Club 7 Cinema

Ahir es va projectar al Festival de Sant Sebastià 2024 l’esperada nova pel·lícula d’Albert Serra, “Tardes de soledad” / “Après-midi de solitude” / “Afternoons of solitude”. En aquest apunt recullo especialment ressons que hi ha hagut ran d’aquesta projecció.

Tardes de Soledad. Director i guionista: Albert Serra. Producció: Catalunya, Espanya, França, Portugal. Any: 2024. Durada: 2h05. Fotografia: Artur Tort Pujol. Muntatge: Albert Serra, Artur Tort Pujol. So: Jordi Ribas Surís. Documental amb Andrés Roca Rey. DE: A Contracorriente*.

Sinopsi: La vida del torero Andrés Roca Rey un dia de corrida: des que se’n vesteix fins que se’n desvesteix, al final de tot.

Enllaços: Viquipèdia (cat), IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festival: Festival de Sant Sebastià 2024 – Secció Oficial.

ALGUNES REACCIONS.

Paco Vilallonga, “Diari de Girona”: Albert Serra sacseja Sant Sebastià amb “Tardes de soledad”. Era la pel·lícula més esperada del festival i no ha defraudat. “Tardes de soledad”, el nou film del director banyolí Albert Serra -i el seu primer de gènere documental- ha causat un fort impacte a la 72ª edició del Festival de Sant Sebastià. La roda de premsa ha estat la més concorreguda del que portem de certamen, i després de les dues projeccions de premsa, l’expectació es podia percebre veient els múltiples grupets de periodistes comentant-la apassionadament. Si el jurat que presideix Jaione Camborda és valent, hauria de ser una candidata claríssima a la Concha d’Or, i hi ha un cert consens en què hi haurà un abans i un després en la manera de filmar les corrides de toros a partir de la forma en la que ho fa Albert Serra. (..) El resultat és un film que segurament no satisfarà ni als antitaurins, ni als taurins ni tant sols als animalistes. És difícil que cap col·lectiu pugui apropiar-se del film com a argument per defensar els seus interessos perquè el film ofereix múltiples perspectives i mirades. La visió externa de Serra es filtra en una realitat preexistent que la seva càmera escruta en un procés de descobriment permanent. “Tardes de soledad” ofereix un punt de vista sobre aquesta realitat polièdrica, fins i tot contradictòria, en la que es barreja, com ha reconegut explícitament, una fascinació pel compromís i el risc extrem del torero, però que no defuig en cap moment mostrar amb una cruesa explícita el dolor, el patiment i la sang del toro. I en aquest sentit, la càmera de Serra ofereix imatges frapants de la sort de matar i de l’agonia de l’animal a la sorra de la plaça, sense cap tipus de filtre. “Tardes de soledad” s’estructura a partir del seguiment de l’abans (la preparació a l’hotel), el durant (la corrida a la plaça) i el després (la sortida filmada des de dins del cotxe que trasllada el torero i la quadrilla novament a l’hotel). (..) El film no només ens introdueix en perspectives totalment diferents de la tauromàquia –“teníem clar que no volíem fer una retransmissió sinó oferir una mirada nova i original a través dels ulls dels operadors”, diu Serra- sinó que invisibilitza expressament elements clau com el públic o el perfil folklòric i sociològic dels toros. A Serra l’interessen el toro i el torero i construeix, com si d’una coreografia extrema es tractés, una arquitectura visual i sonora que pràcticament els aïlla. I ho fa amb un extraordinari treball de mescla de so en el que es barreja constantment el so ambient, el punt de vista del torero i el toro (sentim la seva respiració, l’angoixa, el patiment) i també els comentaris dels subalterns, representants, apoderats i acompanyants del torero. El resultat és una pel·lícula única, que com diu Serra explora nous camins per acostar-se a una realitat mil vegades filmada però a la que el director banyolí és capaç d’extreure una perspectiva totalment original.

