d’una estrella del toreig en actiu, Andrés Roca Rey, que permet reflexionar sobre l’experiència íntima del torero que assumeix el risc d’enfrontar-se al toro com un deure personal per respecte a la tradició i com un desafiament estètic. Aquest desafiament crea una forma de bellesa efímera a través de la confrontació material i violenta entre la racionalitat humana i la brutalitat de l’animal salvatge (Cinema Truffaut).

Tràilers: VOE, VOSF.

Enllaços: Viquipèdia, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd.

Festivals i premis: Sant Sebastià 2024 – Secció Oficial (Petxina d’Or) | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: A Contracorriente, EE: 07.03.2025. DF: Dulac Distribution, EF: 26.03.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Recull d’articles sobre la pel·lícula: Altres veus.

Vista: el dia 08.03.2025, en VO, a la Sala 1 del Cinema Truffaut (Girona).

Comentari:

Atès el debat i les polèmiques que envolten l’existència mateixa de “Tardes de soledad” i, per descomptat, els premis que està rebent i la seva estrena, permeteu que abans d’escriure’n res, em posicioni sobre la tauromàquia.

No soc animalista, tot i que no m’agrada que es faci espectacle amb patiment animal. Soc antitaurí sobretot per raons personals i ‘polítiques’. A la meva infantesa i primera adolescència, la televisió única ens avorria moltes tardes emetent ‘corrides de toros’ que, no interessant-me gens, se’m feien inacabables, pesades, odioses. Sí, les vaig acabar detestant, des d’allò més profund del meu ser. I és clar, d’anar-ne a veure a places com a la veïna Lloret, a Girona o a Barcelona, ni pensar-hi; és més, quan em deien que en feien en aquests llocs o en veia per fora la Monumental de Barcelona (per exemple), em resultava incomprensible, increïble que hi hagués gent que ho fruís… Per acabar d’adobar-ho, a mesura que vaig anar agafant consciència social, nacional, política, la cosa va empitjorar, en constatar el caràcter de ‘fiesta nacional española’ que la cosa tenia.

Això no treu que tinc un amic (això sí, 1, només 1) que és absolutament pro-taurí, que agafa el cotxe i se’n va al País Valencià, a la Catalunya Nord, per Espanya o per França, a veure-hi ‘corrides’, a estar-s’hi a fires del ram, passant si pot per ramaderies, places de toreig d’aquestes ramaderies, etc. És en Faustino, a qui aprecio molt, al qual respecto totalment, des de la disparitat d’opinions, experiències i valoracions (només faltaria!) i a qui li agraeixo que comparteixi la seva passió i coneixements sobre la tauromàquia. Ahir vaig anar amb ell a veure “Tardes de soledad”, al Cinema Truffaut, i me’n va enriquir molt la projecció.

Em vaig agafar malament que l’Albert Serra dediqués una pel·lícula a la tauromàquia (i no cal dir-ho, tota la defensa que en fa, mediàticament parlant). Però l’Albert Serra és un artista, un cineasta de primer ordre, un autor audiovisual de categoria i, per tant, em vaig imposar de seguida parar l’atenció escaient a “Tardes de soledad”. Després en vaig llegir unes primeres reflexions sobre el documental que encara el feien més atractiu. De manera que n’he esperat en candeletes la seva estrena comercial. Aquests dies previs, no n’he volgut llegir res i he mirat de mantenir-me al marge de les polèmiques mediàtiques i debats que suscita, tot i que n’he sentit la remor, inevitablement. Un cop vista “Tardes de soledad”, tenint-ne una impressió clara, he volgut tanmateix parar esment de seguida (i abans d’escriure aquestes ratlles) al que n’han publicat (en sentits diversos) gent molt sensata, intel·ligent, madura (cosa que he recollit a Altres veus).

Per dir-ho breument, “Tardes de soledad” m’ha interessat cinematogràficament i fins a cert punt temàticament, però no m’ha apassionat (si és que a la mena de cinema que sempre ha fet l’Albert Serra se li pot aplicar el terme ‘apassionant’).

D’entrada, abans dels títols de crèdit, imatges centrades en el que serà el discurs fílmic posterior: el toro i el torero. Malgrat que, després, es dedica molt més metratge al matador que al brau.

Tres parts, si més no, es poden diferenciar en aquesta pel·lícula. A la primera, descobrim Andrés Roca Rey, sobretot en el seu ‘diàleg’ desafiador, personal, visceral, per moments salvatgement llançat, agosarat, amb el toro, tot lidiant-lo. Són imatges de bellesa gairebé coreogràfica, amb els protagonistes captats de ben a la vora, amb el torero agafat en plans tres quarts o figura. És clar, també hi veiem el brau i, en certa manera, hi podem seguir tota la litúrgia del que és una ‘corrida’.

