Club 7 Cinema

D’ Alex GARLAND, “Civil War“. Producció: EUA, Anglaterra, Finlàndia. Any: 2024. Durada: 1h49. Guió: Alex Garland. Fotografia: Rob Hardy. Música: Geoff Barrow, Ben Salisbury. Muntatge: Jake Roberts. Càsting: Francine Maisler.

Repartiment: Kirsten Dunst (Lee, fotògrafa de guerra), Wagner Moura (Joel, periodista bèl·lic), Cailee Spaeny (Jessie, nova i jove fotògrafa de guerra), Stephen Henderson (Sammy, veterà periodista del NYT), Nelson Lee (Tony, periodista de guerra), Evan Lai (Bohai, col·lega d’en Tony), Nick Offerman (el president), Jefferson White (Dave),  Karl Glusman (Spotter), Jesse Plemons (soldat), Nick Offerman, Jonica T. Gibbs.

Classificació genèrica: Thriller distòpic; film de carretera.

Sinopsi: En un futur pròxim, on Amèrica està sumida en una cruenta guerra civil, un equip de periodistes i fotògrafs de guerra emprendrà un viatge per carretera en direcció a Washington DC. La seva missió: arribar abans que les forces rebels assaltin la Casa Blanca i arrabassin el control al president dels Estats Units.

Tràilers: VOSE | VOSF | VOSI.

Enllaços: Viquipèdia-pel·lícula, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies | Viquipèdia-director: Alex Garland.

Festival: South by Southwest (SXSW) Film Festival 2024. Distribuïdores i dates d’estrena en cines, DE: DeA Planeta. EE: 19.04.2024. DF: Metropolitan Filmexport. EF: 17.04.2024. DI: 01 Distribution. EI: 18.04.2024. D-EUA: A24. E-EUA: 12.04.2024.

Articles d’altri relacionats amb la pel·lícula: Què passaria si els Estats Units es declaressin la guerra a si mateixos?, crítica de Gerard Casau al diari ‘Ara‘ i Alex Garland: “Si els polítics fan servir un llenguatge violent, es produiran comportaments i accions violentes”, entrevista de Xavi Serra amb el cineasta, al diari ‘Ara‘.

Vista: el dia 21.11.2024, per FilminCat,en VOSC.

Comentari.

Permeteu que divideixi aquest escrit en diverses parts. Primer, parlaré de com està feta la pel·lícula (cosa que m’ha captivat); després en comentaré la temàtica (interessant), i finalment en faré una valoració global (prou a favor).

Alex Garland treballa amb el seu equip habitual (fotografia, música, muntatge…) i el cas és que “Civil War” és visualment i acústicament magnífica. La imatge, amb la seva textura, el seu color, els enquadraments (eloqüents), els ralentís… fascina des d’un bon començament i converteix en un plaer la visió de la pel·lícula. I el so (oh, el so!), amb el brogit de les masses revoltades, els silencis que impacten, els esclats de la guerra; amb la música molt avinent que acompanya el viatge dels protagonistes… En aquest film, tant o més que les paraules que diuen els protagonistes, parlen el so i la imatge. És tot un prodigi audiovisual (perdoneu-me’n, si de cas, l’hiperbòlic adjectiu, però és que és molt bo!).

Malgrat que es titula “Civil War” i que, efectivament, va d’una distòpica guerra civil (als Estats Units), no és un film centrat en les batalles, tot i que n’hi ha, sinó més aviat tracta de la gent en una guerra d’aquella mena. I, molt especialment, dels reporters gràfics que hi treballen. Dues figures femenines, la bregada fotoperiodista Lee (Kirsten Dunst) i la novençana Jessie (Cailee Spaeny), ‘dialoguen’ entre si, mentre assistim a la iniciació de la jove al costat del pes dur de l’experiència de la més gran. I al costat seu, dos companys que també encarnen respectivament la perspectiva madura i escèptica del veterà i la del delitós de captar l’exclusiva. Aquí es va d’afirmar la distància professional respecte als fets ‘aliens’ que es registren (hi ha tanmateix res aliè, en una guerra?)  a la sacsejada dramàtica (personal) quan aquests fets afecten a un dels teus; aquí es va veient com la jove passa del dolor que gairebé li impedeix retratar l’horror de què és testimoni a afirmar que aquests mateixos horrors li han provocat tanta por com sentir-se més viva que mai (el cuc d’aquesta feina, que tant ha mogut i mou la bregada!); aquí s’alterna la violència sanguinària, terrible, letal, de la guerra amb la pujada d’adrenalina que els seus combats desfermen (de manera plaent) en alguns; aquí hi ha barris urbans revoltats per les penúries que els fa passar el conflicte, indrets dessolats pels estralls bèl·lics i poblets idíl·lics que semblen viure-hi d’esquena; aquí hi ha gent armada que no acabes de saber ben bé per quin bàndol lluiten (si és que hi lluiten per cap, però tanmateix ben embrancats en les escaramusses), hi ha exèrcits més o menys ben formats; aquí hi ha alguns psicòpates que troben en la guerra civil camp per a desfogar la seva criminalitat; aquí hi ha el president dels EUA aferrat desesperadament al càrrec… Persones entrampades en una ‘civil war’.

