Club 7 Cinema

De James MANGOLD, “A Complete Unknown” /  “Un parfait inconnu”.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 2h21.

Guió: James Mangold i Jay Cocks, basat en el llibre Dylan Goes Electric!, d’ Elijah Wald. Muntatge: Andrew Buckland, Scott Morris. Fotografia: Phedon Papamichael.

Amb Timothée Chalamet (Bob Dylan), Edward Norton (Pete Seeger), Elle Fanning (Sylvie Russo), Monica Barbaro (Joan Baez), Boyd Holbrook (Johnny Cash), Scoot McNairy (Woody Guthrie), Dan Fogler (Albert Grossman), Charlie Tahan (Al Kooper).

Sinopsi: Nova York, 1961. Arriba un jove desconegut, de 19 anys, anomenat Bob Dylan amb la seva guitarra i el seu talent revolucionari. Forja íntimes relacions amb les icones de la música de Greenwich Village en el seu ascens meteòric, que culmina amb una revolucionària i controvertida actuació que repercuteix arreu del món.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI.

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Disney, EE: 28.02.2025, DF: Disney, EF: 29.01.2025, DI: Disney, EI: 23.01.2025.

Festivals i premis: Berlín 2025 – Berlinale Special | Premis i nominacions.

Director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Apunts anteriors, en aquest blog, sobre la pel·lícula: Atenció a la pel·lícula sobre Bob Dylan, amb Timothée Chalamet: sembla que és una sorpresa! | Altres veus (anticipació): Àngel Quintana comenta “A Complete Unknow” | Més anticipació: arriben cròniques de la nova pel·lícula sobre Bob Dylan (de Berlín 2025) | Més articles sobre “A complete unknown” (Altres veus)|

Vista: el dijous 06.03.2025, als OCINE Blanes, en VOSE i so ATMOS.

Comentari:

Dedico aquest apunt al meu amic de l’Institut (de batxillerat), en Josep Bassa i Llobera, que em va regalar un seu disc d’en Bob Dylan, l’únic que n’he tingut a la meva discografia.

Aquest comentari, basat en el que vaig publicar a Facebook ahir mateix en sortir embalat del cine, l’escric tot escoltant la banda sonora de la pel·lícula.

No he estat mai un seguidor d’en Bob Dylan. A l’escoltisme me’n vaig fer un fart de cantar-li cançons (versionades al català), que ens agradaven per les seves lletres i la seva tonada. És allò d”Escolta-ho en el vent‘:

Per quants carrers l’home haurà de passar
abans que se’l vulgui escoltar.
Digue’m quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.
Fins quan les bombes hauran d’esclatar
abans que no en quedi cap.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l’home de mirar amunt
per tal de poder veure el cel.
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar el món.
Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l’endugui el mar.
Quant temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat.
Fins quan seguirà l’home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,
escolta la resposta dins del vent.

Però de seguidor d’en Dylan, de la seva ingent carrera, dels seus canvis, de la seva llegenda, no pas, no gens. I tanmateix, veient “A complete unknown” em vaig emocionar, molt (especialment la primera hora i quart de metratge). Certament, no deixa de ser un relat iniciàtic i ja he explicat algunes vegades com m’interessen especialment les històries de jovent que s’obre a la vida, que l’encara. Però és que aquesta meravellosa pel·lícula captiva perquè és una boníssima celebració, un cant, un homenatge, una reivindicació del valor de la cançó, de la lletra, de la poesia, de la música, de la creativitat i del creador, de l’artista.

