Club 7 Cinema

D’Isaki LACUESTA i Pol RODRÍGUEZ, “Segundo Premio” / “Le retour de Saturne” / “Saturn Return”. Producció: Catalunya, Espanya, França. Any: 2024. Durada: 1h51. Guió: Isaki Lacuesta, Fernando Navarro, inspirat en la història i la llegenda de la banda musical Los Planetas. Muntatge: Javi Frutos. Fotografia: Takuro Takeuchi. Música original: Ylia. Càsting: Marichu Sanz. Direcció Artística: Gigia Pellegrini. Disseny de Producció: Pepe Dominguez.

Repartiment: Daniel Ibáñez (el cantant), Cristalino (el guitarrista), Stéphanie Magnin (May), Mafo (el bateria), Chesco Ruiz (el baix), Daniel Molina (el teclista).

Sinopsi: Granada, finals dels noranta del segle passat. En plena efervescència artística i cultural, un grup de música indie viu el moment més delicat: la baix trenca amb la banda buscant el seu lloc fora de la música i el guitarrista està immers en una perillosa espiral d’autodestrucció. Mentrestant, el cantant s’enfronta a un complicat procés d’escriptura i enregistrament del tercer disc. Ningú no sap que aquest disc canviarà per sempre l’escena musical de tot el país. Aquesta (no) és una pel·lícula sobre Los Planetas.

Tràiler (VO):

Enllaços: Viquipèdia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Festival de Málaga 2024 – Secció Oficial, Millor Pel·lícula, Direcció i Muntatge | Festival D’A 2024 -Film d’inauguració | Seattle International Film Festival 2024 | Altres premis i nominacions.

Distribuïdores i dates d’estrena als cines, DE: BTeam, EE: 24.05.2024, DF: Capricci Films*, EF:Pendent.

Articles d’altri: Altres veus: “Segundo premio”.

Vista: el dia 14.12.2024 i tornada a veure el dia 15.12.2024, per Filmin, en VOE.

Comentari.

No em passa gaire sovint, que corri a tornar a veure una pel·lícula, per a repassar-ne l’arquitectura cinematogràfica (els plans, els enquadraments, els moviments de càmera, el muntatge, el ritme…) i fruir-ne novament, com ha estat el cas amb la complexa, peculiar, “Segundo premio”.

La càmera segueix de prop els membres de la banda, movent-se per Granada o Nova York, els enquadra en plans mitjans o primers plans mentre assagen o toquen en un concert, per darrere, de gairell o per davant, encadenant-se’n els plans -si cal- amb el ritme que marquen els seus instruments, o gira panoràmicament entre ells, captant l’ambient de l’actuació… Ens submergeix en el món quotidià de Los Planetas, entre el delit de fer els seus temes, les circumstàncies personals dels seus components i com aquestes els van condicionant el present i la projecció del futur… Ens trasllada a la relació -alhora real i llegendària, mig ficció i mig realitat- entre el cantant, la May i el guitarrista o potser hauríem de dir entre el cantant i el guitarrista amb la May entremig… Empeltant seqüències imaginades, de moments que són a la seva ment, amb escenes presumptament verídiques, protagonitzades per aquesta gent que es guarda les coses per dintre i, si de cas, se les diuen a les cançons. Pautant el fil narratiu -mentre es va bastint el llarg i recargolat procés d’elaborar i gravar el disc ‘Una semana en el motor de un autobús”-, amb intertítols que ens van situant hauria de dir ‘en cada capítol’, però és que aquesta pel·lícula és un continu, que avança volgudament com una nebulosa -i no només pel fum del tabac que fumen tothora o pels deliris psicodèlics en què s’enlairen-… Lligant, a vegades immediatament, situacions que tenen a veure les unes amb les altres -gairebé un causa/efecte (per exemple, ‘hem fitxat un bateria…’ i tot seguit la pel·lícula se centra una estona en aquest nou bateria)-, a vegades donant continuïtat temporal a episodis distants en el temps però coincidents temàticament (per exemple, al guitarrista, en l’espiral cap abaix de la drogaddicció, el fereixen al coll en un indret de mala mort i seguidament el trobem al pis, amb el coll en perfecte estat, però lesionat a les mans, producte d’un altre mal moment…), a vegades entrelligant contradictòriament els personatges (com quan el bateria s’ha exaltat contra l’estat del guitarrista i acte seguit els veiem tots dos en una processó nocturna de Setmana Santa, parlant l’endemà com si res i del delit del cantant per anar a Nova York a gravar el disc…). És, “Segundo premio” una obra formalment molt lliure, amb un ús molt eloqüent dels recursos cinematogràfics, que tanmateix no es perd en la forma, sinó que aconsegueix (el que vol) aproximar-se (amb tot el valor relatiu del terme) als seus protagonistes, el que van viure i/o el que es diu que van viure i/o el que podria haver estat el que van viure de debò… La màgia de la pel·lícula és haver sabut trobar aquell caliu, aquella atmosfera, aquell tremp, aquells neguits, aquelles experiències, aquelles il·lusions…

Es fa més gran encara, “Segundo premio” en pensar que, a més a més, ha estat codirigida (per Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez) i amb Lacuesta en uns moments personals i familiars molt greus, treballant força a distància.

No es pot menystenir gens, ans al contrari, el treball dels actors. Començant per Daniel Ibáñez, el cantant, que incorpora autènticament el carisma del seu personatge com a líder de la banda, home-grup. Seguint per Stéphanie Magnin, és a dir, May, la baix que deixa Los Planetas, una dona amb personalitat abassegadora que assumeix un camí personal diferent, sempre present en els seus ex-col·legues. I acabant per Cristalino, un magnífic penjat de les drogues, músic brillant…

No en sabia res de Los Planetas, ni n’havia sentit parlar (els meus gustos musicals van per un altre costat); les seves cançons que sonen a la pel·lícula poc m’han interessat (malgrat que, a la segona visió, he anat parant particular atenció a les lletres i, com a mínim, me n’he fet cabal); la seva història i el que en diuen la seva llegenda no m’han atret especialment… i tanmateix, “Segundo premio” m’ha enganxat, de valent. Per com està feta. I ves, al final, em sento més proper a aquests ‘biografats’…

PS-1: Als Premis Gaudí, no hi hauria d’haver dubte. Per mi, la qualitat de direcció d’aquest film és enormement superior a la de Marcel Barrena (“El 47”) i a la de Dani de la Orden (“Casa en flames”).

PS-2: He de confessar que, quan els personatges de “Segundo premio” esmenten la Falange, les bandes militars i de la Guardia Civil… i fins els passos de Setmana Santa, he pensat que, veus, efectivament, són d’un país diferent al meu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!