A la segona part, el patiment, sobretot. El del toro, sense estalviar-ne res, però (i em sembla que això cal remarcar-ho) sense rabejar-s’hi. Amb una talentosa combinació de proximitat (solidària?) i distància (mostració). I la violència que hi rep el torero, amb 2 agafades que li fa el brau (crec recordar que, en aquestes seqüències concretes, en són dues). Deixeu-m’ho dir: un regal de la realitat als filmadors, que, per molt metratge que hi gravessin, es van poder trobar amb aquells moments únics, espontanis, sobtats, improgramables, impreuables. A la pantalla ens trobem no tan sols amb la corprenedora envestida de l’animal i com el matador, ensangonat, se’n refà de manera valenta, sinó i sobretot, amb la imatge dels seus pantalons esquinçats, amb la ferida sangonosa que els han fet les banyes, física i eloqüent remarca del que ha passat, testimoni visual de la contrapartida (escassa, però tangible) violenta de la defensa del brau i de la bravura amb què l’entoma l’home que l’està provocant i el vol matar. Són les millors seqüències de “Tardes de soledad”, quan s’hi assoleix la màxima expressió cinematogràfica, en què el discurs fílmic arriba a moments sublims (art, realitat, brutalitat, perill, valentia, combat…).

És aquests segona part quan més escaient resulta sentir el que diuen els de la quadrilla, redimensionant la gesta que acaba de protagonitzar el seu admirat Andrés Roca Rey. Tot i que, si més no jo, hauria agraït que ens hi subtitulessin aquestes converses (totes les de dins de la furgoneta i les de les places), perquè n’he perdut una part, no els he entès, amb el seu castellà tancat.

Una vegada ja se’ns ha permès admirar la ‘faena’ del matador a les places i s’hi ha tractat el tema del patiment, la tercera part de “Tardes de soledad” ens serveix una mena de crònica del que és una d’aquestes tardes per al torero. Des que es vesteix, a l’hotel, amb imatges íntimes privades, fins a les estones durant la ‘corrida’ (les esperes, la tasca dels banderillers, dels picadors, dels subalterns, la lídia de diferents toros -i sí, els animals movent-se, defensant-se, atacant, seguint les capes, rebent estocades, quedant ferides per les espases, patint letalment, morint per l ganivetada final…-…). És el que ja hem vist abans, reiterat, constatant la persistència dels rituals, dels fets, del que hi entra en joc, de torejades que surten pitjor o millor, del valor dels que acompanyen el ‘faenador’… Aquí abunden els plans mitjans, és a dir, amb l’enquadrament més centrat encara en els protagonistes.

Em comenta el meu amic Faustino com de detallista és la pel·lícula, que, malgrat centrar-se només en certs aspectes de la ‘fiesta’,  la càmera hi capta moltes cosetes que als no entesos ens poden passar desapercebudes (com ara i entre molts altres, per exemple, els paperets que es llancen a l’arena per a controlar la direcció del vent). També em remarca l’amic protaurí l’encert de la ‘famosa’ escena que alguns han titllat d’homoeròtica, en què veiem Andrés Roca Rey, de pell depilada, vestint-se, amb aquella mena de gases ajustadíssimes al seu cos, aquelles mitges altes de color rosa…: en el toreig, el brau és el mascle i el torero, la femella, m’ha dit (cosa que jo deconeixia totalment).

Audiovisualment, l’Albert Serra i el seu equip han tret un profit admirable de les places de toros. El cromatisme de la imatge, bastit dels colors dels trajos, del dels mateixos animals, del gorniment dels cavalls, de la sang, de l’arena, del ‘ruedo’ (la poca part que en veiem), del colors mateix de la pell llisa del protagonista (captat ben de prop)… I el so (Oh, quin so!), fent present tothora el públic, les seves exclamacions, aplaudiments, xiulets i demés reaccions (no ens cal pas veure’ls, hi són totalment), les músiques… les ‘converses’ entre Andrés Roca Rey i els seus braus, així com les dels banderillers… i els esbufecs dels toros… Sense oblidar el que ens permet sentir dels de la quadrilla i, molt important, els comentaris de l’apoderat (aquest sí que se l’entén bé), que reblen subtilment el discurs de la pel·lícula, la part al voltant del torero.

En el que té de retrat de l’introspectiu Andrés Roca Rey (cosa que hi és), tot i que hi interessa sobretot el seu ésser encarat a la bèstia, no s’està de mostrar-ne les seves litúrgies personals, els seus hàbits íntims, que passen per gestos prou supersticiosos de forma religiosa, senyant-se, penjant-se un collaret de creient, tocant la imatge d’una verge que té a la tauleta de nit de la cambra de l’hotel…

És el que he dit en començar: “Tardes de soledad” m’ha interessat cinematogràficament i fins a cert punt temàticament, però no m’ha apassionat. Especialment me n’ha distanciat la tercera part, per reiterativa, encara que la comprenc, perquè en completa el discurs.

M’han sotraguejat les imatges en què els braus reben les estocades i sobretot quan els acaben de matar amb el punyal i les que ens mostren els seus cossos inerts arrossegats per l’arena, amb el públic i els toreros celebrant la ‘faena’. Però no m’han representat res que no hagi vist abans mil vegades, encara que no ho hagi vist com aquí. I no crec que en Serra s’hi rabegi, ni en faci festa, per allò que ja he dit, per la seva prodigiosa combinació de proximitat i distància, en aquest aspecte.

PS: Quan l’Albert Serra va estrenar a Catalunya “Pacifiction”, els títols de crèdit del film eren en català. Ara, “Tardes de soledad” s’ha estrenat amb els títols de crèdit en espanyol: una llàstima!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!