Club 7 Cinema

El cineasta nord-americà Richard Linklater ha fet amb amor i passió cinèfila la pel·lícula Nouvelle Vague (2025) i ho explica molt bé en aquest text, amb què la presenta (al corresponent dossier de premsa francès) i que titula de manera eloqüent:

Un acte d’amor.

Crec que tot director que fa temps que treballa hauria de, en algun moment de la seva carrera, fer una pel·lícula sobre la realització d’una pel·lícula. És legítim voler abordar aquest tema complicat i inquietant al qual hom dedica passió i creativitat. Però quina és l’aproximació adequada, com es troba el to adequat? És possible superar La nit americana / La nuit américaine [F. Truffaut, 1973]? És poc probable.

Al llarg dels anys, els meus pensaments sempre em portaven de tornada al moment en què vaig fer la meva primera pel·lícula, a aquella alegria absoluta de poder finalment condensar anys d’idees cinematogràfiques i obsessions en un film. És una experiència que, evidentment, només es viu una vegada. Ningú no està mai preparat per afrontar les batalles físiques i mentals que comporta: el xoc entre una confiança extrema i una profunda inseguretat per falta d’experiència, la passió inesgotable que cada dia es veu confrontada a la inestabilitat d’una feina que implica tantes persones, cadascuna amb la seva pròpia personalitat i necessitats.

Ja tenia el tema, però l’autobiografia no em semblava pas la solució adequada. Aquests relats dels reptes i tribulacions que acompanyen la producció d’una pel·lícula són representatius del que afronten els artistes, però realment el món necessita un altre retrat autocomplaent d’un artista lluitant amb els turments de la creació? Podem fer-ho millor que Fellini 8 1/2 / Otto e mezzo [F. Fellini, 1963]? Probablement no.

Quan en Jean-Luc Godard va morir fa dos anys, em vaig dir a mi mateix: És hora de fer aquesta pel·lícula, un retrat d’aquell moment únic: el naixement de la Nouvelle Vague. Com una carta d’amor a aquells que et van ver agafar ganes de fer pel·lícules, que et feren creure que podies fer pel·lícules, que havies de fer pel·lícules, i, aleshores, què esperaves per començar?

Pel que a mi respecta, la Nouvelle Vague em va canviar la vida. Acabava de traslladar-me a una gran ciutat, tenia 20 anys. M’imaginava esdevenir escriptor de novel·les o dramaturg. Per a mi, les pel·lícules eren Hollywood. M’agradava el cinema, però mai no m’hauria imaginat que en faria una carrera. Quan vaig veure Al final de l’escapada / À bout de souffle [J-L. Godard, 1960] i altres pel·lícules de la Nouvelle Vague, vaig pensar: «Així que és possible?». Em va fascinar aquesta llibertat. No en sabia res, però podia percebre com de genial, alegre i revolucionari era aquest cinema. Poques setmanes després, en saber que m’interessava el cinema, un amic dels meus pares em va deixar un llibre sobre la Nouvelle Vague…

Aquest període del cinema continua sent fonamental per a mi. I en Godard l’encarna millor que ningú. Fa coses prohibides, improvisa. M’encanta el seu humor, la seva fisicalitat, la seva insolència. No segueix cap regla. Quan va fer la seva primera pel·lícula, anava per darrere dels seus amics de Cahiers. Estava preocupat, ansiós, tenia por d’haver-se quedat enrere. Li faltava confiança en si mateix. Ho tyrobo molt simpàtic. Res a veure amb la imatge que ens en vam poder fer, d’ell, més endavant…

Ara, Al final de l’escapada / À bout de souffle queda situada exactament a meitat de camí de la cronologia de la història del cinema. Ara és el moment ideal per experimentar el gest radical i audaç que va ser aquesta pel·lícula. Per recordar que el cinema és eternament capaç de reinventar-se. Per a pintar un retrat divertit d’una comunitat unida de bojos pel cinema que viuen, mengen i respiren cinema. Per mostrar que el cinema és i sempre serà un mitjà inventiu. Per veure com es crea un nou gènere de cinema personal.

Perquè la il·lusió fos total, calia trobar actors que s’assemblessin als seus personatges i que fossin desconeguts per no fer malbé la il·lusió d’estar realment amb en Godard i els seus contemporanis. I, per descomptat, trobar algú que pogués encarnar aquest director insolent, torturat, fràgil i arrogant.

