Club 7 Cinema

En aquest apunt concentro tota la informació recollida sobre les pel·lícules en Competició al 78è Festival de Canes, amb un petit perfil de cadascun dels corresponents directors.

COMPETICIÓ:

FOTO: “The Phoenician Scheme“ (Focus Features)

De Wes ANDERSON, “The Phoenician Scheme“ / “La trama fenicia”.

Producció: EUA, Alemanya. Any: 2024. Durada: 1h41.

Gènere: ‘Thriller’ (comèdia?) d’espionatge.

Nota sinòptica: Història fosca d’espionatge que segueix la tensa relació pare-filla dins d’una empresa familiar. Els girs de la trama giren al voltant de la traïció i les opcions moralment grises.

Sinopsi: 1950. Anatole “Zsa-zsa” Korda (Benicio del Toro), un industrial enigmàtic, un dels homes més rics d’Europa, sobreviu a un altre intent d’assassinat (el seu sisè accident aeri). Les pràctiques comercials àmplies, extremadament complexes i despietades, d’en Korda l’han convertit en enemic no només d’empreses rivals sinó també de governs de totes les ideologies arreu del món, i en un objectiu per a assassins. Ara es troba en les etapes finals d’un projecte de dècades de durada que definirà la seva carrera (el Pla d’Infraestructures Fenícies de Terra i Mar de Korda –Korda Land and Sea Phoenician Infrastructure Scheme-), l’explotació expansiva d’una regió potencialment rica/inactiva durant molt de temps. El risc per al seu capital personal s’ha tornat incalculable. Les amenaces a la seva vida són continues. Tria aquest moment per nomenar i preparar una successora: la seva filla Liesl, de vint anys i de qui està allunyada (actualment, monja). Amb el tutor personal Bjorn (Michael Cera) a remolc, en Zsa-zsa i la Liesl recorren la moderna Modern Greater Independent Phoenicia i en coneixen els diversos socis en una missió per tancar The Gap (un dèficit financer en ràpida expansió) que Zsa-zsa quantifica com: “Tot el que tenim, més una mica més”. Pel camí: la Liesl investiga l’assassinat sense resoldre, una dècada abans, de la primera esposa de Zsa-zsa (la seva mare).

Tràiler: VO.

Amb: Benício Del Toro (Zsa-zsa Korda, el pare, un dels homes més rics d’Europa), Mia Threapleton (la filla, Liesl, monja), Michael Cera (Bjorn Lund, el tutor de Liesl), Tom Hanks (Leland), Bryan Cranston (Reagan), Riz Ahmed (príncep Farouk), Mathieu Amalric, Jeffrey Wright, Scarlett Johansson (cosina), Richard Ayoade, Rupert Friend (Excaliber), Hope Davis, Benedict Cumberbatch (oncle Nubar).

Guió: Wes Anderson, a partir d’una història de Wes Anderson i Roman Coppola. Muntatge: Barney Pilling. Fotografia: Bruno Delbonnel. Música: Alexandre Desplat.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Focus Features News, Variety, The Hollywood Reporter. D-EUA: Focus Features. E-EUA: 30.05.2025. D-Resta del món: Universal. EE: 30.05.2025. EF: 28.05.2025. EI: 28.05.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Viquipèdia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: anteriorment, al Festival de Canes. El 2012 en vaig editar aquest perfil (la seva filmografia ha augmentat des d’aleshores, però l’estil ha romàs, amb la plàstica cromàtica, els seus personatges com figuretes, l’humor peculiar, els càstings enormes…). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Eddington” (I Wonder Pictures)

D’ Ari ASTER, “Eddington“.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 2h25.

Gènere: western, comèdia negra, thriller.

Sinopsi: El maig del 2020, a Eddington, petita localitat de Nou Mèxic, l’enfrontament entre el xèrif i l’alcalde desferma el caos i provoca que els veïns s’enfrontin els uns contra els altres.

Tràiler: VO.

Amb: Joaquin Phoenix (el xèrif, Joe Cross), Pedro Pascal (l’alcalde, Ted García), Emma Stone,(Louise Cross), Austin Butler (Vernon Jefferson), Deirdre O’Connell (Dawn), Micheal Ward (Michael), Clifton Collins Jr. (Lodge), Luke Grimes (Guy),

Guió: Ari Aster. Muntatge: Lucian Johnston. Fotografia: Darius Khondji. Música: The Haxan Cloak.

Informació: Abans d’abandonar, a darrera hora, amb traïdoria, la pel·lícula gai de Todd Haynes, que ell mateix havia promogut, en Joaquin Phoenix ja va convenir amb Ari Aster la seva participació en aquest film. Phoenix ja havia treballat amb Aster a Beau is Affraid (2023). S’ambienta en l’època de la pandèmia de COVID-19.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety. VI i D-EUA: A24. DF: Metropolitan FilmExport. EF: 16.07.2025. DI: I Wonder Pictures.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: havent realitzat diversos curts, va debutar en el llargmetratge amb el film de terror psicològic, sobrenatural, Hereditary (2018), que va causar gran impressió i va reportar premis i nominacions a la seva protagonista, Toni Collete, i al mateix Ari Aster, que es convertí immediatament en centre d’atenció cinèfila, expectativa confirmada amb el següent títol, del mateix gènere, Midsommar (2019), àmpliament guardonat. Menys favorable va resultar l’acollida a la comèdia negra, tenyida de drama psicològic, Beau is Affraid (2023). Anteriorment, al Festival de Canes: NO. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Jeunes mères” (© Christine Plenus, Diaphana).

De Jean-Pierre i Luc DARDENNE, “Jeunes mères” / “Young Mothers”.

Producció: Bèlgica, França. Any: 2025. Durada: 1h44.

Sinopsi: En un refugi per a mares joves, cinc dones (Jessica, Perla, Julie, Naïma i Ariane), criades en circumstàncies difícils, breguen per un futur millor per a elles mateixes i els seus fills.

Vídeo: Tràiler.

Amb: Babette Verbeek (Jessica), Elsa Houben (Julia), Janaina Halloy Fokan (Ariane), Lucie Laruelle (Perla), Samia Hilmi (Naïma), Jef Jacobs (Dylan), Günter Duret (Robin), Christelle Cornil (Nathalie, mare d’Ariane), India Hair (Morgane, mare de Jessica).

Guió: Jean-Pierre i Luc Dardenne. Muntatge: Tristan Meunier, Marie-Hélène Dozo. Fotografia: Benoît Dervaux. Música: pendent.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: Goodfellas. DE: Vértigo*. DF: Diaphana. EF: 23.05.2024. DI: BiM Distribuzione* / Lucky Red*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi Millor Guió, Premi Jurat Ecumènic) | Ressons |

Sobre els directors: a la productora (Les Films du Fleuve), a Wiquipédia, Wikipedia, a Tmdb (Jean-Pierre), a Tmdb (Luc), a Filmaffinity (Jean-Pierre), a Filmaffinity (Luc), a AlloCiné (Jean-Pierre), a AlloCiné (Luc), a MyMovies (Jean-Pierre), a MyMovies (Luc), a Letterboxd (Jean-Pierre), a Letterboxd (Luc).

Directors: Jean-Pierre Dardenne va néixer a Engis (Bèlgica) l’abril de 1951 i Luc Dardenne va néixer a Awirs (Bèlgica) el març de 1954. Han fet nombrosos documentals. El 1975, Jean-Pierre i Luc Dardenne van fundar la productora Dérives, que ha produït més de vuitanta documentals fins ara, inclosos els seus propis. El 1994, van fundar la productora Les Films du Fleuve. Van cridar l’atenció amb La Promesse (1996), seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes i van esclatar literalment amb el seu cinema de seguiment dels personatges, humanista i de denúncia dels marges a la societat del benestar de la Unió Europea, a Rosetta (1999), amb què van guanyar la Palma d’Or, guardó que repetirien amb L’enfant (2005). Són habituals del Festival de Canes, on han recollit molts altres premis. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Alpha” (© Mandarin & Compagnie Kallouche Cinema Frakas Productions France 3 Cinema – Diaphana).

De Julia DUCOURNAU, “Alpha“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 2h08.

