Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

8 de novembre de 2024
0 comentaris

Fitxa i comentari: “Anora”, de Sean Baker

Anora”. Producció: EUA. Any 2024. Durada: 2h28. Direcció, guió, muntatge, producció i càsting: Sean Baker. Fotografia (en 35 mm): Drew Daniels. Repartiment: Mikey Madison (Anora -‘Ani’-), Mark Eydelshteyn (Ivan, el xicot rus), Yuriy Borisov (Igor), Karren Karagulian (Toros), Vache Tovmasyan (Garnik), Ivy Wolk (Crystal), Lindsey Normington (Diamond), Darya Ekamasova (Galina Zakharov, la mare d’Ivan). Vista: el dia 07.11.2024, a la Sala 2 dels OCine Blanes, en VE.

Nota sinòptica: Comèdia dramàtica sobre una treballadora sexual, ambientada entre Nova York i Las Vegas.

Sinopsi: L’Anora, una jove stripper de Brooklyn, es transforma en una ventafocs moderna quan coneix el fill d’un oligarca rus. Sense pensar-s’ho, es casa amb entusiasme amb el seu príncep encantador; però quan la notícia arriba a Rússia, el conte de fades es veu ràpidament amenaçat: els pares del noi fan cap a Nova York amb la ferma intenció d’anul·lar el matrimoni…

Tràiler (VO):

Tràilers en VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços. En aquest blog, recull de crítiques i articles: Altres veus: “Anora”.

Festivals i premis: Festival de Canes 2024 – Competició, Palma d’Or | Altres festivals i premis.

El director: Sean Baker, nord-americà, nascut el 26.02.1971, fins ara ha estat especialment conegut pels films “Tangerine” (2015) -festivals de Sundance i Karlovy Vary-, “The Florida Project” (2017) –Quinzena dels Realitzadors– i “Red Rocket” (2021) -en Competició, a Canes-. Emblemàtic cineasta independent d’avui en dia, és tot un especialista en els mons suburbans nord-americans i a la seva filmografia les treballadores sexuals i la pornografia s’hi han fet presents anteriorment. Aquest 2024 ha triomfat al Festival de Canes amb “Anora”, que és, de les seves pel·lícules, la que ha comptat amb un pressupost més elevat. Ha declarat que ha pres Jess Franco com a gran referent, en aquesta ocasió, i que ha revisat el cinema eròtic dels anys setanta. A Filmin podem trobar alguns dels seus títols primerencs, realitzats abans de “The Florida Project”: “Four Letter Words” (2000), “Take Out” (2004), “Prince of Broadway” (2008), “Starlet” (2012).

Comentari (amb espòilers, cap al final).

Sí, l’Anora (Ani) és una treballadora sexual, una ‘stripper’ que, amb el seu cos esplèndid i ben jove, en un club anomenat ‘Headquarters’ -‘quarter general’-, encisa els mascles i se’ls endú a un dels reservats del local, per a refregar-los-hi eròticament. Amb una cadència tranquil·la i gran diversitats de plans cinematogràfics, Sean Baker ens en va mostrant la seva incansable activitat nocturna i la relació amb les companyes de feina, entre les quals, Diamond, que sempre l’està provocant. És en aquest club que atén un client, l’Ivan, xicot rus que reclamava els serveis d’una mossa que sabés la seva llengua. De seguida s’entenen i a l’Ani li agrada fins al punt d’anar més enllà en la relació sexual, al mateix reservat del club. Aviat ella descobrirà que el noi viu en un casalici espectacular, molt modern, amb unes vistes immenses, al qual s’accedeix després de passar unes tanques i control de seguretat… i que és fill d’un oligarca rus, folrat de calés; perquè a ell li ha agradat tant l’atenció nocturna que li ha dispensat, que la vol de dia, a casa. És així com passen unes estones ben plaents, amb força sexe… a tarifa suculenta! La vida és, per a aquest jovent despreocupat, una festa continuada i desfermada, que segueix i arriba al paroxisme en un viatge a Las Vegas, en companyia d’una colla d’amics, amb qui la tabola és encara més gran. El director, Sean Baker, deixa que la pel·lícula s’impregni d’aquesta bullícia, convertint-ne les imatges en un autèntic festival. Tot, servit en el seu temps i amb el ritme adequats. I heus aquí que la parelleta Ani-Ivan, pletòrics en el seu desfici sexual (una reiteració que potser sembla inicialment redundant, però que acaba agafant molt de sentit), decideixen casar-se, a la mateixa Las Vegas i això du al clímax fílmic, a un estona de gran comèdia, per moments francament divertida, ben reeixida.