Àngel Quintana, a Facebook: Què és Tardes de Soledad? D’entrada, podem dir que és una experiència visual de gran bellesa, però també de gran crueltat i duresa. Pot ser difícil de veure i suportar per la seva violència o pot ser fascinant perquè mostra i deixa escoltar coses que mai s’han vist. Amb tot, a mi em fascina sobretot com Albert Serra torna a posar el mite al centre de la seva obra, per parlar-ne del seu eclipsi. Filma alguna cosa que s’acaba, que forma part d’un altre món, però ho fa mostrant el seu anacronisme, el seu costat més salvatge, però també la intensitat i l’adrenalina d’algú que s’enfronta directament amb la mort. “Tardes de soledad” destrueix a més tots els tòpics. En sortir de la sala una dona que li agradaven els toros em deia per què no filmava el públic i tot eren primers plans que la incomodaven, un altre home que no coneixia em deia que no entenia què havia vist, ni per què servia. Algú m’ha escrit dient-me que era la pel·lícula de terror més intensa que havia vist. Els que estimen la tauromàquia es trobaran amb una pel·lícula que els increpa davant la barbàrie i els que es manifesten antitaurins es trobaran amb una obra que els hi recorda que les coses sempre són més complexes que els seus perjudicis. Darrere hi ha alguna cosa que ho contamina tot, una violència atàvica que té a veure amb un cert inconscient espanyol del qual el ritual amb la bèstia en mostra alguna cosa originària. Ja en parlarem quan toqui.

Imma Merino, diari ‘El Punt Avui’: Una mirada inèdita i estranya sobre la tauromàquia. (..) En relació amb el punt de vista amb el qual s’aborda un tema tan controvertit, Albert Serra reconeix que, a mesura que descobria les imatges enregistrades, sentia una fascinació per la plàstica de la tauromàquia que es reflecteix en el film; tanmateix, els mateixos elements visuals expressen allò que fa que molts considerem que es tracta d’una pràctica violenta horrible. Sense ser una apologia taurina i tampoc una denúncia, “Tardes de soledad” pot provocar desconcert: una atracció estranya i a la vegada una incomoditat sobre allò mostrat, però també un rebuig que va fer que alguns espectadors sortissin de la sala. Al cineasta, remarcant-ho, li importen els resultats cinematogràfics, que per a ell sempre han de ser artístics: “El tema, de fet, és circumstancial. El meu compromís és amb la recerca i la llibertat artística.” En tot cas, considera que, en la pel·lícula, s’hi pot reflectir una mirada antropològica, però no pas sociològica, cosa que fa que, de manera significativa, els espectadors de les curses pràcticament no es facin presents en el camp visual i només una mica a través el so. En el sentit antropològic, a Serra li interessa el ritual, de manera que en el film es veu com el torero es vesteix per fer de ‘matador’: el mascle, que en un moment es posa bé els testicles, apareix com una figura “feminitzada” dins d’un món que, paradoxalment, reflecteix una palpitació homoeròtica. Albert Serra ha explicat que el títol “Tardes de soledad” és previ al rodatge, realitzat de manera forçosament discontínua en tres anys durant catorze curses en les quals va participar Roca Rey. El títol, de fet, es va qüestionar durant el muntatge: “Mostràvem, certament, una solitud? Finament vam creure que sí. Hi ha la introspecció del torero, que és qui parla menys, i la seva solitud en moments davant del toro, cosa que es remarca amb el fet que se’l filma aïllat de l’entorn; també hi ha els plans tancats en el cotxe que el duen a la plaça.” (..)  De fet, allò que el mou és trobar alguna cosa inesperada: “En aquest sentit, he fet un documental amb la mateixa voluntat de descobrir coses amb la qual he fet les meves ficcions. A més a més, em sembla que hi ha una realitat transfigurada amb fantasia.”. (..) Es pot pensar que, en sintonia amb altres films i personatges seus, Serra retrata un món crepuscular destinat a desaparèixer: “Potser sí, però els que en formen part no s’ho creuen”, afirma el cineasta.