Notes sinòptiques de la fase de producció: 1) Anys vuitanta. Els companys de classe d’una noieta la comencen a rebutjar quan es difon la xafarderia que té una malaltia infecciosa, cosa que suggereix que la cineasta segueix tractant l’horror corporal de Titane (2021) i Grave (2016). 2)  L’Alpha és una nena de 13 anys en una ciutat fictícia dels anys vuitanta inspirada en Nova York. A mesura que es desenvolupa l’epidèmia de la SIDA, un dels seus pares en cau malalt, la qual cosa l’obliga a enfrontar-se a la pèrdua i la seva pròpia mortalitat per primera vegada.

Sinopsi: L’Alfa, de 13 anys, és una adolescent inquieta que viu sola amb la seva mare. El seu món s’ensorra quan, un dia, ella arriba a casa de l’escola amb un tatuatge al braç..

Amb: Mélissa Boros (Alpha), Emma Mackey (infermera), Golshifteh Farahani (la mare), Tahar Rahim (Amin), Finnegan Olfield (professor d’anglès), Ambrine Trigo Ouaked (Alpha, als 5 anys), Louai El Amrousy (Adrien).

Guió: Julia Ducournau. Muntatge: Jean-Christophe Bouzy. Fotografia: Ruben Impens. Música: Jim Williams.

Informació: La pel·lícula ha estat descrita pels distribuïdors FilmNation i Charades com l’obra més personal i profunda de Ducournau. Per preparar la pel·lícula, Ducournau va viatjar a la ciutat de Nova York per conèixer un dels membres fundadors d’ACT UP, un psiquiatre especialitzat en trauma transgeneracional i hipnoterapeuta implicat en la regressió a vides passades. L’actor Tahar Rahim s’ha aprimat 20Kg per a aquesta pel·lícula.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety, Kinótico, World of Reel. VI: Charades. D-EUA: Neon*. DE: Caramel* / You Planet*. DF: Diaphana. EF: 20.08.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi de la Comissió Superior Tècnica de l’Artista-Tècnic –Ruben Impens, director de fotografia, i Stéphane Thiébaut, mesclador de so-) | Ressons |

Sobre la directora: a Viquipèdia, a Tmdb, a Wikipédia, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: directora i guionista francesa, Julia Ducournau va estudiar guió a La Fémis. El seu curtmetratge Junior (2011) –en què el cos d’una noia que es fa dir Junior es converteix en la llar d’una estranya metamorfosi– va ser seleccionat per a la Setmana de la Crítica de Canes i va guanyar el Petit Rail d’Or. El seu primer llargmetratge, Grave / Raw (2016), premi FIPRESCI a la Setmana de la Crítica de Canes i multipremiat al Festival de Sitges, va tenir un gran ressò entre la crítica internacional –la protagonista és una xicota criada com una rigorosa vegetariana que arriba com a estudiant de primer any a una Escola de Veterinària, en el que significa entrar en un món nou i boig d’estranyes tradicions escolars i proves d’iniciació cruels, i en poc temps, ha de reflexionar sobre les seves creences herbívores indestructibles, desfermant-se-li una ànsia sense precedents i igualment morbosa de carn que la transformarà-. Especialitzada evidentment en el ‘body horror’, va guanyar la Palma d’Or del Festival de Canes amb el seu segon llarg, Titane (2021). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Resurrection” (Les Films du Losange).

De Bi GAN, “Resurrection” / “Kuang ye shi dai”.

Producció: Xina, França. Any: 2025. Durada: 2h40.

Nota sinòptica: En un món on la humanitat ha perdut la capacitat de somiar, una criatura roman embadalita per les il·lusions que s’esvaeixen del món dels somnis. Aquest monstre, a la deriva en el seu somni, s’aferra a visions que ningú més pot veure, fins que apareix una dona. Dotada del poder rar de percebre aquestes il·lusions pel que realment són, decideix entrar als somnis del monstre, decidida a descobrir la veritat que s’hi amaga.

Sinopsi: L’any 2068, una dona es desperta d’una operació cerebral i es troba que és l’únic ésser viu en un món en ruïnes, llevat d’un biònic mig home, mig robot. Cada vespre, com Scheherazade, somia una història per a ell, un conte metafòric que relata gairebé un segle de solitud per a la Xina. Al final de les seves històries, ha de triar: tornar al món real o quedar-se sola amb aquest ésser biònic, per a qui ha començat a tenir sentiments reals.

Amb: Shu Qi, Jackson Yee, Mark Chao, Li Gengxi, Huang Jue, Chen Yongzhong.

Guió: Bi Gan, Zhai Xiaohui, basat en una història de BI Gan. Muntatge: Bi Gan, Bai Xue. Fotografia: Dong Jingsong. Música: M83.

Informació: a la coproducció, Olivier Père.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety . VI: Les Films du Losange. DE: Madfer Films, Filmin. DF: Les Films du Losange.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi Especial)| Ressons i Especial ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Bi Gan (xinès: 毕赣, nascut el 4 de juny de 1989) és un director de cinema, guionista, poeta i fotògraf xinès. Del 2008 al 2011, Bi Gan va estudiar direcció de televisió al Radio, Film, and Television Cadre College de Taiyuan, Shanxi. La universitat va ser rebatejada el 2013 com a Universitat de Comunicació de Shanxi. Durant els seus anys universitaris, en Bi Gan va veure Stalker d’Andrei Tarkovsky, i més tard va declarar en una entrevista: “El cinema pot ser diferent [de les pel·lícules convencionals]; pots fer el que vulguis. El que havia vist fins aquell moment eren principalment pel·lícules de Hollywood. El que em van ensenyar era força avorrit”. A causa d’aquesta pel·lícula en particular, va decidir dedicar-se al cinema. “Abans d’això, els meus pares i els meus familiars pensaven que em quedaria sense feina després de graduar-me, ja que no volia fer res”. Tot i que té el llargmetratge Tiger (2011), es considera que la seva òpera prima va ser Kaili Blues (2015) –a la província de Guizhou, mentre viatja pel camp per localitzar el seu nebot, un metge d’un petit poble es troba interactuant amb persones del seu passat i del seu futur-, amb què va guanyar el Premi al Millor Primer Llargmetratge al 68è Festival de Cinema de Locarno.  Posteriorment, va escriure i dirigir el seu segon llargmetratge, Long Day’s Journey into Night (2018) –un home torna a Guizhou i troba les petges d’una dona misteriosa. Recorda l’estiu que va passar amb ella fa vint anys-, presentat a Un Certain Regard del Festial de Canes. El curtmetratge A Short Story (2022) –conte de fades que narra la relació entre un home i un gat– va entrar en Competició de Curts del Festival de Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Renoir” (Goodfellas).

De Chie HAYAKAWA, “Renoir” / “ルノワール”.

Producció: Japó, França, Filipines, Singapur, Indonèsia. Any: 2025. Durada: 1h56.

Nota sinòptica: un estiu suspès per a la Fuki, d’11 anys, entre la solitud, rituals estranys i impulsos infantils. El retrat d’una noieta amb una sensibilitat extraordinària, que busca establir contacte amb els vius, els morts i potser amb ella mateixa.

Sinopsi: Al Tòquio suburbà de 1987. El pare de la Fuki, d’11 anys, Keiji, lluita contra el càncer i entra i surt de l’hospital. La seva mare, Utako, està constantment estressada per tenir cura d’en Keiji mentre manté una feina a temps complet. La Fuki queda sola amb la seva rica imaginació, fascinada per la telepatia i entrant cada cop més en el seu propi món de fantasia….

Vídeo: Tast.

Amb: Yui Suzuki (Fuki Okita), Hikari Ishida (Utako Okita), Lily Franky (Keiji Okita), Ayumu Nakajima (Toru Omaezaki), Yuumi Kawai (Kuriko Kita), Ryôta Bandô (Kaoru Hamano).

Guió: Chie Hayakawa. Muntatge: Anne Klotz. Fotografia: Hideho Urata. Música: Rémi Boubal.

