Club 7 Cinema

En aquest apunt, una fitxa prou treballada sobre cadascuna de les pel·lícules seleccionades a la secció Cannes Première del 78è Festival de Canes, amb un petit perfil del corresponent autor.

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “Amrum” (Festival de Canes)

De Fatih AKIN, “Amrum“ / “Une enfance allemande Île d’Amrum, 1945”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h33.

Nota sinòptica: A l’illa d’Amrum a la primavera de 1945. La caça de foques, la pesca nocturna, el treball al camp: res no és massa perillós o difícil per a en Nanning, de 12 anys, que ajuda la mare a alimentar la família en els últims dies de la Segona Guerra Mundial. Quan es declara la pau, sorgeixen conflictes completament nous i en Nanning ha d’aprendre a trobar el seu propi camí.

Sinopsi: Illa d’Amrum, primavera de 1945. En els darrers dies de la guerra, en Nanning, de 12 anys, s’enfronta al mar traïdor per caçar foques, va a pescar de nit i treballa a la granja propera per ajudar la seva mare a alimentar la família. Malgrat les dificultats, la vida a la bonica i ventosa illa gairebé sembla el paradís. Però quan finalment arriba la pau, revela una amenaça més profunda: l’enemic és molt més a prop del que s’imaginava.

Vídeo: Tràiler.

Amb: Diane Kruger (Tessa Bendixen), Jasper Billerbeck (Nanning), Matthias Schweighöfer (Theo), Laura Tonke (Hille Hagener), Lisa Hagmeister (tia Ena), Kian Köppke (Hermann).

Guió: Fatih Akin, Hark Bohm. Muntatge: Andrew Bird. Fotografia: Karl Walter Lindenlaub. Música: Stefan « Hainbach » Götsch.

Informació: Basada en la infantesa del coguionista (també actor, al film) Hark Bohm.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Cineuropa-Rodatge, Letterboxd. VI: Beta Cinema. DE: A Contracorriente*. DF: Dulac Distribution. EF: 24.12.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: director de cinema, guionista i productor alemany, nascut a Hamburg, de pares turcs. Descobert pel Festival de Locarno, que li guardonà el llarg Short Sharp Shock (1998) –un home que surt de la presó disposat a deixar enrere el seu passat criminal, però l’hi compliquen els seus dos amics, atrets pel crim...-, va saltar al primer pla de l’actualitat cinematogràfica mundial en guanyar l’Ós d’Or de Berlín i el Premi FIPRESCI amb Head-On (2004) –una xicota alemanya que ha intentat suïcidar-se, farta de les restriccions de la seva família, molt creient i tradicional, decideix casar-se amb un turc-alemany de 40 anys, alcohòlic i toxicòman que també ha intentat suïcidar-se-.  Avalat per aquest guardó, va tenir seleccionada Fora de Competició al Festival de Canes, Crossing the Bridge: The Sound of Istanbul (2005) –un viatge per Istanbul, la ciutat que uneix Europa i Àsia, que desafia les nocions familiars d’Orient i Occident, un repàs a la vibrant escena musical que inclou música tradicional turca, a més de rock i hip-hop-. Amb The Edge of Heaven (2007) –en el qual un turc viatja a Istanbul per trobar la filla de l’exnòvia del seu pare-, va guanyar el Premi del Millor Guió del Festival de Canes. Va ser a la Mostra de Venècia que va presentar (i guanyar-hi el Premi Especial de Jurat) Soul Kitchen (2009) –comèdia dramàtica ambientada a Hamburg, on un xef germano-grec, sense voler, altera la pau del seu restaurant només per a gent local contractant un xef més talentós...- i a Canes, en Sessó Especial, el documental Garbage in the Garden of Eden (2012) –sobre la gent d’un poble turc, a la vora del Mar Negre, que lluiten contra la decisió del govern de convertir la seva comunitat en un abocador d’escombraries-. Després de tornar a Venècia amb The Cut (2014) –situat al 1915, quan un home que ha sobreviscut al genocidi armeni de l’Imperi Otomà, si bé hi ha perdut la família, la parla i la fe, emprèn la recerca de les seves filles bessones que podrien ser vives-, també retornà a Canes, amb premi, en guanyar-hi el guardó de la Millor Actriu (Diane Kruger) amb In the Fade (2017), que després s’enduria el Globus d’Or al Millor Film de Parla No-Anglesa –La vida de la Katja s’ensorra després de la mort del seu marit i el seu fill en un atemptat amb bomba. Després d’un temps de dol i injustícia, la Katja en busca venjança-. A partir d’aquí, la seva estrella s’ha apagat, sobretot a nivell internacional: va passar sense pena ni glòria per la Competició de la Berlinale The Golden Glove (2019) –sobre un assassí en sèrie que sembra la por dels residents d’Hamburg a principis dels anys setanta– i va quedar limitada a festivals de segona fila Rheingold (2022) –biopic del raper alemany de hip-hop, emprenedor i ex-convicte Giwar Hajabi–. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Ma frère” (Festival de Canes)