En algun moment de la pel·lícula, he pensat en què n’hauria fet, d’aquest material, l’Stanley Kubrick de “Full metal jacket“; perquè a “Civil War” també hi ha força franctiradors, combats de carrer… Tanmateix i com ja he esmentat, l’Alex Garland mostra més enfrontaments armats que no pas batalles, perquè en fa de la guerra el context en què es mouen, es troben i es desenvolupen els personatges, i només de tant en tant aquesta passa al primer pla, especialment en les seqüències finals, quan el relat ha de concloure’s. Que tot s’acabi amb un pla de la Jessie rebla molt clarament quin era des del primer moment l’objectiu fílmic, com ja s’ha anat fent present al decurs del metratge.

Diuen que és un ‘thriller’, però “Civil War” és ontològicament una pel·lícula de carretera, una ‘road movie’, un viatge que transcorre per un estat de coses (fictici però ideològicament, políticament, discursiu) i una transformació de personatges, una evolució materialitzada en el procés d’iniciació de la Jessie, en contrapunt al que està vivint, recordant, sentint la Lee (fins al punt que hi ha una cessió de testimoni, de la gran a la jove, potser  massa explícit i tot -i que no descric per no cometre flagrant espòiler!-). Alex Garland juga a plantejar-ne de manera previsible diversos episodis, per a després desenvolupar-los amb entitat pròpia, mostrant cares noves tant del polièdric conflicte armat com de l’estat dels protagonistes; però a mesura que avança el film, aquestes previsibilitats el llastren i va fent l’efecte com si se li esgotés la benzina del tema dels reporters de guerra, que la cosa ja no li donés per més, decantant-se aleshores cap a un relat més dramàtic i narratiu, en què la guerra civil passa al primer pla, amb la particularitat que els combats que mostra són un caos informe d’homes i dones disparant i disparant-se, llançant obusos, avançant en la nit… una opció artística jo diria absolutament assumida que tanmateix li dona un certa pobresa com a producció bèl·lica.

En consonància als millors valors del film, les actuacions de Kristen Dunst i Cailee Spaeny són altament remarcables, amb la primera atresorant en la mirada, en el rostre, en els gests, a la memòria, el (fort) patrimoni personal de les seves vivències com a fotògrafa de guerra per a una de les principals agències, patint-lo i alhora seguint nodrint-lo, empesa pel cuc de la professió, en què, com ara la Jessie, s’hi va involucrar des de ben jove, raó per la qual n’esdevé com una improvisada tutora i protectora; mentre que Spaeny incorpora l’empenta de la candidesa (juvenil), el xoc davant allò que la supera, la passió pel que va descobrint amb la seva càmera… Amb elles Wagner Moura, com a mascle alfa, i Stephen Henderson, com a ancià reflexiu, esdevenen dos bons encerts del càsting.

Certament, es pot veure una mena de Donald Trump en la imatge del president nord-americà que encarna Nick Offerman (oimés amb el seu delit d’aferrar-se al càrrec); hi ha des de la primera escena una explícita denúncia de la mentida en l’exercici del poder, de l’enorme violència que pot desfermar certa retòrica política (de caire ‘patrioter’); s’hi pot ensumar (en la ficció) una projecció de la profunda divisió que gangrena avui en dia la societat nord-americana (aquí extrapolada fins a l’enfrontament, amb bàndols molt diversos i inconnexes que tanmateix lluiten contra un enemic comú -el president i el seu règim-)… però sobretot és una obra sobre la incivilitat de les guerres entre veïns, sobre la inhumanitat que esclata en els conflictes armats, sobre diferents maneres de sobreviure en aquelles circumstàncies, sobre la impossibilitat d’alienar-se’n (encara que sigui des de l’òptica distanciadora dels professionals del periodisme!).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!