Club 7 Cinema

Pel·lícules estrenades als cines la setmana del 2 d’octubre de 2026, a Catalunya, les Illes, País Valencià, la Franja, la Catalunya Nord, Andorra i L’Alguer

Estrenes

D’ Alejandro G. IÑÁRRITU, Digger

♦ El proteic, intensíssim, inesgotable Tom Cruise i el pretensiós, efectista, emfàtic, amb irresistible (i insuportable) tirada cap a grandiloqüència i super-oscaritzat director Alejandro G. Iñárritu (The Revenant | Bardo | Biutiful | Birdman) juntets, ara, amb una història… sobre el canvi climàtic… en què l’actor encarna un petrolier (‘perforador’), l’home més poderós del món, que emprèn una missió frenètica per demostrar que és el salvador de la humanitat abans que el desastre que ell mateix ha desencadenat ho destrueixi tot.

Producció: EUA. Any: 2026. Durada: 2h08. Versió original: en anglès.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies. Distribuïdores ⇒ DE: Warner Bros. DF: Warner Bros. DI: Warner Bros. D·EUA: Warner Bros.

Alguns cines que l’estrenen⇒ En VOSE: Verdi (BCN), Renoir Floridablanca (BCN), CineCiutat (Palma), Cines Babel (València). En VE i alguna sessió en VOSE: CineBaix (St. Feliu L.), Screenbox (Lleida), Aficine (Ocimax Palma, Augusta, Manacor, Eivissa, Ocimax Maó), Cines Lys (València), Cinemes Illa Carlemany (Andorra). En VOSF: Castillet (Perpinyà). En VF i alguna sessió en VOSF: Mega Castillet (Perpinyà).

Crítiques i articles:

Punyent sàtira política d’Iñárritu i Cruise. Al diari El Punt Avui, 02.10.2026. Article de Bernat Salvà (enllaç per a subscriptors). «Des del maquillatge, que envelleix i fa més lleig Tom Cruise, fins a les interpretacions, els diàlegs, els escenaris i l’argument, tot és desmesurat en la pel·lícula Digger que estrena avui Iñárritu, un cineasta donat a l’excés i al canvi radical en cada nova proposta. Des que va debutar amb Amores perros (2000), ha abordat les grans qüestions humanes (la violència, la mort, el sentit de la vida, l’emigració, la creació…) amb pel·lícules de brillant posada en escena, visualment enlluernadores, que sacsegen l’espectador. 21 grams, Babel, Biutiful, Birdman, El renascut i Bardo, juntament amb Amores perros, constitueixen una de les filmografies de més alt nivell dels darrer quart de segle, que li ha fet guanyar quatre Oscar i incomptables premis internacionals. Com si formés part d’una progressió geomètrica, Digger encara arriba més lluny. No és estrany que les primeres reaccions siguin molt polaritzades»

Una sàtira difícil de ‘diggerir’. Al digital de cultura Núvol, 01.10.2026. Crítica d’ Héctor García. «Iñárritu ens proposa un híbrid entre comèdia i drama que no funciona en cap moment i que, fins i tot, s’arriba a fer insofrible per com d’exagerat és el plantejament o les actuacions dels protagonistes —en especial, un Cruise irreconeixible sota quilos de maquillatge i molt allunyat de la seva imatge clàssica d’heroi»

Tom Cruise ens porta a la fi del món. Al diari Ara, 01.10.2026. Crítica de Gerard Casau (enllaç per a subscriptors).«De Goya a Honoré Daumier, l’art no ha deixat de recordar als poderosos que té la capacitat (i, potser, també l’obligació) de despullar-los, privar-los de la seva dimensió humana i convertir en catarsi l’escarni de les calamitats que deixen com a llegat. Un sentir que Digger fa seu de manera literal al final d’un recaragolat camí d’excessos i d’una acumulació de capes de ficció que el màrqueting de la pel·lícula ha volgut mantenir en secret fins a l’últim moment»

Digger*. A 3Cat·Info, 01.10.2026. Crítica de Marc Garriga. «És un exemple de la suma dels excessos visuals [D’alejandro G. Iñárritu], la seva incontinència narrativa i la sobreactuació interpretativa que fomenta. Això el converteix en un film polaritzant. O t’encanta o el menysprees. Però és innegable que es tracta d’una proposta desbordant i portentosa. Brilla en la composició estètica, en el guió punyent i reivindicatiu i en la superba interpretació volgudament carregosa de Tom Cruise. És la sàtira definitiva contra el canvi climàtic»

Exaltada i desmesurada. Al diari El Periódico, 02.10.2026. Crítica de Desirée de Fez (enllaç per a subscriptors):«Exaltada i desmesurada, Digger té les coses bones i les dolentes de les pel·lícules que han sigut concebudes amb la intenció de fer una cosa única, monumental, més gran que la vida. El bo és la pretensió de deixar empremta (s’aconsegueixi o no). I la tossuderia a l’hora de forçar les coses per fugir de les dimensions, el relat i les formes convencionals. El dolent és l’antipatia que solen provocar les pel·lícules tan autoconscients, tan enamorades de si mateixes. Digger (..) està just en aquest espai, entre l’ambició i l’arrogància. En relació amb aquesta ambició, s’agraeix el pensament que recorre la pel·lícula sobre el sentit de la ficció i la comèdia en un món trencat: (..). També és interessant com Digger es replanteja, en relació amb el present (i el futur), les possibilitats de l’humor per recrear la història i, atesos els excessos que ens serveix la realitat, què entenem avui per sàtira, paròdia i farsa. El problema és que, perquè la pel·lícula desemboqui en aquesta reflexió, Iñárritu munta una sàtira política (¿o una paròdia o farsa?) amb un problema significatiu: és més irritant que incòmoda i, més important, no té gaire gràcia.

