Club 7 Cinema

De Stéphane BRIZÉ, “Fora de temporada“ / “Hors-saison” / “Le occasioni dell’amore”. Producció: França. Any: 2023. Durada: 1h55. Guió: Stéphane Brizé, Marie Drucker. Muntatge: Anne Klotz. Fotografia: Antoine Héberlé . Música: Vincent Delerm . Càsting: Coralie Amedeo. Direcció artística: Olivier Geyer.

Amb Guillaume Canet (Mathieu), Alba Rohrwacher (Alice).

Sinopsi: En Mathieu viu a París; l’Alice, en un petit balneari de l’oest de França. Ell és un actor famós, a punt de fer cinquanta anys. Ella és una professora de piano de quaranta anys. Es van enamorar fa quinze anys i es van separar. El temps ha passat. Cadascú va seguir el seu camí i les ferides de mica en mica es van anar curant. Quan en Mathieu ve a diluir la seva malenconia als banys d’hidromassatge, troba l’Alícia per casualitat.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals: Mostra de Venècia 2023 – Competició. D’A 2024 – Direccions.

Distribuïdores i dates d’estrena a cines, DE: BTeam Pictures, EE: 02.07.2024, DF: Gaumont Distribution, EF: 20.03.2024, DI: I Wonder, EI: 23.12.2024.

En aquest blog, articles d’altri sobre la pel·lícula: Altres veus.

Vista: el dia 10.01.2025, per FilminCat, en VOSC.

Comentari (amb espòilers, què hi farem!):

Creieu-me, val la pena veure aquesta pel·lícula, ni que sigui pels seus primers quaranta minuts, d’un to amable, sostingut, agradable, simpàtic, amb subtils tocs d’humor, uns actors en estat de gràcia, amb una gran química, diàlegs frescos d’un guió esplèndid, molt ben lligat, servit serenament, amb precisa ortografia cinematogràfica pel director. Després, la cosa es torna més cançonera, tot i que esdevé una sentida, madura, pregona història romàntica, certament bonica, de les que t’endús a casa i la vas recordant.

Com s’entenen Alba Rohrwacher (magnífica, traspuant intel·ligència, sensibilitat i d’una particular bellesa), Guillaume Canet (m’hi he reconciliat, per la seva expressivitat, contenció, lliurament…) i Stéphane Brizé (el director)! Tant se val si es tracta de presentar-nos (o mostrar-nos) els personatges per separat, o el retrobament (alegre), o situar-nos davant dels retrets o del que hi passa després…, amb la càmera (els enquadraments, el seguiment…) ens en transmet ja el seu estat anímic, que els actors broden…

El fora de camp sonor, amb diàlegs que s’estenen més enllà de l’escena que toca, tot marcant-ne el pes en els personatges, no tan sols hi és molt freqüent, sinó que confirma la qualitat del guió i el muntatge; com el recurs d’alternar imatges més enllà de l’ordre cronològic -com ara diàlegs d’uns moments barrejats amb passejades anteriors o posteriors, corresponents a la mateixa situació dels protagonistes-…

Brizé s’entreté molt (en general) en les escenes, fruint i deixant-nos xalar amb aquelles estones de cinema i d’amor… tot i que, puntualment, ho allargassa massa (com a la seqüència, per altra banda esplèndida, encantadora, dels ‘ocellets’ en la festa de casament…). No té pressa, no vol explicar-nos una simple història de retrobament i, conseqüentment, d’infidelitats, sinó fer-nos-hi palpar la força d’un amor perdurable i tanmateix sense convivència possible… Sí, d’un romanticisme seriós, profund!

No sé si és pel pes de Marie Drucker en el guió, però crida l’atenció especialment que sigui l’Alice (o sigui, ella) la que dugui la iniciativa, tant del retrobament primer, com de tornar-se a veure, de requerir-li perdó al Mathieu, com d’acostar-se-li… En ella hi ha el pes del passat, la felicitat del present, la consciència de les renúncies íntimes a favor de les ‘obligacions’ conjugals i de la vida familiar consuetudinària, l’amor que mai no ha deixat de sentir, el delit de (re)viure’l, el dolor de la impossibilitat de futur, l’acceptació… Bonic, dolorós!

En Mathieu, amb la seva fama (com a estrella de cinema), la seva crisi (por angoixant davant el repte d’estrenar-se al teatre, cosa de què ha fugit fatalment), la seva dona (periodista, decidida, que li sembla entendre’l i li marca pautes positivistes… quan ell té incerteses), passa estones de felicitat, en aquell poble-balneari, amb l’Alice, i, essent sensible als sentiments d’ella, s’hi sent atret, evidentment, no pas amb cap voluntat de cometre infidelitat, que no és el cas, sinó de viure-hi novament, d’una o altra manera, aquell (aquest) amor…, alhora que el retorn a la seva ‘normalitat’ se li fa inevitable… Així de bonic i, sí, en certa manera, també dolorós!

L’anterior separació de l’Alice i en Mathieu (de fet, ell la va deixar) va deixar en ella la creença en les grans diferències entre ells dos, especialment, que ella tenia un món interior que no era capaç de fer sortir enfora, mentre que ell era un triomfador, que anava endavant i res no l’aturava… Ara -atenció, super-espòlier!- ell li confessa el seu secret actual (l’abandó-fugida de l’aventura teatral), fent-li avinent la seva fragilitat interior, contradint-la, doncs, mostrant-li que també ell té un món interior que no pot exterioritzar… La reconciliació esdevé així més natural, mal sigui en el comiat… Dolorós i, en el fons, bonic, definitivament molt romàntic!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!