De Lise AKOKA i Romane GUERET, “Ma frère“ / “Summer Beats”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h52.

Sinopsi: París, en un barri obrer del 19è districte. Shai i Djeneba tenen 19 anys i són amigues des de sempre. Una està atabalada per una família nombrosa, atapeïda. L’altra pateix massa soledat. Durant un estiu, com a líders d’una colònia de vacances, lluny de les torres als peus de les quals van créixer, són oficialment responsables d’una tribu de nens d’entre 6 i 10 anys. A l’alba de l’edat adulta, hauran de prendre decisions per créixer i reinventar la seva amistat.

Amb: Shirel Nataf (Shai), Fanta Kebe (Djenebe), Zakaria-Tayeb Lazab, (Ismaël), Mouctar Diawara (Aladi).

Guió: Lise Akoka, Romane Gueret, Catherine Paillé. Muntatge: Albertine Lastera. Fotografia: Jean-François Hensgens.

Informació: Es va rodar l’estiu passat. Algunes fonts apunten que aquest segon llargmetratge de les autores és la continuació de la seva web-sèrie Tu préfères (2020).

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Unifrance, Ioncinema, La Région Auvergne-Rhône-Alpes-,  VI i DF: StudioCanal. EF: pendent.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Première |

Sobre les directores: Lisa Akoka i Romane Gueret al D’A. Lise Akoka (a Viquipèdia, a Wikipédia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd), Romane Gueret (a Viquipèdia, a Wikipédia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd).

Directores: anteriorment, Lise Akoka i Romane Gueret: Premi Un Certain Regard per l’òpera prima Les pires (2022) –Tindrà lloc un rodatge a “cité” Picasso, a Boulogne-Sur-Mer, al nord de França. Durant el càsting, quatre adolescents, Lily, Ryan, Maylis i Jessy són escollits per interpretar a la pel·lícula. Al barri, tothom s’estranya: per què han anat a agafar “els pitjors”?-. I a la Quinzena dels Realitzadors, el curt Chasse Royale (2016) –L’Angélique, de 13 anys, la més gran d’una família nombrosa, viu als afores de Valenciennes. Aquell dia, a col·legi, li proposen de passar un càsting-. Akoka i Gueret, treballadores en l’àmbit dels càstings, encaren juntes les seves carreres com a cineastes. Són també autores de la web-sèrie Tu préfères (2020) –Shaï, Djeneba, Aladi i Ismaël, de 16 anys, han crescut entre les quatre torres de la Place des Fêtes, un barri obrer de París. Aquí és on es troben, xerren, passen les hores i juguen al seu joc preferit: “Tu préferes?” [T’agradaria més?”], que consisteix a haver d’escollir una de dues alternatives en un dilema cornelià i absurd. Aquesta és una oportunitat perquè els quatre adolescents abordin a la lleugera qüestions existencials. I de mica en mica, evolucionar, afirmar-se, de vegades contra tot pronòstic-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Splitsville” (Festival de Canes)

De Michael Angelo COVINO, “Splitsville“.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h40.

Gènere: Comèdia.

Nota sinòptica: L’Ashley li demana el divorci i en Carey, de bon humor, corre cap als seus amics, Julie i Paul, per demanar-los suport. Està sorprès en descobrir que el secret de la felicitat d’aquesta parella és un matrimoni obert; això fins que en Carey es passa de la ratlla i du totes les seves relacions al caos.

Sinopsi: Splitsville comença amb l’Ashley (Adria Arjona) sol·licitant el divorci, mentre que el bondadós Carey (Kyle Marvin) recorre als seus amics, Julie (Dakota Johnson) i Paul (Michael Covino), per demanar suport. Queda ben sorprès en descobrir que el secret de la seva felicitat rau en un matrimoni obert… almenys fins que en ell, en Carey, es passa de la ratlla i du totes les seves relacions al caos.