Informació: A la producció, entre molts d’altres, ARTE France.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety 18.03.2025, Cinema Daily 24.02.2025,  Deadline 18.05.2024, Torino Film Lab. VI: Goodfellas. E-Japó: 20.06.2025. DF: Eurozoom. EF: 17.09.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre la directora: al D’A, a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: aquest és el segon llargmetratge de la directora japonesa, que es va donar a conèixer a Un Certain Regard, on va obtenir una Menció Especial del Jurat de la Càmera d’Or, amb Pla 75 (2022) –davant d’un pla governamental que vol acabar amb els més grans de 75 anys, hi ha una dona gran, una jove cuidadora filipina i un reclutador del govern-; tot i que ja havia participat anteriorment a la Cinéfondation 2014, amb Niagra (2014) –una noia que ha pujat en un orfenat s’assabenta que té vius els avis i se’n va a viure amb la seva iaia, senil-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “The History Of Sound” (Festival de Canes).

D’ Oliver HERMANUS, “The History Of Sound“.

Producció: Anglaterra, EUA. Any: 2025. Durada: 2h07.

Nota sinòptica: Durant la Primera Guerra Mundial, dos joves, en Lionel i en David, es proposen gravar la vida, les veus i la música dels seus compatriotes americans… i s’enamoren.

Sinopsi: En Lionel, un jove i talentós cantant de Kentucky, va créixer escoltant les cançons que el seu pare cantava a les escales de casa seva. El 1917, va deixar la granja familiar per assistir al Conservatori de Boston, on va conèixer en David, un brillant i atractiu estudiant de composició, però el seu vincle incipient es va trencar bruscament quan en David va ser reclutat al final de la guerra. El 1920, reunits durant un hivern, en Lionel i en David van anar pels boscos i les illes de Maine per recollir i preservar cançons populars amenaçades per l’oblit. Aquest interludi marcarà per sempre en Lionel. Durant les dècades següents, en Lionel assoleix reconeixement, èxit i altres històries d’amor mentre viatja per Europa. Però els records d’en David encara el persegueixen, fins que un dia ressorgeix un rastre de la seva feina compartida i li revela quant va ressonar aquesta relació amb més força que totes les altres.

Amb: Paul Mescal (Lionel), Josh O’Connor (David), Chris Cooper (Lionel, de vell), Samuel H. Levine (amic), Molly Price (la mare d’en Lionel), Alison Bartlett (Samantha), Michael Schantz (Bob), Michael D. Xavier (Sr. Roux), Brian Hutchison (Hal), Michael Schantz (Bob),  Raphael Sbarge (Lionel Sr.), Hadley Robinson (Belle).

Guió: Oliver Hermanus, Ben Shattuck, basat en el llibre The History of Sound, de Ben Shattuck. Muntatge: Chris Wyatt. Fotografia: Alexander Dynan. Música: pendent.

Informació: El llibre en què es basa són 12 relats breus que s’estenen al llarg de tres segles i que exploren patrons generacionals d’amor i pèrdua // Una impressionant col·lecció d’històries interconnectades ambientades a Nova Anglaterra, explorant com el passat sovint es malinterpreta i com la història, la família, el mal de cor i el desig poden ressonar al llarg dels segles. L’actor Paul Mescal és també un dels productors executius de la pel·lícula.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety 14.02.2025, Variety 29.10.2021, Elle, Gay Times. D-EUA: MUBI. D-resta del món: Focus Features*, Universal.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: cineasta i escriptor sud-africà, fill de militants del Congrés Nacional Africà durant l’Apartheid, que va començar com a fotògraf i, arran de conèixer el director alemany Roland Emmerich, acabà estudiant a la London Film School, per a debutar amb el llargmetratge Shirley Adams (2009), la història d’una mare soltera que cria el seu fill paraplègic, ferit durant una baralla de bandes, que va ser seleccionada a Locarno. Amb el seu segon film, Beauty (2011), presentada a Un Certain Regard i sobre un afrikaner casat i de mitjana edat que s’obsessiona sexualment en el fill jove d’uns amics, va guanyar la Queer Palm. Va encetar la seva trajectòria a la Mostra de Venècia amb The Endless River (2015), que tracta de la violència a Sud-àfrica, amb el relat del vincle entre un expatriat francès i una cambrera d’un petit poble després del brutal assassinat de la seva família en una granja. Tornà a Venècia, secció Orizzonti, amb Moffie (2019), sensible història sobre l’atracció sexual mútua i amagada entre dos joves soldats sud-africans, i, fora de competició, amb Living (2022), reeixida adaptació d’ Ikiru / Vivir, d’Akira Kurosawa. El globalisme de les plataformes convertí en gran èxit la sèrie gai, amb Julianne Moore i Nicholas Galitzine, Mary & George (2024), de la qual Hermanus és un productor executiu i director de 3 episodis. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “La petite Dernière” (© 2025 June films, Katuh studio, Arte France, mk2films – Ad Vitam).

De Hafsia HERZI, “La Petite Dernière” / “The Little Sister”.

Producció: França, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h46.

Sinopsi: La Fàtima, amb 17 anys, és la filla més jove d’uns immigrants algerians. Viu als afores amb les seves germanes, en aquesta família que és feliç i amorosa. Bona estudiant, s’incorpora a una facultat de filosofia a París i hi descobreix tot un món nou. Entre creuar la frontera social, el seu desig per les dones que li costa d’acceptar i la seva fe musulmana que s’hi oposa, la Fàtima haurà d’enfrontar-se a les seves múltiples identitats. A mesura que s’allunya de la tradició familiar i comença la seva vida de jove, descobreix nous codis….

Amb: Nadia Melliti (Fatima), Park Ji-Min (Ji-Na), Amina Ben Mohamed (Kamar), Rita Benmannana (Dounia), Melissa Guers (Nour), Razzak Ridha (Ahmed), Louis Memmi (Benjamin).

Guió: Hafsia Herzi, basat en la novel·la La Petite Dernière (The Last One) de Fatima Daas. Muntatge: Géraldine Mangenot. Fotografia: Jérémie Attard. Música: Amin Bouhafa.

Informació: A la producció, entre d’altres, ARTE France.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, Cineuropa 30.07.2024. VI: Mk2. DE: Filmin. DF: Ad Vitam. EF: 01.10.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi Millor Actriu -Nadia Melliti-, Queer Palm)| Ressons |

Sobre Hafsia Herzi: a Viquipèdia, a Wikipédia, a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: Actriu guardonada -2 César, Venècia, etc.-, mena una certa carrera de directora, amb 1 curt, al qual han seguit dos llargmetratges [tots dos presents a Canes, a la Setmana de la Crítica, l’òpera prima Tu mérites un amour (2019) i a Un Certain Regard, Bonne Mère (2021) -premi al conjunt del film-] i un telefilm –La Cour (2022)-, abans d’enfilar la realització de “La Petite Dernière”. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Sirât” (Pyramide).

D’Óliver LAXE, “Sirât”.

Producció: Catalunya, Espanya, França. Any: 2025. Durada: 2h.

Nota sinòptica: Un home i el seu fill arriben a una ‘rave’ perduda al mig de les àrides i fantasmagòriques muntanyes del sud del Marroc. Hi busquen la Marina, la seva filla i germana, desapareguda fa mesos en una d’aquestes festes excessives. Empesos pel destí, decideixen seguir un grup de ‘ràvers’ en la recerca d’una última festa que se celebrarà al desert, amb l’esperança que s’hi trobi la Marina.

Sinopsi: Al Marroc, al massís desèrtic del Saghro, un pare (Sergi López) i el seu fill arriben a una rave remota a les muntanyes del sud del Marroc. Busquen la Marina —filla i germana—, que va desaparèixer fa uns mesos durant una d’aquestes festes interminables. Immersos en la música electrònica i en una llibertat crua que els és aliena, en distribueixen incansablement la foto. L’esperança s’esvaeix, però persisteixen i segueixen un grup de ravers fins a una última festa al desert. A mesura que s’endinsen en la immensitat ardent, el viatge els confronta amb els seus propis límits.

Tràiler: VO.

Amb: Sergi López (el pare), Bruno Núñez (el fill), Jade Oukid (Jade), Tonin Janvier (Tonin), Richard Bellamy (Bigui), Stefania Gadda (Stef), Joshua Liam Henderson (Josh).

Guió: Óliver Laxe, Santiago Fillol. Muntatge: Cristobal Fernández. Fotografia: Mauro Herce. Músia: David Kangding Ray.

