Club 7 Cinema

Les entitats, organitzacions, empreses i iniciatives del món de la cultura tenen l’obligació d’estar inequívocament al costat dels valors democràtics, dels drets humans, de defensar-los i promoure’ls. Una plataforma com FilminCat / Filmin, per descomptat, també, i, per tant, hauria de ser responsable i seriosa, honrada, a l’hora d’acceptar i difondre les pel·lícules que ens posa a disposició. I goso afirmar que, normalment, ho és. Però, ara mateix, no se m’acut, per exemple, cap festival de cinema, ni Canes, ni Venècia, ni Berlín, ni Sant Sebastià, ni Locarno, ni… cap, que programés un film de contingut i enfocament com el que ens en diuen que té “Ícaro: la semana en llamas” (Elena G. Cedillo i Susana Alonso, 2022) i, en canvi, és al catàleg de Filmin. No val a badar: al feixisme, ni aigua!

Com molts de vosaltres, pels mitjans de comunicació em vaig assabentar que existia aquest documental, que Filmin l’està difonent i de la reacció catalanista que ha generat. Des del primer moment, l’assumpte m’ha colpit molt, perquè estic satisfactòriament abonat a FilminCat/Filmin i, malgrat que en discrepo en alguns aspectes, m’ha sabut greu especialment que hagin admès i penjat la mena de pel·lícula que diuen que és aquesta en qüestió. Ho he anat seguint, certament a distància, perquè estava centrat en altres qüestions, però de seguida em vaig plantejar: Filmin, hauria difós un film xenòfob, anti LGTBIQ+, etc?, crec que no i, aleshores, per què ha acceptat aquesta cosa? Una cosa que els que l’han vista afirmen (tots) que és un enaltiment de la violència policial, manipuladora propaganda de part espanyolista… i de la qual, el mateix Jaume Ripoll, cofundador i director editorial (!) de la plataforma, ha manifestat, després de veure-la (ara), que és esbiaixada i dolenta. En vaig estar parlant amb una crítica cinematogràfica important, seriosa i de mentalitat oberta, i em va explicar que l’havia mirat, el documental, i que hi ha dues parts, la primera de les quals ens mostra, per dir-ho així, l’altre punt de vista, que podem no compartir, però sempre és bo de conèixer i ben legítim de mostrar-lo, però que la segona part del film és vomitiva del tot, descarada propaganda, que et fa qüestionar absolutament el fet que Filmin l’hagi acceptada i l’estigui difonent. I, tenint en compte que les autores ho van enllestir el 2022 i que ningú no els havia acceptat de programar-ho, tot fa pensar que Filmin ho ha admès sabent perfectament què penjava a la seva plataforma, i això resulta especialment decebedor i indignant.

D’errors, FilminCat / Filmin, en cometen prou habitualment, a la meva manera de veure-ho. Potser són “cosetes” sense més importància (!???), però que en conformen la meva discrepància. Per esmentar-ne alguns: els textos amb què presenten les pel·lícules que hi pengen, moltes vegades em regiren l’estómac (cinèfil), encara que amb tants de títols com posen en circulació, també és cert que a vegades (només a vegades!) els disculpo; hi ha la qüestió del subtitulat en català, tot i que no sempre és responsabilitat seva (sinó de la distribuïdora del film), hi ha (sobretot hi ha hagut) casos de debò emprenyadors; per no parlar del reduït nombre de films que ofereix FilminCat (o els casos que a Filmin te’n trobes en VOSC i que no han penjat a FilminCat, que de tot hi ha!), encara que desconec si el nombre de clients de la,plataforma en català és suficient..; em va semblar dissortat el que van fer amb un títol com “Kneecap”, que la van vendre (sobretot) com a producte de drogues i música, com si fos un irlandès “Trainspotting” (Danny Boyle, 1996), sense parar especial esment en l’interès que, als Països Catalans i al País Basc, podia tenir la reivindicació desacomplexada, enèrgica, fresca, jove, de la llengua pròpia, cosa que, de mica en mica, tots nosaltres vam anar descobrint, aplaudint i fent-ho córrer per les xarxes.. (tot primer ni l’havien subtitulat en català; ara ja està disponible en VC i en VOSC. És que s’ha imposat, fins i tot comercialment, l’evidència de com ha ens interessat); i, sí, no m’ho puc callar, em desplau molt el ‘besamans’ a la reina Letícia, a Ciutat de Mallorca, cada estiu, ran del festival Atlàntida, de Filmin (potser “s’hi veuen obligats”, però no m’ho sembla pas…), etc. Però, un error com el que cometen amb “Ícaro: la semana en llamas” (Elena G. Cedillo i Susana Alonso, 2022) costa de ser acceptable, encaixable, perdonat. S’han equivocat, potser per com funcionen internament; això si, com és sospitable, no es tracta d’una opció “empresarial” presa a consciència, per qui n’hagi estat el responsable (o n’hauríem de dir “l’irresponsable”). I, acabant en la “ronda d’especulacions”, aquesta potser infundada, una cosa que uns quants hem pensat: podria tenir a veure aquest fet amb l’anunciada venda de la plataforma Filmin a vés saber qui, per fer-se més atractiva al mercat espanyol?

