Club 7 Cinema

♦ «Meravellós migmetratge de poc més de 40 minuts en què Leos Carax reprèn l’estil d’assaig híbrid i fragmentat de les Histoire(s) du cinéma de Godard. Però C’est pas moi no només és un homenatge al mestre de la Nouvelle Vague –tan explícit que fins i tot hi apareix un missatge deixat per Godard a la bústia de veu de Carax–, sinó també un assaig autobiogràfic tan emocionant i poètic com divertit. En el curt, Carax reflexiona sobre la seva carrera, el cinema i els seus col·legues en una versió més accessible del llenguatge experimental de Godard» (Xavi Serra [2]), «“I tu, Alex, què vols ser de gran?”, va preguntar la mare. “Jo? Jean-Luc Godard, esclar!”, va respondre el nen que no gaires anys més tard es rebatejaria com a Leos Carax. L’anècdota és apòcrifa, però apunta a la veritat íntima d’un artista que en els seus inicis canalitzava el romanticisme fatal i la gosadia formal de la primera etapa de l’autor de Pierrot le fou, que va reconèixer l’afinitat convidant el seu deixeble a participar com a actor a King Lear. Avui el migmetratge No soy yo ens presenta un Carax que, directament, fa veure que és Godard» (Gerard Casau [1]), «Concebuda com un encàrrec per a una exposició antològica dedicada a la seva obra al Centre Pompidou que no es va arribar a celebrar, C’est pas moi, de Leos Carax, que es va presentar a la secció Cannes Premiere, és, de moment, el millor que s’ha vist al festival. En només quaranta minuts, el director d’Annette defineix la seva visió del món, de la vida i del seu cinema prenent el relleu del pensament de Godard mentre fa malabarismes amb el digital, una titella, una poma, David Bowie, “Els subornats”, Jean Epstein, els Lumière i etcètera» (Sergi Sánchez [3]), «C’est pas moi és una mena de retrat poètic de qui un dia va ser un jove artista adolescent convertit en home madur de les imatges. Carax explora el passat i busca pistes per comprendre el seu origen com a ‘enfant du siècle’, fill del segle de la barbàrie. Per dur a terme la seva operació Carax pirateja Histoire(s) du cinéma, copia el seu grafisme, imita lleugerament la veu ronca de Godard, juga amb la idea del collage de formes tretes de documentals del passat i barrejades amb imatges de la història del cinema. Carax pirateja Godard, però a diferència de Godard mostra tots els fragments de les pel·lícules, les músiques i les obres d’art que han inspirat les seves imatges. (..) Encara que Carax imiti Godard estem en un altre registre, sense la profunditat del mestre però amb la delicadesa poètica del deixeble» (Àngel Quintana [4]).

De Leos CARAX, C’est pas moi — No soy yo — It’s not me

Producció: França. Any: 2024. Durada: 0h41. Versió original: en francès, amb alguns diàlegs en anglès. Especificacions tècniques: Color i Blanc i negre, format 1.78:1, so 5.1.

Sinopsi: «Amb l’excusa de repassar els seus més de 40 anys de trajectòria, el director de Mala sangre i Holy Motors proposa un collage fascinant on, a la manera de les Histoire(s) du cinéma de Godard, s’enfronta al cine que ha fet, al que no ha fet, al que ha vist, a la seva paternitat o la seva història personal en un festí visual amb clímax bomba on recupera personatges clau del seu cinema com Monsieur Merde o Baby Annette» [§].

Tràilers: VOSE, Francès, Internacional.

Amb: Denis Lavant (monsieur Merde), Kateryna Yuspina (la mare), Nastya Golubeva Carax (la pianista), Loreta Juodkaite (la filadora), Anna-Isabel Siefken (la “plongeuse”), Petr Anevskii (el germà), Bianca Maddaluno (la germana) i, en imatges d’arxiu: Juliette Binoche, Michel Piccoli, Jean-François Balmer, Guillaume Depardieu, Katerina Golubeva.

