Club 7 Cinema

♦ Més de 14 milions d’espectadors han vist, al japó, Kokuho, que així s’ha convertit en la pel·lícula d’acció real més taquillera de la Història en aquell país. «Ha recaptat arreu del món més de 116 milions d’euros. Va ser seleccionada per als Oscars pel Japó, tot i que no va passar l’última fase, i va ser nominada en la categoria de maquillatge i perruqueria competint amb títols com Els pecadors i Frankenstein, que es va emportar finalment l’estatueta», explica Quim Casas, que afegeix: «Estrenada a la Quinzena de Cineastes del festival de Cannes del 2025, la pel·lícula va començar a circular per tots els certàmens posteriors (Toronto, Xangai, Busan, Bangkok, Rio de Janeiro, Tesalònica, Palm Springs, Dublín) sense ser estrictament una pel·lícula de festivals. És més aviat un espectacle popular, plantejat de forma exquisida, que ha fet diana comercial al seu país i ha funcionat bé en d’altres –Austràlia, Estats Units, Corea del Sud, França, Itàlia, Turquia– on s’ha estrenat». Basada en la novel·la homònima de Shûichi Yoshida, Kokuho comença ambientada al Japó de la postguerra, en ple apogeu econòmic, i va seguint l’estrany destí d’en Kikuo Tachibana, nascut en una família yakuza, que el du a ser adoptat per un actor de teatre kabuki: Viu temps turbulents, però el seu talent com a actor kabuki floreix.

Cineasta ben rodat -porta dirigides ja 12 pel·lícules i dues sèries de TV, havent debutat amb el migmetratge Chong (2000), comèdia dramàtica sobre estudiants coreans que han crescut al Japó-, LEE Sang-il ha treballat en dues ocasions anteriors amb el guionista -i novel·lista- Shûichi Yoshida: en el drama criminal Villain (2010) i en el thriller misteriós Rage (2016), que va participar a la Secció Oficial de Sant Sebastià.

De LEE Sang-il, Kokuho (National Treasure) — Kokuho. El mestre del kabuki — Kokuho. El maestro del kabuki — Le Maître du Kabuki — Kokuho. Il maestro di Kabuki — Kokuhô

Producció: Japó. Any: 2025. Durada: 2h54. Versió original: en japonès. Especificacions tècniques: Color, format 2.39 : 1, so 7.1/5.1.

Sinopsi: Després de la mort del seu pare, el líder d’una banda yakuza, a en Kokuo l’acull el famós actor de kabuki, Hanjiro Hanai. Se’n converteix en deixeble juntament amb Shunsuke, l’únic fill de Hanjiro. Els dos nois han decidit dedicar la vida a l’art del Kabuki. Al llarg de cinquanta anys d’història, viuen la glòria i la caiguda, els escàndols i els triomfs, l’amistat i la traïció.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI, VOSA.

Amb: Ryô Yoshizaba (Kikuo Tachibana), Ryusei Yokohama (Shunsuke), Mitsuki Takahata (Harue Fukuda), Shinobu Terajima (Sachiko Ogaki), Soya Kurokawa (en Kikuo, de jove), Keitatsu Koshiyama (en Shunsuke, de jove), Min Tanaka (Mangiku Onogawa), Ken Watanabe (Hanjiro Hanai), Ai Mikami (Fujicoma), Takahiro Miura (Teppei Takeno), Emma Miyazawa (Matsu Tachibana), Masatoshi Nagase (Gongoro Tachibana), Kyûsaku Shimada (Umeki).

Guió:  Satoko Okudera, basat en la novel·la del 2017 ‘Kokuhou’ de Shûichi Yoshida. Muntatge: Tsuyoshi Imai. Fotografia: Sofian El Fani. Música: Marihiko Hara. Cançons: Marihiko Hara, Satoru Iguchi. Coreografia: Hirokazu Taniguchi, Tokuyo Azuma. Supervisió del teatre Kabuki: Ganjiro Nakamura. So: Mitsugu Shiratori. Càsting: Masunobu Motokawa. Maquillatge: Kyoko Toyokawa, Naomi Hibino. Perruqueria: Tadashi Nishimatsu. Vestuari: Kumiko Ogawa. Direcció artística: Haruka Kawai, Nao Shimoyama. Disseny de producció: Nao Shimoyama, Yohei Taneda.

Rodatge: a Kyoto.

Enllaços:

Web oficial: kokuhou-movie. Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, AsianWiki, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies.

Festival d’estrena mundial: Quinzena dels Cineastes de Canes 2025 . Premi destacat: Oscar 2026: nominada a la categoria de Maquillatge i Perruqueria i candidata dels acadèmics japonesos (acadèmics que li van concedir 10 dels seus premis anuals i 7 altres nominacions). Festival de preestrena a les Illes: Atlàntida Mallorca Film Festival 2026. I també: Altres reconeixements.