Informació: A la producció, els catalans Los desertores Films/Uri Films, d’Oriol Maymó; Movistar+ i El Deseo (dels germans Almodóvar). Rodada a l’Aragó i al Marroc. Óliver Laxe ha declarat: La vida desafiarà els personatges de la pel·lícula, els posarà a prova de manera radical i descarnada, els obligarà a fer-se les preguntes importants, a mirar endins, a buscar el sentit de la vida, a treure d’ells mateixos el més bonic que amaga la naturalesa humana. I viuran aventures extremes on els límits entre la vida i la mort es desdibuixaran irremeiablement. En Sergi López protagonitzarà aquest viatge acompanyat d’en Bruno Núñez i un grup d’actors internacionals no professionals. Junts seran el vehicle per escenificar les convulsions que afecten el món del nostre temps, un temps que ens està demanant a tots mirar al nostre interior.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Academia de Cine – Rodatge. VI: The Match Factory*. DE: BTeam. EE: 06.06.2025. DF: Pyramide. EF: 03.09.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi del Jurat -ex-aequo-, Millor Banda Sonora, Premi Associació Francesa dels Cinemes d’Art i Assaig, Menció Especial de la Palm Dog) | Ressons i Especial Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director. La carrera d’Óliver Laxe com a director està totalment lligada a Canes: a la Quinzena dels Realitzadors, Premi FIPRESCI , per Todos vós sodes capitáns(2010); a la Setmana de la Crítica de Canes, Gran Premi de la Setmana, amb Mimosas (2016); al Festival de Canes, Premi del Jurat Un Certain Regard, per O que arde (2019), i ara, en Competició el seu quart film, Sirat. Nascut a París i fet a Galícia, Laxe es va traslladar a Barcelona, per a estudiar a la Universitat Pompeu Fabra. Va començar rodant curtmetratges, a Londres i sobretot a Tànger, on creà un taller cinematogràfic per a infants pobres del Magrib. De fet els seus dos primers films s’ambienten al Marroc, el tercer, a Galícia, i ara, el quart, torna al nord d’Àfrica. La seva obra més coneguda, fins ara és O que arde (2019), guanyadora del Gaudí al Millor Film Europeu.

Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Nouvelle Vague” (©JeanLouisFernandez – ARP).

De Richard LINKLATER, “Nouvelle Vague“.

Producció: França (ARP), EUA. Any: 2025. Durada: 1h45.

Nota sinòptica: Tracta de la ‘Nouvelle Vague’ francesa i se centra en la producció del film de Jean-Luc Godard À bout de souffle (1959).

Sinopsi: Relat de la gènesi i del rodatge d’ “À bout de souffle”, en l’estil i l’esperit amb què Godard va crear-la .

Amb: Guillaume Marbeck (Jean-Luc Godard), Zoey Deutch (Jean Seberg), Aubry Dullin (Jean-Paul Belmondo), Bruno Dreyfürst (Georges de Beauregard), Benjamin Cléry (Pierre Rissient), Matthieu Penchinat (Raoul Coutard), Pauline Belle (Suzon Faye), Blaise Pettebone (Marc Pierret), Benoît Bouthors (Claude Beausoleil), Paolo Luka Noé (François Moreuil), Adrien Rouyard (François Truffaut), Antoine Besson (Claude Chabrol), Alix Bénézech (Juliette Gréco), Côme Thieulin (Eric Rohmer), Laurent Mothe (Roberto Rossellini), Jean-Jacques Le Vessier (Jean Cocteau), Roxane Rivière (Agnès Varda), Niko Ravel (Michel Fabre), Jonas Marmy (Jacques Rivette), Jodie Ruth-Forest (Suzanne Schiffman), Jade Phan-Gia (Phuong Maittret, maquilladpra de Jean Seberg).

Guió: Richard Linklater, Vincent Palmo Jr., Holly Gent Palmo, Laetitia Masson, Michèle Pétin. Muntatge: Catherine Schwartz. Fotografia: David Chambille. Música: pendent.

Informació: Primer film de Linklater rodat (força) en francés, amb força actors francesos volgudament poc coneguts. La fotografia és en blanc i negre i amb format 4:3.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: Goodfellas. DE: Elástica*. DF: ARP. EF: 08.10.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons i Especial ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Considerat com un bon representant del renaixement del cinema independent americà de la dècada dels noranta, Linklater està forjant una filmografia polièdrica, marcada al començament per les comèdies personals, fresques, juvenils i (com ben sovint a les seves pel·lícules) ambientades en un sol dia, Slacker (1990) i Dazed and Confused (1993); però sobretot remarcada pel seu tríptic Abans de l’alba / Before Sunrise (1995) i les seves seqüeles Abans de la posta / Before Sunset (2004) i Abans del capvespre / Before Midnight (2013), amb les entranyables i rohmerianes trobades i passejades d’Ethan Hawke i Julie Delpy; això sí, alternades amb algun títol més ‘mainstream’ com el drama criminal amb tocs de western The Newton Boys (1998), cintes d’animació rotoscòpica, autoral -de vocació filosòfica- i per a adults com les fantasioses Walking Life (2001) o A Scanner Darkly (2006), sense oblidar els seus orígens en la comèdia prou jove, amb School of Rock (2003), o la satírica Fast Food Nation (2006). Lluny d’encasellar-se, va impactar amb Boyhood (2014), rodada de manera intermitent al llarg de dotze anys amb el mateix repartiment d’actors, guardonada com a Millor Direcció a la Berlinale 2014 i nominada als Oscar, seguí -entre molts altres films- tot treballant l’autobiografia (més o menys) en clau de ficció, ja sigui amb la comèdia universitària Tots volem alguna cosa (2016), ja sigui amb l’animació rotoscòpica d’ Apolo 10 1/2: Una infancia espacial (2022). Títols, aquests darrers, de resultats desiguals, com poc estimada ha estat la seva recent Hit Man: Assassí per casualitat (2023). Prolífic, aquest 2025 ha encarat 2 festivals: a la Berlinale, Blue Moon, i ara, a Canes, “Nouvelle Vague” -amb la qual segueix el seu ‘viatge cinèfil’ que ja va emprendre amb Orson Welles i jo (2008). Anteriorment, al Festival de Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Two Prosecutors” (Pyramide).

De Sergei LOZNITSA, “Two Prosecutors“/ “Zwei Staatsanwälte” / “Deux procureurs”.

Producció: França, Països Baixos, Alemanya, Letònia, Romania, Lituània. Any: 2025. Durada: 1h58.

Nota sinòptica: La pel·lícula se centra en un jove fiscal que es proposa desafiar el sistema durant el Gran Terror de Stalin el 1937 en descobrir la carta d’un presoner que demana desesperadament ajuda.

Sinopsi: Unió Soviètica, 1937. Milers de cartes de presoners acusats injustament pel règim són cremades en una cel·la de presó. Contra tot pronòstic, una arriba a la seva destinació, a l’escriptori del fiscal local recentment nomenat, Alexander Kornev. En Kornev brega per conèixer el presoner, víctima d’agents corruptes de la policia secreta, l’NKVD. Bolxevic experimentat i honest, el jove fiscal creu que hi ha un mal funcionament. La seva recerca de justícia el portarà a la Fiscalia General de Moscou. En l’època de les grans purgues estalinistes, és la immersió d’un home en un règim totalitari que no diu el seu nom.

Vídeo: Petit fragment.

Amb: Aleksandr Kuznetsov (Kornev), Aleksandr Filippenko (Stepniak i home amb la cama de fusta), Anatoli Beliy (l’adjunt), Vytautas Kaniusonis (governador de la presó), Anatoliy Belyy (Vyshynsky),  Valentin Novopolskij (xerraire), Ivgeny Terletsky (vell presoner), Orest Pasko (guardià del passadís).

Guió: Sergei Loznitsa, basat en la novel·la del físic, escriptor i presoner polític soviètic Georgy Demidov. Muntatge: Danielius Kokanauskis. Fotografia: Oleg Mutu. Música: Christiaan Verbeek.

