Club 7 Cinema

♦A The History of Sound – Le son des souvenirs, durant la Primera Guerra Mundial, dos joves, en Lionel i en David, es proposen gravar la vida, les veus i la música dels seus compatriotes americans… i s’enamoren. Explica en Joan Millaret Valls: «El director de The Beauty (2011) o The Endless River* (2015) va sorprendre a tothom amb Living (2022), un emotiu remake del clàssic japonès Vivir (1952, Akira Kurosawa), film que va estar nominat als Oscar en la categoria de millor actor, Bill Nighy, i millor adaptació pel mateix Hermanus i l’escriptor Kazuo Ishiguro. El realitzador sud-africà dirigeix ara una pel·lícula americana d’època amb una història romàntica queer protagonitzada per Paul Mescal i Josh O’Connor en el paper d’uns joves col·leccionistes de cançons tradicionals a partir d’una novel·la de Ben Shattuck. Després d’un preàmbul que posa de manifest l’entorn rural de la infància pobre de Lionel en una granja de Kentucky, l’acció dramàtica arrenca pròpiament el 1917 amb l’enamorament immediat de dos estudiants del Conservatori de Boston, Lionel (Paul Mescal) i David (Josh O’Connor), en una taverna compartint una mateixa passió per les cançons tradicionals que ells també entonen».

La crítica cinematogràfica, en gran majoria, li fa molts retrets, a la pel·lícula i fins i tot als actors, ben admirats, especialment en Josh O’Connor, perquè en Paul Mescal rep una mica… Resulta interessant contrastar la defensa que en fa Joan Pons, al diari Ara, amb el que en diuen Joan Millaret, a cinemacatala·net; Imma Merino, al diari El Punt Avui; Àngel Quintana i Carlos F. Heredero, a la revista Caimán; Luc Chessel, al diari Libération; Peter Bradshaw, al diari The Guardian, etc. Presentada a la Competició del Festival de Canes 2025, no hi va rebre pas bona acollida (a més a més, el director i en Paul Mescal la van presentar sols, és a dir, sense en Josh O’Connor, que, en canvi, al cap de pocs dies era a la Croisette, presentant The Mastermind, de Kelly Reichardt, que també participava a la Competició). A Catalunya, la va preestrenar l’Americana Film Festival, però Universal Pictures, que n’havia anunciat l’estrena (amb tràilers i gran dispositiu publicitari) als cines del mercat espanyol, va retirar-la de circulació, res, a quatre dies que arribés a les pantalles, pel que, llevat d’excepcionals i poquíssimes sessions que n’hi ha hagut en una sala barcelonina, ha acabat anant directament a la plataforma SkyShowtime. Millor ha estat la seva trajectòria al mercat francès, on s’estrenà als cines i ara mateix es pot veure a un ampli ventall de plataformes. I al mercat italià, no consta que hi sigui en streaming, però sí que s’hi va veure a sales.

D’ Oliver HERMANUS, The History Of Sound — Le son des souvenirs — The History Of Sound. Sulle note di un amore

Producció: Anglaterra, EUA, Suècia, Itàlia. Any: 2025. Durada: 2h07. Versió original: en anglès i diàlegs en italià. Especificacions tècniques: Color, format 1.85 : 1, so Dolby Digital.

Sinopsi: En Lionel, un jove i talentós cantant de Kentucky, va créixer escoltant les cançons que el seu pare cantava a les escales de casa seva. El 1917, va deixar la granja familiar per assistir al Conservatori de Boston, on va conèixer en David, un brillant i atractiu estudiant de composició, però el seu vincle incipient es va trencar bruscament quan en David va ser reclutat al final de la guerra. El 1920, reunits durant un hivern, en Lionel i en David van anar pels boscos i les illes de Maine per recollir i preservar cançons populars amenaçades per l’oblit. Aquest interludi marcarà per sempre en Lionel. Durant les dècades següents, en Lionel assoleix reconeixement, èxit i altres històries d’amor mentre viatja per Europa. Però els records d’en David encara el persegueixen, fins que un dia ressorgeix un rastre de la seva feina compartida i li revela quant va ressonar aquesta relació amb més força que totes les altres.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI, VOA.