‘Digger’ d’ Alejandro González Iñarritu*. Al seu compte de Facebook, 05.10.2026. Crítica Express d’Àngel Quintana.«Hi ha pel·lícules que un no aconsellaria mai a un amic. No perquè siguin dolentes, sinó perquè semblen haver estat concebudes precisament per anar contra tot allò que acostumem a esperar d’una pel·lícula. Són obres que semblen voler fer-se l’harakiri davant del seu propi públic, que no busquen la seva complicitat sinó que el provoquen, l’incomoden i gairebé el conviden a abandonar la sala. Digger de González Iñarritu és una d’aquestes pel·lícules. Podríem situar-la al costat de Joker: Folie à deux, de Todd Phillips, o The Palace, de Roman Polanski, films disposats a dinamitar les expectatives que els envoltaven. Pel·lícules que tenen tots els números per no agradar i que, precisament per això, poden acabar resultant més interessants que aquelles que saben perfectament què volen que sentim davant seu.

(..) Per això Digger pot acabar sent no només la millor pel·lícula d’Iñárritu. És irritant, excessiva, barroera, presumptuosa, lletja i, en molts moments, desesperant. Però aconsegueix convertir aquests defectes en una forma de coherència.  Digger es mira en un mirall còncau i ens retorna una imatge deformada de nosaltres mateixos, però potser la deformació és precisament la seva manera d’aconseguir que reconeguem alguna cosa. Al final, un no surt convençut de Digger, surt desconcertat. I potser aquesta és la seva victòria més inesperada. Digger aconsegueix que una pel·lícula que sembla voler anar contra tot, fins i tot contra nosaltres, ens obligui a preguntar-nos si el problema no és que el cinema hagi deixat de saber representar el món, sinó que el món mateix s’ha convertit en una representació tan absurda que només pot ser explicada des de l’excés, la caricatura i el deliri. Digger no demana que l’estimem. Ni tan sols demana que ens agradi. Només demana que acceptem mirar el món des d’un mirall deformat»

Més publicacions:

Cruise més enllà d’Ethan Hunt*. Al diari La Vanguardia, 02.10.2026. Crítica de Jordi Batlle Caminal (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «Tants de girs i sorpreses obeeixen al caprici d’Iñárritu i els seus coguionistes, àvids d’oferir una pel·lícula desafiant i singular. El disseny de producció és enlluernador, i les imatges acrediten, una vegada més, Emmanuel Lubezki com un mestre de la fotografia. Més discutible és el seu aspecte formal: Digger se situa en el terreny de tantes pel·lícules ostentoses, pretensioses, barroques, plenes de plans distorsionats i angles forçats, com si busquessin desesperadament, sense acabar de trobar-la, la bellesa estètica»

A favor i en contra de ‘Digger’, la nova pel·lícula de Tom Cruise que està dividint la crítica cinematogràfica. A Fotogramas, 01.10.2026. Crítiques, de Roger Salvans [RS], a favor, i Laura Pérez [LP], en contra (en espanyol, enllaç per a subscriptors). [RS]: «Digger demana ser descoberta. Com també ens haurien d’explicar per què ningú no ha rescatat abans en Tom Cruise, segrestat pel cinema d’acció des de fa una dècada. Amb el seu primer paper (hiper)dramàtic en deu anys, demostra que darrere dels esprints, les escenes de risc i els quilos de maquillatge i les perruques esclarissades s’hi amaga un intèrpret que ho dona tot. Digger ens retorna el Cruise de Magnolia o de Nascut el 4 de juliol (..). Digger és tan subtil com un cop de puny a l’estómac, però no pretén ser res més. No dissimula la seva condició de tragèdia grotesca. La seva reflexió sobre el col·lapse climàtic, la cobdícia o la incapacitat dels governs és un crit ja no d’auxili, sinó d’impotència. En temps en què el cinema comercial aposta pel mínim comú denominador, Tom Cruise aparca les acrobàcies de Missió: Impossible per protagonitzar la pel·lícula més arriscada de l’any». [LP]: «La proposta podria ser brillant per la gosadia i per la qualitat dels actors amb què compta. Tanmateix, resulta inevitablement decebedora. La pel·lícula queda llastada pel desequilibri de la seva estructura narrativa. En el primer terç fa gala d’una gran audàcia, presentant-nos una sàtira divertida en la seva hipèrbole visual i conceptual. Tanmateix, l’artefacte deixa de funcionar al cap de 40 minuts, quan el to mordaç de la comèdia es descontrola per convertir-se en una caricatura desbocada i, a estones, esperpèntica, que peca de reiterativa i excessiva»

Tom Cruise passat de voltes en una farsa desmesurada. A Télérama, 29.09.2026. Crítica de Marie Sauvion (en francès, enllaç per a subscriptors). «Un magnat del petroli megalòman condueix el món cap a la catàstrofe. Tot està perdut, i la prova és que fins i tot Tom Cruise sembla vell! Una distopia rica en girs argumentals, però força feixuga»

Virtuós i eixelebrat, Digger no encerta el tret. A Première, 30.09.2026. Crítica de Gaël Golhen (en francès, enllaç per a subscriptors). «En Tom Cruise es desferma davant la càmera d’Alejandro González Iñárritu en una sàtira que no para de donar voltes i més voltes a força d’una escalada que aviat t’esgota»

