Club 7 Cinema

De Rich PEPPIATT, “Kneecap“.  Producció: Irlanda, Anglaterra. Any: 2024. Durada: 1h45. Guió: Rich Peppiatt, a partir d’una història seva i de Móglaí Bap -Naoise Ó Cairealláin-, Mo Chara -Liam Óg Ó Hannaidh-, DJ Próvai -Jj Ó Dochartaigh-. Muntatge: Chris Gill, Julian Ulrichs. Fotografia: Ryan Kernaghan. Música: Michael ‘Mikey J’ Asante. Càsting: Carla Stronge. Direcció Artística: Francis Taaffe. Disseny de Producció: Nicola Moroney.

Repartiment: Móglaí Bap (Naoise Ó Cairealláin), Mo Chara (Liam Óg Ó Hannaidh), DJ Próvai (Jj Ó Dochartaigh), Michael Fassbender (Arló Ó Cairealláin), Josie Walker (detectiu Ellis), Fionnuala Flaherty (Caitlin), Jessica Reynolds (Georgia), Adam Best (Doyle), Simone Kirby (Dolores), Matthew Sharpe (Sean).

Nota sinòptica: A Irlanda hi ha 80.000 parlants d’irlandès, 6.000 viuen al nord i n’hi ha tres que ho posen tot de cap per avall en formar un trio de rap anomenat ‘Kneecap’: Anàrquics, salvatges i disposats a tot per a salvar la seva llengua materna.

Sinopsi: Quan el destí du el professor d’escola de Belfast JJ a l’òrbita dels auto-confessats “escòria dels baixos fons” Naoise i Liam Óg, l’agulla d’aquest destí el lliga amb el que serà un grup de hip hop com cap altre. Fent rap en la seva llengua nativa irlandesa, els ‘KNEECAP’ es converteixen ràpidament en els improbables caps de proa d’un moviment de drets civils per salvar la seva llengua materna. Però el trio primer ha de vèncer la policia, els paramilitars i els polítics que intenten silenciar el seu so desafiant, mentre que el seu enfocament anàrquic de la vida sovint els converteix en els seus pitjors enemics.

Tràiler (VOSAng):

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. Informació sobre el grup Kneecap: Viquipèdia.

Festivals i premis: 7 BIFA de 14 nominacions | Candidata irlandesa al Oscar pel·lícula internacional | Altres festivals, premis i nominacions.

La pel·lícula es pot veure, a partir del 10 de gener de 2025, a FILMIN.

Un altre apunt en aquest blog: “Kneecap”: triomfadora pel·lícula que reivindica la llengua irlandesa.

Comentari.

Ho confesso d’entrada: Com voleu que no m’agradi una pel·lícula que em toca molt la fibra, però molt, amb la defensa que fa de la llengua irlandesa (com a llengua nativa) i que acaba pràcticament amb un al·legat sobre les llengües amenaçades?

Però “Kneecap” és sobretot un interessantíssim document sobre Belfast i Irlanda del Nord, joves d’allà després dels acords de pau, la consciència nacional, la diferència entre els veterans lluitadors irlandesos i els seus fills, la llengua… No hi ha cap dubte, certament, que ha de complaure molt al Sinn Féin, el líder dels quals, Gerry Adams, hi fa fins i tot una brevíssima (però significativa) aparició, tot i que els protagonistes del film tiren en bala (és un parlar) contra els polítics (de fet, ‘disparen’ a totes les institucions, per bé que amb especial delectació a les britàniques…) i es revolten, en la reivindicació, davant el pactisme i el tactisme…

M’ha divertit de debò la primera mitja hora llarga de la pel·lícula, el seu aire juvenil, descarat, festiu, humorístic i, sempre, reivindicatiu, amb tot de sortides boníssimes dels personatges. Després, quan va agafant la forma més tòpica de ‘biopic’ del grup musical, la cosa m’ha baixat: és allò de com comencen, els inicis difícils, el primer èxit (sorpresa), els problemes que els surten, la seva superació, el clàssic moment de crisi, el triomf… Però, tot i així, s’ha de reconèixer que fins i tot la història musical dels Kneecap va quedant força com el context en el qual se’ns segueix documentant sobre aquell país, aquella societat, aquella llengua… mantenint l’interès i coherència de la proposta. Fins al punt que se li poden perdonar els (molts) forats que té el guió, de despreocupats com n’estan els seus responsables, celebrant la festa i tocant el voraviu… o com quan juga (jo diria simpàticament però massa ‘fàcilment’) a deconstruir algunes organitzacions d’aquelles tan nord-irlandeses…

A la banda Kneecap se l’acusa (ben justificadament) de fer apologia de les drogues i el sexe, temes amb què arriben a la seva gent, bàsicament jove; però també se’ls ha retret molt que el seu estil sigui el hip-hop, que facin rap en irlandès, opció pregonament assumida ‘com a comunitat minoritzada igual que els negres als Estats Units’ i que compta amb l’adhesió i lliurament total del seu públic. De fet, hi ha un “malentès” ben murri, quan la ràdio nacional irlandesa els censura per les drogues i el sexe i, en canvi, a Belfast s’ho agafen com un greuge contra aquells nois per ser de l’Oest de la ciutat, una ofensa contra tota aquella comunitat, cos que els dispara la popularitat…

La qüestió de la violència armada a Irlanda del Nord apareix al film com a romanalla del passat recent i en el llenguatge en defensa de la llengua no s’hi estan de dir que ‘cada mot en irlandès és una bala per la nació irlandesa’, termes diguem-ne bèl·lics que, al final, queden ben redimensionats quan s’hi ve a afirmar que s’han deixat de disparar bales i ara la munició són realitats com la de la banda Kneecap, amb la seva vigorosa brega per la llengua.

Cinematogràficament, la pel·lícula té un valor limitat; però us en recomano la visió pel seu contingut temàtic i sí, com he dit, pel seu aire juvenil, descarat, festiu, humorístic i reivindicatiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!