Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

30 d'octubre de 2024
0 comentaris

Fitxa i comentari: “El 47”, de Marcel Barrena

El 47“. Producció: Catalunya. Any: 2024. Durada: 1h54. Director: Marcel Barrena. Guió: Marcel Barrena, Alberto Marini. Fotografia: Isaac Vila. Música: Arnau Bataller. Muntatge: Nacho Ruiz Capillas. Càsting: Andrés Cuenca, Luís San Narciso. Repartiment: Eduard Fernández (Manolo Vital), Clara Segura (Carme), Zoe Bonafonte (Joana), Salva Reina (Filipin), Óscar de la Fuente (Antonio), Carlos Cuevas (Pasqual), Carme Sansa (senyora Vila), David Verdaguer (Serra), Borja Espinosa (el Rubio). Llengua: la versió original de la pel·lícula és un 50% en català. Vista: el dimarts 29.10.2024, a la Sala 2, dels OCINE Blanes, en VO.

Sinopsi: El 1978, a Barcelona, el conductor d’autobús Manolo Vital es va apoderar del bus de la línia 47 per desmuntar una mentida que l’Ajuntament s’entestava a repetir: que els autobusos no podien pujar les costes del barri de Torre Baró. Un acte de dissidència pacífica emmarcat en els moviments veïnals de base que van transformar la ciutat i van canviar la imatge dels seus suburbis per sempre.

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity. En aquest blog, recull de crítiques: Altres veus: “El 47.

Comentari.

Em sembla que es pot dir que ja l’ha vista tothom quan finalment m’he fet un forat a l’agenda per a arribar-me al cine a veure-la. I parlar-ne, a hores d’ara, pot ser fins i tot sobrer. Oimés quan l’èxit popular de la pel·lícula el trobo més que justificat i de ben segur coincidiré amb la majoria del públic, en els meus elogis. Tot i que hi ha un esbiaix ideològic que afecta al tractament polític i, ho sento, també al lingüístic, que exposaré a la part final d’aquest article.

Amb eficàcia i una certa riquesa temàtica, “El 47” documenta la història del barri barceloní de Torre Baró, que és alhora la de la immigració del sud espanyol a la Barcelona del franquisme. Fins al punt que, com bé se m’ha comentat, el títol del film hauria pogut ser “Torre Baró”. El cas del segrest del bus ’47’, corresponent a un fet cabdal en les reivindicacions de la barriada i essent l’extrem climàtic del relat, esdevé gairebé un pretext per a parlar d’aquella gent, d’aquell indret, de part del nostre passat no gaire llunyà.

El guió trena bé la complexitat de components que entren en escena [la procedència relativament diversa d’aquells immigrants -amb els respectius accents idiomàtics i un bé de Déu d’expressions populars-; la construcció de les barraques als solars que havien comprat; el rabeig opressiu de la policia nacional; la solidaritat entre els necessitats; el lideratge innat de Manolo Vital -i, amb ell, el passat de repressió franquista i de caciquisme al país d’origen-; la trajectòria de Vital en la lluita per la dignitat del barri -i la madura saviesa de l’home bregat en la reivindicació-; la història d’amor entre aquest i la monja que penja els hàbits per a esdevenir la seva dona, la Carme -un amor que comporta també l’obertura d’ell cap a la llengua catalana, fent-la present de passada en aquella comunitat-; l’evolució de l’indret i dels personatges amb el pas dels anys; la diferència entre aquells pioners de ‘Torre Baró’ i els seus fills -que, joves, tenen altres perspectives-; el moviment veïnal i les tensions i mancances al si de l’assemblea en què es reuneixen; la dignitat col·lectiva reclamada expressada en serveis que els manquen -llum, aigua, autobús, correus, escola, ambulatori…-; el delit per una vida millor -i l’impuls a fugir d’allà, per part d’alguns-; la gosadia en la reclamació; la tragèdia que els comporta la misèria; escenes de la quotidianitat compartida…. i sí, l’ambient i les tensions laborals a les cotxeres dels autobusos; el dia a dia dalt del ’47’; els funcionaris i polítics que es treuen de sobre les inquietuds del Manolo Vital…]. Ho trena prou bé i ho porta de manera ben fluïda, de manera que la pel·lícula va interessant i entretenint, des d’un bon començament i fins al final.

Tanmateix, no hi busquéssim pas cap mena de creativitat audiovisual, ni cap voluntat de treball artístic en la posada en escena. Aquí, tot és cosa temàtica, de mostrar aquest capítol de la història de Barcelona, encara viu en la memòria. I, molt especialment, de permetre’ns fruir de valent de la interpretació, gegantina, d’Eduard Fernández i Clara Segura. Sense oblidar tampoc Zoe Bonafonte, que, amb el seu paper de la filla Joana, diria que té reservats molts de números per a endur-se el Gaudí a la Millor Revelació de l’Any.