El càsting va durar més de sis mesos. Quan vaig reunir per primera vegada el nostre Godard, el nostre Truffaut, el nostre Chabrol i la nostra Schiffman, em vaig dir a mi mateix: «Ja ho tenim, puc fer aquesta pel·lícula tal com me l’havia imaginada. Són aquí davant meu, feliços de ser junts l’any 1959»

Un altre pas important: els assajos amb els actors, als llocs i als platós del film.

Abans de començar, els vaig donar aquest text per llegir:

En Godard va buscar l’espontaneïtat i la immediatesa, com molts pintors i músics de jazz de l’època. La noció d’«improvisació» era a l’aire; era la quintaessència del ‘cool’.
Per aconseguir aquesta llibertat, o bé has de ser brillant de manera espontània (i bona sort amb això!) o bé treballar de valent, examinar cada escena des de tots els angles, conèixer-la tan bé i sentir-te tan còmode amb el que fas que tot sembli espontani i improvisat. La interpretació ha de ser lliure d’artifici. Un cop has anat més enllà del text i les intencions de l’escena, pots arribar a un altre nivell de realitat, en el qual et pots revelar plenament a través del personatge. Has d’estar tan en sintonia amb els teus personatges i amb els qui t’envolten que cada un dels teus comportaments, actituds, gestos i interaccions seran autèntics.

Tingueu-ho en compte: no esteu actuant en un “film d’època”. Aquesta pel·lícula no té cap significat especial per la seva reputació. Els moments que creem i els personatges que interpreteu encara no han viscut res ni han aconseguit res. Viviu el moment, amb l’emoció i l’optimisme que acompanyen la joventut i la creació artística.

Gran part de l’humor subjacent prové del fet que el nostre públic coneix el desenllaç; els fem testimonis de l’emergència d’un cineasta únic, en procés de fer una de les pel·lícules més importants de la història. Però ni tu ni ningú més a la nostra pel·lícula ho sap.

Només hi ha alguns conflictes, amb en Beauregard, pel que fa al temps i als diners, i amb la Seberg, pel que fa als mètodes de treball. En la majoria dels casos, simplement estàs content de formar part d’aquesta aventura i no saps si la pel·lícula serà un èxit.

No oblideu mai que fer una pel·lícula és una empresa optimista. I, com deia en François Truffaut a l’època: «La pel·lícula del futur serà un acte d’amor.»

Doncs, apa, ‘let’s rock and roll !’.

Richard Linklater.

—

Nota: els enllaços els he afegits en l’edició d’aquest text.

—

Entrevistes:

Richard Linklater: “Trump és bàsicament un actor de ‘reality,’ però el ‘reality’ passa a la Casa Blanca”. En Xavi Serra va participar a la conversa de periodistes amb Richard Linklater, al Festival de Sant Sebastià 2025, i se’n fa ressò en aquest article, al diari Ara:

P: Quina influència ha tingut la Nouvelle Vague en vostè com a cineasta? R: Molta, però ha influït en tothom. La mera noció d’expressar-te lliurement a través del cinema és producte de la idea de la Nouvelle Vague de fer pel·lícules sobre qualsevol cosa: créixer, enamorar-se, un viatge… La Nouvelle Vague va demostrar que, sigui el que sigui el que t’agradi, se’n pot fer una pel·lícula (..).

P: Recorda quina va ser la primera pel·lícula de la Nouvelle Vague que va veure? R: Segurament “Al final de l’escapada”. I em va agradar, però no la vaig entendre. Quan la vaig tornar a veure, uns mesos després, sí. Des d’aleshores la dec haver vist 25 vegades (..).

(..) P: A Godard se l’acostuma a descriure com una figura esquiva i una mica misteriosa. Vostè transmet una impressió molt diferent. S’hi identifica en alguna cosa? R: No, jo soc el contrari de Godard en gairebé tots els aspectes. En qualsevol cas, el Godard d’aquesta pel·lícula és una mica vulnerable perquè encara no ha pogut fer les coses a la seva manera, i rep molta pressió. Així és com et sents quan fas la teva primera pel·lícula: entusiasta i feliç d’estar fent-la, però alhora molt nerviós i aïllat (..).

P: Hi ha moments en què el retrat que fa del personatge frega la comèdia, i els aforismes que diu tenen una funció gairebé còmica. R: Està just al límit, sí. Però si fa servir tant les cites és per dissimular. En realitat, no té respostes a les preguntes que li fan durant el rodatge, així que va deixant caure teories i cites. Però és algú clarament enamorat del cinema i està en aquest ambient cinèfil, així que està bé riure amb ell, i també una mica d’ell. Hi ha alguna cosa molt divertida en Godard (..).

—

FOTO DE L’APUNT: Nouvelle Vague (© Jean-Louis Fernandez | ARP)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!