Xavi Serra, diari ‘Ara’: Albert Serra mostra la sang, l’horror i l’absurd de la tauromàquia. (..) Viatge immersiu a la tauromàquia, la pel·lícula mostra la violència i la brutalitat de la tradició, i ho fa sense filtres morals: simplement exposa el patiment i l’agonia desesperada del toro, mirant de cara a la mort d’un animal noble. Però també mostra el context en què es produeix: el ritual i l’experiència del torero, i tot el que l’envolta. Seria un error confondre “Tardes de soledad” amb una pel·lícula de denúncia del toreig. Qui senti rebuig per la tauromàquia veurà la pel·lícula amb repulsió i el cor encongit; qui l’entengui com un art apreciarà la profunditat amb què Serra filma i despulla la pràctica del toreig a la recerca de la ‘veritat’ que sempre invoquen els seus aficionats. No és un exercici d’equilibrisme entre les dues posicions, sinó un acte de valentia artística: enfrontar-se a la bellesa, l’horror i l’absurd d’una pràctica que bona part de la societat rebutja. (..) La càmera d’Artur Tort segueix Roca Rey a les corrides i explorant la confrontació amb el toro des d’angles inèdits d’una potència innegable; però també para atenció al torero, als moments de concentració anteriors i posteriors, als viatges en cotxe i els temps d’espera i preparació. Les imatges són impactants, però el més fascinant és el so de la pel·lícula, que captura amb una proximitat inèdita els esbufecs de l’animal, els renecs del torero i la claca constant de comentaris i exclamacions de l’equip de Roca Rey. Aquest últim aspecte és, inesperadament, el més revelador de la pel·lícula: una simfonia castissa d’expressions de virilitat i exaltació hiperbòliques que freguen l’humor absurd (“Quin ésser humà! És un superhome!”, ha provocat una allau de rialles a la projecció). La masculinitat concentrada de tots aquests comentaris contrasta amb la mirada concentrada de Roca Rey, sempre sumit en el seu món interior, i genera somriures irònics quan el documental observa l’evident homoerotisme del vestuari tradicional del matador. (..) Era difícil, però Serra ha trobat un torero a qui costa d’odiar tot i que et repugni el toreig, segurament pel compromís sincer i total amb la seva professió, i també perquè Serra deixa fora de l’equació la persona i prefereix centrar-se només en el professional. El resultat és un exercici de complexitat poc habitual en aquests temps de consignes i judicis sumaríssims: una pel·lícula que deixa testimoni de la barbàrie i de la bellesa estètica d’una pràctica brutal sense demanar permís ni perdó. Albert Serra ho ha tornat a fer.