Amb: Paul Mescal (Lionel Worthing), Josh O’Connor (David White), Chris Cooper (Lionel, de vell), Samuel H. Levine (amic), Molly Price (la mare d’en Lionel), Alison Bartlett (Samantha), Michael Schantz (Bob), Michael D. Xavier (Sr. Roux), Brian Hutchison (Hal), Michael Schantz (Bob),  Raphael Sbarge (Lionel Worthing pare), Hadley Robinson (Belle).

Guió: Ben Shattuck, basat en el llibre The History of Sound, de Ben Shattuck. Muntatge: Chris Wyatt. Fotografia: Alexander Dynan. Música original: Oliver Coates. So: Isaac Derfel (edició d’efectes), Guy Francoeur (artista de Foley), Ruy García (supervisió d’edició), Richard Hart (mescles de playback), Craig Mann (Mescles de regravació), Roberto Sestito (mescles a Itàlia), Patrick Southern (mescles), Eugene Gearty (supervisió d’edició), Martin Beresford. Càsting: Susan Shopmaker, Barbara Giordani (pel rodatge a Itàlia). Coordinació d’intimitat: Amy Northup. Maquillatge: Sarah Graalman, Melanie Licata, Federica Emidi, Francesca Antonetti. Perruqueria: Michael Buonincontro, Beth Rolon, Michael Zambrano, Arianna Palmucci, Elisabetta Paolucci. Vestuari: Miyako Bellizzi. Direcció artística: Jurasama Arunchai, Jisun Kim, Gianmarco Rolli, Ilaria Sadun. Disseny de producció: Deborah Jensen.

Rodatge: Nova Jersey (EUA) -fent-ho passar com si fos Boston, Nova Anglaterra, Kentucky, Maine… i fins Oxford-; Tarquínia (Itàlia) -fent-la passar per Roma…-; Grasmere/Lake District (Anglaterra).

Enllaços:

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies.

Festival d’estrena mundial: Canes 2025 – Competició. Festival de preestrena a Catalunya: Americana Film Festival 2026. Premi destacat: pendent.  I també: Altres reconeixements.

Informació: Author Ben Shattuck chose the Maine woods for ‘The History of Sound’ | En aquest blog, també (*): A Perpìnyà, sí es pot veure “History of Sound” (amb Paul Mescal i Josh O’Connor)…; Americana, D’A, BCN: festivals de Barcelona; Festival de Canes 2025: els films en Competició.

Sobre la producció:

Producció: Lisa Ciuffetti, Oliver Hermanus, Andrew Kortschak, Sara Murphy, Thérèsa Ryan, Zhang Xin. Coproducció: Tatiana Bears, Lara Costa Calzado, Giovanni Pompili, Bruno Vernaschi-Berman. Producció executiva: Farhana Bhula, Lia Buman, Tim Headington, William Horberg, Walter Kortschak, Richard D. Lewis, Ollie Madden, Dennis Masel, Paul Mescal, Gabrielle Nadig, Andrea Roa, Neil Shah, Ryan Zacarias. Producció a Itàlia: Massimiliano Navarra.

