De Biel MACIÀ, “Montserrat, Integral 107″. Producció: Catalunya (Shoji Films). Any: 2024. Durada: 1h25. Guió i muntatge: Biel Macià. Fotografia: David Escobar, Joel Badia. Música: Arnau Ferrer.
Amb Biel Macià (escalador), Enric Vilajosana (escalador), David Escobar (càmera), Joel Badia (càmera), Maria Peramiquel (mare d’en Biel), Teresa Ghertó (mare de l’Enric), Antonio G. Picazo (escriptor i escalador), Albert Marsiñach (guia de muntanya), Josep Llasera (guia de muntanya).
Sinopsi: Dos amics escaladors exploren el màgic massís de Montserrat amb l’objectiu de traçar una línia que uneixi tots els cims de la seva silueta. Escalades, ràpels, nits al ras i molt estudi del terreny és el que necessitaran per a afrontar aquesta fita mai aconseguida en la història. Després de més d’un any de preparació es llancen a l’aventura. Podran escalar les 107 agulles?
Tràiler:
Enllaços: Web pròpia, Imdb, Filmaffinity.
Festivals i premis: BCN Film Festival | Terres Travel Film Festival 2024, premi Best Feature Film Gold 2024 | Transhumant Festival 2024 | BCN Sports Film Festival 2025 | Berg Film Festival 2024 | Dutch Mountain Film Festival 2024, premi Best Mountaineering Film 2024 | International Tourism Film Festival 2024, premi Best Documentary 2024 | Premi Plácido 2024, dels Premis Lacetània de les Arts i la Cultura | Altres festivals i premis.
El director: Biel Macià. Biel Macià Peramiquel (Manresa, 1997) és un jove director que es dedica al món de l’audiovisual pel seu compte, en tota mena de projectes i col·laborant amb diferents productores. Des de petit ha mostrat molt d’interès cap al parkour, cap a la muntanya i cap al fet de cultivar-se físicament i espiritualment. En la seva obra personal de documentals podem veure com explica algunes de les seves aventures amb la intenció de transmetre la seva passió per les arts que practica i predicar un estil de vida i uns valors. Els documentals són la seva forma preferida d’explicar històries. Les seves obres tenen un estil proper i dinàmic, amb un to informal, però d’alta qualitat (Cineclub Manresa).
Vista: el dia 11.01.2025, al Centre, de Malgrat, en VO, en sessió del Grup Excursionista Malgratenc.
Comentari.
Estic escrivint aquest text, tot escoltant la boníssima banda sonora de l’Arnau Ferrer per a la pel·lícula. Em diuen els amics que quan començo a parlar d’un film tot esmentant-ne la música o la fotografia, malament rai, senyal que el conjunt no m’ha fet el pes; però aquest no és el cas. Som davant d’un documental estimable, fresc, juvenil, que t’encomana l’energia i passió dels escaladors en entomar i viure l’aventura de la muntanya, el repte inèdit de fer en 7 dies les 107 agulles de la serralada montserratina, combinant-hi cinematogràficament el seguiment del recorregut amb digressions molt ben complementàries sobre el que significà com a vivència per a la família i els companys, sobre la logística complexíssima del projecte, sobre les característiques d’aquella muntanya, els riscos, la tècnica i l’estratègia amb què ho van enfocar… i sí, amb una fotografia bellíssima (enriquida en gran mesura per l’ús -i abús, certament- dels drons) i una banda sonora que impressiona des del primer moment.
En efecte, les primeres imatges del film tenen una potència extraordinària i, banyades per la música, absolutament escaient, suggeridora, d’Arnau Ferrer, prenen un caire màgic, mític, fins i tot jo diria místic i t’anticipen l’esplendor audiovisual que ve a continuació, al llarg dels 85 minuts de pel·lícula. Sí, impressionen, tant com ho fan les cabrioles d’en Biel o les corredisses d’ell i l’Enric a dalt de moltes agulles.