Júlia Olmo, a l’article per a ‘Cineuropa’. (..) Perquè la pel·lícula és això: imatges que suggereixen idees, emocions, sensacions, estats d’ànim. La lluita entre allò humà i allò animal, l’instint i la raó, la vida i la mort, l’essència de la tragèdia, la violència, el patiment, el dolor, la passió, l’ambició, la solitud, allò atàvic, el sublim , el bell, el sinistre. Les imatges de les curses de bous que recorren la pel·lícula de Serra, tot el que hi passa – el torero disposat a morir i a matar, els seus moments de glòria i debilitat, la relació amb la seva quadrilla, el bou agonitzant, el bou morint, la seva sang vessada- parlen d’aquestes idees enfrontades en el context concret que és la pel·lícula. Serra es fica de ple a la plaça, posa la càmera i deixa que aquestes imatges parlin, gairebé sense dirigir-se a l’espectador, mostrant allò invisible, allò inèdit, allò que en aquest mateix escenari real no veuríem ni escoltaríem, allò que només ell mira i captura amb l’ull de la càmera o a través del micro. Els narradors acaben sent involuntàriament els mateixos membres de la quadrilla del torero amb els seus diàlegs i comentaris, la seva idiosincràsia, la seva manera de parlar i comunicar-se entre ells, lacònica i ancestral. El resultat és una pel·lícula que es converteix en una mena d’atmosfera extemporània, una immersió hipnòtica –amb cert to psicodèlic i èpic– a través dels sentits en aquest món de la tauromàquia, en la veritat i en la solitud del torero. El director capta aquesta solitud física i metafòrica (respecte al món contemporani) i retrata el seu protagonista com una mena d’heroi clàssic que vol perdurar en l’eternitat a través de les seves gestes a la vida, que es llança a matar i morir amb el desig de ser recordat a la mort. Amb això, des de l’íntim, la pel·lícula també arriba a un retrat col·lectiu de l’univers taurí, un retrat capaç d’anar més enllà del que és aparent i audible, capaç d’endinsar-se i reflectir tot el que hi ha darrere seu, les pulsions que el mouen, les creences, els rituals, els anhels, les forces i les febleses que el conformen. Seguint cert estil (o potser més aviat certa manera d’entendre la narrativa cinematogràfica) de “Pacifiction”, però sense deixar de ser original, a través d’aquest treball amb les imatges i les seves possibilitats, de l’enquadrament, el color, les textures, els sons, el ritme, el temps, el to, la precisió en el detall, Serra aconsegueix una aproximació molt singular a la tauromàquia, un documental ‘sui generis’ (capaç de transcendir els gèneres i els seus codis més usuals) amb una mirada poètica, personal i atrevida, allunyada del que és políticament correcte i complaent, que, per sobre de qualsevol moralisme o reflexió (no busquin cap missatge, no n’hi ha), persegueix i troba aquest hipnotisme latent. “Tardes de soledad” és una pel·lícula a contracorrent. Un viatge i una experiència cinematogràfica i sensorial a través d’aquelles tardes de solitud del torero i la seva quadrilla, d’aquesta lluita entre allò humà i allò animal, de la fràgil línia que separa la vida i la mort. Probablement, una de les grans pel·lícules d’aquesta edició del Festival de Sant Sebastià i, sens dubte, una pel·lícula veritablement extraordinària i fascinant.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’. L’home es posa unes calces. Estretes, ajustadíssimes, d’aquelles que obliguen a trobar buits impossibles on ubicar òrgans rebels. Després en ve un altre i el vesteix, l’alça com si fos un ninot i li ajusta la roba fins que no quedi aire perquè res respiri allà dins. I després vindrà una camisa i una corbata i una altra capa i algun collaret familiar o religiós. Així, Andrés Roca Rey es prepara per sortir a l’arena. Empaquetat, transpirat, traient pit i caminant gairebé en puntes de peu, com si fos un ballarí. La diferència és que al davant té un toro al qual tot això no li importa gens. Roca Rey el coqueteja amb els seus moviments i l’animal només busca tirar-se-li a sobre, com una mena de joc sexual entre dos partenaires, un molt excitat i l’altre histèric. La cosa no s’acabarà bé. (..) La seva pel·lícula [d’Albert Serra] no està a favor ni en contra de la tauromàquia sinó que és una mostra en primer pla de tot allò que comporta i implica, dels detalls, els sons, els colors i la inherent brutalitat. És un film plàstic que té molt de ballet, de coreografia on una persona arrisca la vida i un animal segurament la trobarà. (..) I