Club 7 Cinema

D’Alice ROHRWACHER,“La quimera” / “La chimère” / “La chimera“. Producció: Itàlia, França, Suïssa. Any: 2023. Durada: 2h10. Guió: Alice Rohrwacher, amb la col·laboració de Carmela Covino i Marco Pettenello. Fotografia: Hélène Louvart. Muntatge: Nelly Quettier. Càsting: Chiara Polizzi, Fiona Weir. Direcció artística: Frigato Alessandra, Elisa Ventibegna. Disseny de producció: Emita Frigato.

Repartiment: Josh O’Connor (Arthur), Carol Duarte (Italia), Vincenzo Nemolato (Pirro), Isabella Rossellini (Flora), Yile Yara Vianello (Beniamina), Alba Rohrwacher (Spartaco).

Nota sinòptica: Ambientada a la Toscana, toca el tema del saqueig arqueològic i el mercat negre d’artefactes històrics.

Sinopsi: Havent tornat al seu poble de la riba de la mar Tirrena, l’Arthur es retroba amb la seva divertida colla de ‘Tombaroli’, lladres de tombes etrusques i de meravelles arqueològiques. L’Arthur té un do que posa al servei dels seus amics bergants: nota el buit. El buit de la terra on hi ha els vestigis d’un món antic. La mateixa buidor que li ha deixat el record del seu amor perdut, Beniamina.

Tràilers: VOSE, VOSF, VOI.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició.

Distribuïdores i estrena als cines, DE:Elástica Films, EE: 19.04.2024, DF; Ad Vitam, EF: 06.12.2023, DI: 01 Dist, EI: 23.11.2023.

La directora: Alice Rohrwacher.  Interessantíssim diàleg de Rohrwacher amb el crític Manu Yáñez, al D’A. Entrevista amb el crític Xavi Serra, al diari ‘Ara’. Apunts en aquest blog sobre pel·lícules anteriors de la cineasta: Canes 2014 · Competició: “Les meravelles” |  Alice Rohrwacher (“Les meravelles”): “La comunitat rural del film la forma gent que ha vingut a pagès per opció política, manca de treball a ciutat…” | Quinzena dels Realitzadors – Canes 2011: “Corpo Celeste”.

Recull d’articles d’altri sobre la pel·lícula: Altres veus: “La quimera” / “La chimère” / “La chimera”.

Vista: el dia 21.12.2024, per Filmin, en VOSE. Programada pel Cineclub Garbí, de Malgrat, el dia 24.01.2025 (en VOSE). Projectada pel Cineclub Adler, de Lloret, el 03.10.2024 (en VOSE).

Comentari.

Quan he acabat de veure “La chimera” he pensat: quina pel·liculassa! Ara em sap especial greu haver tardat tant a veure-la. Des de la seva volguda modèstia (no pas artística ni temàtica), esdevé, n’estic convençut, un dels films de la dècada (si més no).

Si em llegiu els comentaris que escric del que vaig veient, ja us haureu adonat que hi paro especial atenció a la narrativa… i aquí és admirable com va fluint, com ens anem assabentant d’on ve el personatge de l’Arthur, del seu do, de la seva relació amb la vella aristòcrata (Flora) i amb la colla de ‘tombaroli’ i els que hi tenen a veure, al que es dediquen i el que els passa… i la presència a l’esperit de la seva estimada i desapareguda Beniamina. Amb la llibertat que està feta la pel·lícula, fins hi apareixen uns relators, que, tot cantussejant, ens expliquen la història dels protagonistes, en un gest autoral amb què Alice Rohrwacher es desmarca encara més del simple realisme i poèticament va reforçant-ne el caire de faula.

Des d’una posició política clarament anti-capitalista (que es fa molt explícita, fins i tot visualment), la cineasta tracta els personatges (tots) amb commovedora tendresa, humanitat i comprensió gens paternalista i tanmateix els situa com a peces de l’engranatge del sistema en què ens trobem, com a esclaus o executors de la depredació… pel cas, de peces arqueològiques que duien mil·lennis enterrades… si bé fa que el de l’Arthur n’esdevingui un contrapunt (moral) i a través seu es basteixi la moralitat del film.

A l’entrevista amb Xavi Serra, Alice Rohrwacher diu  que En la pel·lícula es mostren tres formes de relacionar-se amb el passat: ser-ne esclau i viure obsessionat pel passat, com la Flora i l’Arthur; voler destruir el passat, com els ‘tombaroli’, perquè robar i vendre és una forma de destrucció, i acceptar el passat i transformar-lo, com la Itàlia [el personatge], que se’n va a viure a l’estació abandonada i la transforma en una llar. El passat en el present i el lligam dels vius amb els morts (la mort) són temes principals a “La chimera”. Cal remarcar el fet que és ben intencionadament que es tracten des del present els temps (més o menys) pretèrits, talment com fan els arqueòlegs, alhora com assenyalant-ne algunes bondats comparatives (el paper de les dones a la societat etrusca, el record de l’amor amb Beniamina…en l’ahir, i, en el demà, la vivència col·lectiva de les dones que han okupat l’estació, en una forma ‘subversiva’ de tirar endavant…). Quant als morts, els lladres de tombes els visiten i els roben, per a satisfer la cobdícia humana, els objectes que eren destinats als ulls de les seves ànimes… i la ‘recerca’ que Arthur fa de la desapareguda Beniamina, sí, evoca la d’Orfeu baixant a l’Hades per a retrobar-se amb Eurídice i dóna peu a una escena fantàstica -que no puc revelar per no cometre un espòiler criminal-: els que no hi són físicament són poèticament considerats en aquest film antimaterialista.

He esmentat abans la llibertat amb què està feta la pel·lícula i és així que, a més d’haver-la rodat amb cel·luloide (com al cinema d’abans i no pas amb el sistema digital, que impera avui en dia), va intercalant diversos formats (35mm, super 16mm, 16mm), ja sigui per a evocar el record de Beniamina, ja sigui per a representar pensaments/somnis, ja sigui… no hi ha pas cap automatisme pel canvi de registres i sembla una opció presa per a reforçar-hi l’allunyament del realisme (tot i que Rohrwacher no s’està d’afirmar que també hi han volgut fer una mena d’arqueologia del mateix cinema). Arqueologia cinematogràfica també amb l’homenatge subtil al cinema mut, en sengles seqüències en les quals el personatge camina a moltes imatges per segon…

Des de fa anys, considero en Josh O’Connor com un dels més interessants actors de la seva generació. I, a “La chimera”, incorpora l’Arthur sense carregar-lo de cap mena de gesticulació actoral, transpuant-ne l’ànima carregada per l’ apesarada cerca de l’estimada, pel seu passat recent, pel dolor que li provoca el seu do… el profund afecte que sent per les peces arqueològiques, la canviant relació que té amb els que l’envolten… Un gran treball interpretatiu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!