“Casa en flames“. Durada: 1h50. Director: Dani de la Orden. Guió: Eduard Solà. Fotografia: Pepe Gay de Liébana. Música: Maria Chiara Casà. Muntatge: Alberto Gutiérrez. Repartiment: Emma Vilarasau (Montse, la mare), Enric Auquer (David, el fill), Maria Rodríguez Soto (Júlia, la filla), Alberto San Juan (Carlos, l’exmarit de la Montse i pare del David i la Julia), Clara Segura (Blanca, psicòloga Gestalt i parella actual del Carlos) , José Pérez Ocaña (Toni, el marit de la Júlia), Macarena García (Marta, l’amiga del David), Zöe Millán (Joana, la nena de la Júlia i el Toni), Noa Millán (Noa, el nen de la Júlia i el Toni), Filippo Contri (Ricardo, el cambrer italià). Film 85% en català, vist el dia 18.07.2024, a la Sala 4 dels OCine Blanes.
Sinopsi: La Montse està molt contenta perquè passarà un cap de setmana amb tota la família a la casa que tenen a Cadaqués. Fa temps que està divorciada, el seu ex té una nova parella i els fills s’han fet grans i van a la seva sense fer-li gaire cas… Però aquest cop no permetrà que res ni ningú li engegui el cap de setmana a rodar, encara que per aconseguir-ho hagi de cremar-ho tot.
Enllaços: IMDB, Filmaffinity. Vídeos: Tema ‘Crema-ho tot’, de Joan Dausà, BSO de la pel·lícula | Tema ‘Captatio Benevolentiae’, de Manel, important a la pel·lícula | Tràiler (VOSE). DE: Vercine.
Comentari (Basat en el que, prèviament, he publicat a Facebook).
Acabo de veure “Casa en flames”. És ben obvi, però és que és així: cinema de personatges, en la manera de ser dels quals es basen gran quantitat d’escenes, de conflictes dramàtics, d’episodis narratius, i servits per un gran estol d’actors (Emma Vilarasau, immensa; Maria Rodríguez Soto, més que esplèndida; Clara Segura, un regal del Cel; per no desmerèixer un Enric Auquer que xala fent d’Enric Auquer sense trair el seu paper; Alberto San Juan, Macarena García, grans). Escenes, conflictes, episodis sovint pèl artificiosos, sobretot obra i gràcia del guió, que introdueix elements per a generar (forçar) situacions (el joc de la psicòloga, tota la seqüència del salt amb paracaigudes -més enllà del toc humorístic que hi pots veure-, l’ensurt amb els nens a mar, el condó…). Sovint hi ha aspectes descurats (com la ‘buidada’ de la taula del sopar -qui l’ha tret? Com és que només hi queden les copes del gin-tònic?-; o com tot el que té a veure amb la mudança, irreal completament pel que fa a caixes i temps que s’hi dediquen; etc.). Però tant se val: el que preval són els personatges i la resta queda com secundari.
Menció especial, per mi, mereix la seqüència penúltima, quan la Montse (Emma Vilarasau) esclata i revela fins a quin punt ha estat la demiürga de tota la funció. És l’esclat definitiu de les veritats. I, per molt que -com altres moments del film- tingui alguna cosa de teatral, resulta d’una força dramàtica corprenedora i esdevé el bell final que ‘justifica’ tota la pel·lícula. Esclar, tanmateix encara queda l’epíleg, en què novament s’arriba a un punt ‘treballat’, del que podríem dir-ne ‘final feliç’, malgrat com n’és d”incendiari’.
Fantàstiques les cançons que hi sonen (Joan Dausà fa bo d’esperar els títols de crèdit finals i els Manel, com encaixen en aquest film!).
Per l’èxit popular de “Casa en flames” és d’esperar que sigui un títol clau en els premis Gaudí de 2024, sobretot en l’apartat interpretatiu, amb Maria Rodríguez Soto i Emma Vilarasau al capdavant, i no hem de descartar-la gens en la categoria de Millor Pel·lícula en català. Tanmateix aquest darrer aspecte hauria de reobrir el debat de si els premis acadèmics anuals han de guardonar el bon rendiment a taquilla de les produccions cinematogràfiques o bé estar per la qualitat artística de les pel·lícules. I és que “Casa en flames” agrada i molt (el boca-orella és espectacular!), però més enllà de l’entitat dels personatges i de la manera magnífica com estan interpretats, més enllà de la proximitat que l’espectador pot trobar amb les qüestions familiars que hi apareixen, més enllà de l’encert en les localitzacions i l’ambientació, la pel·lícula pateix de l’artificiositat del guió i una direcció plana, funcional, tot i que se li ha de reconèixer com sap centrar l’atenció en els seus actors i els respectius papers.
PS: Setmanes després d’haver publicat aquest apunt me n’adono que no hi vaig parlar de la qüestió lingüística. I ho faig ara. La pel·lícula segueix la tònica de força produccions catalanes recents en què, a més de la nostra llengua, hi apareix la castellana. En diuen ‘realisme lingüístic’, però a les ficcions no els fa cap falta aquesta mena de ‘realisme’. S’hi sol veure una certa estratègia de mercat, tan interior (per als castellanoparlants de Catalunya) com exterior (la presència d’actors espanyols afavoreix la venda del producte per les espanyes) -i francament, en aquest cas, de ben segur que això hi ha tingut el seu pes-. De fet, ves que no sigui qüestió d’avenir-se a les subvencions de la Generalitat que marquen un llindar de percentatge de català en la versió original -altrament, potser el català fóra residual en algun d’aquests films-. Però cal reconèixer que, a “Casa en flames”, la llengua està molt ben tractada, mantenint-se bàsicament en català els que el parlen, encara que el seu interlocutor ho faci en castellà (allò de ‘Mantinc el català!’ gairebé a la perfecció).