si bé aquests dos darrers escenaris [el cotxe en què es traslladen i l’habitació de l’hotel on es vesteix i desvesteix el torero] resulten igual o més rics en detalls i curiositats, l’eix passa per la corrida en si. I allà és on les càmeres de Serra –que, com sempre passa al seu cinema, es manegen per intuïció pura i sense indicacions del director– capten aquests detalls audiovisuals que pocs observen. La figura del cos del torero arquejant-se a centímetres de l’animal, la seva respiració agitada, al toro en primer pla buscant sang –en un parell d’ocasions l’aconsegueix–, els comentaris al voltant i el que segurament serà més dur de veure per a molts: el moment on se li dóna l’estocada i, lentament, agonitza i mor. (..) [Albert Serra] no dóna el treball mastegat o analitzat, no imposa una lectura sobre els fets, no és una pel·lícula ni a favor ni en contra de les curses de braus: mostra aquest món en tots els detalls, en la particular bellesa i en la desagradable brutalitat alhora, inseparables entre si. I el film en si seran aquests detalls, en primeríssim primer pla. Dues hores que es veuen com una coreografia que per moments sembla homoeròtica en què hom pot apreciar, alhora, el patiment, l’alegria, la por, l’ansietat, el drama, la violència, la tensió i l’horror. És cinema pur, seguint aquesta línia «filosòfica» de Samuel Fuller. I és per a coses com aquestes que es va inventar el llenguatge cinematogràfic. Al món segons Serra, no hi ha cap altre valor més important que aquest. La resta, assegura el realitzador, és sociologia.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’. Hi ha alguna cosa d’aproximació antropològica a la relació entre el toro i el torero en la dimensió més interessant de “Tardes de soledad”. També de fresc sensorial, de saturació de textures (visuals i sonores), i fins i tot de registre físic d’un vincle que es vol atàvic entre l’home i l’animal en una altra de les facetes més atendibles de la indagació proposada per Albert Serra, les imatges del qual prescindeixen per complet de l”espectacle’ (el fora de camp del públic que omple la plaça només és present a la banda sonora) per centrar-se exclusivament en la desigual dansa coreogràfica que el destre i el brau executen enmig de l’arena. (..) Ja no sabem si estem davant les imatges d’un cineasta fascinat pel que mostra (absort en un ritu merament formalista, malgrat la crueltat que genera un malbaratament de sang la brillantor de la pell negra de l’animal es converteix –des d’aquesta perspectiva– en una mera textura cromàtica més) o davant d’un cineasta horroritzat pel que filmen les seves càmeres (aquesta litúrgia salvatge, gairebé precivilitzatòria, que –mitjançant picador, banderilles i estocades– converteix el toro en víctima d’un espectacle del qual la banda sonora ens torna sons més agònics i més dolorosos). A l’hora de dilucidar aquest debat, altres factors inclinaran la balança cap a la primera opció. Mancat completament d’arc dramàtic o decurs interior, la pel·lícula amuntega una feina taurina darrere l’altra, sense que en cap moment la seva concatenació sigui capaç de crear més gruix o més densitat, més lectures o més suggeriments. Dues llargues hores de delectació en més del mateix ens parlen també del cineasta embruixat pel seu llenç de colors saturats (vermell, negre, groc i ‘albero’), les imatges del qual actuen no de manera dialèctica, sinó per acumulació i reiteració del macabre ballet servit en safata pel teleobjectiu. Les imatges ‘objectiven’ llavors l’horror d’aquella dansa sagnant o són presoneres de la fascinació formalista –inseparable d’un sentit determinat, ho vulgui o no el seu artífex– que aquest ballet sembla suscitar-li al cineasta…? A aquests efectes, poc paper juguen les converses entre el destre i la seva quadrilla a la furgoneta, les expressions admiratives dels seus ajudants i els ritus íntims del protagonista, sempre filmat dins del vehicle en un pla fix frontal i en picat, cosa que contribueix a construir una figura gairebé totèmica d’aquest últim (cosa coherent amb la fascinació que unes imatges ‘encisades’ semblen sentir pel que filmen), tot plegat envoltat d’adulació obsequiosa, atàvica subcultura, testosterona ‘machirula’ i superstició religiosa per a consum d’incondicionals. De tot això també en parla “Tardes de soledad”, sens dubte, encara que les seves imatges posin l’accent més gran en una coreografia sagnant de què el film sembla més aviat presoner.