FilminCat/Filmin és ara mateix (i des de fa molts i molts anys!) una eina imprescindible per a recuperar pel·lícules, cinema d’autor, de difusió de films en VOSC i de produccions catalanes, valencianes, balears. Un recurs cultural molt preuat de què disposem els cinèfils i el públic en general. I fóra bo que no es malmetés, ni amb decisions com la de programar aquesta cosa, ni amb la venda de la plataforma a segons qui. Com ja he dit, en sóc subscriptor, des de fa molt temps (i en regalo diverses subscripcions anuals a familiars i amics) i em sabria molt de greu que anés per mal borràs.

Jo no penso pas donar-me’n de baixa. Pel servei cultural que fa, al cinema, a les sèries i al català (malgrat tot), que, ara com ara, segueix ben vigent. I espero que l’error gravíssim que han comès amb això que en diuen documental sigui un episodi aïllat, desgraciat, que no es repeteixi en res semblant. A més a més, és que (també) cada dia estic més en contra de l’anomenada ‘cultura de la cancel·lació’. En nom d’aquesta “moda” de pretesos alts valors legítims i ètics s’estan fent autèntiques injustícies, s’actua sovint com a “botxins” emparant-se en “raons” que, certament, moltes vegades comparteixo (total o parcialment) però que duen a alguns a voler enfonsar personalitats, entitats, iniciatives… el valor de les quals no es pot menystenir de qualsevol manera.

Altres veus:

La pluralitat no és neutral i per això Filmin s’equivoca., editorial de Vicent Partal, 19 i 20 de gener de 2026, a Vilaweb:

(..) Una plataforma cultural ha d’oferir punts de vista diversos, fins i tot aquells amb què no estiguem d’acord. (..) Confon dos conceptes molt allunyats entre si: la pluralitat i la neutralitat moral.

El documentari en qüestió no és un punt de vista entre tants, que il·lustre una visió plural dels fets: és una operació d’emblanquiment de la violència de la policia espanyola a Catalunya. (..) No és pluralitat, és pura i simple propaganda.

(..) Filmin s’amaga darrere una suposada neutralitat editorial, però, en realitat, la decisió de programar-lo és en si una presa de posició.

(..) Filmin, ni tan sols en nom de la pluralitat, no té l’obligació de ser una plataforma d’enaltiment de la violència de la policia. De la mateixa manera que cap mitjà de comunicació seriós no té l’obligació de donar veu als discursos d’odi emparant-se en la idea que seria parcial si no ho fes.

(..) Filmin –nascuda ací i que sempre ha demostrat un compromís indiscutible amb la llengua i la cultura catalanes– s’ha equivocat. Crec que havia d’haver reflexionat un poc abans de fer aquest pas i potser hauria entès que la pluralitat no és un paraigua que puga aixoplugar qualsevol cosa. Perquè hi ha relats que no mereixen cap plataforma, de la mateixa manera que hi ha idees que no mereixen ser tractades com a normals i acceptables en el debat públic.