Tom Cruise retroba un gran cineasta amb ‘Digger’, i tot acaba en desastre. A Les Inrocks, 29.09.2026. Crítica de Théo Ribeton (en francès, enllaç per a subscriptors). «En Tom Cruise inaugura una nova etapa de la seva carrera sota la càmera d’Iñárritu, en un ‘pensum’ meta que barreja l’apocalipsi petrolier i el teatre de luxe. Ambiciós, paquidèrmic, impossible de mirar»

Corre a veure la meva doba, ‘Digger’, d’Alejandro González Iñárritu: Tom Cruise cava en el buit. A Libération, 29.09.2026. Crítica d’Elisabeth Franck-Dumas (en francès, enllaç per a subscriptors). «La farsa catastròfica ambientada en el context de la imminent extinció de la humanitat ens serveix, en un guisat indigest, un discurs tan buit com inútil»

Digger. A Cinematografo, 29.09.2026. Crítica de Valerio Sammarco (en italià). «Sàtira política, distopia ecològica retrospectiva i desencís terminal: la dansa macabra sobre la fi del món signada per Iñárritu, amb un Tom Cruise irresistiblement menyspreable. Irregular, però d’una potència indubtable: la postapocalipsi ja és entre nosaltres»

Com a magnat petrolier texà, Tom Cruise es passa de rosca en la sàtira pomposament autocomplaent d’Alejandro G. Iñárritu. A Variety, 29.09.2026. Crítica d’ Owen Gleiberman (en anglès). «Vol ser el Dr. Strangelove del canvi climàtic. Però, en lloc de fer riure, ofereix sobreactuacions descarades i un alliçonador guió de desastres». El mitjà ofereix tot d’altres articles al voltant del film i d’en Cruise, amb l’etiqueta Digger.

Tom Cruise i Alejandro G. Iñárritu són una parella de fet al cel de l’espectacle infernal en una sàtira superficial, insuportablement encantada d’ella mateixa. A The Hollywood Reporter, 29.09.2026. Crítica de David Rooney (en anglès). «Per fi, una sàtira sobre la crisi climàtica tan presumptuosa i pomposa que fa que Don’t Look Up, d’Adam McKay, sembli gairebé innòcua. Digger és, bàsicament, el que passa quan poses juntes dues personalitats desmesurades sense ningú que agafi les regnes per contenir els seus impulsos més autocomplaents». El mitjà, amb l’etiqueta Digger, ho completa amb diversos articles que hi estan relacionats d’alguna manera.

Tom Cruise: “No hi ha res millor que aturar-te a la vora d’un penya-segat… i llançar-t’hi!”. A La Vanguardia, 01.10.2026. Entrevista a l’actor, de Gabriel Lerman (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «(..) Per això, quan Warner Bros va convocar els mitjans al juliol a les seves instal·lacions de Burbank, al comtat de Los Angeles, per a una trobada amb Tom Cruise, era evident que es tractava d’una ocasió especial. A Digger, l’actor es transforma físicament en un magnat del petroli multimilionari i excèntric que desencadena, per error, una catàstrofe ecològica mundial provocada per la seva empresa. L’actor, nominat tres vegades als Oscar, intentarà —de la mà del director mexicà Alejandro González Iñárritu— aconseguir una quarta nominació que li permeti, finalment, endur-se l’anhelada estatueta daurada (el novembre de l’any passat ja en va rebre una d’honorífica). [Sobre quan es va fascinar per Iñárritu, Cruise:] “Vaig veure Amores perros fa 25 anys. Em va semblar una pel·lícula brillant. Vaig ser dels primers a veure-la als Estats Units. Em vaig quedar meravellat davant la bellesa. Aquesta màgia que provoquen tots aquells que dominen com ningú el mitjà en què es mouen. El miracle dels qui tenen un ull precís. Vaig parar molta atenció als detalls amb què treballava aquell realitzador»

Tom Cruise: “Mai no he fet una pel·lícula simplement per fer una pel·lícula, sempre ha estat una exploració de l’art de fer cinema”. A Sight and Sound, 16.09.2026. Entrevista exclusiva mundial amb Tom Cruise, d’ Isabel Stevens (en anglès, enllaç per a subscriptors). «Més que una de les estrelles més rendibles del món, Tom Cruise és un empresari de l’espectacle i un ferm defensor de l’experiència cinematogràfica a la gran pantalla. En l’avinentesa de rebre la BFI Fellowship, parla de la seva devoció de tota la vida pel cinema i del seu treball inoblidable amb Martin Scorsese, Stanley Kubrick i Paul Thomas Anderson (..) Quan parlem, en Cruise està —com sempre— en moviment, anant d’un rodatge a un altre en la pel·lícula que està fent amb Alejandro González Iñárritu —el primer llargmetratge en anglès del cineasta mexicà des de The Revenant (2015)—, en què “l’home més poderós del món emprèn una missió frenètica per demostrar que és el salvador de la humanitat abans que el desastre que ell mateix ha desencadenat ho destrueixi tot”. En Cruise sembla haver accelerat encara més el ritme. L’última, i possiblement definitiva, pel·lícula de ‘Mission: Impossible’ és a punt d’estrenar-se, i té diversos projectes amb el director Christopher McQuarrie, el seu col·laborador creatiu de fa molts anys, en cartera. Parlem de la seva dilatada trajectòria al costat d’alguns dels grans de Hollywood i de com el carisma davant de la càmera és una habilitat que cal dominar (..)»

