Club 7 Cinema

Mentre la cinefília més radical de pertot arreu està esperant en candeletes que l’inigualable Albert Serra enllesteixi el muntatge (i tota la postproducció) d’ Out of this world, el banyolí acaba d’estrenar al prestigiós Festival de Locarno el seu film-concert Seize moments de ma vie. La crítica Eulàlia Iglesias, habitual del certamen suís, l’ha vista i ens en parla (un privilegi que tenim, llegir-ne la crònica).

Per altra banda, el crític cultural Joan Burdeus, va ser a una xerrada de l’Albert Serra, ja fa unes setmanes, i en va publicar un article interessantíssim, que ens ajuda a comprendre i dimensionar encara més el cinema de l’autor d’ Honor de cavalleria, Pacifiction…

Albert Serra: “Com deia Ferran Adrià, per ser original és millor no tenir mestres”. Eulàlia Iglesias. Article, al diari Ara, 10.08.2026 – Festival de Locarno:

El cineasta català presenta al Festival de Locarno Seize moments de ma vie, una intensa pel·lícula-concert amb Ingrid Caven i els Molforts.

La música sempre ha tingut un paper clau al cinema d’Albert Serra. De manera que Seize moments de ma vie, la pel·lícula-concert que ha estrenat mundialment al Festival de Locarno, no suposa una excepció sinó una proposta coherent en la carrera d’un cineasta amb una sensibilitat especial per altres disciplines literàries, escèniques i sonores. El film ens submergeix en un concert d’Ingrid Caven en col·laboració amb els Molforts (Ferran Font, Enric Juncà, Joe Robinson i Marc Verdaguer), que va tenir lloc al Théâtre des Bouffes du Nord de París l’any passat. Si a Tardes de soledad, el banyolí convertia el cinema en un àmbit de trobada íntima entre el torero, el brau i el públic a la sala, a Seize moments de ma vie torna a generar aquest espai d’introspecció fílmica compartida en què Caven desgrana setze temes musicals inspirats en la seva vida, en una atmosfera sonora i lumínica agombolant en què ressonen amb intensitat colpidora els seus versos punyents sobre l’experiència traumàtica de la guerra, el vincle amb el cinema o les angoixes terribles que apareixen en els moments més banals.

Seize moments de ma vie culmina un procés de sis anys de col·laboració entre Ingrid Caven, Albert Serra i els Molforts. El banyolí i l’actriu i cantant alemanya establerta a París es coneixen d’ençà que ella va ser en una de les protagonistes de la versió teatral de Liberté estrenada al Volksbühne Berlin el 2018. Però Caven va acabar fora del muntatge final del film homònim, per raons alienes a tots dos (..). Per restablir una relació que s’havia ressentit d’aquest incident, a Serra se li va ocórrer forjar una col·laboració entre la Caven cantant i els Molforts, els músics amb qui treballa des de fa trenta anys en les seves pel·lícules, “artistes del meu poble que tenen un gran talent”. Però res d’una banda sonora o una pel·lícula, un disc. La producció es va posar en marxa sense que Caven i els músics catalans s’arribessin a trobar. “Els Molforts enregistraven música en un CD a Banyoles, jo li portava a la Ingrid a París, ella l’escoltava i hi cantava a sobre, i jo ho gravava al mòbil per portar-ho de tornada cap a Banyoles. M’encantava fer d’intermediari, en una col·laboració artística en què els músics i la cantant no es van comunicar”. L’edició final del disc, Heidschi Bumbeidschi, 16 moments de ma vie, va anar a càrrec d’un altre productor. I Serra no en va quedar content. “No havia invertit tant de temps i diners per a un resultat que no m’agradava”. I d’aquí la idea de muntar un concert i enregistrar-lo per recuperar el control sobre l’obra final.

Filmar un concert en viu i en una única funció presentava tot un repte per a un cineasta avesat a rodar centenars d’hores per després acabar de crear la pel·lícula durant el muntatge. Seize moments de ma vie es va filmar el febrer del 2025 amb cinc càmeres atentes només a allò que passa a l’escenari. (..)

(..) Seize moments de ma vie, que a Catalunya s’estrenarà a l’In-Edit Festival,és fruit d’aquesta experimentació: una pel·lícula que “no tanca tant una trajectòria, sinó que obre una porta cap al futur per a Ingrid Caven”.