Amb: Dakota Johnson (Julie), Adria Arjona (Ashley), Michael Angelo Covino (Paul), Kyle Marvin (Carey), Nicholas Braun (Matt, el mentalista), David Castañeda, O-T Fagbenle, Charlie Gillespie (Jackson).

Guió: Michael Angelo Corvino, Kyle Marvin. Muntatge: Sara Shaw. Fotografia: Adam Newport-Berra. Música: Dabney Morris, David Wingo.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Deadline 01.05.2025, Deadline 22.08.2024. VI: Neon*. E-EUA: 22.08.2025. DF: Metropolitan Filmexport.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Productor, actor i guionista, Michael Angelo Covino és també autor de diversos curtmetratges i va debutar en el llarg amb The Climb (2019), també escrit i protagonitzat per ell i Kyle Marvin. amb el qual va guanyar el Premi ‘Coup de Coeur’ del Jurat Un Certain Regard : una comèdia dramàtica sobre dos amics de tota la vida, molt units fins el dia que l’un s’allita amb la xicota de l’altre; una mirada a aquesta amistat al decurs d’anys de rialles, tristesa i ràbia, que té els seus límits. “Splitsville” és el seu segon llargmetratge. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Magalhães” (Andergraun).

De Lav DÍAZ, “Magalhães” / “Magallanes” / “Magellan”.

Producció: Catalunya, Portugal, Filipines, França, Taiwan. Any: 2025. Durada: 2h36. Llengües: espanyol i portuguès.

Gènere: Drama històric.

Nota sinòptica: En Magallanes és un capità que es rebel·la contra el poder del rei, perquè és humanista i creu en la justícia. Però quan finalment aconsegueixi el comandament de la flota de les espècies, amb la qual farà la primera circumnavegació de la Terra, què descobrirà sobre si mateix?

Sinopsi (© Andergraun): En Magallanes és un navegant portuguès que es revela contra el poder del Rei, que no li dona suport en els somnis de descobrir el món. Convenç la corona espanyola perquè l’ajudi en l’audaç expedició a les llegendàries terres d’Orient. Els seus somnis passen per davant de tot. El viatge resulta més esgotador del que se n’esperava, amb gana i motins que duen la tripulació al límit de les seves forces. En arribar a les illes de l’arxipèlag malai, en Magallanes canvia d’opinió. S’obsessiona en la conquesta i la conversió, cosa que desencadena violents aixecaments que escapen al seu control. Aquest no és el mite d’en Magallanes, sinó la veritat del viatge.

Vídeo: Tast.

Amb: Gael García Bernal (Fernão de Magalhães), Dario Yazbek Bernal (Duarte Barbosa), Roger Alan Koza (Alfonso de Albuquerque), Amado Arjay Babon (Enrique), Ángela Ramos -Ângela Azevedo- (Beatriz), Ronnie Lazaro (Raja Humabon), Hazel Orencio (reina Joana), Tomás Alves (Francisco Serrao), Brontis Jodorowsky (bisbe Fonseca), Baptiste Pintaux.

Guió: Lav Diaz. Fotografia: Artur Tort (“Tardes de soledad”, “Pacifiction”, “Liberté”…), Lav Díaz. Muntatge: Artur Tort , Lav Díaz-. Música: Marc Verdaguer.

Informació: A la producció, Andergraun Films (Montse Triola, Albert Serra). Fins a darrera hora, abans de presentar-se a Canes, aquest film duia per títol “Beatriu, la dona / “Beatriz, la mujer” / “Beatrice, the Wife” i la sinopsi era: La vida de Beatriz Barbosa de Magallanes en paral·lel amb l’incert i ardu viatge de Fernão de Maalhães, el seu marit. La Beatriz lluita per la seva supervivència i la dels seus fills, mentre que el navegant intenta dur a terme una expedició marítima impossible. La Beatriz morirà molt jove, en un món impossible per a ella.