De Marcelo MARTINESSI, Narciso

♦ «Paraguai, 1959. Sota un règim militar sufocant, el carismàtic i enigmàtic Narciso torna de Buenos Aires amb rock & roll a les venes. Es converteix en una estrella de la ràdio i en un símbol de llibertat. Desitjat tant per homes com per dones, la seva presència fascina i provoca. Després del seu últim xou, apareix sense vida. En un país on el silenci domina i la por asfixia la veritat… qui va matar en Narciso?» Amb en Nahuel Pérez Biscayart en un rol secundari, aquesta coproducció internacional catalana va guanyar el Premi FIPRESCI de la Crítica a la secció Panorama de Berlín 2026, s’acaba de projectar a Horizontes Latinos de Sant Sebastià i els acadèmics de Paraguai l’han proposada de precandidata paraguaiana a l’Oscar Internacional.

Producció: Paraguai, Catalunya, Portugal, Brasil, Uruguai, Alemanya, França. Any: 2026. Durada: 1h40. Versió original: en espanyol i guaraní.

Bases de dades: Catalan Films, Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, Unifrance, My Movies. Distribuïdores ⇒ DE: BTeam. VI: Luxbox.

Alguns cines que l’estrenen ⇒ En VOE: CineBaix (St. Feliu L.), Cinemes Girona (BCN), Renoir Floridablanca (BCN), Screenbox (Lleida), Aficine (Augusta), Cines Babel (València), Cines Lys (València),

Crítiques i articles:

Paraguai en les tenebres de la dictadura de Stroessner. Al diari El Punt Avui, 02.10.2026. Article de Bernat Salvà -amb declaracions de Marcelo Martinessi, el director- (enllaç per a subscriptors). «Per què sorgeixen els monstres com Alfredo Stroessner, el dictador d’Amèrica Llatina que es va mantenir més anys al poder? El cineasta paraguaià Marcelo Martinessi (Asunción, Paraguai, 1973) es va fer aquesta pregunta en llegir la novel·la de Guido Rodríguez Alcalá Narciso. L’adapta en el seu film homònim, protagonitzat per Diro Romero, Manuel Cuenca i Margarita Irún, (..). La novel·la s’ambienta a Asunción i s’inspira en la història real de Bernardo Aranda, assassinat el 1959. Ho explica el director en una entrevista a ‘El Punt Avui’ (..)»

Una dictadura contra el rock. Al diari El Punt Avui, 02.10.2026. Crítica d’Imma Merino (enllaç per a subscriptors). «Encarnant l’esperit d’una música que, menant els cossos a moure’s lliurement, la dictadura repudiava, Narciso –el seu nom no és per a res: s’estima molt sense fer cas als altres– desperta desig, cosa que pertorba els defensors de l’ordre moral. Com a reflex en la ficció del que va passar realment amb la d’Aranda, la mort de Narciso desencadena una operació contra homosexuals i més persones considerades perilloses. Amb el pretext de buscar l’assassí, la dictadura desplega la seva criminalitat. Ella mata Narciso, allò que representa, i tota llibertat. Aquesta idea és l’ànima d’un film amb una atmosfera de cinema negre que, amb pertinença, fa present Dràcula: un país vampiritzat i atemorit»

Quan el rock’n’roll i la ràdio van ser ‘queer’. Al diari Ara, 29.09.2026. Crítica de Joan Pons. «Narciso explora l’explosió d’alteritat vital i cultural al Paraguai dels anys 50. (..) El rock és només el fil musical que acompanya relats del passat que posen en solfa continguts històrics des d’un angle social o polític. (..) Tot aquest inframon subcultural, al Paraguai de finals dels anys 50, sonava a rock, però representava molts altres conflictes no precisament sonors»

Rock-and-roll contra la dictadura. Al diari El Periódico, 02.10.2026. Crítica de Quim Casas (enllaç per a subscriptors). «Més interessant sobre el paper que no pas pels seus resultats, Narciso proposa un doble exercici de memòria històrica centrat en el Paraguai de finals dels anys cinquanta del segle passat. Reconstrueix, entre un cert barroquisme i un encartronament ambiental, els convulsos dies de la dictadura paraguaiana del general Alfredo Stroessner, l’ètica d’una ràdio més o menys dissident i el culte al rock’n’roll, que aleshores, en els règims dictatorials, representava un espai de llibertat, quan no directament una revolució que afectava no només els més joves»

Narciso*. A 3Cat·Info, 01.10.2026. Crítica de Marc Garriga. «Tenia elements per ser un film interessant: el retrat de l’auge de la ràdio al Paraguai, la resistència política al règim militar asfixiant del general Alfredo Stroessner i un protagonista carismàtic i misteriós, el Narciso del títol. Però l’encaix es fa feixuc i la història avança a batzegades. La seducció és només parcial i el desenllaç deixa absolutament fred»

Més publicacions:

Visca el rock and roll!* Al diari La Vanguardia, 02.10.2026. Crítica de Jordi Batlle Caminal (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «De factura que no passa de correcta, transmet amb eficàcia l’aire de l’època i compta amb un repartiment impecable»

“Pura màgia”: la pel·lícula premiada al Festival de Berlín que aprofundeix en les arrels culturals de les dictadures llatinoamericanes. A Fotogramas, 01.10.2026. Crítica de Laura Pérez (en espanyol, enllaç per a subscriptors). « En Narciso, un músic amant del rock and roll que toca cançons de Buddy Holly, Fats Domino i Little Richard en una ràdio local. Aquesta emissora, que fa els seus programes amb públic en directe, és el cor de la pel·lícula, un reducte de llibertat on l’ambient es va enrarint fins a fer-se irrespirable. El director crea en aquest escenari una atmosfera hipnòtica entre l’alegre i el fosc, el festiu i el grotesc, que arriba al seu punt culminant en les escenes en què es representa la radionovel·la del comte Dràcula. Pura màgia. El que comença com la història d’un jove transgressor ple d’energia es va convertint en un noir asfixiant i opressiu marcat per la seva condició d’homosexual»