Informació: Loznitsa retorna a la ficció, tanmateix a partir del llibre d’un presoner polític real de l’URSS, en la que és una nova aproximació de l’ucraïnès al règim soviètic.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, CineMaldito, Mubi. VI: Coproduction Office. DE: Wanda*, Filmin. DF: Pyramide. EF: 24.09.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons i Especial Ressons |

Sobre el director: a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: nascut a Belarús, és un cineasta ucraïnès de gran prestigi com a documentalista, autor també de ficcions greus, aplomades, de gran rigor, amb fotografia impecable i ritme inalterablement lent, com A la boira (2012), i que als darrers anys ha militat cinematogràficament per la causa d’Ucraïna, amb el documental Maidan (2014), sobre la revolta proeuropea a la capital del país; la ficció Donbass (2018), que narra la situació al Donbass ucraïnès, on una guerra híbrida barrejava conflicte armat obert, crims i saquejos perpetrats per bandes pro-russes, o el documental The Invasion (2024), en què qüestiona les conseqüències de la invasió d’un país per part d’un altre. També ha seguit treballant la Història, amb films com State Funeral (2019), en què tracta del culte a la personalitat mitjançant el gran espectacle del funeral de Joseph Stalin, o com Babi Yar. Context (2021), sobre ma massacre nazi de jueus en tres dies, el setembre de 1941, o The Kiev Trail (2022, documental centrat en el judici per crims de guerra a Kíiv, Ucraïna, el gener de 1946, després de la massacre.Ha estat sovint seleccionat al Festival de Canes: Premi Millor Direcció Un Certain Regard 2018 per Donbass, Premi FIPRESCI 2012 per A la boira . Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Fuori” (©Mario Spada-01 Dist).

De Mario MARTONE, “Fuori”.

Producció: Itàlia, França. Any: 2025. Durada: 1h55.

Nota sinòptica: Biopic sobre l’actriu i escriptora italiana Goliarda Sapienza.

Sinopsi: Roma, 1980. L’escriptora Goliarda Sapienza acaba a la presó per haver robat unes joies, però la trobada amb unes joves recluses li resulta ser una experiència de renaixement. Un cop fora de la presó, en un calorós estiu romà, les dones continuen trobant-se i la Goliarda estableix un profund vincle amb Roberta, una delinqüent habitual i activista política. Una relació que ningú de fora pot entendre però gràcies a la qual Goliarda redescobreix l’alegria de viure i l’impuls d’escriure.

Vídeos: Tràiler VO, Clip.

Amb: Valeria Golino (Goliarda Sapienza), Matilda De Angelis (Roberta), Elodie (Barbara), Sylvia De Fanti (Silvia), Corrado Fortuna, Antonio Gerardi, Stefano Dionisi, Francesco Gheghi.

Guió: Mario Martone, Ippolita Di Majo. Muntatge: Jacopo Quadri. Fotografia: Paolo Carnera. Música: Valerio Vigliar.

Informació: Deadline n’informa amb aquests termes: Drama sobre l’amistat en l’adversitat, la solidaritat femenina i l’anticonformisme, que gira al voltant del temps que [Goliarda] Sapienza va passar a la presó després de robar joies a un conegut de l’alta societat, on va conviure amb lladres, drogadictes, treballadores sexuals i revolucionàries en una experiència que la canviarà per sempre. La co-guionista és la dona del director. Al Festival de Canes 2024, en Sessió Especial, es va presentar el primer episodi de la sèrie L’arte della giogia, dirigida i escrita per Valeria Golino, que adapta per a la TV la considerada obra mestra, homònima, de Goliarda Sapienza.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa. VI: Goodfellas. DE: Avalon. DF: Le Pacte. DI: 01 Distribuzione. EI: 22.05.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia-it, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: napolità (molt napolità, amb la filmografia sovint centrada en Nàpols, els seus carrers, les seves cases, la seva gent…), Mario Martone és un director de teatre que no va debutar al cinema fins al 1980 i encara no va ser fins dotze anys després que va cridar realment l’atenció amb Morte di un matematico napoletano (1992), Gran Premi del Jurat a Venècia. A part de Rasoi (1993), migmetratge inspirat d’un seu espectacle teatral, va estar fent curts i telefilms, fins que entrà en Competició al Festival de Canes amb el seu segon llarg, L’amore molesto (1995). Després va seguir amb els seus curts i TV movies, fins que signà l’episodi ‘La salita’ del film I Vesuviani (1997), que li comportà elogis i polèmica (arribant al qúestionament parlamentari), en haver-se inspirat en un polític napolità per al protagonista. A Canes, hi tornà, però a Un Certain Regard, amb Teatro di Guerra (1998), i no serà fins molts anys després que hi tindrà novament pel·lícula seleccionada, en aquest cas a la Competició: Nostalgia (2022). Entre 1999 i 2001 ha estat director artístic del Teatro Argentina, de Roma, en la seva permanent activitat escènica, que el du a assumir la direcció artística del Teatro Stabile de Torí entre 2007 i 2017. La seva carrera cinematogràfica, mentrestant, ha anat per camins discrets, amb algunes seleccions a la Mostra de Venècia, com els films històrics Noi credevamo (2010) i Capri-Revolution (2018); el biopic del poeta i filòsof italià Giacomo Leopardi, Il giovane favoloso (2014); la nova mirada napolitana a Il sindaco del Rione Sanità (2019) i el biopic de napolità Eduardo Scarpetta, llegenda del teatre còmic italià, Qui rido io (2021). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “O Agente Secreto” (© VictorJuca – Ad Vitam).

De Kleber MENDONÇA FILHO, “O Agente Secreto” / “The Secret Agent” / “L’agent secret”.

Producció: Brasil, França, Alemanya, Països Baixos. Any: 2025. Durada: 2h38.

Nota sinòptica: Aquesta ficció segueix en Marcelo, un mestre atrapat en l’agitació política dels últims anys de la dictadura militar brasilera.

Sinopsi: 1977. En un Brasil turmentat per la dictadura militar, en Marcelo, un home d’uns quaranta anys que fuig d’un passat problemàtic, arriba a la ciutat de Recife on espera construir una nova vida i retrobar-se amb la seva família. Això sense tenir en compte les amenaces de mort que s’amaguen i planen sobre el seu cap.

Amb: Wagner Moura (Marcelo), Maria Fernanda Cândido (Elza), Gabriel Leone (Bobbi), Carlos Francisco (Seu Alexandre), Alice Carvalho (Fatima), Udo Kier (Hans).

Guió: Kleber Mendonça Filho. Muntatge: Eduardo Serrano, Matheus Farias. Fotografia: Evgenia Alexandrova. Música: Tomaz Alves de Souza, Mateus Alves.

Informació: A la producció, entre d’altres, el director, l’actor Wagner Moura i el francès Olivier Père.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: Mk2. DE: Elástica*, La Aventura*. DF: Ad Vitam. DI: Minerva Pictures Group*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi Millor Direcció, Premi Millor Actor -Wagner Moura-, Premi FIPRESCI)| Ressons i Especial ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: nascut a Recife, Brasil, Kleber Mendonça Filho va ser programador i crític de cinema a la vegada que va dirigir curtmetratges premiats. Havent signat el documental eloqüentment titulat Critico (2008), en què 70 crítics i cineastes debaten sobre el cinema des del conflicte ancestral entre l’artista i l’observador, el creador i el crític, va debutar en la ficció amb O Som ao Redor / Les bruits de Recife (2012), sobre els residents d’un edifici d’apartaments brasiler i dels guàrdies de seguretat que s’encarreguen de vigilar els carrers dels voltants, Premi FIPRESCI al Festival de Rotterdam. Amb el seu segon llargmetratge, Aquarius (2016) -protagonitzat per Sonia Braga, en el rol d’una antiga crítica musical que, a Recife, s’enfronta a la pressió immobiliària que vol desallotjar-la de casa- va participar a la Competició del Festival de Canes, No tardà a tornar a la Competició de Canes,(i hi guanyà el Premi del Jurat) amb Bacurau (2019), que va codirigir amb Juliano Dornelles i que, ambientada en un futur potser no gaire llunyà, tracta de la reacció dels habitants d’un poblet brasilerque, a la mort de l’anciana matriarca, han de lluitar per seguir existint com a comunitat. I encara, Retratos fantasmas (2023), documental que parteix del fet que han desaparegut els grans cines de centre ciutat a Recife, va ser seleccionaten Sessió Especial del Festival. En Kleber Mendonça Filho també és programador de cinema de l’Institut Moreira Salles de Rio de Janeiro i São Paulo, així com director artístic de la Janela Internacional de Cinema do Recife. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Dossier 137” (©Fanny Degouville – Haut et Court).