Molt pujada de to, la comicitat rau tant en la situació (els pares de l’Ivan, assabentats del rumor del casament, insten el seu home a Nova York, en Toros, perquè ho verifiqui i, si és el cas, agafi el noi i ‘la prostituta’ per banda i els faci anul·lar la malifeta…), com rau -sobretot- en la polifonia de personatges que hi intervenen: el servicial (i armeni) Toros, a punt de perdre-hi els nervis en cada instant; el seu goril·la, en Garnik, tan gros com talòs i l’ajudat d’aquest, l’Igor, home de força però amb bon cor… que se les han, ni més ni menys, que amb l’Ani, sí, l’Anora, gens d’acord que aquests hagin entrat a ‘casa seva’ (el casalici), per res disposada a fer-los cas, ni que la retinguin ni, per descomptat, que la lliguin ni l’emmordassin… defensant-se i lluitant com una gata desfermada, com una lleona ferotge, diria jo, sola, perquè l’Ivan, en saber que els seus pares faran cap a Nova York per a posar-hi remei, ha fugit cames ajudeu-me, oimés en veure que la noia, en mans dels goril·les, no el podia seguir. Molts de crits i trencadisses, efectivament, molta repetició d’insults i laments, sí, amb tot plegat passat de voltes (afortunadament), bastint tanmateix unes de les millors seqüències còmiques que he vist darrerament. Novament en Sean Baker hi dedica una bona estona, el temps necessari.

Llàstima que, a continuació, la pel·lícula decaigui durant l’enfilall de seqüències en què en Toros, en Garnik, l’Igor i l’Ani van a la recerca del desaparegut Ivan, resseguint-ne els locals que freqüenta habitualment. Amb coherència, el cineasta hi dedica també el seu bon temps i mira de mantenir-hi el bon ritme fílmic, però hi va estirant massa la comicitat basada en el contrast i diversitat dels personatges, fins al punt de perdre’n la gràcia, i els crits i paraules gruixudes d’uns i altres acaben carregant. Ara, permeteu-me un primer espòiler: està ben trobat que l’acabin localitzant al club “Headquarters”, però resulta un pèl massa guionístic que, ves, sigui la Diamond qui entreté ara el xicot, acabant amb la previsible baralla entre l’Ani i la Diamond.

I finalment retrobem l’autèntic Sean Baker, vull dir el cinema a què més ens té acostumats. Amb l’arribada dels potentats pares russos, van quedant clares les relacions de poder (qui és el ric, qui és el lacai, qui mana, qui obeeix, qui queda a baix de tot de l’escala social… -en la posició respectiva dins de l’avió que els du de Nova York a Las Vegas, en els diàlegs, etc.-), queda en evidència la frivolitat ‘adolescent’ del noi ric (per a qui l’Ani, els desficis sexuals amb ella, el matrimoni mateix… no han deixat de ser una aventura més de la seva esbojarrada i superficial joventut), amb tanta boca sobre els seus progenitors, quan està sol, i tanta docilitat que els mostra quan els té a sobre (hipocresia profunda de qui ho té tot resolt en aquesta vida)… En contrast amb aquest lleuger Ivan, hi ha el personatge de l’Igor, que, havent mantingut una posició discreta tot el metratge anterior, passa a ser figura central i cabdal en el tram final de la pel·lícula. És un autèntic proletari, mal que estigui al servei dels plutòcrates; és un secundari de dalt a baix, tanmateix un personatge amb cor. Amb cor, enmig de tota aquella colla. I en Sean Baker li dedica aquestes eloqüents seqüències finals, novament deixant-hi el temps escaient, en què no el veiem fer res de particular, mentre va traspuant la sensació que hi acabarà havent sexe entre ell i l’Anora (en el que fa témer una resolució d”encara més sexe’ de la noia), una Anora, ja no tant Ani (nom de la treballadora sexual), que segueix maltractant-lo verbalment, retraient-li l”agressió’ que li va fer la primera vegada que es van trobar al casalici (quan volien desfer el matrimoni -ara tornen ser a la mateixa casa, per a recollir la roba i anar-se’n definitivament-). Fins que ve l’escena darrera, en què un fet ho capgira tot per a ella i, disposada a agrair-l’hi ho intenta fer a la ‘seva manera’, però l’Igor demostra que l’amor és més fort que el sexe com a moneda de canvi.

No és una pel·lícula rodona “Anora” i per això mateix no sé pas si es mereixia la Palma d’Or del Festival de Canes 2024; però per res no em sembla gens detestable, com ho és per a alguns crítics. Certament, el fet que decaigui a partir d’un cert moment i que sigui tant de cinema d’autor en la seva resolució, em fa pensar -oimés en sentir els comentaris dels espectadors amb qui vaig compartir-ne la visió, desplaguts en acabar la projecció- que no convenç gens el públic, cosa que, si ho ajuntem a la mala promoció que n’ha fet la ‘major’ que la distribueix, Universal, li augura molt poca carrera comercial. Sap greu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!