Enllaços: Andergraun Films, Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: Luxbox. DF: Nour Films.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: En Lav Diaz és un cineasta establert a les Filipines. És conegut pel seu estil narratiu contemplatiu i la seva extensa exploració del paisatge sociopolític filipí a través del cinema. Nascut el 1958 a Cotabato, en Diaz ha influït profundament en l’escena cinematogràfica internacional amb el seu enfocament únic de la durada i la narració. La seva obra sovint aprofundeix en els temes de la història, el sofriment i la condició humana, marcat per un estil que implica plans llargs i visuals en blanc i negre. Les principals pel·lícules de Diaz inclouen Norte, the End of History (2013) [seleccionada a Un Certain Regard], From What Is Before (2014) [Lleopard d’Or a Locarno, on va rebre tot d’altres guardons, entre els quals, el FIPRESCI de la crítica] i The Woman Who Left (2016) [Lleó d’Or a la Mostra de Venècia] (..). Les seves pel·lícules s’exhibeixen àmpliament, desafiant el públic amb la seva durada i profunditat, superant els límits del cinema convencional per crear narratives reflexives i provocadores (Luxbox). Certament, és un cineasta habitual de Locarno, Venècia i Berlín. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Love on Trial” (Mk2).

De Kôji FUKADA, “Love on Trial“ / “Renai Saiban”.

Producció: Japó. Any: 2025. Durada: 2h04.

Sinopsi: La Mai, una ídol emergent del J-Pop, finalment és a punt de tenir el seu gran moment quan s’enamora inesperadament. Però en una indústria traïdora on els joves cantants han de mantenir una imatge d’una puresa impecable, l’amor està prohibit. Quan la seva relació queda al descobert, l’agència de Mai pren mesures dràstiques, arrossegant la parella als tribunals, per la clàusula de “no amor” del seu contracte, llançant-los la vida al caos. Davant d’una màquina implacable, però, els dos amants decideixen lluitar, no només pel seu futur, sinó per defensar el dret més simple i universal: el d’estimar.

Amb: Erika Karata (Mai), Yuki Kura, Kenjiro Tsuda, Kyoko Saito.

Guió: Koji Fukada, Shintaro Mitani. Muntatge: Sylvie Lager. Fotografia: Hidetoshi Shinomiya (“Drive my car”). Música: Agehasprings.

Informació: Koji Fukada s’endinsa en el món enlluernador però despietat del J-Pop, oferint una història d’amor íntima entrellaçada amb comentaris socials aguts. Inspirat en fets reals, “Love on Trial” és un drama commovedor sobre la llibertat, el desafiament i la lluita d’una dona per recuperar la seva vida (Mk2).

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance, Variety, Trois Couleurs. VI: Mk2. DF: Art House. EF: 04.02.2026.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première |

Sobre el director: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd, a MUBI.

Director: Ja ha estat anteriorment al Festival de Canes: va guanyar el Premi del Jurat Un Certain Regard, amb Harmonium (2016) -amb Tadanobu Asano, el drama d’una família japonesa la tranquil·litat de la qual es veu envaïda per un amic del pare, acabat de sortir de la presó– i a la secció Fidels de l’edició de la COVID va tenir seleccionada la sèrie The Real Thing (2020) –adaptació d’un còmic, en què un noi que treballa en una empresa de focs artificials salva una xicota misteriosa d’un accident, ignorant fins a quin punt ella li capgirarà la vida-. Dos anys després va participar a la Competició de Venècia, amb Low Life (2022) –una parella que mena una vida pacífica amb un nen es troba que, arran d’un accident, han d’acollir el pare del menut, sord i sense sostre, aclaparat pel dolor i la culpa, tasca a què es dedica intensament la dona-. Al Festival de Locarno hi havia participat anteriorment, amb A Girl Missing / Yokogao (2019) –la relació d’una cuidadora domiciliària amb la família que atén queda alterada quan el seu propi nebot segresta una nena d’aquesta gent-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “La ola” (© Diego Araya – Festival de Canes).

De Sebastián LELIO , “La ola” / “The Wave“ / “La vague”.

Producció: Xile, EUA. Any: 2025. Durada: 2h09.

Gènere: Drama musical.

Sinopsi: Onades de canvi esclaten al campus, i entre les ocupacions i manifestacions hi ha la Julia, una estudiant de música que s’uneix a la causa per denunciar l’assetjament i els abusos que els estudiants han patit durant massa temps. Però mentre canta i balla al ritme de les cançons, un episodi misteriós la persegueix: una trobada desconcertant amb en Max, l’assistent del seu professor de cant. Què va passar aquella nit? Només era una cita més? En va donar ella el consentiment? O era molt pitjor?Atrapada per l’eufòria col·lectiva i els seus propis fantasmes, la Julia es converteix en el cor del moviment. El seu testimoni, íntim i complex, esdevé una onada que sacseja, trastoca i redefineix una societat polaritzada.