De Dominik MOLL, “Dossier 137“ / “Case 137”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h55.

Sinopsi: Aparentment, el dossier 137 és un cas com tants d’altres per a la Stéphanie, investigadora de l’IGPN, la policia dels policies. Una manifestació tensa, un jove ferit per un tret d’LBD, circumstàncies a aclarir per a establir-ne la responsabilitat. Però un element inesperat torbarà la Stéphanie, per a qui el dossier 137 passarà a ser més que un simple número.

Amb: Léa Drucker (Stéphanie), Yoann Blanc,  Antonia Buresi, Kévin Debonne, Jonathan Turnbull (Benoit Guérini), Mathilde Roehrich (Carole Delarue), Guslagie Malanda (Alicia Mady), Stanislas Merhar (Jérémy), Sandra Colombo (Joëlle Girard), Valentin Campagne (Rémi Cordier), Mathilde Riu (Sonia Girard), Côme Peronnet (Guillaume Girard), Solàn Machado-Graner (Victor), Théo Costa-Marini (Arnaud Lavallée), Théo Navarro Mussy (Mickael Fages), Florence Viala (Sra. Jarry), Dorothée Martinet (Chrystelle), Etienne Guillou-Kervern (sindicalista de la Policia), Laurent Bozzi (senyor Santoni).

Guió: Dominik Moll, Gilles Marchand. Muntatge: Laurent Rouan. Fotografia: Patrick Ghiringhelli. Música: Olivier Marguerit.

Informació: Rodada l’octubre i novembre de 2024.

Enllaços: Tmdb, Wikipédia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa. VI: Charades. DE: ADSO*, Filmin. DF: Haut et Court. EF: 19.11.2025. DI: Teodora Film*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipédia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Va començar essent un cineasta de la Competició del Festival de Canes, amb Harry? Un amic que us vol bé (2000) -amb Sergi López, com l’amic que penetra en la vida de la parella estressada…–  i Lemming (2005) –nova cinta fosca amb toc misteriós, ara amb un sopar entre dues parelles, la trobada d’un rosegador a la pica i l’harmonia que se’n va al carall…– ; però després va estar temps lluny de la Croisette i quan hi tornà, amb La nit del 12 (2022) –film policíac, reflex de la societat, amb el punt misteriós habitual d’en Moll, sobre un cas no resolt-, va ser seleccionat a la ‘decantadora’ secció Cannes Première, havent passat tres anys abans per les Jornades dels Autors de Venècia, amb Només les bèsties (2019). Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO : “Un simple accident” (Memento).

De Jafar PANAHI, “Un simple accident” / “It Wast Just An Accident” / “یک تصادف ساده”.

Producció: Iran, França, Luxemburg. Any: 2025. Durada: 1h45.

Sinopsi: El que comença com un petit accident posa en marxa una sèrie de conseqüències creixents

Amb: Vahid Mobasser (Vahid), Mariam Afshari (Shiva), Ebrahim Azizi (Eghbal), Hadis Pakbaten (Golrokh), Madjid Panahi (el nuvi), Mohamad Ali Elyasmehr (Hamid)

Guió: Jafar Panahi. Muntatge: pendent. Fotografia: Amin Jafari. Música: pendent.

Informació: Rodat sense el permís de les autoritats iranianes. A la producció, Les Films Pelléas* (França), amb la coproducció de Bidibul Productions* (Luxemburg) i  Pio & Co (França). La postproducció s’ha enllestit a França. El delegat general (director artístic) del Festival de Canes, en anunciar la selecció d’aquest film, va remarcar-ne que es tracta d’un misteri molt ben guardat i manifestà que no volia que se’n filtrés res (Wikipedia).

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety 10.04.2025, VI: Mk2. DE: La Aventura*. DF: Memento. EF: 10.09.2025

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Palma d’Or)| Ressons i Especial ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Jafar Panahi és un dels directors més coneguts de l’Iran. En el passat, havia criticat repetidament les polítiques de la República Islàmica a les seves obres. En Panahi va ser arrestat el 2022 després de ser condemnat el 2010 a una pena de sis anys de presó i una prohibició de treballar durant 20 anys. En aquell moment encara no havia començat a complir la seva condemna de presó. Aquesta decisió va ser molt criticada internacionalment. Després de gairebé set mesos de detenció, en Panahi va ser alliberat a principis de febrer de 2023, després que l’home de 65 anys comencés una vaga de fam. Malgrat la seva prohibició de treballar, sempre havia aconseguit completar projectes cinematogràfics a l’Iran i estrenar-los a l’estranger. Més recentment, en la seva absència, la seva pel·lícula No Bears (2022) es va projectar a la competició principal del 79è Festival Internacional de Cinema de Venècia i hi va guanyar el Premi Especial del Jurat (Wikipedia). Anteriorment, Jafar Panahi ha estat al Festival de Canes en diverses ocasions i hi ha estat guardonat, amb la Càmera d’Or per The White Ballon (1995), projectada a la Quinzena dels Realitzadors; amb el Premi Un Certain Regard, per Crimson Gold (2003); amb el Premi al Millor Guió, per 3 Cares (2018). Al Festival de Berlín també hi ha participat en diverses ocasions, havent-hi guanyat l’Ós d’Or  i el Premi FIPRESCI amb Taxi Teheran (2015); el Premi al Millor Guió, per Closed Courtain (2013); el Gran Premi del Jurat, per Offside (2006). A Locarno, guanyà el Lleopard d’Or, amb The Mirror (1997). A Sant Sebastià s’endugué el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, amb The Circle (2001), que prèviament habia guanyat el Lleó d’Or de Venècia i també el corresponent Premi FIPRESCI. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Die, My Love” (Festival de Canes)

De Lynne RAMSAY, “Die My Love“.

Producció: EUA, Canadà. Any: 2024. Durada: 1h58.

Gènere: Terror, comèdia fosca.

Nota sinòptica: amor, follia, follia, amor.

Sinopsi: Una dona que viu en una zona rural apartada voreja la bogeria pel matrimoni i la maternitat.

Amb: Jennifer Lawrence (Grace), Robert Pattinson (Jackson), LaKeith Stanfield (Karl), Nick Nolte (Harry), Sissy Spacek (Pam).

Guió: Lynne Ramsay, Alice Birch i Enda Walsh, basat lliurement en la novel·la ‘Mátate, amor’ (2012) d’Ariana Harwicz –sobre una mare primípara que,a la ruralia francesa, desenvolupa una depressió postpart i entra en psicosi-. Muntatge: Toni Froschhammer. Fotografia: Seamus McGarvey.

Informació: A la producció, Martin Scorsese.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: 193*. D?: MUBI+.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre la directora: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: Nascuda a Glasgow, Lynne Ramsay és habitual al Festival de Canes, on va guanyar  el Premi del Jurat de la Competició dels Curtmetratges, per Small Deaths (1996) i el mateix premi pel seu tercer curtmetratge, Gasman (1998), va presentar a Un Certain Regard la seva òpera prima, Ratcatcher (1999) i, havent tingut seleccionat a la Quinzena dels Realitzadors el seu segon llagmetratge, Morvern Callar (2002), va debutar a la Competició del Festival de Canes amb el següent film, que tardà 9 anys a presentar, Hem de parlar d’en Kevin (2011), revelació del jove actor Ezra Miller, amb guardons i nominacions diversos a la temporada de premis. No hi tornà, a la secció principal del certamen fins 6 anys després, amb el que tanmateix seria el seu quart llargmetratge, En realitat mai vas ser aquí (2017), amb Joaquin Phoenix, -que hi aconseguí el Premi al Millor Guió i el Premi al Millor Actor-, havent realitzat tan sols entremig el curt Swimmer (2012), guardonat als BAFTA. I ha tardat 8 anys més a presentar el seu cinquè llarg, Die, My Love (tot i que ara té 2 altres films en cartera). Els personatges de les seves pel·lícules són una noieta, les seves reflexions i desilucions a l’infantesa i adolescència, en una barriada desfavorida de Glasgow; dos infants i les seves emocions càndides en descobrir la vida secreta de son pare; una xicota que ronda la vintena, conformada amb les coses dures de la vida a qui se li suïcida el company; un noi que, a punt de fer els 16 anys, comet un acte irreparable i enfonsa sa mare en el sentiment de culpa i el dubte de si mai ha estimat de debò aquest fill; un exmarine solitari que malda per salvar dones explotades sexualment i ha d’encarar la recerca de la filla segrestada d’un polític… Cinema dur, amb protagonistes en situacions dramàtiques, que tracta de les emocions sacsejades, de la pena, la culpa, la mort… Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “The Mastermind” (Festival de Canes)

De Kelly REICHARDT, “The Mastermind“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h50.