Companyies productores: Film4 (anglesa), End Cue* (estatunidenca), Fat City* (estatunidenca). Coproductores: Film i Väst (Suècia), Filmgate Films (Suècia). Productores associades (?): Kino Produzioni* (italiana), Closer Media (estatunidenca),  Storm City Films* (estatunidenca), Tango Entertainment (III) (estatunidenca)

Distribuïdores i estrena als cines:

Mercat espanyol, D: Universal Pictures, E: No n’hi hagut cap estrena comercial general; però, a Barcelona, a més de les projeccions que se’n van fer al marc de l’Americana Film Festival, el Cinema Maldà n’ha anunciat sessions puntuals (i, evidentment, excepcionals). Tot i que se’n publicitava l’estrena pel 20.02.2026, a darrera hora, Universal la va retirar i va anunciar que la posava disponible en Blu-ray, DVD i descàrrega. Finalment, el 12.08.2026 va arribar a la plataforma SkyShowtime (i per tant, també a Movistar+).

Mercat francès, D: Universal Pictures, E: 25.02.2026. Mercat italià, D: Universal Pictures, E: 26.03.2026. Mercat EUA, D: MUBI, E: 12.09.2025.

Disponible a plataformes:

Mercat espanyol: SkyShowtime | Movistar+. Mercat francès: Orange, Canal + VOD, Sooner, Rakuten TV, Pathé Home, ARTE Boutique… Mercat italià: no consta que hi estigui disponible en streaming.

Comentari de la pel·lícula:

Pendent.

Altres veus:

Els amants col·leccionistes de cançons. Joan Millaret Valls. Crítica, a cinemacatala·net, 13.08.2026:

«El director de The Beauty (2011) o The Endless River (2015) va sorprendre a tothom amb Living (2022), un emotiu remake del clàssic japonès Vivir (1952, Akira Kurosawa), film que va estar nominat als Oscar en la categoria de millor actor, Bill Nighy, i millor adaptació pel mateix Hermanus i l’escriptor Kazuo Ishiguro. El realitzador sud-africà dirigeix ara una pel·lícula americana d’època amb una història romàntica queer protagonitzada per Paul Mescal i Josh O’Connor en el paper d’uns joves col·leccionistes de cançons tradicionals a partir d’una novel·la de Ben Shattuck. Després d’un preàmbul que posa de manifest l’entorn rural de la infància pobre de Lionel en una granja de Kentucky, l’acció dramàtica arrenca pròpiament el 1917 amb l’enamorament immediat de dos estudiants del Conservatori de Boston, Lionel (Paul Mescal) i David (Josh O’Connor), en una taverna compartint una mateixa passió per les cançons tradicionals que ells també entonen.

Aquest amor es referma un any després, el 1920, un cop David ha tornat de la guerra, durant llargs trajectes a peu recopilant cançons folk per Maine que graven en cilindres d’Edison com a encàrrec de la universitat. Però després David desapareix i deixa de respondre les cartes que Lionel li escriu mentre Lionel refà la seva vida entre Itàlia o Londres fins el moment que es veu forçat a retornar a casa a Amèrica per la mort de la mare. El record de David és viu, inesborrable, subratllat a través de diversos flashbacks, però quan es decideix a retrobar David descobreix un imprevist irreversible. ‘The History of Sound’ és una pel·lícula de ritme pausat, morós, de planificació cuidada, de gust clàssic però l’enfocament melodramàtic, fulletonesc, del romanç d’un amor juvenil que ha trasbalsat la vida de Lionel resulta naïf, sentimentaloide.

Juga en contra d’aquesta melindrosa i mel·líflua pel·lícula la petjada deixada per l’oscaritzat clàssic modern sobre amors homosexuals en entorn rural Brokebak Mountain (2005, Ang Lee). D’altra banda, un dels encerts de la pel·lícula és la profusió de cançons tradicionals i balades del folklore americà, mostres de cultura popular. Aquesta música esdevé la banda sonora de la pel·lícula i, alhora, l’univers sonor i sensitiu de la relació amorosa dels amants a través de la seva veu cantada. Un ingredient musical de rellevància dramàtica essencial, oportunament remarcat en el final de la pel·lícula en un epíleg bonic i ben aconseguit. La pel·lícula d’Oliver Hermanus compta amb el ganxo de dos joves actors atractius amb una carrera cinematogràfica en alça com Josh O’Connor (..) i Paul Mescal (..)». En Joan Millaret Valls, va parlar-ne el 23.05.2025, arran de la projecció del film a Canes.