Un pamflet policial, article d’opinió d’Antoni Bassas, 20.01.2026, al diari Ara:

(..) La peça té valor documental per les imatges i el so inèdits, però no arriba a documental. No hi ha el context de la violència policial del 2017 contra votants pacífics, i no hi ha cap testimoni dels manifestants (..).

És un relat patriòtic amb valor polític, destinat a guanyar la batalla del relat i de la història, de manera que digui que, en el Procés, la violència la van posar els catalans i no la policia espanyola (..).

El Vietnam espanyol de ‘Ícaro, la semana en llamas’: antiavalots amb por, perdent i plorant a Catalunya. Anàlisi (19-20 de gener de 2026) de Josep Nualart Casulleras, a Vilaweb:

(..) Perquè es tracta d’un film tant de part, que sembla elaborat pel departament de comunicació de la policia espanyola. És entusiasta. I queda molt lluny de poder-se qualificar de documentari periodístic malgrat el fet que les dues directores i guionistes, Elena García Cedillo i Susana de Alonso, es presenten com a tals (..).

(..) El resultat és un caos d’imatges i sons de topades amb manifestants, del foc de les barricades i de la destrucció dels carrers després dels avalots d’aquells dies. És el relat d’un enviament de tropes d’Espanya cap a un territori controlat on la població s’ha revoltat, com una colònia en rebel·lió, un Vietnam espanyol: (..). Un altre “a por ellos”. Però aquesta vegada es veuen sorpresos.

(..) Un sensacionalisme de manual que evidencia i testimonia, això sí, aquell moment en què els policies espanyols van perdre la batalla, en què els manifestants, indignats i enfurismats, els van atemorir: (..). No és un documentari periodístic, sinó propagandístic.

(..) ”Ícaro: una semana en llamas” és, simplement, un documentari de propaganda de la policia espanyola, apte només per a un públic ultraespanyolista i que tindrà una difusió limitada i efímera. I només té el valor de recordar-nos que aquesta gent, aquells dies, va perdre.

La propaganda ridícula i victimista dels antidisturbis, article de 20.01.2026, de Mònica Planas Callol, al diari Ara:

(..) L’èpica musical i l’enorme bandera espanyola t’avisen, només començar, que és un documental de part. Tot i això, amb la plena consciència que el que veureu és pura propaganda, val la pena que el mireu. Amb una mirada crítica se’n poden extreure conclusions interessants. La penombra amb què es graven els policies davant la càmera pretén accentuar el dramatisme narratiu i l’heroïcitat física que representen. L’emocionalitat musical és tan òbvia que fa riure. Però hi ha imatges magnífiques que mostren les reivindicacions i les protestes per la sentència com no ho havíem vist fins ara. Les de l’aeroport, les d’Urquinaona i les de l’interior dels furgons són impressionants. El documental té accés a les càmeres que els policies duien al pit i recuperen els àudios de les comunicacions entre ells. Comprovareu les seves reaccions i, sobretot, tindreu accés a un melodrama policial inaudit. (..) A “Ícaro: la semana en llamas” és fins i tot còmic el seu victimisme. Hi ha moments que sembla una paròdia del Polònia. A la realitat, ni ‘firmeza’, ni ‘cabeza ni ‘chulería’. Però sí molta desesperació. (..) Mantenen la retòrica grandiloqüent que ja vam sentir en les declaracions policials durant el judici del Procés. L’èpica és tan barata i tan ridícula que evidencia les deficiències narratives del punt de vista. El que provoca estupefacció no és la propaganda (que ja ens la coneixem), és la manera com presenten la policia com un cos desposseït del seu poder coercitiu. “Ícaro: la semana en llamas” és un documental que fa venir ganes de tornar a sortir al carrer. Pel que diuen aquests policies, potser sí que teníem la independència a tocar.