I ja que he esmentat els premis Gaudí, voleu dir que no té gairebé assegurat el de Millor Cançó, per a la bellíssima i sentida ‘El borde del mundo‘ que interpreta Valeria Castro, als títols de crèdit finals? Ja sé que ‘Casa en flames’ compta amb la de Joan Dausà, però…

En un moment d'”El 47″, el veterà lluitador Manolo Vital que interpreta Eduard Fernández diu que els joves ara ‘tenen somnis i no ideals’. Una petita ratlla de diàleg que potser és el que més m’ha agradat de la pel·lícula -amb permís de la cançó esmentada-. Amb ben poques paraules -‘els joves tenen somnis i no ideals’- es resumeix magníficament la mena d’evolució que hem experimentat tots plegats, al decurs dels darrers decennis.

Parlem, però, de l’esbiaix ideològic a estones ostensible, per moments més subtil, però present a bona part del metratge fílmic.

Deixeu-me remarcar d’entrada -fent marrada- que la pel·lícula pateix una certa desconfiguració temporal. A veure, si fem cas als rètols que hi apareixen, l’acció se situa primer a l’any 1958 i després al 1978. A més, gairebé al final, veiem un cartell publicitari del referèndum constitucional espanyol del 6 de desembre de 1978. O sigui, que gran part transcorre íntegrament al 1978 -també s’hi fa esment a la projecció de “La guerra de les galàxies” a la ciutat, cosa que va tenir lloc en aquells mesos-; però, per exemple, hi ha un canvi de caracterització -de maquillatge i perruqueria- de Clara Segura, envellint-la, com si hagués passat més temps. Per altra banda, entre que hi veiem els efectes de l’assalt reivindicatiu i laboralista a les cotxeres i les seves conseqüències, passen com moltes coses, quan a penes si hi ha pocs dies de diferència… Clara Segura, fent de mestra a ‘Torre Baró’ diu que ha parlat amb el Departament d’Ensenyament, quan al 1978, home, sí, n’hi devia haver, de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas, però vaja… I classes en català i de català, no sé pas si n’hi havia gaire encara… Potser soc jo que vaig mal fixat; però em sembla que hauria valgut la pena que s’hi haguessin marcat unes coordenades temporals més precises.

Voleu dir que s’hi parlava gaire en català, al darrer ajuntament franquista de Barcelona? A la pel·lícula, als funcionaris i als polítics municipals els sentim tots parlant en la nostra llengua. El català queda associat al poder de l’època. D’una banda, això, que juraria no es correspon a la realitat, pot respondre a un motiu econòmic: és una manera d’allargassar el metratge parlat en català, cosa indispensable per a acollir-se a una subvenció pública més potent. Però, per altre costat, s’avé a l’esbiaix en el paradoxal, per moments molt plausible i en d’altres enervant, tractament que s’hi fa de la llengua. Efectivament, en Manolo Vital parlava en català amb la seva dona, Carme, que el mantenia amb tothom -pel que es veu!-, i és així que, amb naturalitat i fluïdesa, el català es fa present entre aquella gent i notòriament en la filla i altres joves. El canvi que va del ‘no lo entiendo’ d’uns a comprendre’l els altres i a parlar-lo sobretot les noves generacions, deu reflectir prou bé el procés d’una certa integració per part de la immigració espanyola i el seus descendents. Ara, el que queda també és això que ‘era la llengua del poder’, alhora que el muntatge sonor ens clava un parell de bufetades, introduint la cançó tradicional ‘El rossinyol’ en sengles escenes molt concretes (quan els nacionals s’enduen detingut en Manolo Vital i, abans, quan precisament aquest ha blasmat l’absència del jovent en el moviment assembleari i seguim sentint la cançó amb imatges de joves cantant-la). Per molt que s’hagi volgut dotar el film de dinamisme, enllaçant així escenes amb contingut divers, no deixa que la musiqueta crea el seu efecte i es pot llegir fàcilment com una manera d’assenyalar ‘allò català’ quan aquella gent patia. Ho rebla un personatge immigrat, que no vol que la seva filla aprengui català, perquè ‘vivimos aquí [Torre Baró]’ (..) ‘de qué le servirá el catalán en la fábrica’…: certament, és una forma de deixar testimoni d’algunes mentalitats existents, però és que va traspuant durant tot el metratge, efectivament, la cosa del català imposat (?) a les necessitats peremptòries. I no ho dic per un parell de moments concrets, de tibantor lingüística entre barcelonins d’arrel i forasters arribats (gairebé un homenatge a “La piel quemada”, de Josep Maria Forn, en el subministrador de material per a l’obra, que al començament del film els extorqueix monetàriament a canvi de vendre’ls gènere que necessiten, i més endavant, l’escena del xofer del camió que reparteix farina i, en no poder pujar, fa que el client l’hagi de carregar maleint-lo perquè és andalús), dues situacions amb fonament real que, no obstant això, també lliguen amb el fet de presentar el català com a llengua del poder, com a imposició a les necessitats, com a esforç perquè la canalla l’aprengui quan no s’atenen les necessitats bàsiques del barri…