Per fi arriba a plataformes la història d’amor entre Paul Mescal i Josh O’Connor. Joan Pons. Crítica, al diari Ara, 12.08.2026:

«En un moment de debilitat, es pot tenir la temptació de donar la raó als espectadors que creuen que The history of sound és melindrosa, ensopida i cuqui. Seria negar l’evidència que la pel·lícula té una narrativa lànguida, que la història d’amor que explica es presenta de manera esmorteïda i que la factura general del film, de vegades, sembla que estigui pensada per anar acompanyada de l’etiqueta #OnePerfectShot. Però si ho pensem dues vegades, al final no cal donar-los la raó. Perquè si la sisena pel·lícula del director sud-africà Oliver Hermanus és així és perquè, clarament, ho vol ser. És una decisió d’estil, un vot de rigor creatiu plenament conscient.

L’encís de The history of sound rau en la seva contenció estilitzada. Aquest afer romàntic entre dos estudiants de música de principis dels anys 20 del segle XX, quan les relacions entre persones del mateix sexe no estaven precisament ben vistes, demana discreció, tempo d’adagio i colorimetria d’hivern. Si Paul Mescal i Josh O’Connor, dos actors de moda, callen i amaguen el seu lligam sexoafectiu, té sentit que el film tingui un esperit silenciós. I allò que no es pot dir en paraules es comunica amb cançons.

(..) Com al cinema del primer Terence Davies, la música popular i tradicional és un eix vertebrador d’un film que, al final, parla del sentit de pertinença. Encara que el lloc d’on et sents fill, et rebutgi»

Amb dos excel·lents actors, decau sense haver pres abans prou volada. Imma Merino. Article, al diari El Punt Avui, 23.05.2025 – Festival de Canes:

«Té com a intèrprets dos excel·lents actors, l’escocès Paul Mescal i l’anglès Josh O’Connor, que interpreten un cantant (Lionel) i un compositor (David) que es coneixen de joves a Boston l’any 1917. Tots dos se senten atrets per les cançons populars i senten una atracció mútua que els convertirà en amants. Reclutat David com a soldat a finals de la Primera Guerra Mundial, se separen, però es retroben emprenent junts la recopilació de cançons populars a Maine i enregistrant-les per deixar-ne constància. Després, la vida, amb els diferents desigs de cadascun, els torna a separar i la pel·lícula decau sense haver pres abans prou volada amb una narrativa convencional»

Més veus:

The History of Sound (Oliver Hermanus). Àngel Quintana. Article, a Caimán, 22.05.2026 – Festival de Canes:

«Oliver Hermanus, director de Living, el cuestionable remake de Ikiru de Kurosawa, empieza The history of sound evocando ‘Silver Dagger’, una canción tradicional que años después cantaría Joan Baez. Lionel y David son dos jóvenes que han dejado su hogar para estudiar música en la universidad, su objetivo es explorar el folklore tradicional, recolectar canciones para la memoria y difundirlas. Lionel y David llevan sus investigaciones en los años de la primera guerra mundial y podrían ser los precedentes de los músicos que dieron forma al nacimiento del folk americano en los años cincuenta. Oliver Hermanos deja que las canciones marquen el intercambio de emisiones entre dos hombres que acabaran amándose y teniendo unas relaciones. En los momentos finales hay algo que nos puede evocar las primeras películas de Terence Davies, como Voces Distantes. No obstante, a medida que la película avanza se imponen las lógicas del melodrama. La guerra separa a los amantes y después serán los destinos vitales que acabaran conviertiendo la experiencia de juventud en algo remoto. Oliver Hermanus filma las emociones a ritmo pausado, demasiado pausado, como si quisiera construir una historia preciosista. En la segunda parte de la película cualquier sombra del cine de Terence Davies desaparece, continúan algunas canciones pero todo acaba difuminándose, el melodrama acaba encartronándonos como si estuviéramos ante una película de James Ivory -pienso en Maurice”- o ante una clásica de amores truncados por la vida con epilogo sentimental incluido. Oliver Hermanus se queda a medio camino de sus objetivos, rueda una película que quiere ser bella pero que acaba siendo cansino, como si alguna cosa se hubiera estancado y la ambición de la propuesta quedara diluida»