Nota sinòptica: En James Mooney orquestra un audaç robatori d’art amb el teló de fons de la guerra del Vietnam i el naixent moviment d’alliberament de les dones del país. Mentre es dedica a un atrevit repte criminal, s’ha de moure per un món marcat per dinàmiques socials i polítiques canviants.

Sinopsi: En un racó tranquil de Massachusetts, cap al 1970, en JB Mooney (Josh O’Connor), un fuster a l’atur convertit en lladre d’obres d’art aficionat, planeja el seu primer gran atracament. Quan tot es descontrola, la vida se li ensorra.

Amb: Josh O’Connor (James Blaine Mooney), Alana Haim (Terry Mooney), John Magaro (Fred), Hope Davis (Sarah Mooney), Bill Camp (Bill Mooney), Gaby Hoffman (Maude), Amanda Plummer.

Guió i Muntatge: Kelly Reichardt. Fotografia: Christopher Blauvelt. Música: Rob Mazurek.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, World of Reel, MundoCine, MUBI. VI: The Match Factory. D-EUA: MUBI. DF: Condor Distribution*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre la directora: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: Cinema depurat, mancat de perceptibles dramatúrgia, narrativa i èpica, sensible, avesat a reflectir la societat, centrant-se en personatges concrets… el de Kelly Reichardt: River of Grass (1994), Old Joy (2006), Wendy & Lucy (2008), Meek’s Cutoff (2010), First Cow (2019), Showing Up (2022), entre d’altres títols; sovint present al Festival de Canes, a la Berlinale, a la Mostra de Venècia, a Locarno, a Sundance.  Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Woman and child” (Diaphana)

De Saeed ROUSTAEE, “Woman And Child“ / “Zan O Bacheh”.

Producció: Iran, França. Any: 2025. Durada: 2h11.

Nota sinòptica: Drama familiar contemporani de venjança i perdó en què una infermera vídua se les ha de valent amb el seu fill rebel. Les tensions assoleixen un màxim durant la cerimònia de prometatge amb el seu nou home, però es produeix un tràgic accident i es troba enfrontant-se a sentiments de traïció mentre busca justícia.

Sinopsi: La Mahnaz, infermera de 45 anys, cria els seus fills sola. Mentre es prepara per casar-se amb el seu xicot Hamid, expulsen de l’escola el seu fill Aliyar. Quan un tràgic accident ho capgira tot, la Mahnaz s’embarca en una recerca de justícia i reparació…

Amb: Parinaz Izadyar (Mahnaz), Payman Maadi (Hamid), Soha Niasti (Mehri), Hassan Pourshirazi (l’avi), Fereshteh Sadr Orafaee (la mare), Maziar Seyedi (Samkhanian), Sahar Goldoost, Arshida Dorostkar (Neda), Javad Pourheidari, Mansour Nasiri.

Guió: Saeed Roustaee. Muntatge: Bahram Dehghani. Fotografia: Adib Sobhani. Música: Ramin Kousha.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Deadline. VI: Goodfellas. DE: Caramel Films* i Filmin. DF: Diaphana.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Anomenat també Saeed Roustayi, aquest cineasta iranià és conegut pels seus tres llargmetratges: en Competició al Festival de Canes,  Leila’s Brothers (2022) -en el qual, la Leila, per treure la família de la crisi econòmica, decideix comprar una botiga i iniciar un negoci amb els germans; però el seu pare promet una gran suma de diners a la comunitat per a convertir-se’n en el nou padrí, el màxim honor de la tradició persa-; a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, Law of Tehran (2019) -en què la policia persegueix un narcotraficant i quan finalment aconsegueixen atrapar-lo, aquest intenta tot el que se li acut per escapar i salvar la seva família– i Life and a Day (2016) –la filla petita d’una família indigent, es casa i la por aclapara tota la família per com superar les dificultats quan no hi sigui-. A l’Iran el van condemnar a 6 mesos de presó per haver presentat Leila’s Brothers a Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO “Les Aigles de la République”(©Yigit Eken – Memento).

De Tarik SALEH, “Les Aigles de la République” / “Eagles of the Republic” .

Producció: Suècia, França, Dinamarca, Finlàndia. Any: 2025. Durada: 2h07.

Sinopsi: D’un dia per altre, l‘actor més adorat d’Egipte, George (Fahmy) El-Nabawy, cau en desgràcia davant les autoritat. A punt de perdre-ho tot, en George es veu obligat a acceptar el paper del President en un biopic hagiogràfic. Aleshores es troba projectat al cercle més tancat del poder i ràpidament s’adona que no només corre el risc de perdre l’ànima, sinó que s’ha llançat literalment a una perillosa dansa de la mort.

Amb: Fares Fares (George El-Nabawy Fahmy), Lyna Khoudri (Donya), Zineb Triki (Suzanne), Amr Waked (Dr. Manssour), Sherwan Haji, Suhaib Nashwan, Cherien Davis, Hassan El Sayed (bisbe copte).

Guió: Tarik Saleh. Muntatge: Theis Schmidt. Fotografia: Pierre Aïm. Música: Alexandre Desplat.

Informació: Tercera part de la ‘Trilogia d’El Caire’ del cineasta suec, d’arrels egípcies, Tarik Saleh. A la producció, entre d’altres, ARTE France i Memento productions.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Chaos Reign. VI: Playtime. DE: BTeam. DF: Memento. DI: Movies Inspired*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: De mare sueca i pare egipci, Tarik Saleh va nàixer a Estocolm. Ha estat artista de grafiti i presentador de televisió. Cinematogràficament es mostra molt interessat pel país patern: és conegut per El Caire confidencial (2017), Millor Pel·lícula  a Sundance i Valladolid, –compacte thriller policíac ambientat a El Caire, fidel a la tradició del cinema negre, tot retratant l’estat de corrupció generalitzada i el malestar social a l’Egipte immediatament previ a la revolució de la plaça Tahir, de 25 de gener de 2011– i per La conspiració a El Caire (2022), al Festival de Canes Premi al Millor Guió  –denúncia en forma de thriller, crítica demolidora de la corrupció i les lluites de poder entre religió i Estat a l’Egipte contemporani-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Sound of Falling” (©FabianGamper_StudioZentral – Diaphana)

De Mascha SCHILINSKI, “Sound of Falling“ / “In Die Sonne Schauen”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 2h29.

Nota sinòptica: Quatre noies en quatre dècades diferents comparteixen el fet de créixer en una granja rural i semblen estar connectades entre elles.

Sinopsi: Quatre noies en quatre èpoques diferents. L’Alma, l’Erika, l’Angelika i la Lenka van passar l’adolescència a la mateixa granja del nord d’Alemanya. A mesura que la casa es transforma al decurs del segle, els ecos del passat ressonen dins de les seves parets. Malgrat els anys que els separen, les seves vides semblen correspondre’s.

Amb: Hanna Heckt (Alma), Lea Drinda (Erika), Lena Urzendowsky (Angelika), Luise Heyer (Christa), Laeni Geiseler (Lenka), Susanne Wuest (Emma),  Lucas Prisor (Hannes), Claudia Geisler-Bading (Irm), Filip Schnack (Fritz, de jove), Florian Geißelmann (Rainer), Andreas Anke (Albat).