Amb: Daniela López (Julia), Avril Aurora (Luna), Thiare Ruz, Lola Bravo (Rafa), Paulina Cortés (Tamara), Amparo Noguera, Florencia Berner, Renata González Spralja, Amalia Kassai, Néstor Cantillana, Enzo Ferrada Rosati.

Guió: Sebastián Lelio, Josefina Fernández, Manuela Infante, Paloma Salas. Muntatge: Soledad Salfate. Fotografía: Benjamín Echazarreta. Música: Matthew Herbert, Camila Moreno, Javiera Parra, Anita Tijoux. Coreografia: Ryan Heffington.

Informació: Inspirada en les manifestacions feministes a Xile de 2018. El rodatge de la pel·lícula es va acabar l’abril de 2024. Deadline ha recollit unes declaracions de Sebastián Lelio en què diu: Em fascina la idea d’utilitzar el gènere musical amb la seva aura de romàntic i esplendor per parlar de l’inspirador moviment feminista jove a Xile, el consentiment mutu en l’era post #MeToo i el potencial polític de la veu individual o col·lectiva (..) “La ola” explora la col·lisió entre la urgència de canvi i l’statu quo a través del poder embriagador de la dansa, la música i… una banda de dones emmascarades que estan decidides a canviar el món. La coguionista Manuela Infante era professora en una universitat en què unes 100 estudiants van assetjar-ne l’edifici principal durant les protestes del 2018 i ha manifestat: Vaig estar molt a prop d’elles i vaig aprendre’n molt. De fet, les seves experiències i històries formen part dels fonaments d’aquesta pel·lícula sobre el que ve després de l’aixecament feminista (Deadline).

Enllaços: Web oficial, Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, La Tercera, Deadline, IndieWire. VI: FilmNation Entertainment.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia-Esp, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Cineasta xilè, nascut a l’Argentina, de pare d’allà i mare xilena, però de vida pràcticament nòmada entre diverses ciutats i països, Sebastián Lelio, havent tingut a la Quinzena dels Realitzadors Navidad (2009) –una parella d’estudiants, entre les frustracions d’ell i els dubtes d’identitat sexual d’ella, topen amb una noia misteriosa que esdevé objecte del seu desig– i a Locarno El año del tigre (2011) –un reclús s’escapa del seu centre penitenciari en ruïnes durant el terratrèmol de Xile del febrer del 2010-, es va donar a conèixer especialment amb Gloria (2013), premi a la Millor Actriu (Paulina García) i Premi del Jurat Ecumènic a la Berlinale -la vida d’una dona que entra a una nova etapa en complir seixanta anys, i que busca l’amor després de la seva separació-; però sobretot és reconegut com a guanyador de l’Oscar Internacional i del Premi al Millor Guió de la Berlinale per La mujer fantástica (2017) -en què una dona transgènere que treballa de cambrera i cantant en un club nocturn queda devastada per la mort del seu xicot gran d’edat-. Tornà a destacar tres anys després amb El Prodigi / The Wonder (2022) -amb Florence Pugh i Tom Burke, a la Irlanda de 1862, una infermera turmentada pel seu passat, arriba d’Anglaterra per a vigilar, conjuntament amb una monja, una nena que diuen que fa quatre mesos que no menja, en el que podria ser un miracle-. Actualment, ja té en marxa un altre projecte -si més no-, Voyagers (en què Daisy Edgar-Jones i Andrew Garfield reviuen la ‘còsmica història d’amor’ entre Carl Sagan i la seva dona, Ann Druyan), que podria anar a Venècia 2025.  No ha estat anteriorment al Festival de Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Connemara” (© Jean-François Hamard – Festival de Canes).

D’Alex LUTZ, “Connemara“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h52.

Gènere: comèdia dramàtica.

Sinopsi: l’Hélène, eixida d’un entorn modest, va deixar els Vosges fa molt de temps. Avui té quaranta anys. Un esgotament sobtat la va obligar a deixar París i tornar al lloc on havia crescut, entre Nancy i Épinal. Es va mudar amb la seva família, va trobar una bona feina i, en definitiva, una qualitat de vida… Un vespre, a l’aparcament d’un restaurant franquiciat, va veure una cara familiar, en Christophe Marchal, el guapo jugador d’hoquei dels seus anys d’institut. En Christophe, aquest objecte distant del desig, un enllaç que Hélène no havia vist venir… En la seva abraçada, són dues Frances, dos mons ara desconeguts que somien amb estimar-se. Els serà possible aquest idil·li, aquesta illa?