The History of Sound (Oliver Hermanus). Carlos F. Heredero. Article, a Caimán, 22.05.2026 – Festival de Canes:

«(..) El relato, conformado y planteado en términos más pretendidamente líricos que narrativos, hace pensar de inmediato en algunos de los procedimientos habituales del cine de Terence Davies, pero allí donde la aleación de imágenes y música generaba una densidad propia y una emoción genuina en las películas del británico, aquí la puesta en escena de Hermanus carece de la convicción y de la capacidad de resonancia que demanda un vaciado dramático y narrativo como el que su película parece pretender al encomendarse –sobre todo en su primera parte– al encadenado entre música, narración subjetiva en ‘off’ y acción narrada en tercera persona.

Quedan entre medias algunos destellos aislados de incipiente emoción que casi nunca acaba por encontrar su forma visual más allá de la ilustración parsimoniosa del guion, a la postre mucho más convencional de lo que parece –y con no pocos lugares comunes– a la hora de contar la historia pasional entre los dos protagonistas. Da la impresión, además, de que el cineasta no sabe cómo terminar su película, que se prolonga al final en varios giros –uno tras otro– hasta llegar a un previsible desenlace. Y tampoco la interpretación de Paul Mescal, artificiosamente contenido en su gestualidad y muy limitado de registros, ayuda demasiado, mientras que Josh O’Connor consigue inyectar en su personaje una mayor dosis de atractivo y de misterio emocional. El indudable esfuerzo estilístico del film se queda, por todo ello, a medio camino»

«The History of Sound», la cage au folk. Luc Chessel. Crítica, al diari Libération, 21.05.2025 – Festival de Canes:

«Le film d’Oliver Hermanus sur deux amants passionnés de musique folk dans les années 1920, interprétés par Paul Mescal et Josh O’Connor, ne parvient pas à créer l’émoi.

La synesthésie dont Paul Mescal (Lionel) annonce avoir la faculté dans les premières secondes de The History of Sound d’Oliver Hermanus ne donnera lieu par la suite à aucune explosion symphonique de splendeurs visuelles et sonores : c’est principalement dans le terne, le monocorde, le répétitif que le film cherchera les ressources de sa grande ambition romanesque. Fils de fermiers pauvres du Kentucky, Lionel est exfiltré de sa campagne par son goût de la musique et son génie du chant, qui l’envoient au conservatoire à Boston. C’est là qu’un beau soir de 1917, dans l’atmosphère enfumée d’un bar d’étudiants, la chanson fredonnée au piano par un joli garçon de son âge lui rappelle son enfance rurale. Paul Mescal et Josh O’Connor (David) tombent fous amoureux, et partagent à longueur de journée leur passion pour la chanson folk américaine. Après le retour de David du front européen de la Première Guerre Mondiale, les deux amants font un ultime voyage de recherche (et de camping) dans le Maine pour enregistrer sur des bobines de cire, de maison en cabanon, les chansons du peuple avant qu’elles ne disparaissent.