Pluralitat no és propaganda, apunt d’Albert Cortès Montserrat, el 20.01.2026, al seu blog de MésVilaweb:

(..) Una exaltació patriòtica d’unes forces plenes d’ira i supurant feixisme pels quatre costats i posats en el paper de víctimes contra una societat democràtica i atacada que simplement defensava els seus drets que teòricament en una democràcia normal haurien de ser garantits.

(..) Naturalment Filmin pot posar en la seva plataforma el que vulgui, però hi ha uns valors que crec no és poden passar per alt. (..) Per tant, no tot val, ni tot és censura.

Ja heu renovat la subscripció a Filmin? Sebastià Alzamora, el 21.01.2026, a la seva columna al diari Ara:

He vist “Ícaro: la semana en llamas”, el documental espanyolista sobre les protestes de l’octubre del 2019 a Barcelona que ha causat les ires (una tempesta dins el got de Twitter) d’alguns ardits patriotes que han cridat al boicot contra la plataforma Filmin, que l’ofereix fins al dia 31 d’aquest mes. El documental en qüestió és tan inepte i risible, tan tosc i caspós, que costa de creure que algú pugui sentir-se ofès per una bajanada d’aquest calibre. Dins l’extens i esplèndid catàleg de Filmin (un regal del cel per a qualsevol que estimi el cinema, al qual no penso renunciar per res, i encara menys per cap crida patriòtica), “Ícaro: la semana en llamas” encaixaria si de cas a l’apartat dedicat a la sèrie B més extravagant i desbaratada, al costat de les hilarants produccions Troma i de les pel·lícules de terror amb sang de quètxup. (..)

(..) Ignoro què pinta això entre les estrenes de Filmin d’aquesta setmana, però atès l’historial de la plataforma, em nego a donar-hi més importància.(..)

L’atac contra la seu de Filmin a Barcelona per part d’independentistes de cartró pedra (fins i tot el nom, Nosaltres Sols, sembla una broma) és un acte de barbàrie, i tant, però sobretot és una imbecil·litat pura i simple. També els encesos comentaris a les xarxes per part dels custodis i les custòdies de la catalana pàtria. (..)

Jaume Ripoll (@JaumeRV), apunt (20.01.2026) a X:

Què trist arribar a l’oficina i trobar-nos això. Bastant fet pols, la veritat.

Pintades contra Filmin per un documental amb els policies que van reprimir les manifestacions del 2019, article (20.01.2026) d’Àlex Gutiérrez, al diari Ara: 

El director editorial de Filmin, Jaume Ripoll, ha denunciat que la seu de la plataforma a Barcelona ha estat vandalitzada amb unes pintades en què es pot llegir “Col·laboracionistes amb la repressió espanyola”. El missatge fa referència a la inclusió en el seu catàleg del documental “Ícaro: la semana en llamas”, elaborat a partir de testimonis d’agents de policia que van participar en la violenta repressió de les manifestacions del 2019 en protesta per les sentències del Procés.

La pintada duu la firma de NS!*X, que remet a Nosaltres Sols! És el mateix col·lectiu que pren el nom d’una agrupació nacionalista dels anys 30 i que aquest estiu va protagonitzar un acte similar contra una gelateria del barri de Gràcia que es negava a atendre en català. En el seu perfil d’Instagram es reivindiquen com a “nacionalistes joves dels Països Catalans nascuts de l’esperit de 2019”.

L’aparició del missatge arriba després que la polèmica esclatés a les xarxes. Ripoll havia volgut respondre-hi amb una nota en què intentava justificar la seva decisió: “A Filmin som molt conscients que els fets de l’octubre de 2019 encara són una ferida oberta per a la societat catalana. Per això, entenem el malestar i les crítiques que ha suscitat. […] Som una empresa amb seu a Barcelona, fundada el 2007, i sabem que aquest debat no és abstracte: travessa famílies, cercles d’amistats i entorns laborals”. El comunicat va provocar nombrosos missatges crítics de persones vinculades al Procés com Antonio Baños, exlíder de la CUP, o Joan Maria Piqué, cap de premsa de Carles Puigdemont quan era president de la Generalitat.

