Club 7 Cinema

De Payal KAPADIA, “La llum que imaginem” / “All We Imagine As Light“.

Producció: Índia, França, Països Baixos, Luxemburg. Any: 2024. Durada: 1h54.

Guió: Payal Kapadia. Muntatge: Clément Pinteaux. Fotografia: Ranabir Das. Música: Topshe (com Dhritiman Das)

Amb Kani Kusruti (Prabha, infermera), Divya Prabha (Anu, infermera més jove), Chhaya Kadam (Parvaty, cuinera de l’hospital), Hridhu Haroon (Shiaz, el xicot de l’Anu).

Sinopsi: A Mumbai, la rutina de la Prabha una infermera enredada en un matrimoni concertat amb un home que se’n va anar a viure a l’estranger i de qui rep un regal que li capgira la vida diària, es veu alterada quan rep aquest regal inesperat . L’Anu, la seva jove companya d’habitació, per la seva banda, busca un lloc on per fi pugui fer l’amor amb el seu xicot musulmà, amb qui manté una relació secreta que pot causar molts problemes al seu entorn. I la Parvaty defensa el seu barri de les urpes d’un constructor que vol enderrocar-ho tot per construir-hi gratacels. La Parvaty, la Prabha i l’Anu se’n van a un poble costaner, en què una selva mística es convertirà en el lloc on els somnis i desitjos de la Prabha i l’Anu es faran realitat.

Tràiler VOSC:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Cines de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona), Espai Texas (Barcelona).

Distribuïdores i estrena als cines, DC: Atalante, EC: 01.01.2025, DF: Condor Distribution, EF: 02.10.2024, DI: Europictures, EI: 10.10.2024.

Festivals i premis: Canes 2024 – Competició (Grand Prix) | Altres premis i nominacions.

La directora: La cineasta índia Payal Kapadia va tenir seleccionat a la Cinéfondation del Festival de Canes el curtmetratge “Afternoon Clouds” (2017) i el seu documental “A Night of Knowing Nothing” (2021), programat a la Quinzena dels Realitzadors, va guanyar l’Oeil d’Or, el guardó al Millor Documental de Canes 2021. Amb “La llum que imaginem” debuta en el llargmetratge de ficció. Pel·lícules de Payal Kapadia disponibles a Filmin.

Recull d’articles sobre la pel·lícula: Altres veus.

Vista: el divendres 07.03.2025, en VOSC, al Cineclub Garbí, de Malgrat. Projectada també el dijous 13.03.2025, en VOSC, al Cineclub Adler, de Lloret.

Comentari:

Em sap greu que la pel·lícula arriba un moment que s’acaba: m’hauria passat la vida fruint, embadalit, de la manera de filmar de Payal Kapadia, de com ens serveix el so, de la meravellosa música extradiegètica que va acompanyant les protagonistes i els diferents moment de la pel·lícula… M’hi he sentit molt proper a la Prabha, a l’Anu i a la Parvaty, dones amb orígens diferents que traginen amb molta dignitat les respectives motxilles vitals, en les quals es fan presents el classisme de la societat, el desastre de la gentrificació, la ferida de l’emigració a l’estranger i la corresponent separació humana, els anhels vitals juvenils que topen amb el pes de les religions i els costums ancestrals, el delit d’una realització afectiva… Unes dones encarnades per actrius d’una bellesa pregona com Kani Kusruti (Prabha) i Divya Prabha (Anu), dotades de gran força i personalitat, com també és el cas de la veterana Chhaya Kadam (Parvaty).

“La llum que imaginem” és audiovisualment esplèndida. Ja des d’un bon començament, en què una càmera en moviment per Mumbai ens en va mostrant el tragí multitudinari, mentre tot de veus en off ens hi situen com a indret d’arribada i supervivència de tota mena de gent, de la qual han de formar part, no ens en queda cap dubte, les protagonistes del film que aviat anem coneixent, sovint amb la càmera enquadrant-les en pla mitjà mentre la ciutat es va movent al seu voltant o essent elles les que s’hi desplacen. Es pot dir que cada pla esdevé pura poesia visual, ja sigui amb elles assegudes a cas seva, ja sigui veient-les a la feina o en alguna de les trobades diguem-ne més intimistes: plans d’una estètica amanyagadora tanmateix gens esteticistes. I amb el so parlant-nos lliurement, als espectadors, bé per a transmetre’ns l’ambient de la ciutat, bé per fer-nos arribar converses de missatges de mòbil (amb les consegüents sensacions en els personatges i la història), de tant en tant manifestant-se en fora de camp… i amb la música que, en cap moment no vol nàixer de dins de la imatge, sinó que, des de l’exterior, ens hi eleva, ens hi entra… perquè aquí, malgrat el realisme del context i de l’argument, no és amb un tractament prosaic que se’ns serveix, sinó a tall de vers que es recita amb la càmera, la llum, l’àudio, les interpretacions… i el ritme, d’anar fent, sense encallar-se, sense perdre’s, deixant que aquestes dones respirin i ens traspuïn sentiments, neguits, desitjos… vida!

La llibertat creativa que ostenta l’autora, Payal Kapadia, du a un sorprenent canvi en la recta final de la pel·lícula, quan les nostres dones (permeteu que en digui ‘nostres’ quan som ja a aquestes alçades del metratge), les nostres dones, doncs, se’n van de la ciutat cap al poble de la costa. Ara ja no és el tragí urbà que es mou al seu darrere o al voltant seu, ara ja no és la il·luminació dels metros, els trens, de l’hospital, de casa o dels locals de Mumbai; ara són elles les que es mouen com deixant-se bressolar per entre la natura (estàtica, permanent, com si les estigués esperant i que hi seguirà sent si en marxen), deixant que el sol i el vent les acaroni… Tot un canvi, sí, però en el qual seguim sentint-nos-hi propers (especialment a la Prabha i a l’Anu), oimés amb l’alliberadora inflexió que experimenten… Passant fins i tot per una seqüència de projecció mental de Prabha, que si bé et descol·loca tot primer, acaba agafant tot el sentit del món. I acabant (atenció, espòiler!) amb un ‘final feliç’ redimit cinematogràficament pel cop de geni que hi impregna la potent banda sonora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!