Narciso. A Cineuropa, 18.02.2026 – Berlinale · Panorama. Crítica de Martin Kudláč (en diversos idiomes). «Marcelo Martinessi reformula un episodi de la història del Paraguai com un thriller polític claustrofòbic sobre la modernització cultural, la visibilitat queer i el poder autoritari»

Narciso. A Cinematografo, 17.02.2026 – Berlinale · Panorama. Crítica de Lorenzo Ciofani (en italià). «El retorn de Marcelo Martinessi és una investigació poètica, política i sensual sobre una jove estrella del rock que va morir durant el règim paraguaià dels anys cinquanta»

De Michael SHOWALTER, Verity — Verity. La sombra de un engaño

♦  Thriller psicològic que adapta la novel·la homònima de l’exitosa estatunidenca Colleen Hoover. Dakota Johnson hi encarna el paper d’una escriptora en dificultats que accepta fer-se càrrec de les novel·les d’una autora supervendes, Verity (Anne Hathaway), que no pot acabar-les després d’haver patit un accident. És el marit d’aquesta dona (Josh Hartnett) qui la contracta, perquè fins i tot s’instal·li a casa d’ells, per a treballar. Un cop allà i de mica en mica, la noia va descobrint les inquietants veritats de la Verity…

Producció: EUA. Any: 2026. Durada: 1h54. Versió original: en anglès.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies. Distribuïdores ⇒DE: Amazon / Sony. DF: Sony. DI: Eagle Pictures. D·EUA: Amazon.

Alguns cines que l’estrenen ⇒ En VOSE: Verdi (BCN), CineCiutat (Palma), Cines Babel (València). En VE i alguna sessió en VOSE: CineBaix (St. Feliu de L.), Screenbox (Lleida), Aficine (Ocimax Palma, Rívoli, Manacor, Ocimax Maó), Cines Lys (València). Només en VE: Cinemes Illa Carlemany (Andorra). En VF i alguna sessió en VOSF: Mega Castillet (Perpinyà).

Crítiques i articles:

Verity*. A 3Cat·Info, 01.10.2026. Crítica de Marc Garriga. «Podria ser la comèdia de l’any si no fos que el director pretenia fer un thriller eròtic. Ni s’acosta a l’erotisme de 50 ombres d’en Grey, que ja és dir, ni genera cap mena d’intriga, més enllà d’una Anne Hathaway fantasmal inquietant. La languidesa de Dakota Johnson és insofrible i el guió no té ni cap ni peus»

Més publicacions:

L’escriptora fantasma*. Al diari La Vanguardia, 02.10.2026. Crítica de Philipp Engel (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «[barreja] Rebecca (Hitchcock) i El escritor (Polanski) per plantar cara a La asistenta amb un esquema similar que es distingeix per la seva fotografia sofisticada, l’arquitectura de la casa Dansk, un ritme soporífer mancat de suspens, algun gir inversemblant perquè sí i la total absència d’aquell humor despreocupat del qual La asistenta, almenys, anava sobrada»

‘Verity’, amb Dakota Johnson i Anne Hathaway: un thriller de fetitxes i kitsch. A Libération, 30.09.2026. Crítica de Clément Colliaux (en francès, enllaç per a subscriptors). «Tot i que és entretinguda, l’adaptació cinematogràfica del best-seller de Colleen Hoover sobre una escriptora i la seva negra literària és massa ensucrada com per resultar realment sexy»

De George JAQUES, Sunny Dancer

♦ Seleccionada al Festival de Berlín 2026 (secció Generation), té de protagonista l’Ivy (Bella Ramsey), una noieta a qui,  després de superar el càncer, els pares l’envien a un campament d’estiu per a joves afectats per aquesta malaltia, però a ella li costa adaptar-se a les normes. Tanmateix, amb el pas de les setmanes, troba amistats inesperades en aquell grup de gent jove, inadaptats, i hi viu un estiu inoblidable.

Producció: Anglaterra. Any: 2026. Durada: 1h46. Versió original: en anglès.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies. Distribuïdores ⇒ DE: Diamond. DF: Wild Bunch (?). DI: 01 Distribution. D·EUA: Quiver Distribution. VI: Embankment Films.

Alguns cines que l’estrenen, en VOSE: Cinema Maldà (BCN). En VE i alguna sessió en VOSE: Screenbox (Lleida). Només en VE: Aficine (Ocimax Palma)

Crítiques i articles:

Una agredolça pel·lícula d’adolescents que afronten la malaltia, l’amor i la mortalitat. Al diari Ara, 01.10.2026. Crítica d’Ignasi Franch (enllaç per a subscriptors). «El realitzador George Jaques (Black dog) ha firmat una molt correcta pel·lícula de situacions, de personatges i dels actors que les interpreten. Una barreja ben guionitzada de feel good movie i de drama de llagrimeta que també fa l’ullet ocasionalment a les comèdies per a adolescents més provocadores (s’hi inclou el típic secundari divertit, però potser massa autodestructiu, amb fosquíssim humor negre)»

Sunny Dancer*. A 3Cat·Info, 01.10.2026. Crítica de Marc Garriga. «Una història commovedora (..). No és cursi en cap moment, sinó que retrata una història vitalista sense condescendència ni paternalisme. És directa, sincera i divertida. Tota una sorpresa que lidera Bella Ramsey, la qüestionada Ellie de la sèrie The last of us.