Dossiers de premsa: en francès | en anglès. Informació: Wikipedia (ang), Wikipédia (fr), Wikipedia (it), Variety 18.05.2025 – Canes, Variety 28.08.2025 – candidatura japonesa a l’Oscar, Variety 29.10.2025, Variety 26.11.2025 – rècord taquilla Japó, The Hollywood Reporter i Kokuho,

Sobre la producció:

Direcció de producció: Chieko Murata (Myriagon Studio).Producció: Shinzo Matsuhashi. Producció executiva: Atsuhiro Iwakami, Nobuhiko Ito, Hiroyuki Araki, Minami Ichikawa, Akihito Watanabe, Shinzo Matsuhashi.

Companyies productores: Aniplex Inc.* (japonesa). Productora associada: Myriagon Studio Inc.* (japonesa).

Distribuïdores i estrena als cines:

Mercat francès, D: Pyramide Distribution, E: 24.12.2025. Mercat italià, D: Tucker Films, E: 30.04.2026. Mercat EUA, D: GKIDS Films, E: restringida, 14.11.2025 i 06.02.2026. Vendes internacionals: Pyramide International.

Mercat espanyol, directe a plataformes:

En VOSC: FilminCat (des del 07.08.2026), Filmin (des del 07.08.2026).

Comentari de la pel·lícula:

Comentari

Altres veus:

El gran èxit del cinema japonès recent ens endinsa en els secrets del ‘kabuki’. Gerard Casau. Crítica, al diari Ara, 05.08.2026:

Al Japó del segle XVII, el teatre kabuki va desterrar les dones de l’escenari, fet que dugué al sorgiment de la figura dels onnagata, actors encarregats d’encarnar els personatges femenins. El seu maquillatge blanc i llavis pintats, i la seva gràcil precisió gestual han sigut influents més enllà de les seves fronteres (David Bowie reconeixia en ells una referència per a la seva aura estel·lar), i encara avui són una de les peces més preuades de la disciplina. Així ho presenta Kokuho, melodrama que s’expandeix amb pas ferm des de la dècada dels seixanta fins al 2014, i que és guiat per la convulsa relació entre dos onnagata que són criats com a germans. L’un, Kikuo, fill d’un yakuza assassinat pels seus rivals; l’altre, Shunsuke, primogènit de Hanjiro, un cèlebre actor de kabuki. Quan aquest decideix nomenar Kikuo com el seu successor en detriment del seu fill de sang, l’escàndol i la gelosia erosionen irremeiablement el vincle entre els protagonistes.

Per als ulls occidentals, és possible que el magnetisme de Kokuho es trobi en l’exotisme de la tradició escènica, i en la dissonància de concebre el transvestisme en un marc narratiu eminentment heterosexual (..).

De la Yakuza al kabuki, arriba el fenomen del Japó. Quim Casas. Crítica, al diari El Periódico, 09.08.2026:

Kokuho. El maestro del kabuki repassa 50 anys de la història del Japó. L’acció arrenca el 1964, a partir de dues de les tradicions que tot occidental coneix de la societat japonesa: el kabuki, o teatre clàssic, i la Yakuza, les famílies organitzades de clans mafiosos sobre les quals s’han fet tantes pel·lícules tant a Orient com a Occident. És un film minuciós que es pren el seu temps –gairebé tres hores– per relatar una voràgine d’esdeveniments que afecten principalment Kikuho Tashibana, un personatge en el qual conviuen les dues tradicions, la teatral i la criminal.

(..) La pel·lícula està dirigida per Lee Sang-il, que va competir fa 10 anys en el festival de Sant Sebastià amb Rage, un thriller amb un escabrós assassí en sèrie protagonitzat pel veterà Ken Watanabe, habitual en produccions nord-americanes (..) i que a Kokuho encarna el famós actor de kabuki, amb mètodes especialment durs i intransigents per ensenyar a les noves promeses.

Estrenada a la Quinzena de Cineastes del festival de Cannes del 2025, la pel·lícula va començar a circular per tots els certàmens posteriors (Toronto, Xangai, Busan, Bangkok, Rio de Janeiro, Tesalònica, Palm Springs, Dublín) sense ser estrictament una pel·lícula de festivals. És més aviat un espectacle popular, plantejat de forma exquisida, que ha fet diana comercial al seu país i ha funcionat bé en d’altres –Austràlia, Estats Units, Corea del Sud, França, Itàlia, Turquia– on s’ha estrenat.

