Club 7 Cinema

D’ Edward BERGER, “Cónclave” / “Conclave”. Producció: Anglaterra, EUA. Any: 2024. Durada: 2h. Guió: Peter Straughan, basat en la novel·la supervendes de ficció, homònima, de Robert Harris. Muntatge: Nick Emerson. Fotografia: Stéphane Fontaine. Música: Volker Bertelmann. Càsting: Barbara Giordani, Nina Gold, Francesco Vedovati,  Martin Ware. Direcció artística: Roberta Federico. Disseny de producció: Suzie Davies.

Repartiment: Ralph Fiennes (cardenal Lawrence), Stanley Tucci (cardenal Bellini), John Lithgow (cardenal Tremblay), Isabella Rossellini (sor Agnès), Jacek Koman (arquebisbe Wozniak),  Lucian Msamati (cardenal Adeyemi), Carlos Diehz (Cardenal Benítez), Sergio Castellitto (Cardenal Tedesco), Brían F. O’Byrne (O’Malley),  Merab Ninidze (Sabbadin), Thomas Loibl (Mandorff), Joseph Mydell (Nakitanda), Rony Kramer (Cardenal Mendoza).

Sinopsi: Després de la mort de l’estimat Papa, el reticent cardenal Lawrence té l’encàrrec de supervisar el grup de cardenals d’arreu del món encarregat de seleccionar el nou cap de l’Església. Però a mesura que les maquinacions polítiques dins del Vaticà s’intensifiquen, descobreix que el difunt els havia guardat un secret que podria sacsejar profundament l’essència mateixa de l’Església.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: Wikipedia, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Deadline (ang).

Festivals i premis: Sant Sebastià 2024 – Secció Oficial | Altres festivals, premis i nominacions.

Distribuïdores i estrena als cines:, DE: DeA Planeta, EE: 20.12.2024, DF: SND, EF: 04.12.2024, DI: Eagle Pictures, EI: 19.12.2024.

El director: Edward Berger s’ha fet un nom al món del cinema gràcies a l’èxit del film bèl·lic “Res de nou a l’oest” (2022), guanyador de 4 Oscars. Realitzador de sèries televisives -entre les quals, ‘Patrick Melrose‘, amb Benedict Cumberbath- i de telefilms, ha dirigit també algunes altres pel·lícules, com “Jack” (2014) i “All My Loving” (2019).

Recull d’articles d’altri sobre la pel·lícula: Altres veus: “Cónclave”.

Vista: el dia 03.01.2025, al Cinema Truffaut, de Girona, en VOSE.

Comentari.

Aquesta pel·lícula és una pesant maquinària narrativa (desfermadament narrativa), basada en el relat secularment establert dels conclaves en què s’escolleix nou Papa i greixada amb un seguit (inacabable) de coses que se saben (com les tensions entre diferents tendències dins de l’Església), escàndols que sovintegen als mitjans (aventures sexuals de prelats, corrupcions a la cúria…)… i arrodonit per un final delirant (que no revelaré per no cometre un espòiler criminal) que voreja el pamflet. Segurament, un fil (gruixut) que complau als que els agrada que es remeni la brutícia (real o hipotètica) del Vaticà i que, posant-se al costat dels sectors eclesiàstics anomenats progressistes, es rabegi amb els posicionaments dels conservadors sobre el paper de la dona a la institució, els homosexuals, etc. Però no va més enllà de la simple representació crematística d’aquestes qüestions. Així de superficial. Sense cap valor artístic a considerar, si exceptuem l’ambientació o la interpretació, sobretot de Ralph Fiennes, que hi aporta amb el seu acreditat talent tota la veterania actoral a un personatge que mereix un comentari específic.

No queden del tot clars els dubtes del cardenal Lawrence  (Fiennes), perquè tot primer diu que els té respecte a l’Església i després afirma que els té amb l’oració; però va molt bé a la seva figura de coordinador/director del conclave, perquè hi marca una certa distància, perfecte perquè pugui anar encarant els diversos problemes amb què va topant, fins i tot malgrat la seva posició a favor dels progressistes. Així esdevé un personatge atractiu, amb el qual el públic podem ser en tot moment espectadors dels desgavells que se’ns expliquen en aquell món tan ‘sant’… Un bon trumfo del guió!

En el capítol interpretatiu, té molta força (també de veterana) Isabella Rossellini, que si bé assumeix el rol de sor Agnès, a la pel·lícula esdevé sobretot la presència de la dona enmig d’aquell món de mascles que es devoren, dona, intel·ligent, sensible, honesta, valenta… I hi estan molt correctes Stanley Tucci i John Lithgow.

Evidentment i gràcies a l’acurada ambientació del film, podem seguir-hi amb la curiositat habitual tot el cerimonial de la reunió cardenalícia, l’enclaustrament, les sessions de votació… i ens fan entendre la mena de trobades entre prelats, per anar decantant l’elecció, als passadissos vaticans, així com el relaxament que significa que l’aïllament s’hagi obert fins a Casa Santa Marta, on mengen, dormen, es troben els electors…

Potser una de les qüestions més remarcables de la pel·lícula sigui el fet que planteja com n’és d’impossible la reclusió, l’aïllament del món exterior, en una societat de la que no se’n pot estar al marge… ni durant uns dies! Sens dubte, tot parlant de l’enclaustrament del conclave, es refereix també al tancament de l’Església catòlica en si mateixa, a la qual no deixa de presentar com a corcada entre la carcància tradicionalista, les ambicions de poder, etc. Una visió que deu tenir el seu fonament, però que no deixa de ser feta per un cineasta que es declara protestant i que demostra tenir una posició molt tòpica, mediàticament esbiaixada i com dic superficial sobre la institució.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!