(..) L’aparició de la pintada ha motivat un nou missatge de Ripoll a les xarxes: “Que trist arribar a l’oficina i trobar-nos això. Bastant fet pols, la veritat”.

Enric Gomà (@EnricGoma), apunt (20.01.2026) a X:

Tot això de Filmin. Tot aniria d’una altra manera si Abacus o Òmnium fessin una plataforma. Però res, els catalans som incapaços de fer mitjans de comunicació.

Jaume Ripoll, cofundador de Filmin, sobre el polèmic documental sobre la policia espanyola: “Si l’hagués vist abans, no l’hauríem penjat; és esbiaixat i fallit”. Martí Esteban entrevista (20.01.2026) el cofundador i director editorial de Filmin, a ‘El Món a RAC1’:

(..) “Entenc la incomoditat, el dol i la indignació de molta gent que va viure aquells dies”.

(..) “I afegeix que són una companyia catalana que fa 20 anys que són aquí i que ha donat suport a tot de produccions catalanes i al teixit cultural del país. “Som la plataforma que més català té; si ens volem carregar tot això per un documental que està al catàleg i per una piulada…”, ha rematat.

(..)Malgrat tot, també ha reconegut que no havia vist el documental i l’ha criticat durament: “Ara sí que l’he vist i em sembla esbiaixat, dolent com a documental. I hi ha imatges que tenen un valor històric del moment, però és un documental fallit”. De fet, ha explicitat que “si l’hagués vist, no l’hauríem penjat”.

El director de Filmin diu que no havia vist el documentari de la policia espanyola: “És esbiaixat i dolent”, article (20.01.2026) de la redacció de Vilaweb, en què es recull les declaracions de Jaume Ripoll a RAC1 i s’informa de la situació.

Jaume Ripoll (@JaumeRV), apunt (19.01.2026), a X:

Disculpeu el silenci. Entenc la sorpresa i la decepció d’alguns de vosaltres pel que fa a l’estrena d’“Ícaro”; permeteu-me compartir una reflexió al respecte. Moltes gràcies a tots els qui ens ajudeu amb crítiques constructives. Tant de bo continuem molts anys junts en aquest viatge.

D’aquest comunicat, se’n va fer ressò de seguida Vilaweb: Filmin justifica el documentari que enalteix la violència de la policia espanyola: “No censurem per orientació ideològica”.

Allau de crítiques a Filmin i campanya de baixes per un documentari que enalteix la violència de la policia espanyola, l’article (19.01.2026) pel que me’n vaig assabentar, de la redacció de Vilaweb:

La plataforma Filmin va estrenar el 9 de gener el documentari “Ícaro: la semana en llamas”, que explica les protestes contra la sentència del procés del 2019 des de la mirada de la policia espanyola, sense tenir en compte ni el context polític ni les víctimes de la repressió d’aquells dies. El contingut és tan esbiaixat que sindicats policíacs com ara JUPOL i CEP s’han encarregat de fer-ne difusió.

El documentari és obra d’Elena G. Cedillo i Susana Alonso i es va enllestir el 2022, però no ha estat fins ara que ha trobat refugi en alguna plataforma per a estrenar-se. Mostra imatges enregistrades pels agents antiavalots fins ara inèdites, i els mateixos encarregats de reprimir les manifestacions en contra de la condemna dels governants catalans hi ofereixen el seu punt de vista.(..)

El fet que hagi estat Filmin, nascuda a Barcelona i amb un gran compromís amb la llengua catalana, qui hagi obert la porta del seu catàleg al documentari ha causat una gran incomprensió i indignació. Fins i tot, alguns usuaris han començat una campanya per a donar-s’hi de baixa com a mostra de protesta. (..)

Segons que diu la plataforma mateixa, “Ícaro: la semana en llamas” només serà al catàleg de Filmin fins el 31 de gener. De fet, només és disponible al portal general, però no s’ha inclòs a FilminCAT perquè no té ni doblatge ni subtítols en català. (..)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!