Club 7 Cinema

El mar (El mar / The Sea), d’Agustí Villaronga

Director Agustí Villaronga. Guió Antoni Aloy, Biel Mesquida i Agustí Villaronga, basat en la novel·la El mar (Editorial 3i4, 1988), de Blai Bonet. Fotografia Jaume Peracaula. Música Javier Navarrete. Muntatge Raúl Román. Producció Massa d’Or Produccions (Catalunya). Any 2000. Durada 1h51.

Repartiment Roger Casamajor (Andreu Ramallo), Bruno Bergonzini (Manuel Tur), Antònia Torrens (Sor Francisca), Ángela Molina (Carmen Onaindía), Simón Andreu (Alcántara), Juli Mira (Don Eugeni), Hernán González (Jaume Galindo),  David Lozano (Manuel Tur, de nen), Nilo Mur (Andreu Ramallo, de nen), Victoria Verger (Sor Francisca, de nena), Toni Miquel (Paul Inglada),  Sergio Moreno (Julià Ballester), Sebastia Rosselló (Mateu Clar), M. A. Jiménez (Toni Seguí), Carles Cuevas (Josep Tous), Mario Torrecilla (Mateu Clareda), Llorenç Santamaría (Falangista), Maria del Mar Bonet (Mare de Manuel Tur), Blai Llopis (Pare de Manuel Tur), Nicolau Colom (Sureda),    Borja Tous Trog (Juan Pastor),  Joan Bibiloni (Metge), Biel Mesquida (Presoner)

Sinopsi Mallorca, 1947. Manuel Tur (Bruno Bergonzini) i Andreu Ramallo (Roger Casamajor) són dos nois malalts de tuberculosi que, havent viscut a la infantesa la cruesa de la Guerra Civil, ara es retroben en un sanatori. Entre ells reviscolarà una amistat que anirà enterbolint-se…

Argument Mallorca, 1936. Manuel Mur i Andreu Ramallo tenen deu anys quan la Guerra Civil arriba a l’illa. La seva primera trobada amb la crueltat de la guerra es produeix en veure com afusellen uns homes del seu poble davant la lliça del cementiri. Entre els morts hi ha el pare de Pau, el seu amic, que decideix venjar-se’n encarant-se amb el fill de l’assassí. Manuel i Ramallo l’acompanyen i es converteixen en testimonis muts de la lluita en què Pau acaba matant l’altre nen. Pau, trastornat, se suïcida llençant-se a un pou. Manuel i Ramallo se separen, però compartir aquest secret els unirà per sempre. Passen deu anys i Manuel i Ramallo es retroben, al sanatori de Caubet, a l’illa. Joves, fills de la guerra i la misèria, tenen tuberculosi. La malaltia, però, l’encaren de manera diferent, un de l’altre: Ramallo l’ignora; Manuel, que està molt pitjor, es refugia en la religió com una manera d’evadir-se de la mort, que sent molt a prop. La seva amistat pren ara un altre caire: Manuel se sent fascinat per la vitalitat de Ramallo i aquest admira l’enteresa de Manuel. Ramallo, però, no suporta estar tancat al sanatori i vol fugir-ne. També ho vol Don Eugeni, el farmacèutic del poble, que el manté a canvi de les feines que li fa en els seus negocis de contraban i, sobretot, a canvi dels seus favors sexuals. Quan Ramallo s’assabenta que Don Eugeni també fa contraban de medicines al mateix sanatori, decideix robar-ne una remesa de caixes, amb la intenció de vendre-les i així poder anar-se’n ben lluny de l’illa. Manuel, atret per Ramallo, l’ajuda. Aquesta atracció cada vegada va més enllà del simple sentiment d’amistat: així ho va notant Manuel i, com a conseqüència, li entra en crisi la postura religiosa davant del món. Com a resposta, es tanca més encara en la religió i entra en un misticisme extrem, arribant a creure’s que Ramallo és el mateix diable. Mentrestant, Ramallo va per robar les caixes de medicaments i l’enxampen. Frustrat, s’escapa del sanatori i fa cap a ca Don Eugeni, que aprofita l’avinentesa per a humiliar-lo encara més… i fer-li saber que l’han descobert per culpa de Manuel, que l’ha denunciat. Despitat, Ramallo mata Don Eugeni i li pren els diners. Abans de deixar enrere l’illa, però, no resisteix la temptació de tornar al sanatori per a fer pagar a Manuel la traïció. Quan hi arriba, se’l troba en un estat de paroxisme místic, amb ferides a mans i peus, com els estigmes de Crist. Tot coneixent-li la contradicció sentimental, Ramallo l’ataca por on més mal li pot fer: oferint-se-li sexualment. La trobada acaba amb una violació mig consentida en què Manuel mata finalment Ramallo.

