De Sean DURKIN, “El clan de hierro” / “The Iron Claw” / “The Warrior”. Producció: EUA. Any: 2023. Durada: 2h12. Guió: Sean Durkin. Muntatge: Matthew Hannam. Fotografia: Mátyás Erdély. Música: Richard Reed Parry. Càsting: Susan Shopmaker. Direcció artística: Sammi Wallschlaeger. Disseny de producció: James Price.
Repartiment: Zac Efron (Kevin Von Erich, el fill segon), Jeremy Allen White (Kerry Von Erich, el fill quart), Harris Dickinson (David Von Erich, el fill tercer), Stanley Simons (Mike Von Erich, el fill més petit), Holt McCallany (Fritz Von Erich, el patriarca de la família, antic lluitador), Maura Tierney (Doris Von Erich, la mare), Lily James (Pam, la parella d’en Kevin), Grady Wilson (en Kevin, de jovenet), Valentine Newcomer (en David, de jovenet).
Nota sinòptica: La història real dels inseparables germans Von Erich, que van fer història en el món de la lluita lliure professional intensament competitiu a principis dels anys vuitanta.
Sinopsi: Els germans Von Erich van fer història en el món competitiu de la lluita lliure professional als principis de la dècada dels 80. A través de la tragèdia i el triomf, sota l’ombra del seu pare dominant i entrenador, els germans busquen la immortalitat a l’escenari més important de l’esport.
Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.
Premis: National Board of Film Review (Millor Conjunt Interpretatiu, Títol destacat de l’any) | Altres premis.
Distribuïdores i estrenes al cine, DE: Youplanet Pictures, EE: 02.03.2024, DF: Metropolitan FilmExport, EF: 24.01.2024, DI: Eagle Pictures, EI: 01.02.2024.
Articles d’altri sobre la pel·lícula: Uns hipermusculats Zac Efron i Jeremy Allen White atorguen tendresa a la tragèdia dels Von Erick, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘.
Vista: el dia 18.01.2025, per Filmin (VOSE).
Comentari.
La lluita lliure és, en aquesta pel·lícula, el context i, per tant, hi surten, certament, algunes escenes de quadrilàter; però estem davant una palpitant obra sobre la fraternitat. Sean Durkin centra el seu relat en el vincle, fort, compenetrat, entre els germans Von Erich, units en la devoció, acceptació, submissió als designis i dèria del pare, delerós del triomf de la família a través d’aquests fills, sempre comptant destacadament en cada moment amb el que troba en millor forma i l’acompanyament dels altres; però també obedients a la mare, devota religiosa, igual que el marit, i tanmateix sacsejada per les desgràcies que els van succeint.
La de la família Von Erich és una història de creença en el somni americà, entès com a motor de superació, a la recerca permanent de l’èxit, mitjançant el sacrifici, l’esforç personal, la pinya familiar i alhora la constatació de les foscors d’aquesta mena de fe, no absenta de connotacions religioses, i de la topada amb els atzars de la vida, aquí de dimensions tràgiques, que reviscolen obsessivament el convenciment que una maledicció els sotja, temença, superstició, en què traspua la pregona inseguretat que els corca, brot de perplexitat en les seves certeses.
Molt ben perfilats hi són els quatre germans. En Kevin, el fill segon (el primer va morir de petit), ve a ser el natural hereu-lluitador-emprenedor de son pare, el noi aparentment destinat a liderar el clan en la cursa pel triomf; però (atenció, espòiler) també encaixa, no sense decepcions i dolor somorts, els vaivens de la vida, adaptant-s’hi, permetent-li mirar-s’ho amb prou distància com per a comprendre més la realitat i derivar maduradament (super-espòiler) cap a un futur, molt diferent del que es podia esperar, d’autèntic somni americà, superfamiliar, però res a veure amb el que encarnava el patriarca. En Zac Efron, sí, aquell noiet Disney, que ja va fer un pas de gegant -físic- per a desempallegar-se dels seus orígens a The Paperboy (2012), aquí no tan sols va hipermusculat, sinó que expressa de manera més que convincent la psicologia del seu personatge, amb tots els canvis d’estat anímic pels que passa. Una sorpresa molt bona, de debò. En David, el fill tercer és el que té una filosofia de vida més laxa, si bé dins de l’esquema del clan, potser és el més simpàtic, a voltes divertit, i li surten recursos inesperats, també en la lluita lliure, en què ves per on, n’esdevé (més espòilers) el cap de cartell i campió, mal que li dolgui passar al davant d’en Kevin, sempre dòcil als dictats paterns (de qui n’ha heretat la famosa tècnica de la ‘grapa de ferro’). L’actor Harris Dickinson, tot i que se’n podria preveure un nou lluïment del seu publicitat cos, aquí no va d’aquest pal i enriqueix molt el personatge amb subtils exterioritzacions dels seus sentiments i emocions. En Kerry, el fill quart, predestinat al triomf olímpic (com a llançador de disc), ha de reincorporar-se al clan quan els EUA fan el boicot als Jocs que havien de transcórrer a la URSS, essent el que va més a la seva, tota i la bona relació que manté amb els altres: és lluitador de brega, decidit i directe, llançat realment; fins que li passa el que li passa i (nou espòiler) li costa de superar, amb la seva fèrria voluntat d’èxit, malgrat tot. En Jeremy Allen White, també força musculat, sap atorgar-li la discreció i eficàcia que requereix el paper. Finalment hi ha en Michael, en Micky, el més jovenet, que, amb ànima de músic i cantant, hauria de ser la nota discordant a ca els Von Erich, però dissortadament no pot escapar al destí de la família, en tot moment esbiaixat pel patriarca. El per mi desconegut Stanley Simons s’hi revela més que res com un encert de càsting, per la sensibilitat i fragilitat que transmet, especialment en aquell món de mascles fornits i aguerrits. Aprofitem-ho per esmentar, ni que sigui de passada, els altres dos personatges centrals de la pel·lícula. El de Fritz Von Erich, el pare, l’incorpora talment com un home de ferro, dur fins i tot en les pitjors circumstàncies íntimes i afectives, un resolutiu Holt McCallany. I el de la mare compta amb una valuosíssima, encara que li toca restar en un segon pla, Maura Tierney, sacsejada profundament per la religiositat i les atzagaiades emocionls per les quals passa aquesta dona.
El fet que es tracti d’un biopic (col·lectiu, però biopic, és a dir, relatant uns fets reals) condiciona malauradament el flux de “El clan de hierro” / “The Iron Claw”, perquè encadena els fets tràgics que van anar succeint-se en aquesta família i, malgrat que Sean Durkin excel·leix a deixar-ne fora de camp morts, accidents i suïcidis, per a prioritzar-hi l’impacte que van tenint en els supervivents i com en tiren endavant, no deixa que narrativament sigui com un pou, que no aporta gaire res al tema tan ben tractat fins aleshores de la fraternitat, i dramàticament no tan sols no aconsegueix del tot esquivar l’esquitxada melodramàtica, sinó que, puntualment, s’hi arriba a rabejar i tot. Fins al punt que quan, gairebé al final, vol reprendre la força de la germanor, ja li ha perdut massa pistonada a la pel·lícula.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!