Amb: Mélanie Thierry (Hélène), Bastien Bouillon (Christophe), Jacques Gamblin (Gérard), Bruno Sanches (Marco), Eliot Giraud (Gabriel), Grégory Montel (Philippe), Clémentine Célarié, Anne Charrier, Alexandre Auvergne (Greg), Johanna Lauraire (Clara), Elisa Beauchamp (Mouche), Marco Luraschi (Christophe, de jove), Zoé Picard (Charlotte, de jove), Julia Vivoni (Jenn), Lila-Rose Gilberti (Hélène, de jove).

Guió: Alex Lutz, Hadrien Bichet, Amélia Guyader, adaptació de la novel·la Connemara, de Nicolas Mathieu. Muntatge: Monica Coleman. Fotografia: Éponine Momenceau. Música: Vincent Blanchard.

Informació: El títol de la novel·la primigènia (i de la pel·lícula) fa referència a la cançó Les Lacs du Connemara de Michel Sardou.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, Wikipédia, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Unifrance. VI: StudioCanal*. DF: StudioCanal. EF: 10.09.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première (Premi Comissió Superior Tècnica de la Jove Tècnica de Cinema -a la directora de fotografia-) | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipédia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: actor (teatre, cinema, doblatge, TV), humorista, director teatral, dramaturg, novel·lista i cineasta francès, que amb “Connemara” signa el seu quart llargmetratge. Aconseguí 4 nominacions als César per a la seva comèdia dramàtica Guy (2018), en què un jove periodista s’assabenta que és fill il·legítim d’un cantant de pop francès que va ser famós des dels anys 60 fins als 90 i decideix seguir-lo en una gira. Ja havia estat anteriorment al Festival de Canes, cloent Un Certain Regard, amb la romàntica Une nuit (2023) –en un metro ple de gent, una dona (Karin Viard) empeny un home (Alex Lutz). Ells discuteixen. Més tard, als passadissos de l’estació, els dos desconeguts fan l’amor incòmodament a la caseta d’un fotomaton. Finalment, un cop dalt del carrer, s’acomiadaran. No passaran la nit acomiadant-se! … I per què no?..-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “The Love That Remains” (©Hlynur Pálmason – Jour2fête).

De Hlynur PÁLMASON, “The Love That Remains” / “L’amour qu’il nous reste” / “Ástin sem eftir er”

Producció: Islàndia, França, Dinamarca, Suècia. Any: 2025. Durada: 1h49.

Nota sinòptica: Un any de la vida d’una família mentre els pares naveguen per la seva separació. A través de moments lúdics i sincers, la pel·lícula retrata l’essència agredolça de l’amor esvaït i els records compartits enmig de les estacions canviants.

Sinopsi: La trajectòria íntima d’una família els pares de la qual se separen. Al llarg d’un any, entre la lleugeresa del moment i la profunditat dels sentiments, es teixeix un retrat agredolç de l’amor, interromput per fragments tendres, alegres, de vegades melancòlics. Una mirada sensible a la bellesa discreta de la vida quotidiana i al flux de records que es despleguen amb el ritme de les estacions.

Vídeo: Tast.

Amb: Saga Garðarsdóttir (Anna), Sverrir Gudnason (Magnús), Ída Mekkín Hlynsdóttir (Ída), Þorgils Hlynsson (Þorgils), Grímur Hlynsson (Grímur).

Guió i Fotografia: Hlynur Pálmason. Muntatge: Julius Krebs Damsbo. Música: Alex Zhang Hungtai.

Informació: El març de 2024, Cineuropa va anunciar que Arte France passava a coproduir la nova pel·lícula de l’islandès Hlynur Pálmason de títol On land and Sea, que havia de tractar de la vida d’una família que, a principis del segle XIX, transformava casa seva en un rai i navegava a la recerca d’un nou lloc on viure. The Film Stage se’n va fer ressò. Però d’aquell film no n’hi ha cap més rastre; en canvi, consta un altre títol, The Love That Remains com el que el cineasta ha assumit després de Godland (2022), que segueix un any en la vida d’una família, quan els pares se separen. L’agència de vendes internacionals New Europe en diu: La pel·lícula recull amb tendresa un any de la vida d’una família mentre els pares naveguen per la seva separació. A través de moments lúdics i sincers, la pel·lícula retrata l’essència agredolça de l’amor esvaït i els records compartits enmig de les estacions canviants.