Magnífic és que el fil de la pel·lícula siguin les cançons, de la majoria de les quals m’ha fet l’efecte que tan sols en sentim un fragment (tot i que em diuen que n’hi ha més de senceres de les que a mi em va semblar -segurament perquè, de bé que m’ho estava passant, vaig pensar que les escapçaven-). Com em comenta un amic meu cinèfil, amb qui vam veure la pel·lícula “i que ben posades que estan les cançons!”. En efecte, són com un riu que flueix del cor mateix del Dylan que veiem a la pantalla, un torrent imparable de composició, de creació, d’interpretació… I, al seu costat, els altres cantants de folk, els promotors i seguidors d’aquell moviment, els de la indústria discogràfica, les dones i la gent amb què es va relacionant… Com reaccionen als seus textos, a la seva música, a la seva interpretació, al repte que els significa, a la seva vida…

Sí, mentre flueixen les cançons, la història avança, va saltant, a través dels dies, dels mesos i dels anys, per les circumstàncies, les relacions del personatge…, tot tractat com de gairell, apuntat, seguint l’evolució del protagonista. Un Bob Dylan que, efectivament, resulta esquiu, però sense rabejar-se en la seva  ‘famosa’ raresa ni intentant d’explicar-lo ni molt menys justificar-lo, sinó mostrant-ho com una faceta profunda de la seva personalitat, rebec a les etiquetes, que defuig l’encasellament, que viu per les cançons, en una recerca permanent de l’expressió, sense importar-li gaire d’on li surten, delerós de trobar-s’hi tot i que no sap ben bé com estar-s’hi…

Deixem la biografia d’en Robert Allen Zimmerman, conegut com Bob Dylan, per als documentalistes (escrits o audiovisuals), aquí el que es fa és, a partir d’ell i amb la seva obra i elements de la seva vida real, ficcionats, tan alterats com calgui, festivar (amb ell) la seva aportació musical i literària, per tant també cultural i social, per a (deixeu que em repeteixi) celebrar el valor de la cançó, de la lletra, de la poesia, de la música, de la creativitat i del creador, de l’artista.

“A complete unknown” m’ha agradat de valent, sobretot la primera hora i quart de pel·lícula i el tram final: és a dir, gairebé tota, llevat la mitja horeta que potser s’entreté massa a preparar el canvi del Bob Dylan acústic a l’elèctric i tot el que ho envoltà. Potser és que, com a espectador, m’he quedat enganxat, surant, en l’enfilat cantat i aquesta estona m’ha fet baixar al terreny més narratiu, més convencional, més explicatiu, si voleu més convencional (potser per fer la pel·lícula més assequible a allò que en diuen ‘gran públic’?). Segurament en James Mangold ho ha necessitat per a remarcar més la complexitat personal i artística del seu protagonista, bregant en aquell moment amb els efectes de la fama, el que la gent n’espera d’ell, el que ell vol ser (si és que res tangible és al que aspira, poeta com és!), la seva permanent tendència a obrir-se musicalment, la seva atenció al ritme, el vincle amb les seves dones, amb la gent de la discogràfica… Però he de confessar que, quan de sobte impacta la pantalla el rètol de 1965, amb el fons negre, creant l’efecte d’una fosa, m’ha representat com un ‘interruptus’ (Mangold, això no es fa, home!..)

En Timothée Chalamet s’hi lliura en cos i ànima, cantant, movent-se, aguantant es pot dir totes les escenes, amb contenció, un to just i avinent, en una interpretació completíssima, magnífica. Em sembla un escàndol que no li hagin donat l’Oscar al Millor Actor, per aquesta actuació, i al seu lloc l’hagin atorgat a un Adrien Brody, per ‘The Brutalist’, que només hi està excel·lent a les primeres seqüències.

Permeteu que destaqui també Edward Norton, que hi compon esplèndidament la candidesa kumbaià del veterà cantant de folk, defensor dels drets civils, Pete Seeger. I, per descomptat, el repte que resolen molt bé tant Elle Fanning (Sylvie Russo) com Monica Barbaro (Joan Baez). I un ’10’ a la manera delicada i efectiva, gairebé subtil, com James Mangold tracta la tensió en el triangle Baez-Dyan-Russo, deixant que la posició dels personatges, les mirades… parlin per si soles.

La banda sonora, no cal dir-ho, és extraordinària. Si l’aneu a veure, val la pena quedar-se a veure’n els títols de crèdit finals, mentre sonen gran temes de Dylan (cantats pels actors).

“A complete unknown” és un regal cinematogràfic!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!