Entrevistes i declaracions:

Xavi Serra entrevista l’Albert Serra, al diari ‘Ara’: Albert Serra: “Si es votés sobre la tauromàquia, hi votaria a favor”. (..) Xavi: Una de les seves obsessions és la de crear imatges inèdites en les seves pel·lícules. Com ho aconsegueix en un documental sobre un tema que ha estat filmat tantes vegades? Albert: Gràcies a la generositat dels toreros i a la tecnologia. Fa dos o tres anys hauries de canviar la pila dels micròfons sense fil cada vint minuts, i ara duren cinc hores. Les imatges inèdites també apareixen en el procés de muntatge (..). Xavi: Una pregunta que plana inevitablement sobre la pel·lícula és la de si es posiciona a favor o no de la tauromàquia. Vostè ha dit que aquest debat no li interessa. Però ¿és possible explorar la bellesa estètica del toreig i l’emoció de la lídia sense legitimar-la d’alguna manera? Albert: Per què no hauria de ser possible? Sí que ho és. Però no és el que jo faig, perquè jo hi soc favorable. (..) Sense cap mena de dubte, és millor que la tauromàquia existeixi que el contrari. Si es votés sobre la tauromàquia, hi votaria a favor. I si l’hagués de defensar amb arguments racionals, ho intentaria. Però això ja és un altre tema. La gent és lliure de pensar el que vulgui. I pel que fa a la bellesa… També hi ha bellesa en el mal, i no dic que sigui el cas de la pel·lícula. Però si es descobreix científicament que un artista era una mala persona, què fem? Retirem la seva obra del Prado? (..) Xavi: Entenc que no li interessa la persona, sinó el torero. Albert:  No, la persona m’interessa en la mesura que forma part de les imatges. I és important entendre els motius, esclar. És un dels temes de la pel·lícula: el motiu pel qual fa això, el motor del seu comportament. També hi ha la qüestió del narcisisme, que és molt important i es veu en la gestualitat, com es mira a si mateix. (..) Xavi: Sí, però vostè tracta la mort del toro amb molta frontalitat, la mira de cara. Albert:  Tu dius això, però hi ha gent que diu que no; m’han dit que ho faig de manera massa poètica. Tenia alguna imatge encara més bèstia, però inevitablement has de fer una elecció. (..) Xavi: Masculinitat potser no, però un punt d’homoerotisme en el fetitxisme pels vestits dels toreros sí que el retrata. Albert:  Ens pensàvem que podria aparèixer, però tampoc n’hi ha tant. També ens pensàvem que en tot aquest món es reflectiria molt més el temps d’Espanya, i al final no ho hem vist tant. Tots els valors als quals s’associa la tauromàquia des de fora no es veuen tan clars des de l’interior. Una altra cosa és la dimensió sociològica, però la pel·lícula no tracta d’això. Evidentment, hi ha una camaraderia, però a les imatges no el veig, l’homoerotisme. (..) Xavi: En el protagonista de “Tardes de soledad” ressona alguna cosa dels personatges de les seves pel·lícules. Aquesta manera d’estar una mica alienat, en un món en decadència… Albert: Sí, són sempre gent en la frontera d’alguna cosa. Hi ha alguna cosa en ells que els fa estar una mica apartats. En aquest cas, el grau de compromís, una pràctica al límit de la comprensió per a una persona normal que no entengui aquesta tradició. També tenen en comú una certa introspecció, un donar valor a la pròpia visió, no seguir els dictats del que la gent pensa o diu. Els meus personatges són sempre així.