(..) De moment ja és la pel·lícula amb més recaptació de la història del cine japonès, amb 14 milions d’espectadors. La més exitosa en imatge real, perquè en anime no li guanya ningú. Ha recaptat arreu del món més de 116 milions d’euros. Va ser seleccionada per als Oscars pel Japó, tot i que no va passar l’última fase, i va ser nominada en la categoria de maquillatge i perruqueria competint amb títols com Els pecadors i Frankenstein, que es va emportar finalment l’estatueta.

Més veus (que no tradueixo):

Kokuho. Diego Lerer. Crítica, a Micropsia, 18.05.2025 – Quinzena dels Cineastes (Canes):

Un melodrama japonés ‘old school’, de la vieja guardia, con todos los condimentos esperables en este tipo de producciones, KOKUHO es una clásica y emocionalmente angustiante saga centrada en la vida de un joven que se convierte en una estrella del teatro kabuki. El film, que se extiende por casi tres horas, y abarca distintas etapas en la vida de Kikuo, su protagonista, va combinando esas escenas con representaciones de obras hechas en este estilo teatral tradicional que conectan y comunican temáticamente distintos aspectos de su vida y de quienes lo rodean.

KOKUHO es una suerte de relato de una familia postiza, adoptiva, la que se forma cuando un adolescente con muchísimo talento para el rol de ‘onnagata’, que es el papel femenino que en el kabuki hacen también los hombres, es adoptado por una estrella en esa especialidad, que lo rescata cuando, en los años ’60, su familia es liquidada en una disputa mafiosa de la que su padre era parte. Ken Watanabe interpreta a Hanjiro Hanai, el veterano actor que le enseña al pequeño Kikuo los detalles en el arte del ‘onnagata’ hasta convertirlo en una estrella.

El primer inconveniente que surge –y el que marcará de una u otra manera las tensiones a lo largo del film– pasa por el hecho de que Hanjiro tiene un hijo propio que también se especializa en ese arte pero no es tan talentoso como Kikuo. Y si bien las dos jóvenes se hacen amigos y hasta triunfan componiendo a un dúo, las rivalidades están siempre latentes. Y eso, con el correr de los años, se hace más fuerte, ya que a Hanai le llega la hora de retirarse y la de nombrar a un sucesor, otra costumbre muy tradicional y arraigada en un arte riguroso como el kabuki que está lleno de ellas.

El film –basado en la novela de Shuichi Yoshida– es la crónica de esas relaciones y tensiones, y buena parte de sus tres horas se van en bellas performances de obras de teatro kabuki cuyas tramas –que la película sintetiza con breves textos introductorios– se van entremezclando temáticamente con lo que les va sucediendo a los personajes. Las piezas de kabuki no están escenificadas por fuera del relato sino que cada representación está ligada a alguna tensión, problema o situación –un estreno, una prueba, un regreso, un accidente, una enfermedad– que se desarrolla en la historia, jugando siempre en ese sentido a dos puntas.

Estéticamente bella, desvergonzadamente sentimental, con muertes, enfermedades, traiciones, romances, engaños y todo lo que puede suceder en un buen melodrama, KOKUHO tiene momentos extraordinarios que sabrán apreciar en especial aquellos interesados en los rituales y formas de la cultura japonesa y la sacrificada belleza de su arte. Quizás la película peque de algún giro de más o de un carácter demasiado episódico –la trama cubre medio siglo, de 1964 a 2014– que por momentos parece darle un aire de serie televisiva, pero más allá de esos detalles mínimos es una experiencia cinematográfica de esas que se valoran por su rareza.

La película de Lee –que es de origen coreano pero dirige mucho en Japón y fue responsable de títulos como VILLAIN y episodios de la serie PACHINKO— recupera un tono que es épico en su dimensión humana pero íntimo en cuanto a retrato personal. Con actuaciones excelentes de Ryo Yoshizawa como Kikuo y Ryusei Yokohama como su hermano, amigo y rival Shunsuke, y la presencia siempre dominante del gran Watanabe como el severo padre y leyenda del kabuki, KOKUHO es uno de esos grandes dramas trágicos japoneses que solían circular mucho décadas atrás. A su modo, este film no solo es un homenaje al kabuki –una forma de actuación que se aprende en tanto se vive y se sufre– sino también al cine clásico del Japón.

I també:

Un èxit al seu país d’origen: una epopeia japonesa de tres hores il·lumina els alts i baixos del teatre kabuki. Ryan Swen. Crítica, a Variety, 22.09.2025 – Busan IFF:

Remarca: «Lee Sang-il, el director d’Unforgiven, construeix un drama històric que recorre diverses dècades i que està protagonitzat per Ryo Yoshizawa, en el paper d’un orfe que aspira a dominar aquesta disciplina artística tan exigent»

—

PORTADA: Cartell del film | Publicat a AsianWikiBlog

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!