Guió: Leos Carax. Auxiliars de muntatge: Nina Tolooie, Maxime Mathis, Mia Collins, Inès Tolooie. Recerca d’imatges d’arxiu: Sophie Liner. Titellaires: Romuald Collinet, Estelle Charlier. Fotografia: Caroline Champetier. Etalonatge de color i efectes especials: Frédéric Savoir. Cançons: Ron Mael, Russell Mael. So: Lucas Doméjean, Thomas Gauder (mescles de regravació),Thomas Edelin (microfonista de perxa). Càsting: Anne Kazemzadegan. Maquillatge: Bernard Floch. Perruqueria: Bernard Floch. Vestuari: Pascaline Chavanne, Lea Mikart. Direcció artística: Jean-Noël Vincensini. Disseny de producció: Florian Sanson. Supervisió de postproducció: Eugénie Deplus. A la memòria de: Jean-Yves Escoffier.

Enllaços:

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies.

Festival d’estrena mundial: Canes 2024 · Cannes Première. Festival de preestrena a Catalunya: D’A 2025. I també: Altres reconeixements.

Dossiers de premsa: C’est pas moi | It’s Not Me. Informació: Wikipédia (fr), Les Inrock (fr).

Sobre la producció:

Direcció de producció: Nils Zachariasen. Producció: Charles Gillibert (CG Cinéma), Leos Carax (Theo Films). Coproducció: Olivier Père (Arte France Cinéma).

Companyies productores: CG Cinéma* (francesa), Théo Films* (francesa). Coproducció: Arte France Cinéma* (francesa).

Distribuïdores i estrena als cines:

Mercat espanyol, D: Elastica, E: 10.12.2024 (???). Mercat francès, D: Les Films du Losange / Scala Films, E: 12.06.2024. Mercat italià, D: pendent, E: pendent. Mercat EUA, D: Janus Films / Sideshow Films*, E: restringida, 10.12.2024. Vendes internacionals: Losange International.

Disponible a plataformes:

En VOSE: Filmin (des de 10.07.2026)

Comentari de la pel·lícula:

Comentari

Altres veus:

L’autoretrat d’un geni del cinema contemporani. Gerard Casau. Crítica, al diari Ara, 08.07.2026: [1]

“I tu, Alex, què vols ser de gran?”, va preguntar la mare. “Jo? Jean-Luc Godard, esclar!”, va respondre el nen que no gaires anys més tard es rebatejaria com a Leos Carax. L’anècdota és apòcrifa, però apunta a la veritat íntima d’un artista que en els seus inicis canalitzava el romanticisme fatal i la gosadia formal de la primera etapa de l’autor de Pierrot le fou, que va reconèixer l’afinitat convidant el seu deixeble a participar com a actor a King Lear. Avui el migmetratge No soy yo ens presenta un Carax que, directament, fa veure que és Godard, parlant-nos amb la dicció tremolosa que identificava els soliloquis espectrals del geni francosuís, i emulant el dispositiu assagístic que aquell va perfeccionar en l’atles que és la sèrie Histoire(s) du cinéma. Un cosplay gens banal, ja que a mesura que avançava el projecte es va anar fent evident que el propòsit de Godard no era homenatjar l’art al qual havia dedicat la seva vida, sinó explicar-se a si mateix, com si la seva biografia consistís en les imatges que l’havien format, i el seu destí natural fos desaparèixer dins del flux de consciència audiovisual que ell manipulava a la taula d’edició.

Amb No soy yo, un caprici lúcid concebut inicialment per a una exposició al Centre Pompidou que no va arribar a materialitzar-se, Carax recull el gest i el fa més explícit, sintetitzant unes històries del seu cinema que li permeten posar en diàleg les imatges sortides del seu cap amb la Història en majúscules, tornar a contemplar el rostre de les dones que ha estimat (..) i, fins i tot, remesclar el seu imaginari (..).

