Club 7 Cinema

De Catherine BREILLAT, “L’últim estiu” / “El último verano” / “L’été dernier” / “Ancora un’estate”. Producció: França. Any: 2023. Durada: 1h44. Guió: Catherine Breillat, amb la col·laboració de Pascal Bonitzer, basat en el guió de Maren Louise Käehne i May el-Toukhy, per a la pel·lícula “Reina de cors”, de May el-Toukhy. Fotografia: Jeanne Lapoirie. Muntatge: François Quiqueré.

Repartiment: Léa Drucker (Anne), Samuel Kircher (Theo), Olivier Rabourdin (Pierre), Clotilde Courau (Mina).

Sinopsi: Anne (Léa Drucker), una brillant advocada viu feliç a París amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin) i les seves filles de 6 i 8 anys. Un dia, en Theo (Samuel Kircher) , de 17 anys, fill d’en Pierre d’un matrimoni anterior i adolescent rebel i contestatari, ve a viure amb ells. L’Anne està inquieta per la presència d’en Theo i, de mica en mica, hi comença una relació apassionada, posant en perill la seva carrera i la seva vida familiar.

Tràilers: VOSE, VO, VC, VI.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals: Festival de Canes 2023 – Competició.

Distribuïdores i dates d’estrena als cines, DE: Adso Films | EE: 24.05.2024 | DF: Pyramide | EF: 13.09.2023 | DI: Teodora Film | EI: 07.03.2024 |

Articles d’altri, sobre la pel·lícula i la directora: Altres veus: “L’últim estiu’.

Vista: el dia 04.12.2024, per FilminCat, en VOSC.

Comentari.

Escric aquest comentari abans de repescar, també a FilminCat, la pel·lícula “Reina de cors“, de la qual n’és una adaptació, “L’últim estiu”.

A “L’últim estiu” m’ha cridat força l’atenció com Catherine Breillat enfila el procés d’Anne (des de l’assentada vida familiar, cap a l’aventura fora de norma amb el fillastre adolescent, el que en resulta…) i alhora n’esporga tot de narracions paral·leles, que les apunta, als diàlegs, però no s’hi entreté, centrant-se en Anne. Un procés que, amb la informació prèvia que tenim de la pel·lícula, esdevé força previsible i al mateix temps està molt ben portat, de manera que aquesta sòlida advocada, madura esposa i atenta mare de família es va interessant pel jove Theo, s’hi embolica i després fa el que fa…

Una de les opcions que pren Breillat (i que també sorprèn) és, a les escenes més o menys íntimes, filmar sobretot els homes, ja sigui el cos envellit d’en Pierre, ja sigui el rostre i la carn adolescent del fillastre: és la mirada d’Anne, el que veu i frueix, mentre (aquesta) és ben present (físicament i emocionalment) mitjançant els diàlegs. Això provoca alguna deriva excessiva en el rabeig de la càmera en l’actoret Samuel Kircher, que si bé aguanta prou bé tot d’escenes d’entre actes, se’n fa un fart de posats i posturetes (algunes per a presentar-lo molt emfàticament com a adolescent rebel, desendreçat, sexy…).

Veiem l’Anne fent sexe amb el marit sense especial passió, tot xerrant (això sí, parlant marcadament de les relacions entre persones d’edats diferents…) i, al segon coit que manté amb el noiet, la tornem a veure, ara delitant-se molt més. Té l’Anne cap dret a fruir d’aquesta manera amb el jovenet? Breillat ni ho posa en qüestió, el que hi planteja són les conseqüències socials, laborals i evidentment, de parella, que la relació comporta i com la mentida esdevé la base perquè l’estatus s’aguanti. Unes conseqüències i una mentida que -ve un espòiler!-, per a la cineasta, no poden quedar com a definitives: la hipocresia no guanya al plaer, al gaudi de la sexualitat femenina (en aquesta ficció!).

Permeteu que finalment destaqui la gran interpretació de Léa Druker com a Anne, ben acompanyada per la solidesa d’Olivier Rabourdin (com a Pierre) i comptant amb el jove Samuel Kircher i les nenes que fan de filles adoptades, que hi aporten autèntiques vibracions de les edats respectives.

Si després de veure “Reina de cors” tinc res a afegir-hi, ho afegiré.

ACTUALITZACIÓ:

Doncs sí, acabo de veure “Reina de cors” (May el-Toukhy 2019) i l’experiència de veure totes dues pel·lícules és molt interessant, perquè la de Catherine Breillat té pràcticament el mateix argument que la de May el-Toukhy, força diàlegs idèntics, situacions iguals i tanmateix la primigènia és més dramàtica (en el sentit que tracte més el conflicte) i l’adaptació, més discursiva (sobre la sexualitat femenina). I, molt significativament, el desllorigador és ben diferent, encara que l’imperi de la mentida persisteixi tant en l’una com en l’altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!