És poètic el cinema d’Albert Serra? Joan Burdeus. Article, al digital de cultura Núvol, 08.07.2026:

Vespre en un Maresme tan tropical que la camisa excessivament hawaiana d’Albert Serra i les ulleres de sol adquireixen nous significats; el cineasta s’hauria pogut vestir amb el trajo colonial de color blanc del protagonista de Pacifiction (2022). El festival POESIA i +, que organitza la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, però que irradia a altres municipis de la comarca, ha convidat Serra al Teatre del Cafè Nou de Mataró en un acte ambivalent (..). El títol de l’acte, Poesia i imatge, és atractiu perquè el cinema d’Albert Serra és òbviament poètic, però ho és d’una manera igual d’òbviament contrària a l’acumulació d’imatges merament boniques i la grandiloqüència espiritual. La barreja de foscor i humor que batega a les pel·lícules de Serra és tan idiosincràtica i misteriosa que encén el desig de conèixer la idea de poesia que hi ha al darrere.

Serra explica que la poesia és fonamental perquè ell va decidir que començaria a fer cinema tenint claríssim que no tenia res a dir i, per tant, el criteri per decidir quines imatges l’interessen és, justament, el seu valor poètic. És una premissa que diu més del que sembla: no és només que el cinema de Serra fugi dels discursos pamfletaris i la sentimentalitat de les narratives convencionals, sinó que ha de mantenir una lluita constant i recórrer a tècniques molt refinades per mantenir aquesta antiètica d’artista d’avantguarda. Perquè, tal com va explicar, la concatenació d’imatges en el temps pròpia del cinema estableix una diferència molt gran respecte de la poesia escrita o la de les arts plàstiques: la impossibilitat d’aturar-se i rellegir una frase o contemplar detingudament una sola imatge, sumada a la banalitat amb què el cinema imita la vida pel simple fet que grava a persones actuant i parlant, xuclen a l’espectador cap a la disposició narrativa com un forat negre del qual és impossible escapar. El repte que s’autoimposa Serra és ser poètic en un medi que, mecànicament, ho arrossega tot cap a la prosa, assolir un punt mitjà que no ha de caure mai ni en l’extrem del videoart ni en el de la telesèrie narrativa. Per Serra, aquest entremig poètic és l’únic espai genuí del cinema que el justifica com a art, i arribar-hi és l’única cosa que li interessa.

Més que una definició filosòfica del que és la poesia, el gruix de la xerrada va consistir a posar els exemples de les tècniques que Serra ha comprovat que funcionen per activar el mode poètic. En la fase de l’escriptura del guió, Serra ens va explicar que sempre s’enduu un sol llibre de poesia: «quan no sé exactament què escriure, obro el llibre, llegeixo un vers, i el copio directament: amb la simple reverberació poètica del llenguatge de seguida torno a trobar el ritme de l’escriptura natural». En l’àmbit de les imatges, va reivindicar la repetició: si en comptes d’acumular peripècies que mouen la trama cap endavant, la càmera s’entesta a mostrar-nos repetidament un element que no té sentit narratiu repetir, la cosa s’anirà carregant d’un misteri poètic molt més interessant que la història. En els diàlegs, Serra va defensar que fer dir als personatges frases de gran amplada poètica afegeix capes de significat en nivells fins i tot subconscients, i que aquesta capacitat d’evocació i de distorsió del llenguatge és un recurs molt poc explotat en el cinema (Serra va explicar que sovint dona la instrucció a un actor de dir una determinada paraula fora de guió). En el reialme del to, el director banyolí va recomanar la lleugeresa del que els francesos anomenen romanesque: (..). Finalment, Serra va parlar de la construcció d’atmosferes que redirigeixen la nostra mirada de l’acció cap al que hi ha de latent en l’ambient, i com cal aprendre a utilitzar el potencial poètic de la confusió: la poesia ajuda perquè «és difícil imaginar coses confuses», i d’una situació confusa en pot sortir la imprevisibilitat necessària per a l’esdeveniment poètic.

(..) Serra va acabar la xerrada parlant de com l’atrau la idea del realitzador amb actitud de poeta, «els poetes són gent sensible que conviuen amb la fatalitat, sempre al llindar d’alguna cosa», i va posar d’exemple els centenars d’hores que es passa a la sala de muntatge, set dies a la setmana, obsedit per intentar trobar i entendre la guspira poètica que s’amaga entre la quantitat igualment ingent d’imatges que surten dels seus rodatges. (..) Assistir a una xerrada de Serra i veure les seves pel·lícules et recorda que aquest gaudi de ser pura forma és real i profundament seductor, però que arribar-hi exigeix exercir una forma de violència estranya contra el món i contra un mateix, i perquè aquesta violència porti a bon port cal un gran domini de la tècnica. Això és, de la tècnica poètica.

—

PORTADA: Albert Serra | Foto gentilesa del Festival de Sant Sebastià

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!