Club 7 Cinema

“Juror #2” / “Jurado Nº 2” / “Juré nº 2” / “Giurato Numero 2”. Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h53. Director: Clint Eastwood. Guió: Jonathan A Abrams. Muntatge: David S. Cox, Joel Cox. Fotografia: Yves Bélanger. Música: Mark Mancina. Càsting: Geoffrey Miclat. Repartiment: Nicholas Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (fiscal Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison Crewson, la dona d’en Justin Kemp), J. K. Simmons (Harold, membre del jurat), Chris Messina (el defensor), Gabriel Basso (James Michael Sythe, l’acusat), Kiefer Sutherland (Larry Lasker, advocat i cap del grup de suport). Vista: el 05.11.2024, a la sala 9 dels OCine Blanes, en VE.

Sinopsi: En Justin Kemp, jove i imminent pare de família, forma part d’un jurat en un cas d’assassinat i es troba en un seriós dilema moral… un dilema que el pot fer servir per a influir en el veredicte del jurat, condemnant o deixant lliure l’acusat del crim.

Tràilers: VO, VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog, recull de publicacions sobre la pel·lícula: Altres veus: “Juror #2”.

Comentari.

Comencem pel final. No el magnificaré ni el xafaré; segurament hi haurà gent a qui no els agradarà, però a mi m’ha convençut i molt: eloqüent, és una escena de gat vell, de qui sap i pot dir les coses sense caldre-li les paraules, deixant que parlin les imatges.

Hem d’agrair a Clint Eastwood que, als 94 anys, encara ens regali una pel·lícula com “Juror #2“, encara que quedi força lluny del seu millor cinema. Sempre fa bo d’esmentar-li títols com “El genet pàl·lid” (1985) o “Bird” (1988); però, per a mi, la seva època daurada va ser la de “Sense perdó” (1992), “Un món perfecte” (1993), “Els ponts de Madison” (1995), “Mitjanit al jardí del bé i del mal” (1997) i, si em permeteu, encara li remarcaria “Mystic River” (2003), “Million Dollar Baby” (2004) i el díptic “Banderes dels nostres pares” (2006) i “Cartes des d’Iwo Jima” (2006). Sobretot als films dels anys noranta, aquelles textures, aquell èxtasi de classicisme gens encotillat, aquelles bandes sonores…

Durant molta estona, “Juror #2” no és climàtica, va exposant el protagonista en la seva situació de dilema. Fins i tot resulta un pèl freda. No s’entreté, va per feina. Enfila tot de referències al mite de la Justícia als Estats Units, per a fer-lo caure en picat a mesura que es passa de la retòrica conceptual a la realitat, feta de persones humanes, amb les seves pròpies aspiracions, neguits, històries… (fiscal, defensor, membres del jurat…). Una realitat en què justícia i veritat poden no casar. En aquest sentit, és una pel·lícula explícitament discursiva.

Tanmateix, és enormement coherent, en centrar-se en el personatge de Justin Kemp. Se salta ben intencionadament (i sorprenentment!) tota la litúrgia dels processos judicials, alternant intervencions de la fiscal i del defensor, perquè ell s’adoni del problema que de debò té entre mans. Els testimonis que apareixen, el desenvolupament del judici, els al·legats finals, les deliberacions del jurat… no serveixen per a bastir un ‘film judicial’, sinó el drama d’aquest noi, la seva pregona perplexitat, les seves contradiccions, el vol-i-dol… Els enquadraments fotogràfics al judici i a la sala del jurat encaren, contraposen, subratllen els uns i altres, privilegiant sempre les tensions, emocions, intencions… que va experimentant en Justin Kemp.

Potser és una mica massa ‘novel·lesc’ tot el que traginen diferents membres del jurat (un que té passat detectivesc; l’altre, un germà petit de la mateixa banda que l’acusat…), així com resulten molt òbvies les “presses” de la majoria per a resoldre l’encàrrec que se’ls ha fet… I, malgrat que deu ser una pràctica força habitual, perquè ho hem vist a d’altres pel·lícules i sèries nord-americanes, això d’endur-se el jurat d’excursió al lloc dels fets, no deixa de sonar una mica forçat…

Però tot plegat acaba duent a unes seqüències potents, dramàticament molt consistents, quan -petit espòiler!- el dubte s’estén i la veritat sacseja tots els protagonistes (en Justin Kemp, la seva dona, la fiscal, el defensor, l’acusat…). Segurament hauria estat millor que això durés més, que ocupés més part del metratge; però el cas és que hi és, ens retroba amb moments de cinema del bo i, arrodonint-ho, en Clint Eastwood hi aboca tot el discurs sobre com n’és de limitada la justícia realment.

Si bé els actors hi estan molt bé, aquí cal remarcar especialment el treball dels responsables del càsting, per com d’encertats han estat en triar-ne els protagonistes. Si Toni Collette encarna la fiscal decidida a fer carrera, tanmateix dotada d’ànima, Nicholas Hoult hi aporta un esguard que fa creïbles les tensions, perplexitats i emocions del seu personatge, etc.

Ah! I aquí, la banda sonora no hi fa cap paper…

PS: Durant tota la pel·lícula, m’he endut la impressió que hi ha hagut ‘limitacions’ de producció. Per exemple, es reserven tasques d’investigació a la fiscal en persona que, normalment, implicarien alguns ajudants; però així s’han estalviat personatges…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!