Més publicacions:

Campament Càncer*. Al diari La Vanguardia, 02.10.2026. Crítica de Philipp Engel (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «No és fàcil que una pel·lícula sobre nens amb càncer no caigui en una mena de pornografia sentimental: quan l’espectador es reconforta en la seva pròpia compassió per la desgràcia aliena. Sunny Dancer és tot el contrari. Primer, perquè és una comèdia juvenil fresca dirigida a aquest mateix públic, sense caure en la caricatura»

Havia de ser la pel·lícula indie de l’any, però ha acabat sent un recull de tòpics ensucrats: “No hi ha vida després de Cómo conocí a vuestra madre“. A Fotogramas, 01.10.2026. Crítica de Ricardo Rosado (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «La proposta de Sunny Dancer, (..), es podria llegir com una manera refrescant d’abordar la malaltia, ja sigui des del drama lacrimogen, la comèdia gamberra o qualsevol punt de vista intermedi. Tanmateix, la indiferència s’apodera d’un metratge que s’aferra als tòpics buscant-hi una guia tonal que mai no troba»

D’ Anna M. BOFARULL, Rebel

♦ Documental    L’1 d’octubre de 2017, durant el referèndum d’independència de Catalunya, Marta Torrecillas va ser arrossegada violentament per la policia fora d’un col·legi electoral. La seva imatge es va fer viral en qüestió d’hores, convertint-la en un símbol internacional de la violència d’Estat. Quan els informes mèdics van qüestionar la gravetat de les seves lesions, es va convertir en l’objectiu d’una ferotge reacció mediàtica. Assetjada, amenaçada i diagnosticada amb trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), la Marta lluita per recuperar el seu nom i la seva dignitat.

Producció: Catalunya (49,83%), Eslovènia (50,17%). Any: 2026. Durada: 1h19. Versió original: en català.

Tràiler: en VO. Bases de dades: Catalan Films, Tmdb, Imdb, Letterboxd, ICAA. Productora catalana: Kaboga*.

Alguns cines que l’estrenen: Cinemes Girona (Barcelona).

Crítiques i articles:

El documentari sobre Marta Torrecillas, símbol del Primer d’Octubre, arriba als cinemes. A Vilaweb, 01.10.2026. Article de Pol Baraza Curtichs. «El film, de la directora Anna Maria Bofarull, ressegueix durant cinc anys les conseqüències físiques i psicològiques de l’agressió que [Marta Torrecillas] va sofrir a les escales de l’institut Pau Claris de Barcelona i de la campanya d’assetjament i difamació que va rebre quan la seva imatge es va fer viral. Els dies posteriors, la seva versió dels fets i les lesions que havia sofert van ser objecte de controvèrsia mediàtica, i va rebre milers de missatges amenaçadors i insults. El film també fa un repàs de la batalla judicial»

D’ Eimi IMANISHI, Nomad Shadow — Ombra nòmada — Sombra nómada

♦ «La Mariam és una noia sahrauí de vint-i-pocs anys que va fugir del Sàhara Occidental fa una dècada, i a qui les autoritats espanyoles han deportat novament al Sàhara. La Mariam està desesperada per tornar a Europa, però no troba la manera de guanyar prou diners. La seva família no l’ha acollit precisament amb els braços oberts. La mare i la germana li retreuen que marxés. El germà, Alwali, no la deixa treballar en l’única possible font d’ingressos que li permetria guanyar diners: el tràfic de drogues. Només li queda el consol del seu antic amic Sid i de la seva nova i sorprenent amiga Gaila, la novia marroquí de l’Alwali. Mentre la Mariam lluita per acceptar la seva nova situació, queda clar que tot el que va viure a Europa fa impossible que pugui adaptar-se de nou al Sàhara» [§]. Es tracta del primer llargmetratge en solitari de l’artista, curtmetratgista i documentalista japonesa-estatunidenca Elimi Imanishi, que, havent-se estrenat mundialment al Festival de Toronto 2025, el va preestrenar a casa nostra el  D’A 2026 · Talents.

Producció: Catalunya, EUA, França, Espanya. Any: 2025. Durada: 1h22. Versió original: en àrab i espanyol.

Bases de dades: Catalan Films, Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, Unifrance, My Movies. Coproductores catalanes: Un Capricho de producciones (cat), Peculiar Films. Distribuïdores ⇒ DE: Silencio Cinema.

Alguns cines que l’estrenen ⇒ En VOSC: Espai Texas (BCN). Només 1 sessió en VOSC: 06.10.2026, 12.00h Zumzeig (BCN). En VOSE: Zumzeig (BCN), Cinema Maldà (BCN), Screenbox (Lleida)

Crítiques i articles:

Deportació, inconformisme i respecte. Al diari El Periódico, 01.10.2026. Crítica de Quim Casas (enllaç per a subscriptors) . «A la primera seqüència veiem com arresten [la Mariam] en plena via pública. Després venen uns bells plans del desert, de la sorra acariciada pel vent i, en una transició el·líptica modèlica, una escena d’ella en una comissaria marroquina. Torna al Sàhara Occidental, amb la família, però el seu únic desig és aconseguir prou diners per tornar a Espanya. El retorn al nucli familiar no li resulta satisfactori, però sí que és profitós per a la directora japonesa-estatunidenca Eimi Imanashi, que construeix a partir d’aquests encontres un xoc vivencial que té com a marc la celebració de l’Eid, les festivitats religioses més importants dels musulmans. La càmera està molt a sobre de la Mariam en qualsevol situació i escenari. La deixa respirar, al contrari d’altres films plantejats amb un sentit opressiu de la càmera, però no l’abandona en gairebé cap pla, escrutant la manera com intenta conviure alhora que vol allunyar-se del lloc al qual creu que no pertany»