Guió: Mascha Schilinski, Louise Peter. Muntatge: Billie Mind, Evelyn Rack. Fotografia: Fabian Gamper, Lena Krenz. Música: Anna Kühlein.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Berlinale Talents, FilmPortal. VI: Mk2. DE: Elástica*. DF: Diaphana. DI: I Wonder Pictures*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Premi del Jurat -ex-aequo-)| Ressons i Especial Ressons |

Sobre la directora: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: Segon llargmetratge de l’alemanya Mascha Schilinski, que va debutar amb Dark Blue Girl (2017), seleccionada a la secció Perspectives del Cinema Alemany del Festival de Berlín –Dos anys després de la seva ruptura unla parella s’enamora inesperadament de nou quan venen la seva casa de vacances en una petita illa volcànica del mar Egeu. Volen donar-se una segona oportunitat, però no podien preveure que seria la seva filla Luca, de set anys, qui faria tot el possible per evitar que això passés. Amb una intel·ligència infantil, Luca enfronta els seus pares fins que sorgeix una lluita de poder terriblement malvada pel tron ​​familiar davant del bell paisatge de l’illa…-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Romería” (© QuimVives_ElasticaFilms – Ad Vitam).

De Carla SIMÓN, “Romería“.

Producció: País Valencià, Espanya, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h55. Llengües: espanyol, català, gallec, francès

Sinopsi: La Marina té 18 anys i viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic, que va morir de sida, igual que la seva mare, quan ella era molt petita. A través de les trobades amb els oncles, les tietes i els avis, la noia intenta reconstruir un relat dels seus pares, però tots senten massa vergonya cap als conflictes de drogues de la parella, cosa que la Marina els fa present amb la seva presència. Serà la història d’amor adolescent que viu amb el seu cosí la que permet reimaginar els seus pares i connectar-hi. D’aquesta manera, inventa un conte, gràcies al diari de la seva mare, que l’allibera de l’estigma que la seva família sent per ells i compleix el desig d’entendre el passat…

Amb: Llúcia García (Marina), Mitch (Nuno), Tristán Ulloa (Lois), Alberto Gracia (Iago), Miryam Gallego (Olalla), Janet Novás (Xulia), José Ángel Egido (l’avi), Marina Troncoso (l’àvia), Sara Casasnovas (Virxinia), Celine Tyll (Denise).

Guió: Carla Simón. Muntatge: Sergio Jiménez, Ana Pfaff. Fotografia: Hélène Louvart. Música: Ernest Pipó. Càsting (de la Marina): Irene Roqué. Càsting: María Rodrigo. Vestuari: Anna Aguilà. Direcció de producció: Elisa Sirvent Aguierre.

Informació: Pel·lícula sobre la (pròpia) memòria familiar que tanca la trilogia de la directora composta per Estiu 1993 i  Alcarràs. A la producció, Maria Zamora. Anteriorment, en aquest blog: Notícia de “Romería”, la nova pel·lícula de Carla Simón després d’”Alcarràs”| Un rumor situa “Romería”, de Carla Simón, a Canes 2025.

Enllaços: Wikipedia, Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Vilaweb, 3Cat, La Voz de Galícia, Cineuropa, Academia espanyola de cinema. VI: MK2. DE: Elástica. EE: 05.09.2025. DF: Ad Vitam.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons,  Especial ressons 1 i Especial ressons 2 |

Sobre la directora: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Directora: a la Berlinale 2022, Ós d’Or per Alcarràs (2022);  a Jornades dels Autors Venècia 2022, el curtmetratge Carta a mi madre para mi hijo (2022); a la Berlinale, Millor Òpera Prima, per Estiu 1993 (2017), projectada a la secció Generation. Nascuda a Barcelona el 1986, els seus pares van morir quan tenia 6 anys (de la SIDA) -fet que ha marcat molt la seva filmografia- i és així que se’n va anar a viure amb els oncles i una cosina a Les Planes d’Hostoles (Garrotxa). Graduada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2009, després de fer una estada a la Universitat de Califòrnia, on va fer els seus primers curtmetretges. El 2010 va fer un màster en Innovació i Qualitats Televisives, organitzat per Televisió de Catalunya i el 2011, amb el suport d’una beca de l’Obra Social de la Caixa, va anar a estudiar a la London Film School, on va escriure i dirigir el curt documental Born positive (2012) —sobre joves nascuts amb el VIH— i els curts Lipstick (2013) —on dos nens s’enfronten a la mort de l’àvia— i Les petites coses (2015) —en què narra la relació entre la seva àvia i la seva tia-. Encara, abans de debutar en el llargmetratge, va signar l’experimental Llacunes (2016) -fet a partir de les cartes de la seva mare, Neus Pipó-. Per a crear consciència sobre la malaltia de la SIDA alhora que informar-ne va realitzar el curt Después también (2019), que va ser nominat als Gaudí. I amb la cineasta Domino Sotomayor va establir una cinematogràfica Correspondència (2020) -en què ambdues reflexionen sobre la memòria, la maternitat, la família i el cinema, amb els records més íntims sobre el passat entremesclant-se amb preocupacions compromeses amb el present-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Sentimental Value” (Kasper-Tuxen – Memento ).

De Joachim TRIER, “Sentimental Value ” / “Valeur sentimentale” / “Affeksjonsverdi”.

Producció: França, Noruega, Alemanya, Suècia, Dinamarca. Any: 2025. Durada: 2h15.

Sinopsi: Quan la seva mare mor, la Nora i l’Agnès veuen com el pare, en Gustav, reapareix a les seves vides. Havent estat un reconegut director de cinema, ha escrit un guió del qual li agradaria que la Nora, actriu, en fes el paper principal, però aquesta s’hi nega categòricament. Durant una retrospectiva que li dedica un festival francès, en Gustav coneix una jove estrella de Hollywood que, aclaparada per una de les seves pel·lícules, li expressa el desig de treballar amb ell. Li ofereix el paper escrit inicialment per a la Nora, veient-ho com una oportunitat inesperada per rellançar la seva carrera. Filmar a Noruega es converteix en una oportunitat per a en Gustav d’enfrontar-se als seus dimonis i li dóna una darrera oportunitat de retrobar-se amb les seves filles.

Amb: Renate Reinsve (Nora Borg), Inga Ibsdotter Lilleaas (Agnes Borg Pettersen), Stellan Skarsgård (Gustav Borg), Elle Fanning (Rachel Kemp), Cory Michael Smith, Catherine Cohen (Nicky), Bjørn Alexander (Stian), Pia Borgli (Thea), Jonas Jacobsen (Anders).

Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt. Muntatge: Olivier Bugge Coutté. Fotografia: Kasper Tuxen. Música: Hania Rani.

Informació: A la producció, entre d’altres, Olivier Père. En diu la distribuïdora internacional: La sisena pel·lícula de Joachim Trier és una exploració íntima, commovedora i sovint divertida de la família, els records i el poder reconciliador de l’art.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety, The Hollywood Reporter, Deadline, World of Reel. VI: MK2. D-EUA: Neon. DE: Elástica*. DF: Memento. EF: 20.08.2025. DI: Lucky Red*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició (Grand Prix)| Ressons i Especial ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Cineasta noruec (nascut a Dinamarca), després de realitzar diversos curtmetratges va debutar amb Reprise (2006), premiada a Karlovy Vary, Toronto i Rotterdam i, que amb Eskil Vogt al guió i l’actor Anders Danielsen Lie de protagonista, habituals en la seva filmografia, va sobre dos amics competitius que, enduts per aspiracions literàries i l’exuberància juvenil, suporten les punxades de l’amor, la depressió i carreres florents. Però l’esclat de Joachim Trier va tenir lloc a Un Certain Regard de Canes, amb Oslo, 31 august (2011) –Un dia a la vida d’un jove drogoaddicte en recuperació (Anders Danielsen Lie), que s’agafa un breu permís del seu centre de tractament per fer una entrevista de feina i posar-se al dia amb vells amics a Oslo-. L’entrada a la Competició de Canes va tenir lloc amb Louder Than Bombs (2015), drama psicològic, amb Gabriel Byrne, Isabelle Huppert i Jesse Eisenberg, en el qual un pare i els seus dos fills, dividits, s’enfronten als seus diferents sentiments i records de la seva difunta esposa i mare, una famosa fotògrafa de guerra. Després de la següent Thelma (2017) -en què una noia religiosa confosa intenta negar els seus sentiments per una amiga que n’està enamorada-, va venir la confirmació definitiva amb l’extraordinària La pitjor persona del món (2018), ja amb Anders Danielsen Lie i Renate Reinsve, Premi de Millor Actriu al Festival de Canes –quatre anys de la vida d’una jove que navega per les aigües turbulentes de la seva vida amorosa i lluita per trobar el seu camí professional, cosa que la porta a fer una mirada realista a qui és realment-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!