Jo, que ni soc escalador, ni muntanyenc, mal que vaig ser escolta molts anys, em temia que em trobaria amb un metratge centrat en individus pujant parets, lliurement o amb cordes, una cosa molt de tècnica especialitzada. I no. Els veus sobretot enfilar-se a les successives agulles, sovint en pla general o de conjunt, mentre et narren (audiovisualment) l’odissea que estan fent i te’n van comentant i mostrant aspectes (preparatoris, vivencials, de l’entorn…). Fins i tot l’apassionant clímax fílmic s’assoleix justament a la penúltima jornada del trajecte (el documental està estructurat per dies), quan escalen de negra nit i la càmera subjectiva ens permet veure’ls agafant-se a la pedra, tirant amunt (amb tot el que comporta la foscor nocturna)…
Resulten entranyables, prou divertides, felices, les seqüències de retrobament de tot l’equip al final del dia, a l’ermita, cabanya, balma o cova on sopen i dormen (després de repassar les notes sobre el que els espera l’endemà)… si no ho fan al ras…
Com que culminen l’ascensió de tantes agulles i ho celebren en cada ocasió, vulgues que no hi ha una reiteració de gestos de festa als diversos cims, això sí, amb alegria encomanadissa i… que no els veu mai cansats! Encara hi fan salts i hi salten i corren!
El que sí em va fer ballar el cap (una miqueta) és la cronologia de la pel·lícula. Vagi per davant que està molt ben explicada, didàcticament representada per uns gràfics eloqüents, ben pautada per textos que ens introdueixen a les diverses jornades (el grafisme, esplèndid, contribueix en bona mesura a la magnificència visual del conjunt); però penso que el problema rau en el que he qualificat de digressions, comentaris complementaris, ben entretenidors, que tanmateix arriben a despistar un pèl sobre el temps en què ens trobem (hi veiem imatges nocturnes quan ells, escalant, encara són de dia; els trobem sopant dos cops -sembla…-).
Hi queda ben explicada la logística del projecte, com, en el llarg període de preparació, van anar pujant diversos cops a les diferents agulles, per a estudiar-les sobre el terreny, com van proveir-se del menjar i les begudes i, amb els col·legues, ho van anar repartint per als diferents refugis on farien nit… Però, deixeu-m’ho dir, aquesta pel·lícula mereix que se’n faci allò que en diuen un ‘making off’, perquè, parlant de logística, la cinematogràfica ha d’haver estar complexíssima, d’un treball molt ben estudiat, preparats els vols dels drons, l’enfilamenta dels càmeres, l’equipació dels escaladors amb càmeres (per a les preses subjectives)… Tot, a més a més, comptant que l’equip a pujar no podia ser gaire gros ni pesant!
I ja que he tornat a esmentar els drons, sí, mereixen un comentari particular. Gràcies a ells tenim uns plans magnífics d’en Biel i l’Enric escalant, de les agulles, del massís, del paisatge montserratí i els seus encontorns. Ens hi fan literalment volar, planejar. Llàstima que puntualment n’abusin, que n’hi hagi un excés (segurament útil per a marcar el ritme fílmic, però certament n’és un excés).
Per cert, l’amor pel paisatge montserratí, no tan sols és present en les corprenedores paraules del veterà Antonio G. Picazo, sinó en les imatges (i sons) que ens hi passegen: camins de muntanya, roques, serralada, boira, pluja, sol, terra humida o seca, pedra a l’obaga…
Veure “Montserrat, Integral 107” és compartir tota una experiència (des de la comoditat d’una butaca, això sí!…)
Permeteu-m’hi però una nota final. Les mares. A mi em sembla que, tan comprensives i entusiasmades que estan amb els seus fills escaladors, les mares d’en Biel i de l’Enric, després de veure en aquest film tot (o gairebé tot) el que fan per la muntanya, no sé pas si no patiran més a partir d’ara!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!