Godard ressuscita a Canes de la mà de Leos Carax. Xavi Serra. Article, al diari Ara, 19.05.2024 – Festival de Canes: [2]

(..) meravellós migmetratge de poc més de 40 minuts en què Leos Carax reprèn l’estil d’assaig híbrid i fragmentat de les “Histoire(s) du cinéma” de Godard. Però “C’est pas moi” no només és un homenatge al mestre de la Nouvelle Vague –tan explícit que fins i tot hi apareix un missatge deixat per Godard a la bústia de veu de Carax–, sinó també un assaig autobiogràfic tan emocionant i poètic com divertit. En el curt, Carax reflexiona sobre la seva carrera, el cinema i els seus col·legues en una versió més accessible del llenguatge experimental de Godard, ple d’aforismes, cites cinèfiles, vídeos domèstics i provocacions genials. El sublim exercici de metacinema conté reflexions sobre el seu estil cinematogràfic, algun dard enverinat –el de Polanski va directe a la jugular– i dues presències molt intenses: la de Juliette Binoche, la seva primera musa, i la de la música de David Bowie, a qui cap altre director ha sabut treure més profit. Carax és profund i lúcid però també divertit i més intel·ligible que els assajos de Godard. I l’escena postcrèdits del final és un autohomenatge magistral que portarà a l’èxtasi els fans de Carax.

Més veus:

Canes VII: Fargeat + Serebrenikov + Carax*. Sergi Sánchez. Apunt, al seu compte de Facebook, 20.05.2024 – Festival de Canes: [3]

Concebuda com un encàrrec per a una exposició antològica dedicada a la seva obra al Centre Pompidou que no es va arribar a celebrar, “C’est pas moi”, de Leos Carax, que es va presentar a la secció Cannes Premiere, és, de moment, el millor que s’ha vist al festival. En només quaranta minuts, el director d’“Annette” defineix la seva visió del món, de la vida i del seu cinema prenent el relleu del pensament de Godard -les “Historie(s) du Cinéma” són el seu model- mentre fa malabarismes amb el digital, una titella, una poma, David Bowie, “Els subornats”, Jean Epstein, els Lumière i etcètera. I, atenció, l’escena post-crèdits més bonica de la història del cinema recent, un remake de “Mala sang” que ens va deixar a punt de plorar.

C’est pas moi (Leos Carax). Àngel Quintana. Article, a Caimán, 19.05.2024 – Festival de Canes: [4]

(..) “C’est pas moi” és una mena de retrat poètic de qui un dia va ser un jove artista adolescent convertit en home madur de les imatges. Carax explora el passat i busca pistes per comprendre el seu origen com a ‘enfant du siècle’, fill del segle de la barbàrie. Per dur a terme la seva operació Carax pirateja “Histoire(s) du cinéma”, copia el seu grafisme, imita lleugerament la veu ronca de Godard, juga amb la idea del collage de formes tretes de documentals del passat i barrejades amb imatges de la història del cinema. Carax pirateja Godard, però a diferència de Godard mostra tots els fragments de les pel·lícules, les músiques i les obres d’art que han inspirat les seves imatges. (..) Encara que Carax imiti Godard estem en un altre registre, sense la profunditat del mestre però amb la delicadesa poètica del deixeble. (..) Al llarg de quaranta minuts sorgeixen imatges de les seves pel·lícules, passeja amb la seva filla al costat del Sena, recupera Monsieur Merde i canvia de manera progressiva les músiques originals que acompanyaven les seves imatges per trobar una altra cadència i un altre ritme. També ens parla d’aquell cinema que va veure, ens recorda davant un tràveling d’ “Amanecer” de Murnau aquella càmera que seguia els actors com si fos la mirada dels déus i lamenta la pèrdua d’aquesta mirada darrere de la banalització. El cinema del passat ens ensenya a mirar mentre la convulsió de les mirades del present no ens deixen mirar i ens condueixen a la ceguesa. El flux d’imatges va convertint “C’est pas moi” en una mena de rèquiem per Yekaterina Golubeva. La imatge de Denis Lavant corrent a “Mala sangre” ha perdut el ‘Modern Love’, mentre sonen els compassos de ‘Lazarus’, el tema en què David Bowie s’acosta a la mort. Leos Carax acaba parlant de la tristesa que implica el fet d’haver estimat una persona morta. Tot s’enfosqueix i l’autoretrat llangueix, amb la promesa que, potser, en algun moment ens arribarem a trobar amb Annette. 

Altres ressons de la projecció del film a Canes 2024 ⇒ Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération’, Siddhant Adlakha, ressenya per a ‘Variety’.

—

PORTADA: Cartell de la pel·lícula (gestilesa de Les Films du Losange)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!