Club 7 Cinema

D’Álex MONTOYA, “La casa“. Producció: Espanya. Any: 2024. Durada: 1h23. Guió: Álex Montoya, Joana M. Ortueta, adaptació de la novel·la gràfica homònima de Paco Roca guanyadora d’un Premi Eisner el 2020. Muntatge: Lucía Casal, Álex Montoya. Fotografia: Guillem Oliver. Música: Fernando Velázquez. Càsting: Blanca Javaloy. Direcció Artística: Rafa Jannone Forès.

Repartiment: David Verdaguer (José), Óscar de la Fuente (Vicente), Lorena López (Carla), Luís Callejo (Antonio), María Romanillos (Ema, la filla de Vicente), Olivia Molina (Sílvia, la parella d’en José), Marta Belenguer (Olga, la dona d’en Vicente).

Sinopsi: Després de la mort del pare, tres germans es reuneixen a la casa de camp familiar. El Vicente, el gran, és tossut i rondinaire. La Carla, la petita, és més sensible i ha estat molt lligada al pare. En José, el germà mitjà, ve des de Madrid amb la seva nova parella, i acaba de publicar una novel·la. Tots tres hauran de decidir què fer ara amb la casa.

Tràiler (VO):

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Viquipèdia-director.

Festivals i premis: Festival de Màlaga 2024 – Secció Oficial, premis del Públic, Millor Guió, Millor Música, premi del Jurat Jove, premi Feroz Puerta Oscura, menció especial del premi Signis.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: A Contracorriente, EE: 01.05.2024.

Apunt en aquest blog sobre “Lucas” (2021), l’anterior pel·lícula d’Álex Montoya: Fitxa i comentari: “Lucas”.

Full de Sala del Cinema Truffaut, de “La casa”: L’emoció de les coses. Crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara‘: David Verdaguer protagonitza una modèlica adaptació de les vinyetes de Paco Roca.

Vista: el dia 13.12.2024, al Cineclub Garbí, de Malgrat. Disponible a Filmin i a Movistar+.

Comentari.

En aquesta pel·lícula de retrobament familiar després de la mort del pare i al voltant de la idea de vendre’n la casa d’estiueig, tot se centra, com és natural, en els tres germans, el seu present distant, els records mutus i de les vivències amb el pare, el seu cotxe, la casa i els seus objectes, els retrets i diferències, la història compartida… amb els (bons) matisos que hi aporta la resta de la família. Hi estan molt ben perfilats els vincles, les emocions, les actituds, les mentalitats… que hi entren en joc.

No en conec la novel·la gràfica primigènia i, pel que em diuen i en llegeixo, el director Álex Montoya n’ha fet una bona transcripció, es pot dir literal; és a dir, ha sabut traduir en cinematogràfic el potencial dramàtic, narratiu, expressiu del llenguatge del còmic, amb un resultat més que acceptable; encara que l’opció de tractar els records bàsicament amb un format com de super-8, que funciona d’entrada la mar de bé, acaba sent un recurs massa automàtic o, com em deia anit un company espectador, ‘massa fàcil’.

Tanmateix, on Montoya no em convenç és en la direcció de l’actor David Verdaguer. Mira que me l’estimo en David i l’admiro com a actor. A la pel·lícula encaixa molt bé els moments més rellevants d’expressió dramàtica; però hi ha alguna cosa en la seva interpretació que no em funciona, gens. Podria ser un problema de càsting, és a dir, potser no era l’actor idoni per a incorporar aquest José; però em temo que és més cosa d’Álex Montoya, que no l’ha sabut dirigir (jo crec molt en la importància dels cineastes a l’hora de treure suc dels seus intèrprets, talment com un bon entrenador de futbol fa amb els seus jugadors). El cas és que el personatge d’en José és el més difús de tots i diria que això té a veure, d’una banda, ja amb el guió (en què, ben contrastadament, els papers -sobretot- d’en Vicente i la Carla són més diàfans, palpables, definits) i, per altre cantó, amb el treball d’en David Verdaguer, que ben sovint deixa anar les ratlles de diàleg sense convicció, com si no acabés de creure’s o assumir el seu rol o perquè no ha trobat la manera d’encarnar un personatge com aquest: sigui com sigui, Álex Montoya hauria d’haver-ho superat… En canvi, ben al contrari, Óscar de la Fuente, com al germà Vicente; Lorena López, com la seva germana Carla, i fins i tot les més secundàries María Romanillos, Olívia Molina i Marta Belenguer, hi estan francament bé. Deixeu però que em posi en qüestió a mi mateix: també m’ha costat veure en David en castellà; si bé ja li havia vist altres vegades i no hi havia tingut cap problema!

No m’hi fa el pes tampoc -atenció, espòiler!- el canvi d’actitud final d’en Vicente. No m’agrada que hi hagi capgiraments sobtats i no prou justificats en els personatges, per allò que en deien ‘exigències del guió’, encara que s’entén perfectament que les coses vagin i acabin anant com van.

PS-1: Vaig veure la pel·lícula en una sala amb problemes transitoris de caràcter acústic que, si bé no me’n van impedir el seguiment, si que van distanciar-me encara més de la interpretació d’en David Verdaguer, que té ratlles de diàleg més llargues i d’expressió no tan intensa com els companys de repartiment. Per això, l’endemà l’he llogada a Filmin i ho he estat contrastant: de debò no en vaig acabar perdent res i m’ha confirmat el que em va semblar del protagonista.

PS-2: Em sumo a la perplexitat expressada per un amic anit, arran de la visió de “La casa” pel fet que, en una pel·lícula ambientada a València, el valencià només hi apareix en dues paraules fugisserament deixades anar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!