Mais David est changé par la guerre, rien ne sera plus jamais comme avant, et le film se lance avec Lionel dans une fresque d’un demi-siècle, faite de regrets en volutes. Tout le versant ethnomusicologie de The History of sound est sans doute le plus émouvant et ambigu, avec son esthétique de la trace, d’une mémoire sonore où s’investit (se métaphorise) le sentiment irrémédiable, pour Lionel, d’être passé à côté de l’amour de sa vie, et de ne rien avoir su, malgré sa future vocation d’archiviste, recueillir, ni garder, ni entendre, ni sauver. Notre synesthète s’avère aveugle et sourd aux accents du cœur : sans qu’on puisse déterminer si cette pointe de cruauté, tant elle est délayée dans le mélo, est vraiment ce qu’Hermanus tente de faire deviner.

Car le reste, c’est-à-dire l’amour en question, tout ce qui y prépare ou lui succède, aura été ce long chapelet de demi-scènes désaturées, agrémentées d’aucun son d’ambiance ou direct un peu intéressant, autre que des montées de cantiques extra-diégétiques par couches, pour justifier de la mélomanie du héros. Moins pire que Sans jamais nous connaître mais analogue dans le sous-genre de la gaysploitation paulo-mescaline, le film s’avère trop incapable d’exprimer ses sentiments – autrement que sous la forme du chantage affectif – pour faire naître en nous le moindre émoi à l’endroit de ses deux stars en bras de chemise. Et pourtant ils sont BG»

Paul Mescal and Josh O’Connor romance is full-bodied but tin-eared. Peter Bradshaw. Crítica, a The Guardian, (en què li posa 2 estrelles sobre 5), 22.05.2025 – Festival de Canes:

«Oliver Hermanus’s “The History of Sound” has admirers in Cannes; but I couldn’t help finding it an anaemic, laborious, achingly tasteful film, originally a short story by Ben Shattuck which has become a quasi-“Brokeback Mountain” film whose tone is one of persistent mournful awe at its own sadness.

Hermanus has made great movies in the past including Beauty and Living but this is a film that is almost petrified by its own upmarket values, paralysed under the varnish of classiness.

It’s about two young men in early 20th-century America, a singer and an academic musicologist, who meet at Boston music conservatory just before the US entry into the first world war, and then in the summer of 1920 they hike around the hills and backwoods of rural Maine, meeting local people and recording their authentic folk songs on wax cylinders, sleeping under the stars and falling in love. And when fate parts them in the years after, their love story becomes something more poignant.

They are farm-boy Lionel from Kentucky, played by Paul Mescal – a sonorous, stately voiceover at the very beginning reveals him to have perfect pitch and synaesthesia, the ability to comprehend music in taste and colour as well as sound – but these abilities are not actually revealed in the film / The other man is David, played by Josh O’Connor, a man from a more privileged background, without Lionel’s instinctive music talent and destined for a college instructor’s job.

Mescal and O’Connor are of course very talented actors and they never do anything other than an impeccable professional job but they have each shown more passion in, variously, Andrew Haigh’s All of Us Strangers and Francis Lee’s God’s Own Country .

This is a film about music as well as love, but the folk songs, for which Mescal and O’Connor gamely fabricate enthusiasm, sound like museum pieces kept under glass and the love story itself feels as if it is kept under glass. The accents and line-readings feel like painstaking expert reconstructions rather than the real thing and the love scenes are at half-throttle – as if they are there to be remembered sadly rather than experienced ecstatically in the here and now.

There are, I concede, well-judged moments of tenderness and loneliness in the long aftermath to the long goodbye – in Lionel’s lonely wanderings in Italy and England, and in the revelation involved in his meeting with the woman that David married after their idyllic Maine summer. And there is to be a kind of final meeting between the two, involving that wax cylinder technology, perhaps inspired by a famous ending by Graham Greene.

Everything here is out of the top drawer of production value: but it never really comes to passionate life»

Més ressons de la projecció del film, a Canes 2025 ⇒ Davide Abbatescianni, la crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Owen Gleiberman, la ressenya per a Variety | Pete Hammond, a la ressenya per a Deadline |

—

PORTADA: Cartell de la pel·lícula, gentilesa de MUBI

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!