Per cert, com interpreteu el fet que la filla, Joana, després de seguir amb el cor quan aquest canta ‘El rossinyol’, es quedi sola a l’escenari i entoni ‘Gallo negro, gallo rojo‘? Aquesta n’és la lletra:

‘Cuando canta el gallo negroEs que ya se acaba el díaCuando canta el gallo negroEs que ya se acaba el díaSi cantara el gallo rojoOtro gallo cantaríaSi cantara el gallo rojoOtro gallo cantaría
Ay, si es que yo mientoQue el cantar que yo cantoLo borre el vientoAy, qué desencantoSi me borrara el vientoLo que yo canto
Se encontraron en la arenaLos dos gallos frente a frenteSe encontraron en la arenaLos dos gallos frente a frenteEl gallo negro era grandePero el rojo era valienteEl gallo negro era grandePero el rojo era valiente
Ay, si es que yo mientoQue el cantar que yo cantoLo borre el vientoAy, qué desencantoSi me borrara el vientoLo que yo canto
Se miraron cara a caraY atacó el negro primeroSe miraron cara a caraY atacó el negro primeroEl gallo rojo es valientePero el negro es traicioneroEl gallo rojo es valientePero el negro es traicionero
Ay, si es que yo mientoQue el cantar que yo cantoLo borre el vientoAy, qué desencantoSi me borrara el vientoLo que yo canto
Gallo negro, gallo negroGallo negro, te lo adviertoGallo negro, gallo negroGallo negro, te lo adviertoNo se rinde un gallo rojoMás que cuando está ya muertoNo se rinde un gallo rojoMás que cuando está ya muerto
Ay, si es que yo mientoQue el cantar que yo cantoLo borre el vientoAy, qué desencantoSi me borrara el vientoLo que yo canto
Diu que es tracta d’una cançó que ha reviscolat Sílvia Pérez Cruz, però que va compondre el 1963 Chicho Sánchez Ferlosio (per cert, de nom real José Antonio Julio Onésimo Sánchez Ferlosio, fill del falangista Rafael Sánchez Matas). Joana, la filla, l’entona davant d’un públic en què hi ha buida la butaca on hi hauria d’haver son pare, detingut per haver ‘segrestat’ el 47. Per mi, és un homenatge al seu pare, ‘gallo rojo’, esquerranós com era, ‘valiente’ com era, i en castellà (quan la Joana tota l’estona ha parlat en català), que el castellà és la llengua de son pare. Novament però, l’esbiaix: es pot dir muda durant el cant final d’ ‘El rossinyol’ -en el qual ha estat substituïda com a solista per una ‘burgeseta’ catalana-, es rebela (per la situació del pare, si més no) tot enfilant ‘Gallo negro, gallo rojo’…

En el tractament dels polítics i de la política hi ha el mateix esbiaix. Tothora es respira un cert maniqueisme i arriba a tractar-los com a cínics (el personatge de David Verdaguer). Davant la bondat i feblesa dels del barri, la prepotència i el menysteniment de la classe dirigent. No és que no reflecteixi una certa realitat, és que tendeix a reduir-ho a la caricatura de ‘bons’ i ‘dolents’. El mateix passa en la confrontació laboral, amb el delegat sindical reduït a una mena de ‘venut’ a l’empresa. Sort n’hi ha de la riquesa del paper de Manolo Vital, que permet matisar força les relacions entre uns i altres. I hauria d’aconseguir-se el mateix efecte amb el rol del Pasqual (Carlos Cuevas), com l’alt funcionari municipal sensible a les reivindicacions veïnals; però amb ell, als guionistes se’ls escorre la tinta: aquí no s’esmenten partits ni sindicats (res de CCOO, ni CNT, ni UGT), però el personatge d’en Pasqual lliga amb l’esment final que Pasqual Margall va fer costat, ja com a alcalde de Barcelona, al Manolo Vital i la Carme , que és tant com dir a Torre Baró.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!