Publicacions:

Desarrelament*. Al diari La Vanguardia, 02.10.2026. Crítica de Salvador Llopart (en espanyol, enllaç per a subscriptors). «Ho té tot per ser una pel·lícula significativa; potser massa i tot. (..) Ressentiment, ocupació marroquina del Sàhara Occidental, identitat sexual i un difús sentiment poètic de llunyania, identificat amb el paisatge. Tot és aquí, però res no hi roman prou per assolir una densitat dramàtica, mentre anem d’aquí cap allà (..)»

Només a la Catalunya Nord:

D’ Emmanuel MARRE, Notre salut — Un hombre de nuestro tiempo — Un uomo del suo tempo — A Man of His Time

♦ Va una de les sorpreses destacades del Festival de Canes 2026 i el Jurat va fer-la present al seu Palmarès, atorgant-li el Premi al Millor Guió, obra del mateix director, Emmanuel Marre. En Marre s’ha inspirat en el seu propi besavi, Henri Marre (que va ser inspector provincial a una oficina de Llemotges als anys quaranta), per a crear un personatge fictici, autor del tractat polític anomenat ‘Notre salut’ (i d’aquí, el títol original del film). Un home que, amb les seves conviccions patriòtiques i els seus mètodes d’enginyer veu una oportunitat en l’administració del mariscal Pétain, per a “treure França del desastre”, però potser el que busca de debò és una altra cosa…

Producció: França, Bèlgica. Any: 2026. Durada: 2h33. Versió original: en francès.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies. Distribuïdores ⇒ DE: Elastica. DF: Condor. DI: I Wonder. VI: Charades.

Alguns cines que l’estrenen, en VOF: Castillet (Perpinyà)

Crítiques i articles:

Cròniques de Canes 2026 de la pel·lícula  “Notre salut” — “A Man of His Time” (Emmanuel Marre, 2026).

Més publicacions:

El retrat d’un col·laboracionista corrent, en una pel·lícula sorprenent sobre Vichy. A Télérama, 29.09.2026. Crítica de Marie Sauvion (en francès, enllaç per a subscriptors). «Inspirant-se en la història del seu besavi, un funcionari zelós del règim de Pétain, el cineasta aconsegueix un biopic polític impressionant de cap a peus»

Itinerari d’un col·laboracionista modèlic. A Les Inrocks, 26.09.2026. Crítica de Ludovic Béot (en francès, enllaç per a subscriptors). «En dreçar el retrat d’un funcionari ambiciós sota el règim de Vichy, el codirector de Rien à foutre escruta la mecànica quotidiana del pitjor i ens posa davant d’un mirall vertiginós. Immens i glaçant»

Obra mestra: ‘Notre Salut’, d’Emmanuel Marre i amb Swann Arlaud: és pàtria com el 40. A Libération, 29.09.2026. Article de Camille Nevers (en francès, enllaç per a subscriptors). «A partir dels arxius d’un avantpassat zelós del règim de Vichy, el cineasta ens submergeix en el vertigen de la pseudorevolució petainista, ràpidament sotmesa als pitjors designis de l’invasor nazi. Una pel·lícula bella i esbojarrada sobre la complicitat, que cal meditar a la llum de la puixança actual de l’extrema dreta». El mateix mitjà publica una entrevista amb el cineasta: El feixisme és un romanticisme de l’eficàcia.

3 cops de cinema per fer entrar Vichy en el nostre present. A Les Inrocks, 30.09.2026. Article de Jean-Marc Lalanne (en francès). «Emmanuel Marre utilitza tres èxits dels anys setanta i vuitanta per sacsejar la seva representació de la França ocupada. Què és un cop de cinema, com parlaríem d’un cop d’efecte teatral? Quan, al minut nou de Notre salut, d’Emmanuel Marre, durant una festa que reuneix unes quantes desenes de quadres del règim de Vichy just després de la derrota, la irrupció de les primeres notes de sintetitzador simfònic de Sounds Like a Melody, d’Alphaville, sobre unes imatges de cossos esllomats al final de la festa produeix realment un cop de cinema. És a dir, un tremolor en la representació. La sensació que mai no s’havia filmat així la història de l’ocupació. Una il·luminació brutal amb una llanterna, de la qual no sabem si evoca les imatges cremades de festes de Terry Richardson o les escenes de crims il·luminades amb flaix de Weegee; la irrupció esbalaïdora d’un èxit ‘synthwave’ eufòric (Sounds Like a Melody, doncs) és suficient per produir una depuració formal que genera una sensació de veritat, de presència, massa sovint esmussada per uns codis de representació exhaurits (..)».