Despatx de l’ACN publicat a “Diari de Girona”: Serra: “La tauromàquia crea moviments que fan entendre la poesia de sotmetre de manera plàstica i delicada l’animal”. (..) El cineasta més radical i de mirada més personal de la cinematografia espanyola defensa en una entrevista amb l’ACN la “plasticitat” i el “plaer estètic” de les corrides, amb moments “al límit de l’absurd”. “Fa que entenguis la poesia del que és sotmetre l’animal de manera elegant, delicada i fins i tot barroca”, opina. (..) El cineasta banyolí busca oferir a l’espectador un nou angle inèdit fins ara que “no sabíem si existia” que hi afegeix un “punt de fantasia” per portar-ho a un univers “més potent” que el “simple retrat de la realitat”. Segons Serra, a ‘Tardes de soledad’ es crea una “certa paradoxa” en l’espai que fa que un pugui “entendre” la “poesia del que és sotmetre de manera plàstica, delicada, elegant i barroca l’animal”. “Hi ha un plaer estètic [en les corrides] que en pots extreure si ets un espectador atent i si es donen les circumstàncies”, precisa en declaracions a l’Agència. Precisament aquest repte crea, pel director banyolí, una forma de bellesa efímera a través de la confrontació “material i violenta” entre la racionalitat humana i la brutalitat animal. Malgrat no ser-ne un aficionat, el director posa en valor el “patrimoni” que suposa la tauromàquia que “no es dona en lloc més del món”, que esdevé el “símbol d’alguna cosa” i es mostra contrari a la seva prohibició. “Convoca aspectes que com més avança el món més necessaris són”, defensa. Preguntat sobre si és un acte de “crueltat”, assegura que és un altre “debat” que seria “etern” i que no li interessa. “M’interessen les paradoxes d’una pràctica que és físicament exigent però per la qual el vestuari és terriblement incòmode i sense cap protecció tot i tenir risc”.

Nando Salvà l’entrevista al diari ‘El Periódico’: Albert Serra: “M’agradaria que persistís i que no es prohibeixi la tauromàquia”. NS: (..) El film té potencial per generar descontentament tant entre taurins com entre animalistes, però els que no hi busquin arguments amb què reforçar les seves postures ideològiques sinó mèrits artístics trobaran una cosa molt diferent: una forma d’immersió en aquest territori fins ara inèdita, i una experiència visual i sonora enlluernadora, hipnòtica i brutal. NS: Tothom sembla estar d’acord que la seva pel·lícula és magnífica. ¿Se sent decebut? AS: Em consta que durant la projecció per a la premsa han abandonat el cine unes quantes persones, i això no és res. Quan vaig presentar “Honor de Cavalleria” (2006) al Festival de Cannes, van sortir de la sala el 70% dels espectadors. Avui dia provocar ja no té cap sentit. Ara el que és provocador és intentar no provocar, crear una cosa sincera. NS: ¿El molesta que se’l titlli de provocador? AS: No em molesta perquè m’és igual el que opini la gent. Com va dir Michel Houellebecq, un provocador és algú que interpreta la realitat en favor de si mateix, que vol treure profit del que diu. Jo no soc així. Les meves pel·lícules tenen una lògica interna, són producte de raons molt més complexes que aquesta, tenen justificacions formals. M’és igual tenir més o menys èxit o ser millor o pitjor rebut. Altrament no assumiria els riscos que assumeixo. (..) NS: El PACMA va intentar que es cancel·lés l’estrena de la pel·lícula al festival. ¿Què li sembla? AS:  Em sembla una mica ridícul que es pretengui censurar una obra d’art simplement perquè aborda un assumpte determinat. Per aquesta regla de tres, tots els retrats pictòrics de gent dolenta haurien de ser retirats dels museus. L’obra d’art és allà per ser testimoni de si mateixa i no d’una altra cosa, de manera que m’importa el que la gent opini de “Tardes de soledad” des d’un punt de vista artístic; el que opinin del toreig abans o després de veure la pel·lícula m’és absolutament igual (..).

Philip Engel l’entrevista a ‘La Vanguardia’: Albert Serra: “Assumeixo el risc del torero amb aquest film, que pot ser polèmic”. Encriptada, no en tinc accés.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!