Filmada a Palma de Mallorca i a l’antic Hospital de Malalties del Tòrax, de Terrassa, entre el 14 de juny 1999 i el 14 d’agost de 1999.

Vídeos [Tràiler versió estranya]   Webs oficials [x]

***

Escrit d’Agustí Villaronga sobre el film. Cal clicar [Vull llegir la resta de l’article]

***

Més informació [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Festivals i premis [Berlinale 2000 · Competició > Premi Manfer Salzgeber] [Altres festivals i premis]

Dist. cat. [Lauren] Dist. esp. [Lauren] Dist. fr. any 2001 [Gemini] Dist. fr. any 2009 [Le Petit Bureau] Dist DVD cat. 2010 [Cameo] Dist DVD esp 2010 [Cameo] Dist DVD fr [Outplay] Dist. it. [x]

***

Articles en aquest blog [Filmoteca Club 7]

***

Articles publicats a diversos mitjans Com el mar… (Josep Ferrer i Costa, Vilaweb) | El punt de vista i “El mar” (Sònia Capellà i Soler, Lluc) | “El mar”, d’Agustí Villaronga (Gabriel Sales i Santandreu, Lluc) | La pel.licula ‘El Mar’, d’Agusti Villaronga, guanya premi Manfred Salzgeber a la Berlinale (Vilaweb) | El Mar d’Agustí Villaronga a la Berlinale (Mallorca Web)

Altres publicacions Diccionari de llargmetratges: el cinema a Catalunnya després del franquisme (Àngel Comas)

***

FOTO Bruno Bergonzini i Roger Casamajor, a El mar, d’Agustí Villaronga

Escrit d’Agustí Villaronga sobre el film

Publicat al Dossier de premsa

***

Un director, un projecte

No exagero si dic que fa més de vint anys que El mar forma part dels meus projectes més secrets i estimats. Quan vaig llegir per primera vegada la novel·la de Blai Bonet vaig sentir que les seves paraules evocaven unes imatges que portava dintre meu. Fins aleshores només havia fet curts i, tot i treballar en el text de la novel·la, no pensava que pogués arribar a rodar una pel·lícula.

Anys més tard, quan em vaig assabentar que Biel Mesquida i Toni Aloy treballaven sobre un guió d’El mar, jo buscava una història senzilla, controlable i alhora plena d’intensitat. El mar tenia tot això. Era com un fer un cop d’ull a les meves arrels. A la meva terra, Mallorca; a la meva infància i als temes que em mouen i em commouen. Em vaig presentar davant Biel i Tony i els vaig dir que volia col·laborar amb ells. És més, els vaig dir que volia dirigir la pel·lícula. Ens vàrem posar mans a l’obra. De seguida Isona Passola, també entusiasmada, va adquirir els drets de la novel·la i va assumir la producció de la pel·lícula.

Hi ha dos temes que donen substancialment forma a El mar: la mort i la religió (Déu). Són dues de les paraules que més m’atrauen i que més m’interessa explorar, especialment com estan tractades a El mar.

D’una banda, la religió no tractada des del punt de vista institucional, sinó com a actitud davant la vida, en resposta a l’enigma que és la pròpia existència, i que la pel·lícula explora a través de postures contraposades com la del místic Manuel Tur, que posa Déu més enllà del món, i la de la senzilla aposta per la bondat, l’amor i la vida de la monja jove, que sempre el situa entre nosaltres.

Per altre cantó, la mort, no tractada de forma abstracta, sinó com a plaga sistemàtica que escull i mata des del mateix cos que dóna la vida i que alhora actua sobre persones molt joves, que tot just s’estan obrint a la vida. Parlem dels bacils de la tuberculosi als anys quaranta, però també podria ser el virus de la SIDA als noranta.

La mort és el monstre, l’Alien, l’assassí que s’amaga darrere els personatges, el perill, com a qualsevol pel·lícula de terror, tot i que en aquest cas no té rostre ni forma. És allò desconegut que treballa des de les cavernes dels pulmons dels protagonistes i acaba amb ells. Sexe, amor, amistat, traïció… tot això va a remolc d’aquest terror inicial per la mort, i aquesta por que s’ha de sentir en donar corporeïtat a la mort. La religió (Déu) es converteix així, falsament o no, en l’agent alliberador.

Sempre m’han agradat les situacions de por i de terror. És més, crec que el millor que sé fer és treballar en situacions límit. Per això m’ha agradat tant treballar aquesta pel·lícula des d’aquest prisma, que a primera vista no li convenia. Resulta difícil parlar de la forma que veig el film. És sòrdid i lluminós, molt formós, inquietant i poètic. Crec que madur i ple d’amor pels seus personatges. Per tots ells.

Agustí Villaronga

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!