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, MUBI, Icelandic Film Center, Deadline, Variety. VI: New Europe. DE: Elástica*. DF: Jour2fête. DI: Movies Inspired*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première (Palm Dog) | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Quart llargmetratge de Pálmason, després de Winter Brothers (2017) –una odissea entre germans ambientada en un entorn laboral durant un fred hivern: dos germans, les seves rutines, hàbits, rituals i una violenta disputa que esclata entre ells i una altra família– premiada a Locarno; Un blanc, blanc dia (2019) –un policia fora de servei sospita d’un home local per haver tingut una aventura amb la seva dona, recentment morta, i de mica en mica, la seva obsessió per descobrir la veritat es fa grossa i comença a posar en perill tothom– presentada a la Setmana de la Crítica de Canes, i Godland,(2022) –a finals del segle XIX, un jove pastor danès viatja a una part remota d’Islàndia per a construir-hi una església i fotografiar-ne la gent– seleccionada a Un Certain Regard 2022. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Orwell: 2+2=5” (©Velvet Film – Festival de Canes)

De Raoul PECK, “Orwell: 2+2=5“.

Producció: França, EUA. Any: 2025. Durada: 1h59.

Nota sinòptica: Es presenta com el llargmetratge documental definitiu sobre el visionari autor George Orwell.

Sinopsi breu: Entrelligant imatges d’arxiu d’anteriors adaptacions de ‘1984‘ amb un tapís d’imatges significatives del segle XXI, Raoul Peck dissecciona  la visió precientífica d’Orwell i les seves lliçons vitals per als nostres temps i el futur de la nostra societat.

Sinopsi: 1949. George Orwell acaba la que serà la seva última però més famosa novel·la, 1984. Aquest potent i provocador documental s’endinsa en els darrers mesos d’Orwell i la seva obra visionària per explorar les arrels dels conceptes vitals i inquietants que va revelar al món en la seva obra mestra distòpica… El doblepensar, el crim del pensament, la neollengua, l’espectre omnipresent del Gran Germà… veritats inquietants que ressonen cada cop amb més força avui en dia.

Documental, amb: Damian Lewis (George Orwell).

Guió: Raoul Peck. Muntatge: Alexandra Strauss. Fotografia: pendent. Música: Alexeï Aïgui.

Informació: A la producció, Raoul Peck, Nick Shumaker i Alex Gibney.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Deadline-1, Deadline-2. VI: Goodfellas. D-EUA: Neon*. DE: Caramel* i Filmin. DF: Le Pacte. DI: I Wonder Pictures*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: nascut a Haití, en Raoul Peck va créixer al Congo, França, Alemanya i els Estats Units. Va obtenir una llicenciatura en enginyeria econòmica a Alemanya i després va ingressar a l’Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlín (DFFB). Des de llavors, ha produït una obra complexa i variada que va del documental a les minisèries i a les ficcions. Activista polític, de març de 1996 a setembre de 1997, va ser ministre de Cultura d’Haití. El 2001 va rebre el Premi Irene Diamond (Human Rights Watch) per tota la seva obra.Des del gener de 2010, és president del consell d’administració de l’escola de cinema La Fémis. Al primer ministre Patrice Lumumba li va dedicar el documental Lumumba: La mort du prophète (1991) -reivindicat posteriorment a Cannes Classics– i al cap d’uns anys el biopic Lumumba (2000) -seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors-.  Va tenir en Competició a Canes L’homme sur les quais (1993) –una nena de vuit anys, els pares de la qual han hagut de fugí de l’Haití del dictador Duvalier, es crea un món propi, fet de fantasia, misteris i rituals; però trenta anys després, les imatges d’aquell temps s’entrellacen: malsons amb home del règim que als molls li va posar fi a la seva infància-. Per a HBO va produir i dirigir la ficció Sometimes in April (2005) –sobre el genocidi a Ruanda-, en Competició a la Berlinale. Una ficció centrada en els últims moments d’un governant de Haití quan esclata una revolució violenta al voltant seu, Moloch Tropical (2009), la va presentar a Toronto i Berlín. També a Toronto va estrenar el documental I Am Not Your Negro (2017) -que, amb intervencions de James Baldwin, explica la història del moviment afroamericà a l’Amèrica moderna-. Tornant al terreny de la ficció, va signar, amb Pascal Bonitzer al guió i el protagonisme d’August Diehl (com a Karl Marx), Stefan Konarske (com a Friedrich Engels) i Vicky Krieps (com a Jenny von Westphalen-Marx), Le jeune Karl Marx (2017), biopic que reviu els primers anys de Karl Marx, Friedrich Engels i Jenny Marx, entre París, Brussel·les i Londres. Al Festival de Canes hi tornà, en Sessió Especial, amb el documental Ernest Cole: Lost and Found (2024) –retrat d’Ernest Cole (1940-1990), el primer fotògraf independent negre a Sud-àfrica durant l’era de l’apartheid-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “La Disparition de Josef Mengele” (Festival de Canes)

