Club 7 Cinema

De Todd PHILLIPS, “Joker: Folie à deux“. Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 2h18. Guió: Scott Silver, Todd Phillips, basat en personatges de DC Comics. Muntatge: Jeff Groth. Fotografia: Lawrence Sher. Música: Hildur Guðnadóttir. Càsting: Francine Maisler. Direcció artística: Jared Patrick Gerbig, Erica Hohf, David Meyer, Sydnie Ponic, Gordon Stotz, Dan Webster. Dissenyador de producció: Mark Friedberg.

Repartiment: Joaquin Phoenix (Arthur Fleck), Lady Gaga (Lee Quinzel), Brendan Gleeson (Jackie Sullivan, guarda del psiquiàtric penitenciari), Catherine Keener (Maryanne Stewart, l’advocada defensora), Zazie Beetz (Sophie Dumont, la veïna), Steve Coogan (Paddy Meyers, periodista que entrevista l’Arthur).

Sinopsi: L’Arthur Fleck és internat a Arkham, a l’espera de judici pels seus crims com el Joker. Lluitant amb la seva doble identitat, l’Arthur no només ensopega amb l’amor veritable, sinó que també descobreix la música que sempre ha tingut dins.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: Vikipèdia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |

Festival: Mostra de Venècia 2024 – Competició.

Articles d’altri sobre la pel·lícula: Altres veus: “Joker: Folie à deux”.

Vista: el dia 05.12.2024, per Filmin, en VOSE (Disponible a Filmin fins el 15.12.2024, en lloguer de 14,99€)

Comentari.

Havent llegit els comentaris entusiàstics de “Joker: Folie à deux” especialment per part de dos crítics seriosos, com són l’Àngel Quintana i en Quim Casas, m’he engrescat a repescar-la, aprofitant que Filmin la tenen durant unes setmanes. He de confessar que tanmateix m’hi he acostat amb certa reticència, perquè l’experiència de veure el primer “Joker” (Todd Phillips, 2019) per a mi, va ser d’un notable patiment. No deixa de ser la història d’un individu maltractat per la vida, malalt mental, a qui els serveis socials deixen abandonat, que deixa de medicar-se i entra en una espiral tràgica. Tant se val que es tracti d’un personatge de ficció: el que li passa és terrible i no pas per fruir-ne! Ni “Neo Noir”, ni fosc, és un relat negre com el carbó, en la vella tradició de les històries sobre gent dissortada, sense remei. Tant se val que ell rigui, compulsivament: no fot cap gràcia. I encara menys quan comença a cometre actes de violència sàdica, per molt que part del públic ho celebri amb riallades… –vaig escriure’n-. Però “Joker: Folie à deux” m’ha resultat magnífica, una gran pel·lícula!

És cinema indiscutiblement nord-americà que sembla estrany que s’hagi pogut fer. Una producció de Hollywood que, sí, segueix pautes dels films de gènere (és un boníssim film de presó i judici i alhora un esplèndid musical), però sobretot és una obra d’art sobre la fragilitat de la ment humana i sobre la tensió entre realitat/fantasia, que no s’està de contradir possibles expectatives que s’hi haguessin forjat els seguidors dels còmics (és més, Todd Phillips i el seu coguionista Scott Silver, fan regirar-ne el protagonista i la seva fama popular, en un qüestionament obert i diàfan del fenomen ‘fans’ i del populisme). Políticament, recull el bagatge jo diria àcrata, rebel, dels descontents i desfavorits de la societat (mitjançant els companys de la presó, els assistents al judici, els que es manifesten davant del jutjat…), alhora que assenyala el perill de l’embadaliment amb allò imaginat, certament, el que no deixa de ser una fantasia, per molt trencadora que es vegi.

Els personatges de l’advocada defensora i de la Lee (molt potents a la pel·lícula) podrien ni tan sols ser personatges reals, sinó projeccions de la personalitat escindida d’Arthur, les relacions d’ell amb totes dues reflecteixen les tensions d’aquesta dualitat esquizoide. I les cançons, esplèndidament seleccionades, obren l’Arthur cap al seu Joker, a la fantasia impossible que tanmateix mou Lee. Unes cançons amb què el duo Arthur/Joker-Lee viu i s’afigura la seva pròpia ficció que, com totes les ficcions (‘That’s entertainment!’) beuen i alhora estan lluny de la realitat…

Els temes musicals cantats van entrant en seqüències protagonitzades per la parella o en inserts generats en la imaginació/deliri del Joker, tant serveixen per a bastir l’estat emocional del moment com per a representar els somnis i fan de coixí tant a instants (gairebé) d’èxtasi com a imprevisibles reaccions personals (com quan el Joker, desarmat per la revelació del que la seva mare pensava d’ell com a bufó, n’expressa el desengany i s’esdevé el desllorigador…)

Joaquin Phoenix, que ja va guanyar l’Oscar pel seu (extraordinari) treball al primer “Joker“, hauria de ser novament nominat als premis de l’Acadèmia, per com es lliura en cos i ànima, amb un resultat excel·lent, al seu personatge desdoblat d’Arthur/Joker, cantant amb Lady Gaga, que altra vegada pot aspirar a l’estatueta de Hollywood (merescudament), tant per la seva aportació musical com per la interpretativa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!