‘Notre salut’: un dels cims cinematogràfics de l’any. A Première, 28.09.2026. Crítica de François Léger (en francès, enllaç per a subscriptors). «Inspirat en el destí del seu besavi, Emmanuel Marre explica els compromisos d’un funcionari col·laboracionista amb el règim de Vichy. Tan sorprenent en la forma com en el fons, sense oblidar-se de ser divertit»

De Judith GODRÈCHE, Mémoire de fille — A Girl’s Story

♦ «L’actriu, guionista, directora i militant feminista Judith Godrèche» (Wk), figura molt important del moviment #MeToo a França, ha dirigit i escrit aquest film, basat en la novel·la Memòria de noia d’ Annie Ernaux. L’actriu Valérie Dréville encarna la protagonista, Annie, de gran, que evoca la seva primera nit amb un home, en unes colònies juvenils, i Tess Barthélemy, filla de la cineasta, és qui li dona vida en aquella experiència traumàtica, que la marcà per sempre, als seus 17 anys d’edat, quan s’obria a la vida i es delia per una vivència romàntica.

Producció: França. Any: 2026. Durada: 1h57. Versió original: en francès.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, AlloCiné, Unifrance, MyMovies. Distribuïdores ⇒ DE: pendent. DF: Jour2Fête. DI: pendent. D·EUA: Zeitgeist Films. VI: Paradise City Sales.

Alguns cines que l’estrenen, en VOF: Castillet (Perpinyà)

Crítiques i articles:

Cròniques de Canes 2026 de la pel·lícula “Mémoire de fille” — “A Girl’s Story” (Judith Godrèche, 2026).

Més publicacions:

Judith Godrèche signa una versió personal i intensa de l’obra d’Annie Ernaux. A Télérama, 29.09.2026. Crítica de Guillemette Odicino (en francès, enllaç per a subscriptors). «Unes colònies de vacances marca el final de les il·lusions d’una noieta. La directora s’apropia del llibre de l’escriptora i posa poderosament en relleu la brutalitat masculina, la vergonya i la despossessió del propi cos»

Un drama íntim que pren una dimensió coral. A Les Inrocks, 27.09.2026. Crítica de Marilou Duponchel (en francès, enllaç per a subscriptors). «Veu poderosa del feminisme actual, l’actriu i cineasta il·lumina el relat autobiogràfic d’Annie Ernaux amb una agudesa contemporània corprenedora»

‘Mémoire de fille’, de Judith Godrèche, a partir d’Annie Ernaux: de generació en regeneració. A Libération, 29.09.2026. Crítica de Camille Nevers (en francès, enllaç per a subscriptors). «En traslladar al cinema el relat autobiogràfic de la Premi Nobel, publicat el 2016, la cineasta troba l’ocasió perquè l’adolescent que va ser pugui respondre als seus agressors.»

D’ Alex CAMILLERI, Zejtune — Le Chant des oliviers

♦ Havent guanyat, amb aquest film, el Premi al Millor Guió del novaiorquès Festival de Tribeca, l’Alex Camilleri, nord-americà d’origen maltès, va ser després a València, per a presentar-lo personalment a Cinema Jove. Camilleri ja coneixia València perquè la seva anterior pel·lícula Luzzu (2021), òpera prima estrenada a Sundance, havia estat guardonada com a Millor Direcció a la XXXVI edició de la Mostra de València – Cinema del Mediterrani. A Zejtune, una noia que, després de la mort de sa mare, està decidida a anar-se’n de Malta coneix un irreductible cantant de música folk de 80 anys, la música i vitalitat del qual li revifa l’amor per aquells país que volia abandonar.

Producció: Malta, Alemanya, Qatar. Any: 2026. Durada: 1h48. Versió original: en maltès.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, AlloCiné. Distribuïdores ⇒ DF: Epicentre. VI: Films Boutique.

Alguns cines que l’estrenen, en VOF: Castillet (Perpinyà).

Crítiques i articles:

Cinema Jove estrena la pel·lícula ‘Zejtune’ dirigida per Alex Camilleri. A Tu Comarca, 23.06.2026. Article de la Redacció. «Després del reconeixement obtingut amb ‘Luzzu’, guardonada amb el Premi Especial del Jurat en el Festival de Cinema de Sundance, Camilleri presenta una coproducció entre Malta, Alemanya i Catar que se centra en el vincle amb el territori d’origen i en les tensines derivades del seu abandó. El projecte va sorgir d’una experiència personal del propi realitzador, que va trobar un mapa antic i imprecís de les terres familiars quan va morir la seua àvia. “Em va arribar just quan acabava de deixar Nova York i reiniciava la meua vida a Malta, de retorn a l’illa de la qual els meus pares havien marxat dècades arrere”, explica Camilleri. L’al·licient definitiu per a portar avant la pel·lícula va ser el descobriment del għana, la tradició de cant folklòric maltés en la qual dos homes improvisen rimes poètiques en un bar. ‘Zejtune’ captura aquest esperit a través de la veu de Nenu ‘l-Brazz’ Borg, un mestre d’aquest art que debuta en la pantalla gran als 82 anys»

Més publicacions:

Una passejada per Malta que s’assembla massa a una pel·lícula promocional. A Télérama, 29.09.2026. Crítica de Frédéric Strauss (en francès, enllaç per a subscriptors). «A Malta, una jove busca tres terrenys que li ha llegat la seva mare. Un argument que serveix de pretext per visitar l’illa, en un recorregut agradable però una mica superficial»

Żejtune. A Cineuropa, 12.06.2026. Crítica d’ Olivia Popp (en diversos idiomes). «El drama amable d’Alex Camilleri segueix una dona maltesa frustrada per estar atrapada en el passat del país, mentre a poc a poc aprèn a estimar la tradició». El mateix mitjà ha publicat una entrevista amb el cineasta: “Trobareu la forma més elevada d’expressió artística de Malta darrere de portes tancades, en llocs com ara garatges”»
.

—

PORTADA: Tom Cruise, a ‘Digger’ | Foto: Warner Bros.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!