De Kirill SEREBRENNIKOV, “La Disparition de Josef Mengele” / “Das Verschwinden Des Josef Mengele” / “The Disappearance Of Joseph Mengele”.

Producció: França, Rússia, Mèxic, Alemanya. Any: 2024. Durada: 2h15.

Nota sinòptica: Poc després del final de la Segona Guerra Mundial, Josef Mengele, el metge nazi que havia exercit al camp d’extermini d’Auschwitz, es va escapar d’Alemanya. Amb l’ajuda de soldats de les SS i el suport de famílies sud-americanes riques, es va amagar a l’Argentina. Des de Buenos Aires fins al Paraguai, amb parades a la selva brasilera, l’anomenat Àngel de la Mort va organitzar la seva metòdica desaparició i va escapar de qualsevol forma de judici.

Sinopsi: Els anys de fuga de Josef Mengele (August Diehl), el famós metge nazi que va trobar refugi a Sud-amèrica (del Paraguai a la selva brasilera) al final de la Segona Guerra Mundial i mai va ser capturat, explicats des del seu punt de vista. Un retrat dur i complex d’un botxí que intenta escapar del seu destí, mentre que al seu voltant el món evoluciona i pren consciència dels crims nazis.

Amb: August Diehl (Josef Mengele), Paula Beer (Martha Mengele), Max Bretschneider, David Ruland, Dana Herfurth, Burghart Klaußner, Heinz K. Krattiger, Carlos Kaspar, Santino Lucci (Jorge), Ramiro Lucci (Luis).

Guió: Kirill Serebrennikov, adaptat de la novel·la d’Olivier Guez “La disparition de Josef Mengele“, que va guanyar el prestigiós premi Renaudot l’any 2017. Muntatge: Hansjörg Weissbrich. Fotografia: Vladislav Opelyants. Música: Ilya Demutsky.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, CG Cinema informa , Variety. DF: Bac Films. DI: Europictures.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: Kirill Serebrennikov, guionista i director de cinema i teatre, viu actualment exilat del seu país, Rússia, on va ser perseguit acusat de malversació de fons, en una causa finalment sobreseguda i, de fet, motivada per la persecució del poder de Vladimir Putin, contra el qual s’ha manifestat públicament Serebrennikov, qui , essent obertament gai, ha defensat la causa LGTBI, en contra de la doctrina oficial russa. La seva trajectòria (important) al Festival de Canes va començar  presentant a Un Certain Regard Le disciple / (M)uchenick” (2016) –sobre un adolescent en crisi mística que sacseja tot el seu entorn amb qüestions incòmodes que planteja– i va seguir, entrant en competició de manera continuada amb Leto (2018) –l’eclosió de la música rock entre el jovent de Leningrad als anys vuitanta, quan encara imperava el règim soviètic-, La febre de Petrov (2021) –a l’Iekaterinburg postsoviètic, la família Petrov comença a patir al·lucinacions surrealistes i la línia entre la realitat i les al·lucinacions comença a desaparèixer-, La dona de Txaikovski (2022) –l’obsessió d’amor d’Antonina Miliukova, rebutjada pel seu marit, el magistral compositor i homosexual Piotr Txaikovski– i Limonov: The Ballad (2024) -la història escandalosa d’Eduard Limonov, el poeta soviètic radical que es va convertir en un rodamón a Nova York, una sensació a França i un antiheroi polític a Rússia -. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!